El resurgir (The Wake)

Portada de 'El resurgir'

El resurgir‘ és un meravellós còctel de ciència-ficció, terror i fantasia que ens atrapa des de les primeres planes pels magnífics dibuixos i una història prou enrevessada i exigent pel lector.

El primer destacable d’aquest còmic és la qualitat dels seus artistes: el guionista Scott Snyder, famós per haver elaborat nombrosos còmics de Batman, Superman o American Vampire. Però igualment destacable és el meticulós treball de l’il•lustrador Sean Murphy que va treballar també a la sèrie d’American Vampire: Selecció natural, Joe el bàrbar o Punk Rock Jesus. Aquest àlbum va guanyar el premi Eisner al millor dibuixant i a la millor sèrie limitada l’any 2014.

La primera part del còmic ens explica com davant l’alarma suscitada per una sorprenent troballa en les profunditats del cercle polar àrtic, el Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units sol•licita l’ajuda de la biòloga marina Lee Archer. I encara que aquesta biòloga respon inicialment amb reticència a la crida, aviat comprèn l’abast d’una missió que potser permet desentranyar aterridors misteris relacionats amb la mitologia, el folklore marins, l’origen de la humanitat … i el seu descoratjador futur.

La segona part del còmic transcorre 200 anys després de la ‘troballa’ i és on acabem sent testimonis del naixement de diferents espècies, una de les quals té la possibilitat de plorar i oblidar tot el mal que ha fet com espècie. Una història que va començar fa 3800 milions d’anys enrere. Aquesta segona part ens dibuixa un futur distòpic en el qual les ciutats més importants estan submergides pels oceans de tot el món i on la civilització, tal qual la coneixem ara, ja no existeix.

 

 

Si us en voleu fer una idea a partir de referents cinematogràfics podríem dir que la història conté elements de The Abyss de James Cameron, Alien de Ridley Scott, Creature from the Black Lagoon (La dona i el monstre a casa nostra) de Jack Arnold, Esfera de Barry Levinson, Waterworld de Kevin Reynolds, La cosa de John Carpenter… i alguna altra que hi vulgueu afegir.

També és destacable que cadascuna de les dues parts del còmic tenen com a protagonista a un personatge femení molt potent. Són dues dones valentes, fortes i intel•ligents que són capaces de moure’s per escenaris perillosos i hostils, cosa la qual és d’agrair.

 

 

L’acció salta del present al passat i al futur. En un primer moment els lectors no acabem d’entendre com aniran encaixant aquestes peces amb la trama, però, al final, encaixaran. El relat, a més d’aquests salts temporals, ens descol•loca amb un cert to oníric on la realitat dóna pas a escenes de somnis o a al•lucinacions induïdes per les neurotoxines que secreten els ‘monstres’.

Les vinyetes són obscures i detallistes, fetes amb una traçada plena d’angles que t’obliga a admirar l’estructura de cada plana. En aquestes vinyetes hi conviuen sense gaires problemes d’encaix pirates amb elements futuristes steampunk. Les imatges panoràmiques són fascinants (els anglosaxons ho denominen ‘splash page’ que és quan el dibuix pren l’espai d’una o dues planes senceres). L’ús de llums i ombres és perfecta.

 

 

Però, per ficar alguna pega, diré que després d’una magistral primera part, la segona, sense deixar de ser entretinguda, decau en algun moment. Això sí, el final de la història és massa obert i per mi, fins i tot, decebedor en no donar una resposta clara a certs interrogants plantejats al llarg de la història. Es poden buscar errors científics o històrics, que n’hi ha (per exemple les sirenes grecollatines no eren meitat peixos, meitat dones, com ara les coneixem popularment, sinó aus) però és millor que ens ho prenguem com a part de les llibertats que el guionista es pot prendre per portar la trama a bon port.

Un bon còmic per a tots els amants del novè art, especialment indicat pels amants del terror i la ciència-ficció que explica una història èpica i profunda amb preguntes com ¿qui som? i d’on venim? Un guió que abraça tota la història de la humanitat des de l’origen de la vida humana al desconeixement actual de la vida que habita en els fons marins amanit amb històries mitològiques. Una història que ens enganxa fins al final amb les aventures que ens va explicant.

I com he dit abans, un còmic exigent, que requereix més d’una lectura per comprendre’l en la seva totalitat, una història que et demana constantment passar planes enrere per entendre realment el que està explicant i encaixar les peces presentades.

Aquest tomo de ‘El resurgir‘ ha estat publicat per ECC Ediciones en cartoné de tapa dura. Conté 256 pàgines a color i inclou els 10 números originals de la sèrie ‘The wake‘.

 

 
 
 

L’abisme de Maracot

Portada de L'abisme de Maracot publicat per l'editorial Laertes (1992)

Portada de L’abisme de Maracot publicat per l’editorial Laertes (1992)


 

Un equip de científics, dirigits pel doctor Maracot s’embarquen per fer una recerca al fons de l’Oceà Atlàntic just davant de les illes Canàries. L’acompanyen en aquesta aventura Ciro Headley, un jove zoòleg i Bill Scanlan, un expert mecànic que sap treballar el ferro i que per tant està a càrrec de la construcció d’un submergible que els ha de portar al fons de l’Atlàntic a través d’un abisme que el professor Maracot ha batejat, modestament, amb el seu propi nom. Durant el descens un crustaci gegant trencarà els cables que uneixen el submergible amb el vaixell de la superfície i llançarà els protagonistes al bell mig de l’Atlàntida, el mític continent empassat per les aigües. Si la sorpresa de descobrir una ciutat en el fons del mar no és poca, encara és més sorprenent que l’equip sigui rescatat pels atlants supervivents que l’habiten.

Obligats a quedar-se amb els atlants el professor Maracot, encuriosit sempre per tot, comença a estudiar aquesta civilització, la seva tecnologia, la cultura, com conreen el fons marí, d’on extreuen l’electricitat i com són les estranyes criatures que habiten el fons abismal. També descobreixen que els atlants tenen religió i esclaus que són descendents dels grecs que habitaven el regne d’Atlantis que són utilitzats per treballar a les mines submarines. Aquests esclaus poden treballar al fons marí gràcies a un material transparent, fort i lleuger que s’adapta al cos i permet la respiració en el medi aquàtic. Serà gràcies a aquest material que Maracot i els seus podran escapar finalment a la superfície però no abans de fer front al Senyor de la Faç Fosca.

Aquest Senyor de la Faç Fosca no és altre que el terrible deu fenici Baal, un dimoni venjatiu que va portar en el passat als atlants al seu destí i que ara vol destruir la ciutat i matar els seus habitants. L’ésser és derrotat pel professor Maracot que és posseït per l’esperit de Warda, l’home que en el passat va aconseguir convèncer un grapat d’atlants per construir una arca que els salvés del cataclisme que va destruir la seva terra.

L'any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l'editorial Novaro sota el nom de 'La Atlántida sumergida'

L’any 1956 es va imprimir una edició mexicana a l’editorial Novaro sota el nom de ‘La Atlántida sumergida’


 

El professor Maracot va ser l’últim heroi de la ciència creat per Sir Arthur Conan Doyle. Aquesta breu novel•la de l’any 1928 va ser publicada inicialment com una sèrie en el Saturday Evening Post i en The Strand Magazine entre octubre de 1927 i febrer de 1928. Va ser l’última novel•la que va escriure i en ella el prolífic autor mescla tots aquells gèneres que havia conreat amb èxit en el passat: aventures, ciència ficció, fantasia i teories esotèriques a les quals era molt aficionat. Doyle sap transmetre el sentit de la meravella i demostra per última vegada la seva gran capacitat imaginativa i narrativa.

Llegint aquesta novel•la ens adonem que Conan Doyle estava molt ben informat dels avenços de la ciència de la seva època. Per exemple, el vehicle que els porta a les profunditats no és res més que una batisfera que no es va provar amb èxit fins dos anys després de la publicació d’aquesta aventura, o el mitjà que utilitzen els protagonistes per comunicar-se amb els habitants de l’Atlàntida: un televisor, que tot just s’acabava d’inventar l’any 1928 (encara que Conan Doyle va més enllà i fa funcionar l’aparell a base de projeccions mentals. Diguem-ne telepatia).

El dramàtic final de la novel•la és una nova baralla del bé contra el mal on Conan Doyle revela el pensament espiritual dels seus últims anys on va estar molt influït per l’espiritisme, el cristianisme i l’hel•lenisme, però que en res afecten l’entretingut resultat final. Personalment destaco les descripcions que fa l’autor del món submarí i l’amenitat en què tot és descrit. En contra, uns protagonistes una mica arquetípics, encartonats i poc desenvolupats, propis de l’època victoriana de la qual Conan Doyle era fill. Penso que és una lectura deliciosa plena d’aventures que no entenc per què els editors orienten al públic juvenil quan, en realitat, la pots gaudir a qualsevol edat.

 

Portada de l'edició de Valdemar Ed.

Portada de l’edició de Valdemar Ed.


 
 
 
 

El monstre de Hawkline

 
el_monstre_de_hawkline_3
 

L’escriptor nord-americà Richard Brautigan va ser l’escriptor hippy més famós de la seva època. Va néixer a Tacoma l’any 1935 vuit mesos desprès de que el seu pare abandonés la llar. La seva família era pobre i la seva mare es va ajuntar fins a tres vegades amb diferents individus abans que ell complís els 10 anys. Va estudiar secundària a un institut d’Oregon on va publicar el seu primer poema. L’any 1954 es trasllada a San Francisco on va viure la resta de la seva vida (excepte algun breu període a Montana i al Japó). S’explica que l’any següent va llençar una pedra contra una comissaria de policia amb l’objectiu de ser detingut i poder menjar calent; la policia va valorar el seu estat i el van enviar a l’Hospital Estatal d’Oregon on va ser diagnosticat d’esquizofrènic i depressiu. En aquesta institució, on anys després es va rodar el famós film Algú va volar sobre el niu del cucut, el van voler curar amablement a base d’electroxocs.

Un cop donat d’alta l’any 1956 i amb el cervell mig fregit comença a escriure poesia. Es casa l’any 1957. A començaments dels anys seixanta comença a formar part del moviment contracultural de la ciutat de San Francisco. El 1964 publica Un general confederat de Big Sur que passa per les llibreries sense pena ni glòria. La seva segona obra però, La pesca de la truita a nord-amèrica (1967) es converteix en un èxit de crítica i públic. D’aquesta obra s’han venut milions d’exemplars a tot el món i va fer ric i famós a Brautigan.

Als anys 70 viu una temporada en una comunitat d’artistes i escriptors a Montana on immers en un ambient alternatiu i amb un ampli accés a tot tipus d’estupefaents escriu El monstre de Hawkline (1974).

 
el_monstruo_de_hawkline_anagrama_1974
 

El monstre de Hawkline és la història de Cameron i Greer, dos cowboys de bon cor que a començament del segle XX treballen com assassins a sou. Els dos són contractats aparentment per una jove prostituta india anomenada Noia Màgica amb la finalitat de capturar un monstre força peculiar que viu a la casa Hawkline. Els cowboys accepten el treball i la noia els porta, en un llarg viatge, fins un casalot solitari dels Turons Morts en mig del desert d’Oregon. La casa està edificada sobre unes coves de gel on ara viu la bonica senyoreta Hawkline, un majordom gegant negre, un monstre fet de llum i la seva ombra existencialista.

En aquesta gelada mansió encantada, on va desaparèixer el pare de les noies després de realitzar un experiment científic, succeeixen fenòmens estranys: Noia Màgica es transforma en una segona senyoreta Hawkline indistingible de la primera, es perd el fil de les converses que tenen els protagonistes, s’escolten sorolls, els habitants tan cauen en sobtades apaties com són víctimes d’atacs de fervor sexual, el majordom mor i es converteix en un nan… tot el que succeeix a la casa va entorpint la missió principal que és matar el monstre.

La millor definició d’aquesta novel•la és la que li dona el propi autor en el subtítol: ‘un western gòtic’. Una barreja aparentment impossible de gènere western amb el gènere fantàstic amanit amb LSD i humor absurd. Un llibre farcit d’elements excèntrics, una història explicada en una prosa senzilla, delirant i fantàstica que conté uns diàlegs magnífics, a vegades surrealistes, a vegades absurds. L’única pega que hi he trobat és un final una mica fluix.

Una lectura absolutament recomanable per a tots aquells lectors curiosos que busquin una lectura refrescant i diferent on Brautigan parodia amb afecta els gèneres populars que estimava.

Els llibres de Brautigan generen addicció tal vegada perquè el seu estil es pur i directe i perque la de Brautigan és una veu personal, clarament distingible i inimitable.

Durant els anys posteriors a aquesta novel•la l’obra de Brautigan va anar perdent lectors i el favor de la crítica. L’alcoholisme i la depressió que patia s’accentuà i començà a dir, a qui l’escoltava, que en el futur es suïcidaria. L’any 1984, als 49 anys, al costat d’una ampolla de licor, assentat a una cadira mirant des de la finestra de casa seva (a Bolinas, Califòrnia) l’immens oceà Pacífic, es llevà la vida d’un tret al cap amb una Magnun 44. Ningú el va trobar a faltar fins al cap d’un mes.
 
 
el_monstruo_de_hawkline