La invenció dels càtars

La invenció dels càtars

 

Aquest és un llibre necessari per a desmitificar tot el que envolta el món dels càtars. S’ha escrit molta literatura sobre els ‘bons homes‘ i en bona part entra dins el gènere del fantàstic. Amb els anys la seva imatge real s’ha anat esbiaixant fins a obtenir-ne avui dia una imatge distorsionada i gens real gràcies, en bona mesura, a recerques del greal (una fantasia literària sorgida el segle XIX que explica que els càtars van ser dipositaris del calze utilitzat durant el darrer sopar i en el qual Josep d’Arimatea va recollir la sang de Crist a la creu), tresors amagats (una tradició que confereix una gran fortuna als càtars amagada al castell de Montsegur o a la rodalia que encara està per descobrir), secrets templers i altres bajanades inventades i pròpies de ‘best sellers’ que s’han anat associant a la seva veritable història. De fet, el moment culminant de tot aquest esoterisme que envolta el catarisme es va produir el 23 d’octubre de 1940 quan el monestir de Montserrat va rebre la visita del mandatari nazi Heinrich Himmler amb l’objectiu d’obtenir informació sobre el Sant Greal.

El filòsof i historiador Sergi Grau ens aclareix en el seu llibre què és realitat i què és mite en aquest moviment cristià dels segles XII al XIV que fou considerat com la gran heretgia de l’edat mitjana. El llibre és la història dels càtars a Catalunya a través dels escassos documents i testimonis que han arribat fins nosaltres, la majoria dels quals són de processos inquisitorials. Els ‘bons homes’ predicaven un retorn al cristianisme primitiu que era espiritual i auster, fidel al nou testament i que va ser titllat d’heretgia per l’església catòlica. El poder polític i després l’eclesiàstic (que va crear la Inquisició per perseguir i condemnar aquest moviment) van esclafar-los sense cap mirament.

De fet, la persecució dels càtars per part de l’església va ser tan acarnissada que el seu llegat pràcticament ha desaparegut. Fins a mitjans del segle XX només es coneixia la seva doctrina a través dels documents que procedien dels clergues i teòlegs que els van combatre, des de llavors s’han localitzat cinc manuscrits d’origen càtar: dos tractats teològics i tres rituals que descriuen el consolament.

 

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d'un manuscrit de Les grans cròniques de França).

Càtars expulsats de Carcassona el 1209 (miniatura extreta d’un manuscrit de Les grans cròniques de França).

 
Els càtars creien que existia una única divinitat i dues creacions, una de bona i una altra de dolenta. La creació bona era la del déu del Nou Testament a qui anomenaven ‘payre sant‘, creador del món espiritual, i la dolenta a un déu estrany, associat al diable i a la divinitat del Vell Testament, creador del món terrenal. Per tant la concepció del seu món estava regida per la dualitat (el bé i el mal). Els càtars predicaven a les cases o les places dels pobles i vivien realitzant treballs manuals, artesanals o fent feines estacionals. La seva imatge, molt propera al poble, no podia ser més distant de la que oferia la jerarquia catòlica d’aquell temps.

Sergi Grau passa revista els rituals i creences dels albigesos i ens enriqueix culturalment esmentant altres moviments cristians que també demandaven reformes per aquell temps; desvincula el catarisme del culte professat pel predicador persa Mani (fundador del maniqueisme) amb el que tradicionalment se l’havia associat; ens parla de batalla de Muret (1213) en la que va morir Pere el Catòlic que tot i no ser càtar es va arrenglerar amb els senyors feudals occitans que emparaven l’heretgia; Ens fa saber que no ha sobreviscut cap de les bíblies traduïdes a una llengua vulgar (que ja circulaven per Catalunya l’any 1209 degut en bona part a què en l’any 1235 Jaume I va emetre un decret pel qual ordenava que en un termini de vuit dies li entreguessin les existents per cremar-les).

L’autor va seguint la presència dels càtars per terres catalanes (on semblen ben arrelats a Berga, la vall de Castellbó i Lleida) finalment ens explica la desaparició del catarisme a través dels seus últims representants, Guillem Belibasta i els seus companys Pere i Joan Mauri.

Belibasta, anomenat l’últim càtar, va ser detingut l’any 1308 i empresonat a la ciutat de Carcassona d’on va escapar. Deu anys després, quan estava refugiat a la vila de Morella, va ser enganyat i traït per ser lliurat al bisbe de Narbona. Va ser interrogat per Jacme Fournier, el futur papa Benet XII, que el va condemnar i cremar viu l’any 1322.

Sergi Grau ha aconseguit desmitificar la història dels càtars i alhora realitzar un estudi imprescindible per a totes aquelles persones interessades en la veritable història dels ‘bons homes‘ a Catalunya.

 

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada 'Sant Domènec i els albigesos'. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l'Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l'ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el 'miracle de Fanjeaux').

Aquesta pintura de Pedro Berruguete conservada al Museu del Prado és anomenada ‘Sant Domènec i els albigesos’. Ens explica la història de la disputa entre Sant Domènec Guzmán (fundador de l’Orde dominic) i els càtars en la que els llibres de les dues parts van ser sotmesos a la prova del foc. Els escrits herètics dels càtars es cremen a la foguera, mentre que els de l’ortodòxia catòlica leviten i escapen de les flames (aquest episodi també és conegut com el ‘miracle de Fanjeaux’).

 

 

Anuncis

Bonnacon

 

Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall): Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements

Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements. Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall)


 

Aquest animal fantàstic també anomenat el bonacon o bonasus, és descrit per primera vegada en les notes de Gaius Plinius Secundus, més conegut com Plini el Vell. Les seves notes inclouen nombrosos relats de criatures que coneixem avui dia, però també inclouen tota una sèrie d’animals fantàstics entre els que està inclòs el bonnacon. A la seva obra Història Natural, llibre 8, 16 ens diu:

Hi ha informes sobre uns animals salvatges que habita en Peònia, anomenats el bonasus, que té la crinera d’un cavall, però en tots els altres aspectes s’assembla a un toro; les seves banyes es corben cap enrere, de tal de manera que no són de cap utilitat per a la lluita, i es diu que a causa d’això se salva fugint, emetent per enrere un rastre d’excrements que de vegades cobreix una distància de fins a tres estadis (604 metres), el contacte amb els quals crema als seus perseguidors com una mena de foc.”

 

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r


 

El prototip del bonnacon el trobem però, a la Història dels animals d’Aristòtil, on descriu els bisons (no els bonnacon) al capítol 45 del llibre IX:

El bisó es troba a Peònia a la Muntanya Messapium, que separa Peònia de Maedica; els peons els anomenen ‘monapos’. És de la mida d’un bou, però d’una constitució més potent i un tors més curt … En general s’assembla al búfals en aparença, excepte que té una cabellera que arriba fins a la punta de l’espatlla, com la del cavall arriba fins a la seva creu; però el pèl és més suau i més dens. El color del cabell és de color marró groguenc; la cabellera arriba fins als ulls, i és gruixuda. El color del cos és mig vermell, mig gris cendrós… Té el bram d’un toro. Les seves banyes són tortes i girades cap a dins de forma que les fa inútils per als fins de la defensa pròpia; són un pam d’amples, o una mica més, i en el volum de cada banya cabrien uns tres litres de líquid; el color negre de les seves banyes és bonic i brillant. El floc de cabells al front arriba fins als ulls, de manera que l’animal veu els objectes de cada flanc millor que els objectes que te just al davant. No té dents superiors, com és el cas també amb vaques i tots els altres animals amb banyes. Les seves potes són peludes; és de peülles feses, i la cua, que s’assembla a la del bou, no sembla prou gran per la grandària del seu cos… A causa del sabor de la seva carn se’l busca per donar-li caça. Quan està ferit i escapa, només s’atura quan està completament esgotat. Es defensa contra un assaltant tirant coces i projectant els seus excrements a una distància de vuit iardes; aquest dispositiu el pot adoptar fàcilment una i altra vegada, i l’excrement és tan penetrant que el pèl de gossos de caça es crema. És només quan l’animal s’altera o alarma que els fems tenen aquesta propietat; quan l’animal està en calma no té aquest efecte. Això pel que fa a la forma i els hàbits de l’animal. Quan arriba la temporada de part, les mares donen a llum les seves cries dins el ramat, a les muntanyes. Abans de deixar caure les seves cries dispersen el seu fem en totes les direccions, el que fa una mena de muralla circular al voltant d’ells, car l’animal té la facultat d’expulsar enormes quantitats de fems.”

 

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11


 

Gai Juli Solí a mitjans del segle IV escrigué un tractat anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’) que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. La major part d’aquest tractat està extret de la Història Natural de Plini el Vell i de la Geografia de Pomponi Mel•la. En ell introdueix dos canvis significatius en parlar del bonnacon. Primer canvia la ubicació dient que viu a l’Àsia Menor en lloc de Peònia i, segon, canvia el seu nom de bonasus per bonnacon.

 

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r


 

Ja en plena edat mitjana el bonnacon s’esmenta en el foli 12r del Bestiari d’Aberdeen on explica:

De bonnacon.\ In Asia ani\mal nas\citur quod bon\nacon di\cunt. Cui\ taurinum\ capud, ac \ deinceps\ corpus om\ne tantum\ iuba equi\na. Cornu\a autem ita multiplici fleu [A: flexu] in se recurrentia, ut si quis in\ eo offendat non vulneretur, sed quicquid presidii monstro illi frons\ negat, alvus sufficiat [A: sufficit]. Nam cum in fugam vertit proluvie citi ventris fumum egerit per longitudinem trium iugerum, cuius\ ardor quicquid attigerit adurit. Ita egerie noxia submovet insequentes\”

Que tradueixo lliurement com:

Dels bonnacon. A Àsia es troba un animal que els homes anomenen bonnacon. Té el cap d’un toro, i tot el seu cos és de la mida d’un toro amb el coll com la crinera d’un cavall. Les seves banyes són enrevessades, encrespades sobre si mateixes de manera que si algú ensopega amb ell no en surt perjudicat. Però la protecció, que el front nega a aquest monstre, resideix als seus intestins. Quan es gira per fugir, descarrega els fums dels excrements del seu ventre fins a una distància de tres hectàrees, la calor dels quals cala foc a tot el que toca. D’aquesta manera fuig dels seus perseguidors amb els seus excrements nocius.”

 

Foli 12r del Bestiari d'Aberdeen

Foli 12r del Bestiari d’Aberdeen


 

A més de trobar-lo en els bestiaris, el bonnacon es pot trobar en enciclopèdies de l’Edat Mitjana, on els seus autors a vegades tracten de desenvolupar i explicar algunes de les característiques d’aquest animal. Per exemple l’autor italià del segle XIII Brunetto Latini a la seva obra El Llibre dels Tresors (I. 179) escriu:

Hi ha diversos tipus de braus: un d’ells es troba a Àsia, és anomenat bonnacon i te la cabellera com un cavall, les seves banyes són tan grans i tan tortes al voltant del seu cap que ningú no el pot colpejar. Quan una persona o un altre animal el vol caçar, buida el contingut del seu estómac que és tan nociu que crema i destrueix tot el que toca.”

 

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)


 

L’interès pel bonnacon arriba fins el segle XVI, quan el clergue naturalista anglès Edward Topsell (1572-1625) va escriure el seu famós bestiari The History of Four-footed Beasts and Serpents (La història de les besties de quatre potes i les serpents), publicat per primera vegada en 1607 i reimprès en 1658. En aquest tractat de 1.100 planes sobre zoologia, Topsell repeteix llegendes antigues sobre animals reals i testimonis de bèsties mítiques com ara el bonnacon. Topsell tracta de corregir l’error molt comú de dir que aquesta bèstia és d’Àsia, quan, en realitat viu a la Peònia tal i com està escrit per Plini i Aristòtil.

 

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)


 

La capacitat de disparar fems nocius amb precisió sobre els seus enemics es reflecteix en gairebé totes les il•lustracions de manuscrits medievals. En aquestes il•lustracions la pell de la bèstia és gairebé sempre representada de color vermellós i sense crinera. Alguns investigadors consideren que la manca de borrissol corporal era el més adient per un animal amb semblant mecanisme de defensa personal.

 

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)


 

Les llegendes associades al bonnacon ens fan saber que també tenia la capacitat de respirar foc, igual que el drac europeu, de tal manera que l’animal era mortal tant de front com de cul. La majoria dels investigadors, però, creuen que aquesta capacitat de respirar el foc va ser falsament atribuïda al bonnacon. En realitat, es creu que el bonnacon pot haver estat algun tipus de bisó amb certa semblança amb el bisó europeu del qual els últims exemplars salvatges varen ser extingits l’any 1919. Per cert, el bisó europeu porta com a nom d’espècie “Bison Bonasus”).

 

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers  que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

 

Bibliografia i enllaços:

Bonnacon Article de la Wikipedia (en anglès)

Bonnacon al web The Medieval Bestiary. Animals in the Middle Ages (en anglès)

Bonnacon al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès)

Medieval Bestiary: Legend of the Bonnacon The Abbeville Blog (en anglès)

Bonnacon: el monstre medieval més jocós al web El Món Fantàstic de la Velleta Verda (en català)

Bonnacons al web Medieval & Reinassence Material Culture. (17 links a imatges de Bestiaris medievals, en anglès)

Latini, Brunetto; Li livres dou tresor après les manuscrits de la Bibliothèque impériale et de la Bibliothèque de l’Arsenal (‘El Llibre dels Tresors’, en francès)

Foli 12r Translation and Transcription de The Aberdeen Bestiary (en anglès)

Aristòtil; Historia Animalium Llibre IX de l’Electronic Text Center, University of Virginia Library a Internet Archive (en anglès)
 

Dibuix d'un bonnacon
 
 

Anys 1129 – 1153, Robert Bordet (Els víkings a Espanya / IX)

Territoris normands al segle XII

Territoris normands al segle XII

Robert d’Aculley, Robert Culley o Robert de Culley, més conegut com a Robert d’Aguiló o Robert Bordet (Normandia, v. 1100-1154/57) fou príncep de Tarragona (1129-1154/57).

Robert era un cavaller de la petita noblesa normanda que de ben jove s’enrolà a les files del comte Rotró de Perché. Entre 1115 i 1118 va combatre a favor d’Alfons I d’Aragó per sufocar una revolta que havia esclatat a Navarra. Després va combatre junt amb el rei d’Aragó i altres nobles francs i bearnesos en la presa de Saragossa als sarraïns.

Alfons I d'Aragó representat al rotlle genealògic de Poblet

Alfons I d’Aragó representat al rotlle genealògic de Poblet

A Robert Bordet li fou encomanat el govern de la ciutat de Tudela amb el càrrec de governador (1124-1126). Es desconeix el motiu pel qual va abandonar Navarra i va viatjar fins als comtats catalans, però el 1129 rebé de l’arquebisbe de Tarragona Oleguer bona part de les terres del Camp de Tarragona amb el títol de ‘príncep de Tarragona‘, terres conquerides pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i en les que havia de procedir al repoblament i a la defensa (de la donació foren exclosos els béns eclesiàstics).

Sepulcre de Sant Oleguer Bonestruga a la Catedral de Barcelona

Sepulcre de Sant Oleguer Bonestruga a la Catedral de Barcelona

El 1133 va participar, juntament amb altres nobles normands, en el setge de Fraga per part d’Alfons I d’Aragó. De nou a Tarragona, Robert Bordet va començar a cedir terres en vassallatge a altre cavallers per tal que les repoblessin, donant lloc a molts dels actuals pobles del Camp de Tarragona. L’atorgament d’una carta de repoblació als habitants de Tarragona (1149) i als de Reus cap al 1150, i la designació del seu fill Guillem per al govern de Tarragona abans de la seva mort, provocà enfrontaments amb el nou arquebisbe, Bernat Tort que considerava que no hi tenia dret, ja que la ciutat pertanyia a l’arquebisbat i per tant a l’església, i fora doncs de la senyoria de Robert.

Després de diverses disputes, el 1151 l’arquebisbe cedí els seus drets sobre Tarragona al rei, però Robert no ho va acceptar. El 1153 s’arribà a una entesa amb l’arquebisbe i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona que suposava la renúncia de Robert. El 1154 va fer donació de Reus a l’església de Sant Fructuós de Tarragona “per temor de Déu i per admonició de l’arquebisbe”. Poc després però, moria Robert Bordet.

Genealogia dels Reis d'Aragó. Manuscrit sobre pergamí. Inscripcions: "(esquerra) Ramo (n) B (ere) ng (er): co (m) te (espai) (dreta) Peronella: reyna. Peronella apareix amb corona, mantell, ceptre i pom, atributs de la reialesa. Ramon Berenguer, amb anell que simbolitza l'enllaç

Genealogia dels Reis d’Aragó. Manuscrit sobre pergamí. Inscripcions: “(esquerra) Ramo (n) B (ere) ng (er): co (m) te (espai) (dreta) Peronella: reyna. Peronella apareix amb corona, mantell, ceptre i pom, atributs de la reialesa. Ramon Berenguer, amb anell que simbolitza l’enllaç

Bibliografia i enllaços:

Dozy, Reinhart P.A.; Los vikingos en España. Col. El espejo navegante, 5. Ed. Polifemo, Madrid, 1987.

Lagarda Mata, Ferran; Víkings a Menorca. Les ràtzies dels ‘homes del Nord’ a les Balears. Col. Minor 6, Zaragoza, 2008.

Morales Romero, E.; Historia de los vikingos en España Ed. Miraguano, Madrid, 2006.

Martí Bonet, Josep M.; Oleguer servent de les esglésies de Barcelona i Tarragona Arxiu Diocesà de Barcelona, 2003.

Los vikingos en la península ibérica Article de la Wikipedia.

Expedició normanda de 844 Article de la Viquipèdia.

Expedició normanda de 859 Article de la Viquipèdia.

Incursions normandes a les Illes Balears Article de la Viquipèdia.

Anexo:Cronología de las incursiones vikingas en la península ibérica Article de la Wikipedia.

Robert d’Aguiló Article de la Viquipèdia.

Barceló, Miquel; Ermessenda i el ‘rei’ de Dénia. Una comtessa, de tribut, ben servida Estudi General, 21, pag 211-219. Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. (Arxiu PDF)

De Mingo, Pedro; Los vikingos atacan España 1a parte Al blog España Eterna, 2011.

De Mingo, Pedro; Los vikingos atacan España 2a parte Al blog España Eterna, 2011.

Nahuel L.A.; En busca de los vikingos de Formentera Article del ‘Diario de Ibiza’ del 28 de setembre de 2010.

Prado, Fernando; Vikingos en España y su expansión Al blog Mundo História.

Riutort i Riutort, Macià; Breu notícia d’una incursió norrena a les Balears (a. D. 1109) continguda a la Heimskringla de Snorri Sturluson FÒRUM 5 (1991): Número extraordinari de la Revista FÒRUM, editada per l’Associació de Germanistes de Catalunya. Pàgines 239-251.

Villegas Aristizábal, Lucas; Algunas notas sobre la participación de Rogelio de Tosny en la reconquista ibérica. Estudios Humanísticos. Historia. Núm. 3, 2004, pp.263-274 (Arxiu PDF).

Guerrers nòrdics disposant-se a atacar la ciutat d'Angers, al segle IX. Miniatura d'una biografia de sant Aubin del segle XI. Biblioteca Nacional de París

Foli 7v, ‘Sant Aubin defenent Guérande’ i foli 7r ‘Flota normanda’ disposant-se a atacar la ciutat d’Angers, al segle IX. Miniatura d’una biografia de sant Aubin del segle XI. Biblioteca Nacional de París