Panotii

 

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d'Hartmann Schedel

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d’Hartmann Schedel


 

Els panotii són criatures antropomorfes llegendàries esmentades en diversos textos de la antiguitat i l’edat Mitjana. Es caracteritzen per les seves llargues orelles amb les quals, segons algunes fonts, s’emboliquen per dormir. S’explica que eren criatures poregoses i esquives; alguns, quan se sentien acorralats, estenien les orelles com si fossin ales per impulsar-se amb elles i fugir a gran velocitat.

Un passatge de l’obra Bíblos istorikí̱, («El llibre de les històries»), més coneguda pel nom de Chiliades, («Milers») de Joan Tzetzes, un erudit bizantí del segle XII, ens fa saber que Escílax de Carianda fou la primera persona en donar a conèixer aquests éssers. Recordem que aquest viatger grec fou enviat a l’Índia per Darios I, el Gran, durant l’últim terç del segle VI aC., va descendir pel riu Indus fins el mar, va passar cap a l’oceà Índic i cap a la mar Roja, des d’on es va dirigir altre cop a Cària en un viatge que va durar tretze mesos. Un cop a Grècia va ficar per escrit les vicissituds del seu viatge. Escílax dona als orelluts el nom de Otoliknoi, distingint-los d’una altra tribu que posseeixen oïdes similars, els Enotokoitai, les orelles dels quals són encara més grans de manera que dormen sobre una i es cobreixen amb l’altra.

 

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v


 

A començaments del segle IV aC., Ctèsies de Cnidos, un metge de la cort del rei persa Artaxerxes II Memnon, va escriure un llibre sobre l’Índia del qual en tenim només fragments. Per sort, Foci, patriarca de Constantinoble, va realitzar un resum de cites d’escriptors clàssics, les obres originals dels quals no han arribat fins nosaltres. Segons Ctèsies, hauria existit una tribu indígena integrada per persones amb orelles tan llargues que els cobrien l’espatlla i els braços.

Foci explica que a les muntanyes de l’Índia, on creixen els joncs, viu un poble de prop de trenta mil persones. Les dones donen a llum una sola vegada en les seves vides i els seus fills neixen amb els cabells blancs. Conserven aquest color fins a l’edat de trenta anys, i després es tornen gradualment negres, però que als seixanta, la barba i els cabells són tan negres com el banús. Tenen vuit dits per mà i vuit dits en cada peu. Les seves orelles són tan llargues que es toquen i que amb elles es cobreixen l’esquena i els braços fins als colzes.

Entre el 300 i el 290 aC., Megastenes, escriptor grec que va viatjar a l’Índia com embaixador, parla d’aquests éssers en la seva obra Indika i Estrabó segueix les seves explicacions en la seva obra Geografia (XV, 1, 57).

Fragment del foli 243 de la Biblia d'Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Fragment del foli 243 de la Biblia d’Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Al començament de la nostra era, Pomponi Mel•la és el primer escriptor llatí en difondre notícies dels panotii. En la seva obra De Chorographia, a aquestes persones les anomena panoti seguint la interpretació etimològica donada pels autors grecs, és a dir ‘tot orelles’. Independentment de Pomponi Mel•la, Gaius Plinius Secundus, més conegut com a Plini el Vell, informa d’una faula semblant i Gai Juli Solí al seu llibre anomenat De mirabilibus mundi («Les meravelles del món») que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium («Col•lecció de curiositats»), com de Polyhistor, copiarà els textos de Plini:

Fanesiorum aliae (insulae) in quibus nuda alioquin corpora prae grandes ipsorum aures tota contegant “ (Història natural, IV, 27, 95)

mentre que Gai Juli Solí, diu:

Esse et Phanesiorum, quorum aures adeo in effusam magni tudinem dilatentur, ut reliqua viscerum illi contegant nec amiculum aliud sit quam ut membris membra vestiunt.” (Collectanea rerum memorabilium, 19, 8)

Els autors medievals que escriuen sobre els panotii són pocs. El motiu el podem trobar en que a l’obra De civitate dei («La ciutat de Déu»), catàleg fonamental dels monstres medievals de Agustí d’Hipona no se’ls anomena. Amb anterioritat tampoc els mencionen Aule Gel•li, ni Marcià Mineu Fèlix Capel•la, que són, junt amb Sant Agustí, els tres autors de més importància per l’estudi de las fonts de la teratologia medieval, fet pel qual s’entén que la difusió d’aquesta història sigui limitada.

 

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)


 

Isidor de Sevilla (560-636) parla d’aquests éssers seguint a Gai Juli Solí, afegint que aquestes persones viuen a Escítia. Segons els autors romans Plini el Vell i Gai Juli Solí, els panotii viuen a les costes d’Escandinàvia i segons Pomponi Mel•la a les illes Oaeonae prop de Sarmàtia. Isidor es la font de Ràban Maur (780-856), Bartolomeu l’anglés (circa 1203-1272), Vicent de Beauvais (circa 1189-1264), del Liber ChronicarumCrònica de Nuremberg») de Hartmann Schedel (1493), del Lucidarius, en la seva versió impresa el 1535 i el text del mapamundi d’Hereford (segona meitat del segle XIII). Tota la informació d’aquests autors prové de la mateixa font.

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

També beu d’Isidor el capítol CLXXV de la Gesta Romanorum, una mena d’antologia d’històries anònimes pseudo antigues, escrites a Anglaterra abans de 1342, que tracten de moralitzar als lectors. En aquest cas les enormes orelles del panotii són un mitjà per sentir millor la paraula de Déu i preservar l’ànima i el cos del pecat.

Els panotii també són mencionats al De imagine mundi de Honoré d’Autun (circa 1120) i una dada curiosa és que la polidactília, documentada per Foci a través dels autors grecs, es deixa de mencionar en els textos medievals.

A les darreries de l’edat Mitjana, se’ls anomena en llibres de viatges i meravelles. Els trobem en autors com Odoric de Pordenone que posteriorment va ser plagiat per un autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, pocs anys després del viatge d’Odoric; i en alguns mapamundis dels segles XIII i XIV.

 

Panotii al gravat de les faules d'Isop, de Sebastian Brant (1501)

Panotii al gravat de les faules d’Isop, de Sebastian Brant (1501)


 

Tot just després del descobriment d’Amèrica diferents autors i viatgers ja localitzen els panotii al nou continent. Diferents tribus americanes van rebre aquest nom i són mencionades en les cròniques amb certa freqüència. Fins i tot Antonio Pigafetta, cronista de Magallanes després del viatge al voltant del món, va escriure que ell havia sentit que,

En aquestes illes hi ha homes amb les orelles tan grans que es cobreixen els braços amb aquelles. Aquests homes són els Cafres.”

tot i que afegeix que, com no els va poder veure per ell mateix, no va donar crèdit a aquesta història. El governador Diego Velasquez, va ordenar a Hernán Cortés trobar la raça dels orejones; Álvar Núñez Cabeza de Vaca assegura que un dels seus capitans els va trobar en una illa que va anomenar el paraíso de los orejones i Richard Harcourd l’any 1613 va mencionar una tribu d’homes de llargues orelles que habitaven a les ribes del riu Maroni, a la Guyana.

Panotii de Vezelay

El panotii estan presents al portal de la basílica de Sainte-Madeleine de Vézelay a França (segle XI). Al timpà del portal central de l’església estan representats els apòstols que separen el caos del món de l’oceà. El caos és representat per mitjà de panotii.

Altres llocs del món tenen mites similars. Per exemple a Malàisia hi ha una figura infernal que destaca per la grandària de les orelles, és un dels guardians de l’inframón i tindria les orelles tan grans com per permetre que les ànimes dels morts hi trobessin refugi. Al Japó, tenen el choji, també amb unes orelles de grans dimensions i a Melanèsia tenen els dogai, uns éssers peluts i amb orelles tan desproporcionades que les poden utilitzar com arpons de pesca.

 

Detall de panotii al llibre Meravelles de l'est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r

Detall de panotii al llibre Meravelles de l’est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r


 
 

Bibliografia i enllaços:

Lecouteux, Claude. Les Panotéens: Sources, diffusion, emploi. Etudes Germaniques, 35 (1980), p. 253-266 (en francès)

Panozio Article de la Wikipedia (en italià)

Panotii Article de la Wikipédia (en francès)

Panotii, pueblo mítico de orejones. Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 27, 13 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 94 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Monsters and Marvels in the Beowulf Manuscript a la British Library (en anglès)

 

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d'Ulyssis Aldovandi (1642)

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d’Ulyssis Aldovandi (1642)

 
 
 

Anuncis

Mantícora

Mantícora en una il·lustració del Bestiari de Rochester (v. 1230-1240)

Mantícora en una il·lustració del Bestiari de Rochester (v. 1230-1240)

 

El mantícora és un monstre amb cap humà (o de dimoni), cos de lleó i cua de drac o escorpí. Té tres fileres de dents verinoses i un bram similar a instruments de vent. El seu origen es troba a la mitologia persa i la paraula mantícora derivaria del persa ‘mardkhora’, això és ‘devorador d’homes’, però la seva fama ve d’obres de cultura popular. Apareix a nombrosos bestiaris medievals, que l’ubiquen als boscos d’Àsia. El cristianisme associa la mantícora amb el diable però també amb el profeta Jeremies.

El primer a descriure aquest animal fantàstic fou Ctèsies de Cnidos, metge grec que va viure a la cort d’Artaxerxes II de Pèrsia al segle IV aC. i que en el seu llibre Índica (Història de l’Índia), del que ha sobreviscut un resum a la biblioteca del patriarca Foci I de Constantinoble diu:

Ctèsies també parla del Mantícora, una bèstia que es troba entre els indis, i que té la cara semblant a la dels homes. Aquesta bèstia és tan gran com un lleó i el color de la pell d’un vermell similar a la de cinabri; té dents disposats en tres files, les orelles i els ulls blaus similars als d’un home. La seva cua s’assembla a la d’un escorpí de terra, mesura més d’un colze i es rematada amb un agulló. A la cua, lateralment, estan disposats aquí i allà, altres agullons, a més dels que, com a la cua de l’escorpí, està situat a la punta. És amb això que el Mantícora pica a qui s’acosta i qualsevol persona ferida pel seu agulló té una mort segura. Si algú lluita a distància amb el Mantícora, aquest, aixecant la cua comença a llançar els seus dards contra l’oponent al davant d’ell, o, voltant, intenta pegar-li per darrere estenent-li la seva cua en una línia recta. El mantícora pot llançar els seus dards fins a un centenar de metres de distància i qualsevol ésser viu que és colpejat per ells (a excepció de l’ elefant) te una mort segura… El terme “martichoras” significa en grec menjador d’homes, pel fet que aquesta bèstia s’alimenta sobretot d’homes, així com d’altres animals.”

 
Mantícora representada en un antic bestiari
 

Evocant els animals que va veure a Roma, Pausànias va escriure en la seva Descripció de Grècia:

Quant a la bèstia descrita per Ctèsies en la seva Història de l’Índia a la que els indis anomenen martichoras i els grecs devoradora d’homes, m’inclino a creure que aquest és el tigre. Però el fet que té tres files de dents en cadascuna de les seves mandíbules, i els agullons al final de la cua amb la qual es defensa en el combat cos a cos, i que dispara com les fletxes un arquer sobre els seus enemics distants, crec que és una faula que es transmeten els indis a causa del seu temor excessiu de la bèstia”

 

Relleu de pedra d'un mantícora a la paret sud de l'atri exterior de l'església parroquial Nostra Senyora de Maria Gail, ciutat de Villach, Caríntia, Àustria

Relleu de pedra d’un mantícora a la paret sud de l’atri exterior de l’església parroquial Nostra Senyora de Maria Gail, ciutat de Villach, Caríntia, Àustria

 
Plini el Vell no compartia l’escepticisme de Pausànias. Va seguir la Història natural d’Aristòtil a l’incloure el martichoras (mal transcrit com manticorus, passant amb aquesta grafia a la resta d’idiomes europeus) a la seva Història Natural (VIII, 30) on diu que, segons Ctèsies:

Hi ha entre els etíops un animal anomenat Mantícora; té tres files de dents que calcen entre si com els d’una pinta, cara i orelles d’home, ulls blaus, cos carmesí de lleó i cua que acaba en agulló, com els escorpins. Corre amb molta rapidesa i és molt aficionat a la carn humana; la seva veu és semblant a la consonància de la flauta i de la trompeta.”

Mantícora representada en el Bestiari de Worksop (v. 1185)

Mantícora representada en el Bestiari de Worksop (v. 1185)

 
Claudi Elià, deixeble de Pausànias, en la seva Història dels Animals (IV; 21) explica:

Hi ha a l’Índia una fera robusta de força, de mida com el major lleó, vermella de pell, tant que sembla ser del color del cinabri, peluda com els gossos: rep el nom de martichóras en la llengua dels indis. Posseeix una cara dotada de trets tals que sembla que la té no d’animal salvatge sinó d’home. En el seu maxil•lar superior estan encaixades tres files de dents, i en l’inferior tres files, afiladíssimes a la punta, més grans que els del gos. Les orelles s’assemblen també elles a les de l’home, però són més grans i peludes. Els seus ulls són de color blau clar, i també aquests s’assemblen als de l’home, però fem-nos a la idea que les seves potes i urpes són com de lleó. En l’extremitat de la seva cua està adossat un agulló d’escorpí que pot ser d’una longitud de més d’un colze, i la resta de la seva cua es diferencia per agullons situats a banda i banda d’ella. La punta de la cua infligeix una picada mortal a qui es posa al seu abast, tant que el mata a l’instant. I si algú el persegueix, dispara lateralment els seus agullons com fletxes, i és un animal capaç de disparar lluny. Quan deixa anar els agullons cap endavant, encorba la cua i, si els deixa anar cap enrere a l’estil dels ‘sacas’ [tribus nòmades del Iran], llavors la estira el més llarga possible. I el projectil mata a tot aquell a qui abast; l’elefant és l’únic al qual no mata. Els agullons disparats tenen un peu de llargs i el gruix d’una boga. Explica Ctèsies, i assegura que concorden amb ell els indis, que en els llocs des d’on són disparats aquests agullons brollen altres del sòl, perquè aquest mal tingui descendència. I, segons explica el mateix autor, es delecta sobretot menjant homes, i, per cert, mata munts d’ells, i no els tendeix emboscades d’un en un sinó que, arribat el cas, seria capaç d’atacar dos i fins a tres, i els domina tot sol a tots ells. Venç en baralla als restants animals, però a un lleó no és mai capaç d’abatre’l. Que aquest animal troba el major delit atipant-se de carn humana, el denuncia ja de per sí el seu nom, ja que en llengua grega vol dir que l’animal és antropòfag. I d’aquest fet es deriva el seu nom. Va en la seva naturalesa ser rapidíssim, com el cérvol. Els indis capturen les cries d’aquests animals quan encara les seves cues estan desproveïdes d’agullons, i les matxuquen amb una pedra perquè no puguin brollar. Emet un so que s’apropa extraordinàriament al d’una trompeta. Explica Ctèsies haver vist també a aquest animal entre els perses, on havia estat portat com a regal per al rei dels perses.”

 

Il·lustració al llibre 'Una descripció de la naturalesa de bèsties de quatre potes' de Joannes Jonstonus (1678)

Il·lustració al llibre ‘Una descripció de la naturalesa de bèsties de quatre potes’ de Joannes Jonstonus (1678)

 
El llibre Història Natural de Plini el Vell va ser àmpliament gaudit i acríticament cregut al llarg de l’Edat Mitjana europea, període durant el qual el Mantícora es descrit i il•lustrat en diversos bestiaris.