La espada de Rhiannon

La espada de Rhiannon. Ed. Martínez Roca (1977)

La espada de Rhiannon. Ed. Martínez Roca (1977)

L’escriptora Leigh Brackett (1915-1978) és una de les grans autores de ciència-ficció proclamada com la reina del space opera. Els amants del bon cinema la coneixem pels guions cinematogràfics que va escriure, o en els que va col•laborar, com El son etern (1946) de Howard Hawks, escrit juntament amb William Faulkner. La seva col•laboració amb el director Howard Hawks va continuar amb films protagonitzats per John Wayne com Rio Bravo (1959), Hatari! (1962), El Dorado (1966), o Rio Lobo (1970). Per a Robert Altman va escriure el guió d’El llarg adéu(1973); però les generacions més joves, principalment els seguidors de la saga Star Wars, la coneixen per haver elaborat el primer guió de L’Imperi contraataca (1980) de Lawrence Kasdan, la millor pel•lícula, a parer meu, de tota la sèrie. Malauradament la col•laboració amb Kasdan va estar interrompuda per la mort de l’autora el 1978 i el guió va estar modificat i acabat per Kasdan.

Portada de l'edició d'Ace Books (1970)

Portada de l’edició d’Ace Books (1970)

Guions de cinema a part, Leigh Brackett, va escriure durant les dècades dels anys 40 i 50 del segle passat un bon nombre de novel•les pulp de ciència-ficció on fa un homenatge magnífic i sincer a l’escriptor Edgar Rice Burroughs en un cicle de novel•les marcianes a la qual pertany la novel•la que comento. Fins i tot el cognom del protagonista, Matt Carse, és un encreuament de noms del protagonista burroughsià de la sèrie de Barsoom, John Carter, i el protagonista de la sèrie de Venus, Carson. Sóc del parer que Brackett, posseïdora d’una gran cultura literària i un magnífic estil a l’hora d’escriure, és superior al mestre Burroughs.

La història original va ser publicada a la revista Thrilling Wonder Stories el juny de 1949 sota el títol de Sea-Kings of Mars. La espada de Rhiannon és el nom que va prendre en ser publicat en forma de llibre l’any 1953.

Portada de Thrilling Wonder Stories del mes de juny de 1949

Portada de Thrilling Wonder Stories del mes de juny de 1949

La novel•la és un bon exponent de les aventures fantàstiques que es publicaven a les revistes pulp d’aquells anys. Un breu i magnífic space opera que mescla sense complexos el gènere d’espasa i bruixeria amb la ciència-ficció. El protagonista sempre és monolíticament bo, els dolents, molt dolents, al límit de la paròdia. No hi ha matisos psicològics, les emocions són clares, diàfanes, primàries: amor, odi, venjança, gana, ànsies de poder, matar, sobreviure…

Però deixeu-me que us expliqui breument la història. Matt Carse és un explorador i aventurer que viu en el planeta Mart d’un futur indeterminat. Mart és tal com el coneixem ara, sec i desèrtic. Milions d’anys enrere Mart tenia oceans, vegetació i al planeta convivien diferents races humanoides. Entre aquestes races els híbrids i els quiru van marcar la història i mitologia marcianes. Un quiru anomenat Rhiannon va compartir la seva ciència amb els dhuvians, uns homes-serpent, que van utilitzar la tecnologia per dominar i sotmetre a la resta de races. Per aquest fet els quiru van condemnar Rhiannon a ser tancat en una cova i a viure eternament en un estat d’animació suspesa.

Amb els anys Rhiannon es converteix en llegenda i és anomenat el Maleït. I vet aquí que arriba Carse, descobreix la seva tomba, agafa la famosa espasa del títol i per obra d’una tecnologia desconeguda, fa un salt temporal d’un milió d’anys cap enrere i queda posseït parcialment per la ment de Rhiannon el Maleït que vol redimir-se de l’error comès en el passat.

Portada de la primera edició britànica de la novel·la (1955).

Portada de la primera edició britànica de la novel·la (1955).

A partir d’aquest moment les aventures no tenen fi, Carse és capturat i condemnat a galeres. Fuig, arriba a un nou continent, una malvada reina desperta el seu desig. Primer s’odien i després de demostrar la seva superioritat d’home blanc sobre la seva raça, s’estimen. Hi ha baralles i persecucions a dojo, escenaris fantàstics i imaginatius, morts, aliats que no ho són, éssers humanoides alats i éssers aquàtics que prenen part en les lluites. I quan tot sembla perdut per a Carse sempre succeeix algun fet que el fa reeixir de la complicada situació en què es troba. I sí, finalment Rhiannon es redimeix davant la seva raça i és perdonat, els dictadors dhuvians són aniquilats i Carson retorna al planeta Mart del futur acompanyat per la reina exmalvada per viure noves aventures.

Els diàlegs, com no podria ser d’altre forma en una guionista cinematogràfica, són fluids i amens. És literatura escapista, masclista, un punt racista, poc reflexiva i profunda però alhora és sentit de la meravella en estat pur. Un artefacte cultural confeccionat en una època ja desapareguda i amb uns paràmetres que no són del nostre temps. Una breu novel•la mortalment entretinguda i addictiva que es llegeixen en un no res.

 

Portada de l'edició d'Ace Books (1967)

Portada de l’edició d’Ace Books (1967)


 
 
 

Perdidos en Venus

 
perdidos_en_venus_1
 
Aquesta novel•la és una entretinguda mescla de ciència ficció amb fulletó d’aventures de capa i espasa. Perdidos en Venus és la segona aventura protagonitzada per Carson Napier, més conegut com a Carson de Venus, el personatge principal de la sèrie de Venus escrita per Edgar Rice Burroughs.

Carson Napier no és tan conegut com altres de les creacions de Burroughs que van fer més fortuna com les sèries de Tarzan, John Carter de Mart o Pellucidar. La sèrie de Venus va començar amb Pirates de Venus (1932), va continuar amb aquest Perduts a Venus (1935) a la qual van seguir Carson de Venus (1939), Fugida de Venus (cinc relats escrits a cavall de 1941 i 1942 agrupats en forma de llibre l’any 1946) i va finalitzar amb la novel•la curta El mag de Venus (1970).

Tota la saga de Carson de Venus està farcida d’aventures, perills constants, raptes, rescats impossibles, situacions inversemblants, persecucions, enfrontaments mortals, dolents molt dolents i molta, molta acció que l’autor del llibre desplega mentre ens va fent conèixer els habitants del planeta Amtor (que es com anomenen els venusians el seu planeta) i les estranyíssimes criatures que l’habiten.

 
perdidos_en_venus_4
 

Carson Napier és un jove nord-americà, un líder caut i solitari, que es dirigeix cap a Mart en una nau espacial quan l’atracció de la Lluna el desvia de la seva trajectòria i es atrapat per la gravetat de Venus. Un cop sobre el planeta permanentment rodejat de núvols, descobreix els seus habitants que són en tot igual als humans de la Terra i s’enamora de Duare, la filla d’un rei i la princesa més bonica de tot Venus. Poc després la jove és raptada pels cruels thorians (que són els més dolents de la funció) i Carson no dubte en rescatar-la. Abans però, s’haurà d’enfrontar a la Sala de les Set Portes, sis portes de les quals condueixen directament a la mort. Al mig d’aquesta sala hi ha set begudes, sis mortals i set plats cuinats, sis dels quals enverinats. Si sobreviu a la proba (i no dubteu ni per un moment que el nostre heroi ho farà) s’haurà d’enfrontar a nous perills, sempre mortals. Així van desfilant per les planes del llibre pigmeus malcarats, caníbals afamats, depredadors ferotges, un castell farcit de morts vivents (la paraula zombi encara no s’havia popularitzat) i una civilització molt preocupada per la puresa racial (un tema candent quan el llibre va ser escrit).

 
Edició americana de Perduts a Venus
 

És evident que l’argument de la novel•la no és gaire sòlid i peca bastant d’ingenuïtat. Burroughs veia la ideologia comunista amb mals ulls i situa al seu protagonista al mig de la lluita de classes socials a Venus on els més dolents prediquen una espècie d’ideari pseudomarxista. Aquesta crítica social és tan minsa que pràcticament no interfereix en les aventures. L’autor es limita a anar lligant l’acció capítol rere capítol d’una manera molt previsible, però gratificant pel lector, a imitació dels serials cinematogràfics dels anys trenta del segle passat on el protagonista estava a punt de morir al final de cada capítol, però que en el començament de la següent entrega en sortia il•lès i vencedor.

La prosa senzilla, directa i sense artificis de Burroughs es llegeix fàcilment i el llibre es fa molt entretingut. Burroughs tenia un gran sentit de la meravella, era imaginatiu i era un narrador competent però bastant repetitiu al que li agradava imaginar societats i bèsties sorprenents. La seva prosa és purament funcional, tinguem en compte que el llibre és un típic producte pulp dels anys trenta del segle passat on no es busquen les més elevades formes literàries sinó que l’objectiu, molt més modest, és evadir al lector de la seva realitat quotidiana i passar una bona estona llegint una història amb rerefons exòtic. A Burroughs, que va ser un narrador molt prolífic, no se li pot negar que ha capturat al llarg dels anys a diferents generacions de lectors i que les seves obres han influenciat i inspirat les obres d’altres escriptors de ciència ficció.

Si us agrada Jules Verne, Salgari o Rider Haggard gaudireu de la seva lectura.

 

Edició de Valdemar l'any 1990 dins la col·lecció Weird SF

Edició de Valdemar l’any 1990 dins la col·lecció Weird SF


 
 
 

Stranded (Náufragos)

Portada del llibre editat per Suma de Letras
 

A l’any 2025 el mòdul de descens de la primera missió tripulada al planeta Mart s’estavella contra la superfície del planeta. Cinc dels sis astronautes aconsegueixen sortir-ne vius. Però la seva situació és desesperada: no disposen d’aigua, aire i menjar per esperar més de vint mesos una hipotètica missió de rescat des de la Terra. Sense esperances ni recursos comprenen que tres d’ells han de sacrificar-se per a que els altres dos puguin sobreviure.

Abans, però, hem vist com alguns dels protagonistes han hagut de superar les dures proves físiques i mentals per formar part d’aquesta tripulació internacional de la NASA-ESA integrada per tres nord-americans; el comandant Vishniac; Herbert el geòleg i la doctora Jenny; Fidel, un biòleg xilè; un enginyer italià, Luca; un pilot britànic que es queda a la nau Ares orbitant el planeta, Lovell i Susana una pilot espanyola encarregada de fer aterrar el mòdul Belos al planeta roig . Tots ells ens són presentats com persones normals però molt motivats per anar al quart planeta del sistema solar.

Davant la desesperada situació en la que es troben, la solució al problema de qui viu i qui mora és simple, ràpida i lògica. Aquells que són prescindibles un cop ha fracassat la missió principal, el geòleg, la pilot del mòdul d’aterratge, i el biòleg han d’abandonar la nau i morir. Qui viu? El tècnic, Luca, i la doctora que pot cuidar de la salut dels dos que no són condemnats a mort. Tots, mal que bé, accepten aquest raonament. Els que han de morir però, s’adjudiquen un últim objectiu diguem-ne científic, una excusa que doni una mica de sentit a la seva mort. Intentar arribar fins a la vall Marineris on se’ls esgotaran les seves reserves d’oxigen i moriran.

La sorpresa dels protagonistes en arribar al fons de la vall serà majúscula en descobrir una ciutat morta dels antics habitants del planeta. Una ciutat plena de morts momificats i que conserva mecanismes en marxa des de temps immemorials. Uns mecanismes que els astronautes no entenen, fets per unes ments que no són humanes, la finalitat dels quals desconeixen.

La curiositat, les ganes de no rendir-se davant de les dificultats i de sobreviure o adaptar-se a un entorn hostil (totes elles característiques pròpies de l’esser humà), faran que els protagonistes tinguin una possibilitat de sobreviure.

Portada de Náufragos a Sportula

Portada de Náufragos a Sportula


 

Comentari

No tots els personatges estan ben dibuixats, però els dos millors, sens dubte, són Luca i Herbert. Luca, l’enginyer italià, és un superdotat a l’hora de fer la seva feina, el seu cervell privilegiat (en aquest aspecte) és un autèntic ordinador que no deixa mai de tenir els peus a terra, és el que dona les notícies que ningú vol escoltar, té molt poca empatia emocional i certa propensió al fatalisme. Això el fa absolutament antipàtic per a tothom i tota una troballa dins la narració. En canvi Herbert, el geòleg, és el personatge que personifica l’afany de superació de l’espècie humana, sempre curiós, aventurer que no es rendeix mai i que busca solucions (per fantasioses o irrealitzables que siguin) als problemes que es presenten als protagonistes. Dos maneres d’entendre el món, dos personatges antagònics que són el millor de la novel•la.

Obra de l’anomenada ciència ficció ‘hard’ on destaca el tractament realista de tot el que està relacionat amb el viatge espacial, sense que en cap moment les clares, breus i ben exposades explicacions científiques o tècniques t’allunyin de la lectura. El llibre té bon ritme, bona ambientació, és de fàcil lectura i enganxa. En definitiva, una bona novel•la espanyola de ciència ficció que, tal i com es diu en el pròleg, no té res a envejar a les obres que es publiquen per autors estrangers. El llibre conté varis homenatges a la sèrie Barsoom, ambientada a Mart, protagonitzada per John Carter i escrita per Edgar Rice Burroughs en la que va ser la segona sèrie més coneguda de l’autor després de Tarzan.

Stranded (Náufragos) és la novel•lització realitzada per Juan Miguel Aguilera i Eduardo Vaquerizo del guió del film ‘Stranded’ escrit per Juan Miguel Aguilera l’any 2001. El llibre va ser editat per Suma de Letras, S.L. al número 265 de la col•lecció Punto de lectura. Als qui heu vist la pel•lícula vull dir-vos que el llibre és millor i en part diferent al film. El llibre potser és allò que hauria d’haver estat el film i que aquest no va arribar a aconseguir.