Catoblepas

Catoblepas, de Jan Jonston dibuixat a Historiae naturalis de quadrupedibus libri (Amsterdam, 1657).

Catoblepas, de Jan Jonston dibuixat a Historiae naturalis de quadrupedibus libri (Amsterdam, 1657).

El catoblepas (del grec καταβλέπω, “mirar cap avall”) és una criatura llegendària d’Etiòpia descrita en fonts grecoromanes en primer lloc per Plini el Vell i més tard per Claudi Elià. No és fins al segle XVIII que el naturalista George Cuvier associa aquest llegendari animal amb el nyu amb qui comparteix algunes característiques.

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (llibre 8, capítol 21) ens explica:

Entre els etíops hespèrids es troba la font anomenada Nigris, naixement del riu Nil, segons ha estimat la majoria i com confirmen els arguments que hem exposat amb anterioritat. Al costat d’aquesta font es troba una fera salvatge anomenada catoblepas, de poc cos, pesat i lent en tots els seus membres, excepte el cap, molt pesat i gran que el seu cos gairebé no és capaç de suportar; sempre el manté cap a la terra, perquè si no ho fes, podria matar a tota la humanitat: perquè no hi ha ningú que miri els seus ulls, que encara sigui viu. Una propietat similar té la serpent anomenada basilisc…”

Claudi Elià a la seva Història dels animals en el capítol V del llibre VII explica:

A Líbia neixen moltes feres salvatges i, segons es diu, també és la terra de l’animal anomenat katóblepon; la seva figura porta a la memòria l’aspecte d’un toro, si bé el seu aire és menys afable; té les celles abundants, hirsutes i, per sota, brillen uns ulls no tan grans com els del bou, sinó més petits i injectats en sang; mai miren de front, sinó que claven la vista a terra i per això se’ls ha donat el nom de katóblepon (el que mira cap a baix). Uns flocs que s’assemblen a la crinera d’un cavall li cauen sobre el front, des de la part superior del cap, i li tapen la cara: així plena d’una por espantosa a qualsevol home que es creui amb ell.

El katóblepon menja arrels verinoses; quan fixa els seus ulls amb gest amenaçador, tal com un toro, aquests flocs tremolen i s’estarrufen, per aclarir els bifis i llançar per la gola un hàlit penetrant i fètid, que impregna l’aire al voltant al capdavant de la bèstia; tots els animals que s’aproximen i respiren aquells miasmes emmalalteixen immediatament, perden la veu i es convulsionen en agonia. El katóblepon sap que posseeix tals poders, cosa que tampoc ignoren els altres animals, els quals s’aparten d’ell espantats.”

Al llibre de Gai Juli Solí anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’), que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. Aquest últim era el títol donat per l’autor al llibre, la major part del qual està extret de la Naturalis Historiae de Plini el Vell i de la Geografia de Pomponi Mela. En ell es parla molt breument d’aquest animal, que en la seva descripció segueix fil per randa la de Plini el Vell:

Prop del riu Nigris neix el catoblepas, animal de poca presència i indolent; porta feixugament el seu cap, que és molt pesant; la seva mirada és perniciosa; en efecte, aquells que han creuat la vista amb els seus ulls, perden sobtadament la vida”.

Catoblepas, Der Naturen Bloeme manuscript (1350), National Library of the Netherlands

Catoblepas, Der Naturen Bloeme manuscript (1350), National Library of the Netherlands

Timoteu de Gaza, va ser un gramàtic grec actiu durant el regnat d’Anastasius (és a dir, de l’any 491 al 518) és l’autor d’un llibre titulat Sobre els animals que fa menció d’aquest animal, i ens diu:

els catoblepas emeten foc per les seves fosses nasals”.

Constantinus Manasses, historiador bizantí del segle XII, és l’autor de l’obra Synopsis historike (‘Sinopsi històrica’) que és una crònica dels esdeveniments entre la creació del món i el final del regnat de Nicèfor Botaniates (l’any 1081) esmenta (seguint a Timoteu de Gaza) en el llibre 2, capítol 39 de la Synopsis historike:

el catoblepas el de la respiració de foc”.

Bartholomaeus Anglicus (Bartomeu d’Anglaterra 1203-1272) fou un erudit escolàstic membre de l’Orde franciscà, autor del compendi De proprietatibus rerum (‘Sobre les propietats de les coses’), datat de 1240. Aquest va ser un dels llibres més populars de l’Edat Mitjana en forma d’enciclopèdia. En el llibre 18 del De proprietatibus rerum (seguint perfectament a Plini) hi trobem aquesta informació:

Entre els hespèrids i etíops hi ha una font que molts homes creuen que és la font del Nil i, al seu costat, hi ha una bèstia salvatge coneguda com a catoblepas, té un cos petit ben proporcionat en tots els seus membres excepte l’enorme cap que sempre li penja cap al terra, però això és quelcom favorable per a la humanitat. Tot allò que mirin els seus ulls morirà, el mateix que passa amb el basilisc…” (Fragment extret de l’edició de Steele de 1905).

El catoblepas està descrit també a Els quaderns de Leonardo da Vinci i segueix les descripcions dins la tradició d’autors anteriors:

Es troba a Etiòpia prop del naixement del Nigricapo. No és un animal molt gran, no és molt actiu, i el seu cap és tan pesat que li costa molta feina aixecar-lo, per la qual cosa sempre mira a terra. En cas contrari seria una gran pesta per a la humanitat, ja que qualsevol que creués la seva mirada amb els seus ulls moriria immediatament.”

Gustave Flaubert en el capítol VII de Les temptacions de Sant Antoni (1874) parla del catoblepas en aquests termes:

El catoblepas és un búfal negre amb el cap d’un porc, que arrossega per terra i que se subjecta a les seves espatlles mitjançant un coll prim, llarg i flàccid com una tripa buida.
Es rebolca per terra i les seves peülles desapareixen sota l’enorme pelussera que li tapa la cara.

-Gros, malenconiós i esquerp, romanc sempre en el mateix lloc, notant sota el meu ventre la calor del fang. El meu cap és tan pesat, que m’és impossible mantenir-lo dret. L’enrotllo entorn del meu cos, lentament, i amb la mandíbula entreoberta, arrenco amb la meva llengua les herbes verinoses que ha regat el meu alè. Una vegada, em vaig devorar les potes sense adonar-me.
Ningú, Antoni, ha vist mai els meus ulls, o aquells que els van veure van morir després. Si aixequés les meves parpelles roses i inflades, immediatament moriries.”

A El libro de los seres imaginarios Jorge Luis Borges també dedica una entrada al catoblepas:

Plinio (VIII, 32) cuenta que en los confines de Etiopía, no lejos de las fuentes del Nilo, habita el Catoblepas.

«Fiera de tamaño mediano y de andar perezoso. La cabeza es notablemente pesada y al animal le da mucho trabajo llevarla; siempre se inclina hacia la tierra. Si no fuera por esta circunstancia, el Catoblepas acabaría con el género humano, porque todo hombre que le ve los ojos, cae muerto.»

Catoblepas, en griego, quiere decir «que mira hacia abajo». Cuvier ha sugerido que el gnu (contaminado por el basilisco y por las gorgonas) inspiró a los antiguos el Catoblepas. “

Borges acaba l’entrada del catoblepas amb la descripció que en fa Flaubert a Les temptacions de Sant Antoni i que ja em transcrit unes línies més amunt.

Monstre Catoblepas d'Edward Topsells a The History of Four-Footed Beasts And Serpents (London 1658)

Monstre Catoblepas d’Edward Topsells a The History of Four-Footed Beasts And Serpents (London 1658)

 
 

Bibliografia i enllaços:

Borges, Jorge Luis; El libro de los seres imaginarios. Emecé Editores, 1978.

Catoblepas. Article de la Wikipedia (en anglès) Consultat el 26-07-2020.

Catoblepas. Article de Medieval Bestiary. Consultat el 25-07-2020.

Catoblepas. Article del web Grimorio de Bestias. Consultat 26-07-2020.

Catoblepas. Article de Wiki mitologia. Consultat el 27-07-2020.

Eliano, Claudio; Historia de los animales. Ediciones Orbis, 1987.

Flaubert, Gustave; Las tentaciones de San Antonio. Ediciones Orbis, 1986.

Katobleps. Article al web Theoi.com. Consultat el 27-07-2020.

Plini el Vell; The Eight Booke of the Historie of Nature. Traduït a l’anglès per Philemon Holland, (1601). Document de la Universitat de Chicago al web. Plana consultada 25-09-2020.

 
 
 

Leucrota

Leucrota al Bestiari d'Aberdeen (full 15v)

Leucrota al Bestiari d’Aberdeen (full 15v)

La leucrota (també coneguda com a leucrocotta, crocotta, corocotta o crocuta; en grec κοροκόττας) són criatures mitològiques similars a les hienes descrites en fonts grecoromanes. És descrita de forma molt similar a la hiena i apareix en nombrosos bestiaris medievals. L’hàbitat d’aquestes criatures se situava a l’Índia o Etiòpia, però hem de tenir en compte que tots dos territoris no es corresponen amb els països així anomenats en l’actualitat i que moltes vegades tots dos termes eren intercanviables.

A l’obra Índica escrita per Ctèsias de Cnidos (que ens ha arribat resumida per Foci a l’època bizantina) hi podem llegir:

A Aithiopia (Etiòpia) hi ha un animal anomenat Krokottas, vulgarment conegut com a Kynolykos (gos-llop), de sorprenent força. Es diu que imita la veu humana, per a cridar als homes a la nit i devora a aquells que se li acosten. És brau com un lleó, ràpid com un cavall i tan fort com un toro. No se’l pot vèncer amb cap arma d’acer,”

Crocotta (Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Full 14v)

Crocotta (Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Full 14v)

Estrabó en el llibre XVI de la seva Geografia escriu:

Les crocuttas són una descendència mixta de llop i gos, com diu Artemidor. Però el que diu Metrodor d’Escepsis en el seu llibre “Hàbits” és com un mite i ha de ser ignorat.”

En el llibre VIII, capítol XXX de la Història Natural escrit per Gai Plini Segon més conegut com a Plini el Vell se’ns diu:

Etiòpia produeix (…) molts altres animals monstruosos (…) crocottes, que semblen néixer del gos i del llop, trencant tot amb les seves dents i immediatament digerint el que han devorat (…). El leucrocota, un animal extremadament ràpid, de la grandària del ruc, les potes de cérvol, el coll, la cua i el pit del lleó, el cap de teixó, el peu bifurcat, la boca tallada fins a les oïdes, i en lloc de dents, un os continu: s’afirma que aquest animal imita la veu humana.”

I en el capítol XLV Plini el Vell continua explicant:

En apariar-se amb hienes, la lleona d’Etiòpia engendra la crocuta, que imita tant les veus dels homes com les del bestiar. Mai parpelleja; les dues mandíbules, sense genives, estan proveïdes de dentició contínua; aquestes dues dents encaixen entre si, de manera que la reunió no els desgasti.”

Leucrota al Bestiari de Peterborough, ms-53, 193v

Leucrota al Bestiari de Peterborough, ms-53, 193v

Claudi Elià en el llibre VII, capítol 22 de la seva obra Història dels animals ens explica:

La hiena comuna i la hiena de líbia, que rep el nom de korokottas, són feres menyspreables. Per exemple, la hiena s’acosta de nit a la cleda i imita a un home vomitant; els gossos s’hi acosten, creient que es tracta d’éssers humans, i la hiena els atrapa i dóna bon compte d’ells.
Ara he de referir-me al caràcter maligne de la hiena líbia, de la que també m’han arribat notícies. S’amaga en el fons del bosc, per escoltar als llenyataires, que es criden els uns als altres i que conversen entre ells. Més tard, imita les veus que ha escoltat i fins i tot arriba a parlar –per més que això sembli un conte fantasiós- amb un to semblant al dels homes, repetint els noms que hagi sentit; l’home que així cridat s’hi aproxima; la bèstia s’aparta una mica i el torna a cridar; l’home segueix a la recerca de la veu i quan la hiena líbia l’ha apartat dels seus companys de treball i l’ha aïllat, es llença sobre d’ell i el mata, convertint-se en menjar el que fóra atrapat per la seva veu.”

Porfiri al llibre III de Sobre l’abstinència escriu:

(…) Però la hiena de l’Índia, que els nadius anomenen crocotta, parla d’una manera tan humana, i això sense mestre, que va a les cases i crida a la persona que sap que pot derrotar fàcilment. També imita la veu de qui és més volgut, i prestaria fàcilment més atenció a la persona a la qual anomena; de manera que, encara que els indis ho saben, sent enganyats a través de la similitud i obeint la crida, surten i són destruïts.”

L’autor o autors de la Història Augusta escriuen en el llibre X, capítol 9 que dediquen a la vida d’Antoní Píus:

(…) Va celebrar jocs en els quals mostrava elefants i els animals anomenats corocottas i tigres i rinoceronts, fins i tot cocodrils i hipopòtams, en resum, tots els animals de la terra sencera; i va presentar en una sola actuació fins a cent lleons juntament amb tigres.”

Leucrota al Bestiari de Rochester (Royal ms 12, f xiii, f 23r)

Leucrota al Bestiari de Rochester (Royal ms 12, f xiii, f 23r)

Tant per a Gai Juli Solí com per a Plini el Vell la Hyaene crocuta constituïa un fantàstic encreuament de la hiena a la qual donaven el nom de corocotta. Claudi Elià i Porfiri es limiten a atribuir-l’hi la suposada habilitat d’imitar veus i enganyar a les persones a les quals mata i devora. Amb el nom de crocotta es coneixia, en canvi, a un imaginari animal nascut de gos i llop, però descrit amb els caràcters de la hiena com fan Plini i Estrabó.

Durant l’edat Mitjana la leucrota és àmpliament documentada en els bestiaris encara que la seva descripció i la seva representació varia bastant segons els manuscrits confonent i mesclant les diferents fonts, tot i que la majoria d’ells respecten la forma de la hiena-lleó. Durant l’edat Mitjana l’animal és investit amb alguna qualitat que no tenia en les fonts més antigues com ara que els ulls de la leucrota ostentaven poders oraculars quan el seu posseïdor se’ls col•locava sota la llengua.

Jorge Luis Borges a El libro de los seres imaginarios reserva a aquesta criatura una entrada que anomena Crocotas y Leucrocotas, en la que explica a la perfecció tant les fonts com la criatura:

Ctesias, médico de Artajerjes Mnemón, se valió de fuentes persas para urdir una descripción de la India, obra de valor inestimable para saber cómo los persas del tiempo de Artajerjes Mnemón se imaginaban la India. El capitulo treinta y dos de ese repertorio ofrece una noticia del lobo-perro; Plinio (VIII, 30) dio a ese hipotético animal el nombre de crocota y declaró que no había nada que no pudiera partir con los dientes y acto continuo digerir. Más precisa que la crocota es la leucrocota en la que ciertos comentadores han visto un reflejo del gnu, y otros de la hiena, y otros, una fusión de los dos. Es rapidísima y del tamaño del asno silvestre. Tiene patas de ciervo, cuello, cola y pecho de león, cabeza de tejón, pezuñas partidas, boca hasta las orejas y un hueso continuo en lugar de dientes. Habita en Etiopía (donde asimismo hay toros salvajes, armados de cuernos movibles) y es fama que remeda con dulzura la voz humana.”

Leucrota al Bestiari Ashmole 1511, 22r

Leucrota al Bestiari Ashmole 1511, 22r

Hi ha bestiaris com el Bestiari de Northumberland, que inclouen una hiena i una leucrota, amb descripcions diferenciades.

El nom científic de la hiena tacada (Crocuta crocuta) es va treure de la crocotta mitològica, i hi ha algunes similituds en la descripció: les hienes tenen dents i mandíbules molt potents, poden digerir una gran varietat d’aliments, se sap que excaven per desenterrar els cossos humans per menjar-los, a més, poden fer vocalitzacions similars a les humanes com per exemple la seva rialla que és mundialment coneguda. El folklore local sobre les hienes parla que poden canviar de forma i de gènere (de fet, els mascles i les femelles són difícils de distingir) que sumat a la parla humana fomenta la creença que la hiena pot haver estat el model per a la crocotta.

 
 

Bibliografia i enllaços:

Borges, Jorge Luis; Crocotas y Leucrocotas a El libro de los seres imaginarios. Emecé Editores, 1978.

Eliano, Claudio; Historia de los animales. Ediciones Orbis, 1987.

Crocotta. Article de la Wikipedia (en anglés). Consultat 22-06-2020.

Leucrota. Article a The Medieval Bestiary (en anglès). Consultat el 22-06-2020.

Leucrota. Article de la Wikipedia (en castellà). Consultat el 22-06-2020.

Leukokrottas. Article de Theoi.com (en anglès). Consultat el 22-06-2020.

Leucrocotta. Article al web El bestiario del Hypogripho Dorado. Consultat el 22-06-2020.

Leucrota al Liber de Naturis Bestiarum ms Bodley 533, 7r

Leucrota al Liber de Naturis Bestiarum ms Bodley 533, 7r

 
 
 

Amfisbena

 

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v


 

L’amfisbena, en llatí amphisbaena, és una paraula que prové del grec i que vol dir ‘que va en dues direccions‘, d’amfis, ‘banda i banda’ i bainein, ‘anar’, també és anomenada Mare de les Formigues. És una serpent mitològica que menja formigues, amb un cap a cada extrem del seu cos. En la mitologia grega l’amfisbena havia nascut de la sang que va degotar del cap tallat de la gorgona Medusa quan l’heroi Perseu va volar sobre el desert libi amb ella a la mà.

Èsquil, al segle V a.C, la menciona a la seva tragèdia Agamèmnon (vers 1232 i següents):

Tal gosadia té [Clitemnestra], una dona a matar un home. Per quin nom de monstre odiós, l’anomenaré? Una amfisbena. O Escil•la, inquilina de les roques, una plaga pels navegants, una ràbia, la mare dels diables, respirant de forma incessant guerra contra el seu marit? ”

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (segle I d.C.) descriu l’amfisbena com:

L’amfisbena té caps bessons, és a dir, també té un cap al final de la cua, com si no en tingués prou amb abocar verí per una boca.”

El poeta cordovès Marc Anneu Lucà (segle I d.C,) al seu llibre La Farsàlia enumera les veritables o imaginàries serpents que els soldats de Cató varen trobar pels deserts d’Àfrica. En el llibre 9, vers 843 fa referència a ella:

La temible amfisbena amb el seu doble cap…”

 

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena


 

Claudi Elià, a la seva Història dels animals (escrita al segle II d.C.) escriu al llibre 8, capítol 8:

Nicandre afirma que la pell de l’amfisbena embolicada al voltant d’un bastó serveix per espantar totes les serps i altres criatures que no maten mossegant sinó envestint.”

Més endavant (al llibre 9, capítol 23) Claudi Elià explica:

L’amfisbena és una serp amb dos caps, un a la part superior i un en la direcció de la cua. Quan avança, com la necessitat d’un moviment cap endavant la impulsa, deixa un extrem darrere per fer-lo servir com a cua, mentre l’altra l’utilitza com un cap. Per altra banda, si es vol moure cap enrere, utilitza els dos caps exactament de manera oposada a com ho feia abans.”

Gai Juli Solí a la seva obra Polihystor escrita al segle IV d.C. la descriu d’aquesta manera:

Amphisbaena consulat in caput geminum : quorum alterum in loco suo est alterum in ea parte, qua cauda : quae causa efficit, ut capite utrinque secus nitibundo serpat tractibus circulatis.”

Que traduït ve a ser:

L’amfisbena té dos caps, un està en la seva posició natural i l’altra a la cua, el que fa que el seu cos segueixi els seus dos caps descrivint un cercle.”

 

Wenceslas Hollar 'Civil discord' sota la forma d'amfisbena (1643)

Wenceslas Hollar ‘Civil discord’ sota la forma d’amfisbena (1643)


 

També a l’edat Mitjana autors com Isidor de Sevilla (al segle VII d.C.) parla de l’amfisbena al seu llibre Etimologies (llibre 12, 4:20):

L’amfisbena té dos caps, una al lloc adequat i l’altra a l’extrem de la cua. Es pot moure en la direcció de qualsevol cap sense haver de donar-se la volta. Els seus ulls brillen com llums. Aquesta és l’única serp que suporta el fred fàcilment.”

Tant Pseudo-Hugh (111.44) com Brunetto Latini que va ser notari, filòsof, i canceller de la república florentina del segle XIII i que va escriure el Llibre del tresor (I. V. 139) es limiten a reproduir aquesta informació en les seves obres. Albert Magne (XXV.II.2), fent referència a Solí i Avicenna, no creu en l’existència d’una serp de dos caps.

 

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)


 

Thomas Browne va observar que no hi ha animal sense avall, amunt, endavant, enrere, esquerra i dreta, i va negar que pogués existir l’amfisbena, en la qual les dues extremitats són anteriors. Referint-se a les descripcions clàssiques, detallava:

Mentre una plorava l’altra reia, mentre una callava l’altra parlava, mentre una estava desperta l’altra dormia; així s’afirma en tres exemples notables de Petrarca, Vicencio i la Història d’Escòcia de Buchanan.”

L’art medieval amb la seva passió per les formes ornamentals entrellaçades va fer un ampli ús del motiu de l’amfisbena. De vegades es representa amb les urpes i potes d’un ocell i les ales punxegudes d’un ratpenat. Alguns fins i tot la representaven amb banyes al cap davant i petites orelles rodones en la posterior, o amb banyes en ambdues. Aquestes banyes eren llargues i corbades cap per avall o lleugerament en espiral. Mentre alguns bestiaris medievals la mostraven amb el segon cap al final de la seva cua, altres ho feien amb dos «colls» d’igual grandària, pel que no podia determinar quina era la del darrere. Altres bestiaris i manuscrits la representen amb les seves mandíbules mossegant-se la seva pròpia cua o coll, creant un cèrcol rodant.

 
Bibliografia i enllaços:

Amfisbena. Article de la Viquipèdia (en català).
Amphisbaena. Article de la Wikipedia (en anglès).
Amphisbaena. Al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès).
Amphisbaina. Al web Theoi Greek Mythology (en anglès).
Amphisbaena. Al web The Medieval Bestiary Animals in the Middle Ages (en anglès).
Browne, Thomas. Of the Amphisbæna Al web de la Universitat de Chicago dedicat a Sir Thomas Browne (en anglès).

 

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)