Meravelles descrites

 
Portada de Meravelles descrites del frare Jordà de Catalunya d'Angle Editorial
 

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys és la fascinant crònica històrica que ens va transmetre el frare dominicà Jordanus Catalanus, això és, Jordà Català o Jordà de Catalunya. Jordà ens explica el seu viatge missioner per l’Índia del segle XIV, les aventures i les meravelles que va veure al llarg del seu viatge asiàtic. Un viatge que va començar en una data indeterminada entre 1311-1318 i es va allargar fins a 1329.

El manuscrit va tenir una circulació restringida durant segles, ja que probablement es va tractar com un informe confidencial. A principis del segle XIX és adquirida pel baró de Walckenaer, un noble francès, i poc després va ser comprada per la Biblioteca Britànica, on encara es conserva. La traducció anglesa data de 1863 i la francesa de 1925.

Aquesta és una crònica breu que no arriba a les seixanta planes, de la que només ens ha arribat una còpia en llatí, traduïda i editada per primera vegada al català per Jordi Joan Baños periodista sabadellenc que va residir durant anys a l’Índia.

Baños no dubte que el llibre original va ser redactat o dictat en català, ja que el llatí en el qual està escrit està farcit de catalanades. Tampoc dubte en cap moment de l’origen català del seu redactor, deixant molt clar que no era ni francès, ni italià, ni portuguès, com a vegades alguns autors han suggerit.

 
Mirabilia descripta en l'edició de la Cambridge Library
 

Certament desconeixem on va néixer, però sabem que Jordà va estudiar persa a Tartària cap al 1320 i va viatjar per primera vegada a l’Índia per acompanyar quatre frares franciscans la destinació final dels quals era la Xina. Un cop arribats a l’Índia i durant una breu absència, els seus quatre companys van ser martiritzats. Jordà es va quedar tot sol en la seva missió evangelitzadora però, en lloc de retornar a occident, va deambular durant molts anys per l’Índia patint tota mena de penúries.

Sabem que va tornar a la Cort papal d’Avinyó el 1329, quan va aprofitar per redactar (o dictar) aquestes Mirabilia Descripta. El papa Joan XXII el va nomenar bisbe de l’Índia convertint-se així en el primer bisbe catòlic d’aquest país continent. El Papa es refereix a Jordà com Jordanus Catalanus, explicitant de forma meridiana el seu origen. No sabem del cert quan va retornar a l’Índia, ja que el seu rastre es perd poc després del 8 d’abril de 1330 i s’ignoren les circumstàncies de la seva mort tot i que, segons algunes cròniques, va ser martiritzat a Bombai.

Jordà de Catalunya també fou el primer a situar a Etiòpia el mític rei cristià anomenat preste Joan. Aquest frare dominicà va ser coetani d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull el qual el va influir en l’esperit Rex Bellator – el rei guerrer proposat per Llull que havia de reconquerir Terra Santa- del frare.

Jordà, que és anomenat el Marco Polo català, va escriure el llibre trenta anys després que el venecià publiqués Il Milione i vint-i-cinc anys abans que Ibn Battuta dictés el seu Rihla.

 

Reconstrucció del món segons Jordà

Reconstrucció del món segons Jordà a l’obra d’Henry Yule publicada a Londres el 1863


 

El frare fa una triple divisió de l’Índia: l’Índia Major que comprèn des de les Costes de Malabar a Cotxinxina; l’Índia Menor que s’estén des de Sind (o potser del Balutxistan) a les Costes de Malabar; i l’Índia Terça que inclou una ampla regió costanera sense definir a l’oest del Balutxistan, arribant fins a Etiòpia i el domini del Preste Joan. En el seu relat ens descriu un entorn completament diferent de l’occidental i es meravella del que veuen els seus ulls. En paraules seves:

Tot són meravelles a l’Índia, que és, en realitat, un altre món”

Així ens explica el culte a les vaques per part dels hindús, el seu sistema de castes i l’esgarrifós ritu del sati (en el decurs del qual les vídues es llencen a la pira funerària del difunt marit); és el primer cronista a donar notícia dels zoroastrians (coneguts també com a parsis) que estaven establerts a l’Índia des del segle VIII provinents de Pèrsia i a descriure les seves ‘torres del silenci’ (unes torres on s’abandonen els cadàvers -considerats impurs pels zoroastrians- per tal que se’ls mengin els voltors i que encara són alçades avui dia a Bombai).

Jordà també fa referència a illes desertes, menjars deliciosos, olors, la flora i la fauna del país. Descriu aus de colors llampants, serpents gegantines i ens explica detalladament com domar un elefant: primer l’empresonen en un tancat fent servir una femella com esquer, després és maltractat durant cinc dies per un home amb el rostre tapat vestit de negre o vermell. Tot seguit es fa venir un altre home:

…amb la cara descoberta i vestit d’un altre color, que fa veure que pega al primer, que l’empaita i el foragita; tot seguit s’acosta al lloc de l’elefant, li parla i amb una perxa el neteja, l’amanyaga i li dóna menjar”.

Tres setmanes després, l’animal ja és dòcil i està preparat per fer el que li manin.

Però Jordà també cau en la fantasia (com abans ha fet Marco Polo o després farà Ibn Battuta, de fet, com fan tots els viatgers que a l’època escriuen), quan parla de dracs alats amb pedres precioses al cap, unicorns i altres animals increïbles, tot i que, en general, la seva crònica és molt fidel a la realitat.

El llibre es tanca amb l’afegitó de dues cartes que el frare va enviar als seus superiors a la ciutat de Tauris, una de l’any 1321, l’altra del 1323, on el frare es lamenta:

estic sol sense companyia, com un pobre pelegrí a l’Índia, on per exigència dels meus pecats m’ha estat permès de sobreviure després de la passió dels quatre sants frares menors, els beneïts màrtirs Tomàs, Jaume el gloriós, Pere i Demetri”

També comenta els plans per crear una nova església i recomana els millors llocs per predicar.

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys, amb edició, traducció i introducció de Jordi Joan Baños ha estat editat a Barcelona per Angle Editorial l’any 2015 i és un viatge medieval fascinant, molt entretingut, fresc i gens dens. Absolutament recomanable.

 
Mapa de l'Índia
 
 
 
 

Anuncis

Rumbo a Tartaria

 
Rumbo a Tartaria de Robert D. Kaplan
 

Tartària és es el nom pel qual es coneixia a Europa, des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, a una gran extensió de terra del centre i nord-oest d’Àsia que anava des del mar Caspi i les muntanyes Urals fins a l’oceà Pacífic que estava habitada per diversos pobles d’origen turc i mongol, als quals genèricament se’ls denominava tàrtars.

Aquest llibre editat per Ed. B l’any 2001 dins la col•lecció Biblioteca Grandes Viajeros és un llibre escrit per Robert D. Kaplan que té com a subtítol Un viatge als Balcans, Pròxim Orient i el Caucas tracta fonamentalment de la situació sociopolítica dels diferents països que l’autor va travessant. Kaplan el va escriure l’any 1999 i es va publicar als Estats Units l’any 2000, pocs mesos abans de l’atemptat a les Torres Bessones. El viatge de Kaplan s’inicia a Hongria per després anar a Romania, Bulgària, Turquia, Síria, Líban, Jordània, Israel, tornar a Turquia, vorejar el Mar Negre per anar a les exrepúbliques socialistes de Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i travessant el Mar Caspi, acabar el viatge a Turkmenistan.

Kaplan, al igual que Javier Reverte, té ànima de rodamón viatger. Viatja, observa, conversa amb la gent del carrer, periodistes, intel•lectuals i politics, es documenta sobre la història passada i recent de cada país que visita i finalment escriu llibres tan fonamentats i interessants com aquest on l’autor intenta transmetre la gran complexitat cultural, social i política d’aquests territoris que, per a Kaplan, es tradueix en una preocupant inestabilitat entre l’oest europeu i l’est asiàtic on el capitalisme desenfrenat ha propiciat una diferència molt profunda entre el poble, que és pobre i les classes dirigents cada cop més enriquides. Aquestes diferències podrien provocar, segons l’autor, algunes revolucions a la zona. Per exemple, en parlar del Pròxim Orient, sabem que el 70% de les reserves mundials de petroli i el 40% de les de gas natural són un producte prou llaminer per occident com per tenir interès en intervenir a tota la zona. Uns països on les fronteres van ser fetes amb tiralínies pels antics estats colonials sense tenir en compte les diferents ètnies, tribus, cultures diverses i grups religiosos que habitaven els territoris.

 

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d'Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d’Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).


 

És evident que davant la titànica intenció d’explicar tots i cada un dels països visitats alguns anàlisis realitzats per Kaplan siguin una mica superficials i a vegades pot ventilar en un capítol el que necessitaria un llibre sencer per ser explicat (bé, en el cas d’Israel, Terra Santa i països veïns més aviat es necessitaria una enciclopèdia sencera).

Setze anys després d’escriure el llibre és fàcil veure que algunes de les prediccions fetes per Kaplan no s’han materialitzat com ara l’èxit de les converses de pau entre israelians i palestins que no han arribat mai a bon port. Altres prediccions són ajustades al que ha passat i encara altres queden pendents, com ara el vaticini de la descomposició com a país de Síria (actualment amb cinc anys de guerra civil i que possiblement desapareixeria sinó fos per la guerra que manté contra l’Estat Islàmic recolzada per occident).

L’autor, en parlar dels països que varen formar part de la Unió Soviètica escriu frases que ens porten a reflexions molt interessants com ara:

L’enfonsament de la Unió Soviètica, encara que una benedicció a llarg termini, havia arruïnat milions de vides. El comunisme, si bé desastrós, era un sistema que proporcionava pensions, escolarització, pau social i seguretat física a milions de persones que en molts casos no recordaven res millor. L’enfonsament d’aquell sistema havia deixat un buit caòtic i en l’actualitat aquí [referint-se a Geòrgia] la vida era molt pitjor que abans.”

Aquestes exrepúbliques socialistes, que durant dècades van estar sotmeses a un ferri control dictatorial, són uns països dels quals Estats Units o la Unió Europea no en vol saber res (i dels que realment els ciutadans tampoc en sabem res car no surten a la premsa escrita o només ho fan de tant en tant quan succeeix alguna tragèdia humana). Aquesta situació, en opinió d’un polític georgià, canviarà quan:

…passi per aquí [Geòrgia] suficient petroli per proporcionar a Occident la raó egoista que necessita per lluitar per nosaltres.”

Resumint, un llibre molt interessant, força documentat i ben escrit que és considerat tot un clàssic de la literatura de viatges. He de dir que no combrego en totes les seves opinions polítiques, especialment esbiaixades cap a la dreta i proamericanes. És un llibre que ens farà recordar figures històriques com les de Nicolae Ceaușescu, Eduard Xevardnadze i altres polítics de pes del segle XX i XXI i que ens ajudarà a descobrir les complexes i difícils situacions que afronten països com Geòrgia, Azerbaidjan o Turkmenistan. Un d’aquells llibres en que una sola lectura es insuficient per arribar a entendre i comprendre tota la informació que ens dona. Molt recomanable.

 

Ruta occidental del viatge de Kaplan

Ruta occidental del viatge de Kaplan


 
 
 

Les reines d’Àfrica

 
Portada de Las reinas de África
 

Las reinas de África subtitulat Viajeras y exploradoras por el continente negro, escrit per Cristina Morató i editat l’any 2004 per Plaza i Janés, recull onze biografies de dones pioneres, valeroses, intrèpides i majoritàriament sorprenents que tenen com a denominador comú la vida i coneixença del continent africà..

El llibre està dividit en cinc capítols. El primer està dedicat a les missioneres que per vocació religiosa van anar a civilitzar els “salvatges”. En aquest capítol Cristina Morató ens parla de Mary Moffat, més coneguda amb el cognom de casada, Mary Livingstone, esposa de l’explorador i missioner escocès David Livinstone, la qual durant alguns anys va estar amb el seu marit a l’Àfrica abans de tornar a Anglaterra amb els seus fills. La segona dona biografiada és Mary Slessor, missionera escocesa pionera dels drets de les dones africanes i que va tenir especial cura dels nens abandonats o no desitjats, dels quals se’n va afillar uns quants.

El segon capítol està dedicat a dues espanyoles, la primer Juana María de los Dolores de León, més coneguda per Lady Smith, que va acompanyar el seu espòs l’oficial anglès Harry Smith en la seva destinació a Sud-àfrica on aquesta extremenya hi va viure dotze anys. La segona espanyola és Isabel de Urquiola companya i esposa de Manuel Iradier, africanista i explorador espanyol. La vida d’Isabel va ser tràgica, la seva estança a l’Àfrica li va costar la salut de per vida, va perdre el seus dos fills i va viure aïllada durant llargs mesos en una tenda de palla mentre el seu marit explorava el continent.

El tercer capítol està dedicat al que l’autora denomina ‘les grans dames del continent negre’ on biografia les vides de Alexine Tinne qui va dedicar part de la seva vida a estudiar i resoldre els orígens del Nil Blanc i que va morir a mans d’uns lladres tuaregs en ple desert; Florence von Sass, més coneguda com Florence Baker, esposa del famós explorador Samuel Baker qui va comprar aquesta hongaresa en un mercat d’esclaus i amb la que va viure una vida plena d’aventures digna del millor film de Hollywood; i Mary Kingsley una dona intrèpida i forta que va realitzar tota sola varies travessies en vaixell a vapor pel continent africà.

Las reinas de Africa en l'edició de  Circulo de Lectores

Las reinas de Africa en l’edició de Circulo de Lectores

El quart capítol ens endinsa en l’Àfrica dels safaris i ens explica la vida de la baronessa Karen Von Blixen la famosa escriptora de Memòries d’Àfrica amb el pseudònim de Isak Dinesen; i Beryl Markham famosa aviadora que va realitzar un vol transatlàntic en 1936, primera pilot professional de l’Àfrica oriental britànica i amant del marit de Karen Blixen.

Finalment, en el cinquè capítol, sens narra les vides de dues enamorades de la vida salvatge: Delia Akeley que va viatjar àmpliament per Àfrica realitzant les seves pròpies expedicions centrant-se en l’estudi etnogràfic de les tribus més amagades del continent com ara els pigmeus; i Osa Johnson que junt amb el seu marit Martin van saber capturar la imaginació del públic americà a través de llibres d’aventures exòtics i de les seves pel•lícules documentals realitzades als anys vint i trenta del segle passat.

En resum, un llibre entretingut, documentat, interessant i estimulant, encara que breu i un tant esquemàtic en algunes biografies, que ens anima a voler saber més d’aquestes dones, algunes força desconegudes i que en la majoria dels casos van figurar simplement com acompanyants dels seus marits. De la mà de Cristina Morató i d’aquestes pioneres, aristòcrates, missioneres, vividores, caçadores o estrelles de cinema aconseguim endinsar-nos un cop més per l’Àfrica mítica i més llegendària dels segles XIX i XX.

Un últim apunt. Em resulta sorprenent la gran quantitat d’aquestes dones que, durant o després de les seves aventures africanes, es van convertir en alcohòliques com és el cas de Mary Livingstone, Beryl Markham i Osa Johnson, o que van patir problemes mentals com Isabel de Urquiola, això em porta a pensar en l’extrema duresa de les experiències viscudes en el continent africà o en la difícil readaptació a la ‘civilització’ després d’haver viscut la vida amb molta més llibertat que la resta dels seus contemporanis.

 

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d'H. B. Scammel, 1890

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d’H. B. Scammel, 1890


 
 
 

Viaje a Palestina

Portada del llibre Viaje a Palestina d'Ediciones B

Luis Reyes Blanc (autor d’ Historias del África perdida) va començar a conèixer Palestina als anys 60 quan va treballar durant un temps en un kibbutz israelià,:

más como la experiencia progre del que vive en una comuna que no como un sentimiento pro sionista.”

Recordem que els kibbutz eren aquelles granges comunistes gestionades per jueus d’esquerres procedents d’Europa que van ser decisives per la colonització d’Israel. Posteriorment a aquesta experiència va visitar sovint aquestes terres com a periodista per cobrir els diferents conflictes sorgits a l’Orient Mitjà i el 1996 va estar enviat per la Unió Europea com observador internacional a cobrir les primeres eleccions palestines. Explico això per tal de clarificar que l’autor coneix profundament Palestina i el seu poble del qual n’ha vist la seva evolució al llarg de quaranta anys.

El llibre és una barreja de crònica de viatges i guia turística, especialment de la ciutat de Jerusalem. L’autor no ens atabala amb un allau de llocs, dates i noms, encara que n’hi ha, i molts. En curts capítols ens va portant per les diferents parts de la ciutat de Jerusalem i mentre ens explica la seva història no dubte en recomanar-nos un bon hotel, un lloc on fer nit i estar ben atès per pocs diners o dir-nos on podem menjar una bona pizza. La narració es amena, a vegades fins i tot, divertida, però també dura quan el tema que toca ho requereix.

 

Jerusalem vista des de la Muntanya de les Oliveres

Jerusalem vista des de la Muntanya de les Oliveres


 

La ciutat de Jerusalem te un llarg passat (i també un present) de matances i destrucció, de guerres de religió i racisme.

Jerusalem vuelve loco” escriu l’autor al començament del seu llibre. Et torna boig per la concentració d’història, religió i mitologia que posseeix cada pedra, cada metre quadrat de la ciutat. Una ciutat compartida per àrabs, jueus, grecs, armenis, coptes i etíops que conviuen en un precari equilibri i on han de compartir els seus llocs sagrats. Una bogeria que queda retratada perfectament en el capítol que dedica al Sant Sepulcre custodiat per un armeni, un grec i un franciscà que cada nit són tancats a l’interior del recinte per un àrab. Una ciutat on tenen presència les tres grans religions monoteistes del món: la jueva, la cristiana i la musulmana. Una ciutat amb molta tensió ambiental on es celebren tres nits de Nadal diferents: la cristiana, que guiada pel calendari gregorià es celebra el 24 de desembre i la ortodoxa i l’armènia, que guiades pel calendari julià, es celebra el 5 de gener.

 

El Mont del Temple, on es troben situats el Mur de les Lamentacions i la Cúpula de la Roca, santuaris per al judaisme i l'islam, respectivament

El Mont del Temple, on es troben situats el Mur de les Lamentacions i la Cúpula de la Roca, santuaris per al judaisme i l’islam, respectivament


 

De la mà de l’autor visitem Jerusalem, Betlem, la Vall d’Hebron, Jericó i altres ciutats i llocs representatius on l’autor aprofita per parlar-nos amb eficàcia de nombrosos temes com: la massacre d’un milió d’armenis per part dels turcs l’any 1915 (aquest mateix any ja centenària, un genocidi que les autoritats turques segueixen sense reconèixer); el paper d’Isaac Rabin a la Guerra del Sis Dies; Iàssir Arafat; Moshe Dayan; el doctor Goldstein (un terrorista que va assassinar quaranta palestins a Hebron i que és subjecta de culte per determinats elements de la dreta ultraortodoxa); Menahem Beguín (premi Nobel de la Pau amb centenars de morts a les seves espatlles); Netanyahu i altres. També aprofita per explicar-nos la troballa dels rotllos de la mar Morta; Massada, la fortalesa en la que es van suïcidar els jueus zelotes assetjats per la X legió romana; el començament de la primera ‘Intifada’ al desembre de 1987; les mesures adoptades per Israel de prohibir banyar-se i pescar als àrabs a la Mediterrània; la prohibició de recollir les escombraries dels territoris ocupats de Gaza (unes prohibicions que van estar vergonyosament vigents fins juny de 1994)…

També ens dona la trista dada de que un quinze per cent de la població es planteja abandonar el país per la impossibilitat d’aconseguir la pau, farta d’integrisme radical i ultraortodòxia.

Viaje a Palestina que destaca per la seva capacitat descriptiva, la seva fàcil lectura i la seva amenitat, va estar guardonada amb el premi ‘Grandes Viajeros’ convocat per Ediciones B i Iberia. Va estar editada per Ediciones B dins la col•lecció ‘Biblioteca Grandes Viajeros’ l’any 1999.

 

Portada de l'edició de butxaca

Portada de l’edició de butxaca

 
 

Historias del Africa perdida

Portada del llibre Historias del Africa perdida

No se puede viajar por África si a uno no le gustan las historias, cualquier cosa se puede dejar para luego si alguien tiene alguna cosa que contar …”

Luis Reyes a Historias del África perdida, no només recopila la informació de la seva experiència com a viatger per Àfrica, sinó una multitud de relats, alguns d’ells situats en un marc històric, mentre que altres s’acosten al registre del mític o llegendari. L’autor evoca tres viatges realitzats a l’Àfrica Occidental (República d’Alto Volta, avui dia Burkina Faso), Lesotho (un estat realment atípic) i Eritrea, en el temps en què Àfrica no agonitzava i les previsions econòmiques eren optimistes.

El primer viatge s’inicia amb l’autor intentant contactar amb el PAIGC (Partit Africà per la Independència de Guinea i Cabo Verde) l’any 1971 a la Guinea portuguesa, on els guerrillers controlaven la quasi totalitat del territori, a excepció d’alguna localitat costanera. Per poder realitzar el reportatge, Luis Reyes s’instal•la a casa d’un amic a Alto Volta esperant el vist i plau de la guerrilla per entrar als territoris alliberats. Un permís que no va arribar i que en començar la temporada de pluges va significar el fracàs i va precipitar la seva tornada a Europa.

L’autor ens parla d’algunes de les parts més castigades per la misèria i l’oblit de l’Àfrica com ara Eritrea. Ens explica que Erytraios es una paraula grega que significa vermellós, els romans van anomenar mar Eritreu, mar Roig, al que trobaren al conquerir Egipte. Luis Reyes es convidat pel FLE (Front d’Alliberament d’Eritrea) a veure de primera ma l’ofensiva que havien llençat contra Etiòpia el 1975. El viatge per aconseguir-ho, estones a peu, estones damunt d’un camell, bevent aigües poc saludables i passant autèntica gana no té desperdici.

Este libro es un recorrido por los caminos de aquella África esperanzada y luchadora, pletórica, viva, donde había bastante tragedia, pero aún más fe en el porvenir, de aquel continente del futuro, recien estrenado para la historia, por el que anduve recogiendo vivencias e imágenes que irremediablemente son ya historias de un África perdida.”

L’autor s’explica amb una prosa àgil i solvent, el llibre es fa curt i en acabar, voldries que l’autor t’expliqués més històries d’aquesta Àfrica que va conèixer.

Luis Reyes Blanc

L’autor

Luis Reyes Blanc nascut a Albacete el 1945 és escriptor i periodista, ha estat corresponsal de guerra a diversos conflictes a l’Orient Mitjà, Àfrica i Europa, i observador de l’ONU, la Unió Europea i l’OSCE en processos de pau a El Salvador, Palestina i Bòsnia i Hercegovina; ha viatjat per una cinquantena de països com enviat especial dels diaris ‘Madrid’, ‘Informaciones’, ‘El País’ i la revista ‘Tiempo’. Ha publicat una dotzena de llibres (assaig, novel•la, llibres de viatges). Va obtenir el Premi Albacete de Novel•la 1998 per Liborio o la mala vida d’Efrain Domínguez, i el Premi Grandes Viajeros d’Ediciones B 1999 per Viaje a Palestina. És autor de la novel•la històrica Cartas de Orán (2002) i El camino español (2006).

Autor: Luis Reyes Blanc
Any edició: 2001
Editorial: Ed. B
Col.: Biblioteca Grandes Viajeros
220 pàgines