Amfisbena

 

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v


 

L’amfisbena, en llatí amphisbaena, és una paraula que prové del grec i que vol dir ‘que va en dues direccions‘, d’amfis, ‘banda i banda’ i bainein, ‘anar’, també és anomenada Mare de les Formigues. És una serpent mitològica que menja formigues, amb un cap a cada extrem del seu cos. En la mitologia grega l’amfisbena havia nascut de la sang que va degotar del cap tallat de la gorgona Medusa quan l’heroi Perseu va volar sobre el desert libi amb ella a la mà.

Èsquil, al segle V a.C, la menciona a la seva tragèdia Agamèmnon (vers 1232 i següents):

Tal gosadia té [Clitemnestra], una dona a matar un home. Per quin nom de monstre odiós, l’anomenaré? Una amfisbena. O Escil•la, inquilina de les roques, una plaga pels navegants, una ràbia, la mare dels diables, respirant de forma incessant guerra contra el seu marit? ”

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (segle I d.C.) descriu l’amfisbena com:

L’amfisbena té caps bessons, és a dir, també té un cap al final de la cua, com si no en tingués prou amb abocar verí per una boca.”

El poeta cordovès Marc Anneu Lucà (segle I d.C,) al seu llibre La Farsàlia enumera les veritables o imaginàries serpents que els soldats de Cató varen trobar pels deserts d’Àfrica. En el llibre 9, vers 843 fa referència a ella:

La temible amfisbena amb el seu doble cap…”

 

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena


 

Claudi Elià, a la seva Història dels animals (escrita al segle II d.C.) escriu al llibre 8, capítol 8:

Nicandre afirma que la pell de l’amfisbena embolicada al voltant d’un bastó serveix per espantar totes les serps i altres criatures que no maten mossegant sinó envestint.”

Més endavant (al llibre 9, capítol 23) Claudi Elià explica:

L’amfisbena és una serp amb dos caps, un a la part superior i un en la direcció de la cua. Quan avança, com la necessitat d’un moviment cap endavant la impulsa, deixa un extrem darrere per fer-lo servir com a cua, mentre l’altra l’utilitza com un cap. Per altra banda, si es vol moure cap enrere, utilitza els dos caps exactament de manera oposada a com ho feia abans.”

Gai Juli Solí a la seva obra Polihystor escrita al segle IV d.C. la descriu d’aquesta manera:

Amphisbaena consulat in caput geminum : quorum alterum in loco suo est alterum in ea parte, qua cauda : quae causa efficit, ut capite utrinque secus nitibundo serpat tractibus circulatis.”

Que traduït ve a ser:

L’amfisbena té dos caps, un està en la seva posició natural i l’altra a la cua, el que fa que el seu cos segueixi els seus dos caps descrivint un cercle.”

 

Wenceslas Hollar 'Civil discord' sota la forma d'amfisbena (1643)

Wenceslas Hollar ‘Civil discord’ sota la forma d’amfisbena (1643)


 

També a l’edat Mitjana autors com Isidor de Sevilla (al segle VII d.C.) parla de l’amfisbena al seu llibre Etimologies (llibre 12, 4:20):

L’amfisbena té dos caps, una al lloc adequat i l’altra a l’extrem de la cua. Es pot moure en la direcció de qualsevol cap sense haver de donar-se la volta. Els seus ulls brillen com llums. Aquesta és l’única serp que suporta el fred fàcilment.”

Tant Pseudo-Hugh (111.44) com Brunetto Latini que va ser notari, filòsof, i canceller de la república florentina del segle XIII i que va escriure el Llibre del tresor (I. V. 139) es limiten a reproduir aquesta informació en les seves obres. Albert Magne (XXV.II.2), fent referència a Solí i Avicenna, no creu en l’existència d’una serp de dos caps.

 

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)


 

Thomas Browne va observar que no hi ha animal sense avall, amunt, endavant, enrere, esquerra i dreta, i va negar que pogués existir l’amfisbena, en la qual les dues extremitats són anteriors. Referint-se a les descripcions clàssiques, detallava:

Mentre una plorava l’altra reia, mentre una callava l’altra parlava, mentre una estava desperta l’altra dormia; així s’afirma en tres exemples notables de Petrarca, Vicencio i la Història d’Escòcia de Buchanan.”

L’art medieval amb la seva passió per les formes ornamentals entrellaçades va fer un ampli ús del motiu de l’amfisbena. De vegades es representa amb les urpes i potes d’un ocell i les ales punxegudes d’un ratpenat. Alguns fins i tot la representaven amb banyes al cap davant i petites orelles rodones en la posterior, o amb banyes en ambdues. Aquestes banyes eren llargues i corbades cap per avall o lleugerament en espiral. Mentre alguns bestiaris medievals la mostraven amb el segon cap al final de la seva cua, altres ho feien amb dos «colls» d’igual grandària, pel que no podia determinar quina era la del darrere. Altres bestiaris i manuscrits la representen amb les seves mandíbules mossegant-se la seva pròpia cua o coll, creant un cèrcol rodant.

 
Bibliografia i enllaços:

Amfisbena. Article de la Viquipèdia (en català).
Amphisbaena. Article de la Wikipedia (en anglès).
Amphisbaena. Al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès).
Amphisbaina. Al web Theoi Greek Mythology (en anglès).
Amphisbaena. Al web The Medieval Bestiary Animals in the Middle Ages (en anglès).
Browne, Thomas. Of the Amphisbæna Al web de la Universitat de Chicago dedicat a Sir Thomas Browne (en anglès).

 

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)


 
 
 
 

Anuncis

Basilisc

 
Basilisc
 

La mitologia grega ens explica que quan Perseu va derrotar la Medusa, dels cabells d’aquesta van néixer totes les serps, inclòs el basilisc. D’aquí ve el seu atribut de «petrificar amb la mirada», com feia la Medusa.

La font principal sobre aquest ésser es Plini el Vell, que en el seu llibre Naturalis Historia VIII, 33, 78 ens diu:

El mateix poder té la serp basilisc. La província cirenaica la produeix: és d’una grandària no major de dotze dits, se la reconeix per una taca blanca al cap com una corona. Amb el seu xiulet posa en fugida a totes les serps i no impulsa el seu cos amb una ondulació en sèrie com les altres, sinó que avança aixecada i alçada sobre la seva part central. Mata els arbustos, no només al tocar-los sinó també al exhalar el seu alè sobre ells, abrasa les herbes, trenca les pedres; tal és la força del seu verí. Es va creure en un altre temps que una va morir d’una llançada des d’un cavall i, pujant el seu verí per la llança, va morir no només el genet sinó també el cavall. Però per a semblant monstre – sovint en efecte han desitjat veure’l mort els reis – el verí de les mosteles és mortal; fins a tal punt ha volgut la naturalesa que no existís res sense el seu antagonista. Fiquen a les mosteles en els caus dels basiliscos, que es reconeixen fàcilment per la putrefacció del sòl. Aquelles els maten amb la seva olor alhora que moren i es consuma la lluita de la natura.”

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

 

Plini, afegeix a Historia Naturalis XXIX, 66:

Del basilisc, al qual fugen les mateixes serps ja que altrament les mata amb la seva olor, es diu que mata l’home amb la seva sola mirada, fan els Mags les millors lloances de la seva sang: es coagula com la brea, de la que té el seu color; diluïda dóna un vermell més brillant que el cinabri. Li atribueixen el bon èxit en les demandes fetes als grans i les pregàries adreçats als déus; per a ells és un remei contra les malalties, un amulet contra els maleficis. Alguns l’anomenen també sang de Saturn.”

 

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

 

Claudi Elià en el seu llibre Historia Animalium II 5, diu:

El basilisc no mesura més que un pam, però, en mirant-lo una serp, per llarga que sigui, no després d’algun temps sinó a l’instant, a la simple emissió de l’alè, queda encarcarada. I si un home té una canya com a bastó i el basilisc la mossega, l’amo de la canya mor.”

Claudi Elià a II, 7 diu:

Arquelau diu que a Líbia els muls ferits o extenuats de set són abandonats en gran quantitat, com si estiguessin morts. Sovint un gran nombre de serps de totes classes aprofiten per menjar la seva carn, i, quan senten el xiulet del basilisc, desapareixen rapidíssimament i s’oculten en els seus caus o sota la sorra. El basilisc arriba al lloc i amb tota tranquil•litat es dóna un festí, després marxa i s’allunya xiulant. I el basilisc assenyala el lloc dels muls i del banquet subministrat per ells, segons la dita ‘davant les estrelles’.”

Més tard a III, 31 escriu:

El lleó té por del gall. I el basilisc, segons es diu, s’horroritza davant aquesta au. En veure-la, el basilisc es fica a tremolar, i en sentir-la cantar, experimenta convulsions i es mor. Aquest és el motiu de que els viatgers a Líbia, que és creadora de tals éssers monstruosos, portin com a company i soci en el camí a un gall per por al dit basilisc; i aquest gall els preserva de semblant pesta.”

 

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r


 

Gai Juli Solí al segle III ens explica que els habitants de Pèrgam van comprar un basilisc mort i que, havent-lo embolicat en una malla d’or, el van penjar en un Temple d’Apol•lo per impedir als ocells que niessin i que les aranyes fabriquessin les seves teles, perquè les parets d’aquest Temple estaven adornades amb moltes pintures del famós Apel•les.

 

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d'Aberdeen

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d’Aberdeen


 

Isidor de Sevilla (al segle VI) en parlar del basilisc copia a Plini i afegeix algunes modificacions pròpies. En el seu llibre Etimologies XII, IV, 6 llegim:

Basilisc en grec; en llatí es tradueix per “regulus” (reietó), perquè és la reina de les serps, de tal manera que totes, en veure’l, el defugen, perquè les mata amb el seu alè; l’home, si el mira, el destrueix. Més encara, cap au que voli en la seva presència passa il•lesa, sinó que, encara que estigui molt lluny, cau morta i és devorada per ell. No obstant això és vençut per les mosteles, que els homes llancen als caus en les que s’amaga el basilisc. Quan aquest la veu fuig i és perseguit fins que és mort per ella. En efecte, res va deixar el Pare sense remei. La seva grandària és de mig peu i està adornat de taques blanques. Els reietons, com els escorpins, caminen per llocs àrids, però quan arriben a les aigües es fan aquàtics. Sibilus és el mateix basilisc, i se li dóna aquest nom perquè amb els seus xiulets mata abans que mossega.”

 

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584


 

El Physiologus, considerat com el llibre predecessor dels bestiaris, és un text didàctic escrit o compilat en grec a l’Alexandria del segle II dC per un autor desconegut. Va ser traduït al llatí aproximadament l’any 700 però la seva influència es va fer palesa a partir de l’any 1000. El llibre també fa referència al basilisc, al que descriu com:

És el rei de les serps, que fugen quan el veuen, ja que les mata amb l’alè. Si veu un home el mata. Cap au voladora escapa si veu al basilisc, doncs, fins i tot des de molt lluny, és cremada pel foc de la seva boca … .Aquest mateix animal es diu també xiulet, doncs mata xiulant, abans de mossegar o abrasar. El basilisc és el rei dels rèptils; amb la seva sola mirada mata a l’home; fa perir amb el seu alè a les aus voladores, i està tan ple de verí que llueix; si l’home el veu primer, no pot fer-li mal, i el basilisc queda com únic rei a la sorra buida. (De Bestiis, 214)”

 

Basilisc representat al llibre d'Ulisse Aldrovandi 'Serpentum et draconum historia' de 1640

Basilisc representat al llibre d’Ulisse Aldrovandi ‘Serpentum et draconum historia’ de 1640


 

En els escrits dels metges de la antiguitat com Dioscòrides Pedaci, Galè i Aeci també trobem referències al basilisc.

A l’obra De theriaca ad Pisonem de Galè de Pèrgam (130-c. 200/216 dC.) hi trobem:

Doncs el basilisc és un fera groguenca que posseeix sobre la cap tres prominències que, segons diuen, en ser vist o quan se l’escolta xiulant destrueix als que l’escolten o el miren. I de la resta d’animals, si algun toca a aquest animal mort, el mata de seguida i per això totes les altres classes d’animals es guarden d’estar a prop.”

Al Iatricorum Llibre XIII, 34 del metge bizantí del segle VI que fou Aeci llegim:

El basilisc té una mida de tres pams i és groguenc i de cap punxegut. Té sobre la cap tres prominències i té un grandíssim poder sobre totes les altres serps, fins al punt que cap d’elles pot ni tan sols suportar el seu xiulet. I encara que alguna dels altres animals verinosos es vegi impulsat a menjar o beure, si percep la presència del basilisc, es retira, sense preocupar-se de l’aliment necessari per viure. I als que són mossegats per ell els sobrevé una inflamació de tot el cos i lividesa. Se’ls cauen els cabells del cos al punt i en un curt espai de temps segueix la mort. Però ni tan sols un animal carnívor toca el cos mort. I, si impulsat per la fam, el toca, al punt la mort cau sobre ell. I diuen que amb només ser vist o amb només ser escoltat quan xiula, destrueix als que el miren, als que són vistos per ell i als que l’escolten. Pel que creiem que és inútil i va prescriure remeis contra això.”

Al llarg de l’Edat Mitjana la iconografia d’aquest ésser va anar variant i, a partir de l’original de la tradició grecoromana, se li van anar introduint nous trets com les potes, les plomes o el bec de gallina fins acabar sent unes bèsties estranyes dibuixades combinant característiques dels gripaus, les serps i les gallines.

 

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar


 

Al segle XIII Vicent de Beauvais (vers 1190-1264) teòleg i erudit medieval de l’orde dels dominics, autor de l’enciclopèdia Speculum Maius (un compendi del saber de l’època) dedica els capítols XXII, XXIII i XXIV del llibre XX al basilisc. Sota el títol De generibus basiliscorum et remedia contra illos trobem la següent classificació:

Tres són els gèneres de basiliscs: el primer alochrysus que es diu criseo (chryseus), perquè allò que veu insufla i incendia. El segon estrellat (stellatus), o crisocèfal, és a dir de cap daurat, de manera que allò que veu tremola i mor. El tercer ametista (amathitis), és a dir, sanguini com el cinabri i també amb el cap daurat, que allò que veu o toca destrueix, conservant-se els ossos, i a aquest fàcilment el troba tot aquell que porti l’herba basilisca.”

Durant el segle XVI encara s’acceptava la existència del basilisc i savis i doctors filosofaven sobre el seu verí i sobre el seu estrany naixement. Aquest animal fabulós va formar part del saber popular fins ben entrat el segle XVII i encara avui dia surten a novel•les de temàtica fantàstica com la saga de Harry Potter, o són dibuixats per artistes com Frank Frazetta o Luis Royo.

 
Bibliografia i enllaços:

Basilisc. Article de la Viquipèdia.

Molero Benavides, José Antonio; El basilisco en la tradición popular a la revista digital Gibralfaro, num. 69 (Novembre-Desembre 2010, en castellà)

Prades, Miguel Angel; Estoy hecho un basilisco al web Nihil Sub Sole Novum (Serie de 10 articles sobre el basilisc, en castellà)

Flegetanis; El basilisco, rey del Fisiólogo al web Viajes con mi tia (en castellà)

Basilisco al web Diccionario de Mitos y Leyendas (en castellà)

 
Basilisc
 
 
 

Bonnacon

 

Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall): Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements

Un Bonnacon ruixant als caçadors amb els seus excrements. Bestiari de la versió de Transició, Primera Família, Anglaterra, finals del segle XII. Biblioteca Nacional de Rússia, Sant Petersburg, ms Lat. Q.v.5.1, 7 7/8 x 5 3/4 polzades. (20 x 14,5 cm). Foli 38 (detall)


 

Aquest animal fantàstic també anomenat el bonacon o bonasus, és descrit per primera vegada en les notes de Gaius Plinius Secundus, més conegut com Plini el Vell. Les seves notes inclouen nombrosos relats de criatures que coneixem avui dia, però també inclouen tota una sèrie d’animals fantàstics entre els que està inclòs el bonnacon. A la seva obra Història Natural, llibre 8, 16 ens diu:

Hi ha informes sobre uns animals salvatges que habita en Peònia, anomenats el bonasus, que té la crinera d’un cavall, però en tots els altres aspectes s’assembla a un toro; les seves banyes es corben cap enrere, de tal de manera que no són de cap utilitat per a la lluita, i es diu que a causa d’això se salva fugint, emetent per enrere un rastre d’excrements que de vegades cobreix una distància de fins a tres estadis (604 metres), el contacte amb els quals crema als seus perseguidors com una mena de foc.”

 

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r

Bonnacon en un manuscrit medieval. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 10r


 

El prototip del bonnacon el trobem però, a la Història dels animals d’Aristòtil, on descriu els bisons (no els bonnacon) al capítol 45 del llibre IX:

El bisó es troba a Peònia a la Muntanya Messapium, que separa Peònia de Maedica; els peons els anomenen ‘monapos’. És de la mida d’un bou, però d’una constitució més potent i un tors més curt … En general s’assembla al búfals en aparença, excepte que té una cabellera que arriba fins a la punta de l’espatlla, com la del cavall arriba fins a la seva creu; però el pèl és més suau i més dens. El color del cabell és de color marró groguenc; la cabellera arriba fins als ulls, i és gruixuda. El color del cos és mig vermell, mig gris cendrós… Té el bram d’un toro. Les seves banyes són tortes i girades cap a dins de forma que les fa inútils per als fins de la defensa pròpia; són un pam d’amples, o una mica més, i en el volum de cada banya cabrien uns tres litres de líquid; el color negre de les seves banyes és bonic i brillant. El floc de cabells al front arriba fins als ulls, de manera que l’animal veu els objectes de cada flanc millor que els objectes que te just al davant. No té dents superiors, com és el cas també amb vaques i tots els altres animals amb banyes. Les seves potes són peludes; és de peülles feses, i la cua, que s’assembla a la del bou, no sembla prou gran per la grandària del seu cos… A causa del sabor de la seva carn se’l busca per donar-li caça. Quan està ferit i escapa, només s’atura quan està completament esgotat. Es defensa contra un assaltant tirant coces i projectant els seus excrements a una distància de vuit iardes; aquest dispositiu el pot adoptar fàcilment una i altra vegada, i l’excrement és tan penetrant que el pèl de gossos de caça es crema. És només quan l’animal s’altera o alarma que els fems tenen aquesta propietat; quan l’animal està en calma no té aquest efecte. Això pel que fa a la forma i els hàbits de l’animal. Quan arriba la temporada de part, les mares donen a llum les seves cries dins el ramat, a les muntanyes. Abans de deixar caure les seves cries dispersen el seu fem en totes les direccions, el que fa una mena de muralla circular al voltant d’ells, car l’animal té la facultat d’expulsar enormes quantitats de fems.”

 

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11

Bonnacon de la British Library al manuscrit Harley 4751 f. 11


 

Gai Juli Solí a mitjans del segle IV escrigué un tractat anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’) que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. La major part d’aquest tractat està extret de la Història Natural de Plini el Vell i de la Geografia de Pomponi Mel•la. En ell introdueix dos canvis significatius en parlar del bonnacon. Primer canvia la ubicació dient que viu a l’Àsia Menor en lloc de Peònia i, segon, canvia el seu nom de bonasus per bonnacon.

 

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r

Bonnacon i caçador blindat amb armadura en el Bestiari de Rochester foli 16r


 

Ja en plena edat mitjana el bonnacon s’esmenta en el foli 12r del Bestiari d’Aberdeen on explica:

De bonnacon.\ In Asia ani\mal nas\citur quod bon\nacon di\cunt. Cui\ taurinum\ capud, ac \ deinceps\ corpus om\ne tantum\ iuba equi\na. Cornu\a autem ita multiplici fleu [A: flexu] in se recurrentia, ut si quis in\ eo offendat non vulneretur, sed quicquid presidii monstro illi frons\ negat, alvus sufficiat [A: sufficit]. Nam cum in fugam vertit proluvie citi ventris fumum egerit per longitudinem trium iugerum, cuius\ ardor quicquid attigerit adurit. Ita egerie noxia submovet insequentes\”

Que tradueixo lliurement com:

Dels bonnacon. A Àsia es troba un animal que els homes anomenen bonnacon. Té el cap d’un toro, i tot el seu cos és de la mida d’un toro amb el coll com la crinera d’un cavall. Les seves banyes són enrevessades, encrespades sobre si mateixes de manera que si algú ensopega amb ell no en surt perjudicat. Però la protecció, que el front nega a aquest monstre, resideix als seus intestins. Quan es gira per fugir, descarrega els fums dels excrements del seu ventre fins a una distància de tres hectàrees, la calor dels quals cala foc a tot el que toca. D’aquesta manera fuig dels seus perseguidors amb els seus excrements nocius.”

 

Foli 12r del Bestiari d'Aberdeen

Foli 12r del Bestiari d’Aberdeen


 

A més de trobar-lo en els bestiaris, el bonnacon es pot trobar en enciclopèdies de l’Edat Mitjana, on els seus autors a vegades tracten de desenvolupar i explicar algunes de les característiques d’aquest animal. Per exemple l’autor italià del segle XIII Brunetto Latini a la seva obra El Llibre dels Tresors (I. 179) escriu:

Hi ha diversos tipus de braus: un d’ells es troba a Àsia, és anomenat bonnacon i te la cabellera com un cavall, les seves banyes són tan grans i tan tortes al voltant del seu cap que ningú no el pot colpejar. Quan una persona o un altre animal el vol caçar, buida el contingut del seu estómac que és tan nociu que crema i destrueix tot el que toca.”

 

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)

Bonnacon al Bestiari de Northumberland (ca. 1250)


 

L’interès pel bonnacon arriba fins el segle XVI, quan el clergue naturalista anglès Edward Topsell (1572-1625) va escriure el seu famós bestiari The History of Four-footed Beasts and Serpents (La història de les besties de quatre potes i les serpents), publicat per primera vegada en 1607 i reimprès en 1658. En aquest tractat de 1.100 planes sobre zoologia, Topsell repeteix llegendes antigues sobre animals reals i testimonis de bèsties mítiques com ara el bonnacon. Topsell tracta de corregir l’error molt comú de dir que aquesta bèstia és d’Àsia, quan, en realitat viu a la Peònia tal i com està escrit per Plini i Aristòtil.

 

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)

Caçadors i bonnacon. Pierpont Morgan Library. Manuscrit 81, fol 37r (al voltant de 1185)


 

La capacitat de disparar fems nocius amb precisió sobre els seus enemics es reflecteix en gairebé totes les il•lustracions de manuscrits medievals. En aquestes il•lustracions la pell de la bèstia és gairebé sempre representada de color vermellós i sense crinera. Alguns investigadors consideren que la manca de borrissol corporal era el més adient per un animal amb semblant mecanisme de defensa personal.

 

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)

Bestiary of the Second Family, Peterborough Abbey o Canterbury Abbey, c. 1200–1210. Bodleian Library, Oxford, MS Ashmole 1511, 10 5/8 x 7 1/4 in. (27.5 x 18.5 cm)


 

Les llegendes associades al bonnacon ens fan saber que també tenia la capacitat de respirar foc, igual que el drac europeu, de tal manera que l’animal era mortal tant de front com de cul. La majoria dels investigadors, però, creuen que aquesta capacitat de respirar el foc va ser falsament atribuïda al bonnacon. En realitat, es creu que el bonnacon pot haver estat algun tipus de bisó amb certa semblança amb el bisó europeu del qual els últims exemplars salvatges varen ser extingits l’any 1919. Per cert, el bisó europeu porta com a nom d’espècie “Bison Bonasus”).

 

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers  que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

Bonnacon tirant fems sobre tres cavallers que lamentablement han oblidat els seus escuts. (Bodleian Library, MS. Douce 88 fol 10r obra datada al voltant dels segles XIII o XIV)

 

Bibliografia i enllaços:

Bonnacon Article de la Wikipedia (en anglès)

Bonnacon al web The Medieval Bestiary. Animals in the Middle Ages (en anglès)

Bonnacon al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès)

Medieval Bestiary: Legend of the Bonnacon The Abbeville Blog (en anglès)

Bonnacon: el monstre medieval més jocós al web El Món Fantàstic de la Velleta Verda (en català)

Bonnacons al web Medieval & Reinassence Material Culture. (17 links a imatges de Bestiaris medievals, en anglès)

Latini, Brunetto; Li livres dou tresor après les manuscrits de la Bibliothèque impériale et de la Bibliothèque de l’Arsenal (‘El Llibre dels Tresors’, en francès)

Foli 12r Translation and Transcription de The Aberdeen Bestiary (en anglès)

Aristòtil; Historia Animalium Llibre IX de l’Electronic Text Center, University of Virginia Library a Internet Archive (en anglès)
 

Dibuix d'un bonnacon
 
 

Blèmies

Representació d'un blèmia a les Cròniques de Nuremberg (1493)

Representació d’un blèmia a les Cròniques de Nuremberg (1493)


 
Ctèsies de Cnidos, el metge grec que durant el segle V aC. va estar al servei del rei persa Artaxerxes, va explicar en el seu llibre Indika les meravelles que havia vist a la llunyana India, una d’elles van ser uns estranys acèfals, que, al no tenir cap, tenien el rostre al pit i els ulls a les espatlles. Eren coneguts amb el nom de blèmies (a altres indrets denominats com blemmies, blemmyes, blemiis, blemias, blemies, blembi, o bilemni i també coneguts com acèfal, esternocèfal, gastrocèfal, epistyge, o epiphago.

En el llibre IV de l’ Història, Heròdot menciona els akephaloi (acèfals) on després d’enumerar una sèrie d’animals escriu:

es veuen homes cinocèfals [amb cap de gos] i altres, si creiem el que ens expliquen, acèfals, dels qui es diu que tenen els ulls al pit…”

Pomponi Mel•la considerat el primer geògraf romà, va escriure al voltant de l’any 43 dC. l’obra De situ orbis, coneguda també com Chorographia. En ella escriu:

Els blèmies no tenen cap i tenen la cara al pit”.

Els blèmies provocaren moltes llegendes entre els romans. La més coneguda està al llibre Història Natural de Plini el Vell on trobem també els que ell denomina blemmyas, que, segons explica, habiten a la part oriental de l’interior d’Àfrica i dels qui:

…es diu que els manca el cap: la seva boca i els seus ulls es troben fixos en el seu pit.”

Imatge dels blèmies en el llibre 'Viatges' de John Mandeville

Imatge dels blèmies en el llibre ‘Viatges’ de John Mandeville


 
Aule Gel•li, escriptor romà del segle II dC., a la seva obra Noctes Atticae (que agrupa informació sobre història, filosofia i filologia, en un total de 20 llibres), considera que els “(…) homes sense cap, tenint els ulls en les seves espatlles” és una raça monstruosa que, al costat dels cinocèfals i els monocoli, habiten a l’Índia.

Gai Juli Solí (Gaius Julius Solinus) a mitjans del segle IV dC. va ser l’autor de l’ anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’), que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. En aquesta obra, que segueix les petjades de Plini el Vell i de Pomponi Mel•la, situa els blèmies al territori de Líbia on habiten una illa desèrtica i incomunicada al naixement del riu Nil on “neixen sense cap i tenen els ulls al pit”.

Pels mateixos anys que Solí, Aureli Agustí, més conegut com Agustí d’Hipona o simplement com Sant Agustí, escrivia que aquests monstres habitaven al regne del Preste Joan i en la seva obra La ciutat de Déu insisteix en que:

…diuen que altres (homes) no tenen cap i tenen els ulls a les espatlles.”

Sant Agustí assegura haver-los vist personalment en els seus viatges apostòlics per Etiòpia, segons un episodi àmpliament difós en el Renaixement, però probablement apòcrif.

Representació coneguda més antiga de Sant Agustí conservada a Sant Joan del Laterà (segle VI)

Representació coneguda més antiga de Sant Agustí conservada a Sant Joan del Laterà (segle VI)


 
Cosme l’Indicopleustes (és a dir Cosme ‘el viatger indi’) va ser un marí grec d’Alexandria que va viatjar a Etiòpia, l’Índia i Sri Lanka en la primera meitat del segle VI. Posteriorment es va fer monjo i cap a l’any 550 va escriure un llibre estrany anomenat Topografia cristiana, que va il•lustrar profusament. En aquest llibre manté l’existència de dos tipus de blèmies diferents: uns amb boca i ulls en el pit i uns altres amb els ulls a les espatlles.

Isidor de Sevilla, destacat eclesiàstic, erudit i orador visigot, bisbe de Sevilla i autor d’obres religioses i enciclopèdiques que va viure a cavall dels segles VI i VII, tot seguint l’obra de Solí arriba a les mateixes conclusions que Cosme. En el llibre XI de la seva obra Etimologies, (que eren una mena de summa del saber del moment), parla dels blèmies en aquests termes:

Es creu que a Líbia neixen els blemmyas, que presenten un tronc sense cap i que tenen al pit la boca i els ulls. Hi ha altres que, privats de coll, tenen els ulls en les espatlles.”

Un blèmia, en una ilustració de 1544 al llibre Cosmographia de Sebastià Münster

Un blèmia, en una ilustració de 1544 al llibre Cosmographia de Sebastià Münster


 
A Plini devem que aquest ésser llegendari s’incorporés al imaginari cultural occidental gràcies a que el seu llibre va ser àmpliament difós a l’edat mitjana quan aquests monstres es van fer populars i van aparèixer en diverses obres i bestiaris.

Tal és el cas de l’anònim autor al segle VIII del Liber monstrorum de diversis generibus que escriu d’ells:

Hi ha també homes, en una illa del riu Brixonte [riu que situa pròxim al Nil] que neixen sense cap. En grec es diuen Epistigi. I tenen set peus d’alt, i exerciten al pit totes les funcions que competeixen al cap, llevat que sembla que tenen els ulls sobre l’esquena.”

Texts molt similars es troben en enciclopèdies del segle XIII com De natura rerum de Tomàs de Cantimpré, qui denomina Epiphagos a aquestes criatures.

Jean de Mandeville és el personatge fictici del llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, l’autor del qual se’n desconeix l’identitat. El personatge s’embarca el 1322 i recorre el món durant 34 anys. Al seu retorn decideix dictar les seves experiències a un metge de Lieja. Malgrat el seu caràcter totalment fictici, quan el llibre va ser publicat molts van creure que de veritat existia Mandeville, i el llibre era considerat una veritable referència geogràfica, arribant a convertir-se en una de les obres més cèlebres de l’Edat Mitjana. Mandeville col•loca els blèmies habitant part de cinquanta-quatre grans illes en el sud d’Àsia, en algun lloc al voltant de les illes Andaman. Escriu:

En una altra banda, hi ha gent lletja sense cap, que tenen ulls en cada espatlla, la boca és rodona, com ferradura, al centre del seu pit. En una altra part hi ha homes sense cap, els ulls i boca dels quals estan a l’esquena.”

Retrat fictici de Sir John Mandeville (1459)

Retrat fictici de Sir John Mandeville (1459)


 
El francès Pierre D’Ailly va escriure un tractat cosmogràfic el 1410 que anomenà Imago Mundi (‘imatge del món’) i que en parlar del continent indi diu:

Hi ha també altres (homes) sense cap, amb els ulls a l’esquena; en lloc de nas i boca tenen dos forats al pit; i tenen també pelatge com les bèsties.“

Fixem-nos en que aquests éssers fantàstics són situats sempre en el límit geogràfic que marca les terres conegudes de les desconegudes en cada moment històric des de la perspectiva occidental. Són situats a Líbia (que es com es coneixia Àfrica a la antiguitat), a les fonts del riu Nil, a l’Índia o en unes illes al sud d’Àsia.

Conforme el món es va fent més i més gran aquests éssers són desplaçats més lluny geogràficament. La prova la tenim en que acabat de descobrir el continent americà els blèmies ja són representats en la famosa carta nàutica atribuïda a l’almirall otomà Piri Reis que data del 1513; a la regió sud-americana hi són representats un cinocèfal, un unicorn i un blèmia.

Blèmia representat a terres sud-americanes al mapa de Piri Reis (1513)

Blèmia representat a terres sud-americanes al mapa de Piri Reis (1513)


 
El salt definitiu al Nou Món es produeix al final del segle XVI quan l’aventurer, escriptor, soldat i cortesà, Sir Walter Raleigh, que havia explorat la regió de la Guyana entre el riu Orinoco i l’Amazones, escriu la crònica del seu viatge on explica per testimonis indirectes, que una tribu d’acèfals, que ell denomina ewaipanoma, viuen a les profunditats de la selva. Al seu llibre titulat The discoverie of the large, rich, and beautiful Empire of Guiana, with Manoa escriu:

Els indis que habiten en els límits de Caora tenen el cap tot d’una peça amb les esquenes, el que és igualment monstruós i increïble: però jo sostinc això gairebé com a cosa certa. Es denomina a aquest extraordinari poble Ewaipanomas i no hi ha ni un sol nen a la Arromaia que no asseguri allò que jo escric en la meva relació: que els seus ulls estan sobre les espatlles i la boca al pit.”

L’holandès Levinus Hulsius va fer una edició del llibre il•lustrada que va ser editada a Nüremberg l’any 1599. En el capítol VI inclou un gravat fet per Jocodus Hundius en el que se’ns mostren aquests éssers armats d’arcs i fletxes.

Gravat fet per Jocodus Hundius on són representats els Ewaipanomas, els blèmies americans (1599)

Gravat fet per Jocodus Hundius on són representats els Ewaipanomas, els blèmies americans (1599)


 
Sebastian Münster a la seva obra Cosmographia universalis del 1544 i Konrad Licostene al seu llibre Prodigiorum ac ostentorum chronicon del 1557, mantenen l’existència d’éssers fantàstics com realment existents. La llegenda es manté en el segle XVII, com mostren Fortunius Licetus a De monstrorum caussis, natura et differentiis de l’any 1616 o Ulises Aldrvandi a la seva obra Monstrorum història del 1642. Per aquests anys encara podem trobar al navegant francès Jean Alfonse Saintonge que menciona entre les coses meravelloses de la terra d’Angola la presència de prodigis tals com “gens sans teste” [gent sense cap].

La imatge dels blèmies com éssers realment existents comença a decaure en el segle XVIII davant la manca d’observacions directes i de proves realment convincents de la seva existència. Finalment són relegats al catàleg de figures fantàstiques.
 


 
 
Bibliografia i enllaços:

Blemias Article de la Wikipedia (en castellà).

Acéfalos o Blemmias Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Solí, Gai Juli; The Mirabilibus Mundi Capítols del llibre on es parla dels blèmies (en llatí).

Garcia Arranz, J.J.; Monstruos y mitos clásicos en las primeras crónicas e imágenes europeas de América: los acéfalos Capítol del llibre Humanismo y pervivencia del mundo clásico (pp. 337-347), 1996 (Fitxer PDF en castellà).