La deriva de los héroes en la literatura griega és un assaig de Carlos García Gual, editat per l’editorial Siruela l’any 2020.
Carlos García Gual és catedràtic Emèrit de Filologia Grega de la Universitat Complutense, amb una llarga trajectòria de professor i conferenciant a diverses universitats. Ha escrit nombrosos llibres i assajos sobre lingüística, literatura, filosofia antiga i mitologia. També és autor de diversos estudis sobre literatura comparada, de temes medievals i dels múltiples reflexos de la tradició grecollatina a la literatura moderna. Ha traduït nombrosos autors clàssics grecs.
A La deriva de los héroes en la literatura griega Carlos García Gual ens apropa a la figura de l’heroi, les seves característiques i ens mostra com aquestes van canviant al llarg dels segles. L’autor divideix el seu estudi en quatre parts: l’èpica, la tragèdia, la comèdia i la novel·la grega, a les quals afegeix un colofó sobre la deriva dels herois i un epíleg dedicat a la figura d’Alexandre el Gran.
A la literatura grega, els primers a aparèixer en escena són els herois mítics: Hèrcules, Perseu, Teseu i Jàson. Tots ells descendents de Déus o de Reis que, a més, seran recolzats per alguna Deessa femenina que els ajudarà en el decurs de les seves aventures. Són uns herois definits més pels seus poders i habilitats que no pas per la seva personalitat.
A La Ilíada, el gran poema èpic d’Homer, se’ns narra l’enfrontament entre dos herois, l’aqueu Aquil·les i el troià, Hèctor. Aquil·les lluita per la glòria i l’honor sabent que la seva vida serà breu. Hèctor sap que serà derrotat tard o d’hora i lluita perquè la seva ciutat i la seva família puguin viure un dia més, convertint-se en un heroi cívic.
L’altre gran poema d’Homer, com tots sabem, és L’Odissea. El seu protagonista, Odisseu, és un valent guerrer definit per les seves moltes argúcies, però que no deixa de ser un humà sense poders físics especials que vol és tornar a casa seva, després d’haver aconseguit, amb la seva intel·ligència i astúcia, derrotar els troians i guanyar la guerra de Troia.
Aquiles i Hèctor
A mesura que el món hel·lènic va canviant, es deixa enrere l’èpica per entrar a la tragèdia. Uns dels personatges més tràgics d’aquest període és Èdip, un home que té una carrera heroica, i que de sobte descobreix que és un assassí, que s’ha casat amb la seva mare i que és el culpable de les dissorts de la ciutat de Tebes i, tanmateix, no podem dir que sigui un personatge malvat.
En aquesta època, la tragèdia recupera els herois èpics, però subratlla el caràcter patètic de la seva grandesa i en fan una versió molt més civilitzada on no falten les referències polítiques i socials a l’actualitat grega d’aquell moment. Els herois de la tragèdia ja no provoquen admiració, com els de l’èpica, sinó més aviat compassió i espant. A diferència del període èpic, són personatges que han perdut els poders sobrehumans i que ara són éssers normals capaços de gestes extraordinàries.
Carlos García Gual fa un repàs a les obres teatrals d’Eurípides, Sòfocles i Èsquil que ofereixen versions diferents i actualitzades dels antics mites ja coneguts, amb el segell personal de cada autor.
D’Èsquil se centra a Els perses i a Prometeu encadenat. De Sòfocles examina amb detall Àiax, Les Traquínies, Èdip Rei i Antígona. A Sòfocles apareix per primera vegada l'”heroi tràgic”, que és al centre de l’acció dramàtica, sol i aïllat davant la culpa. L’autor també estudia els herois d’Hèracles, Medea, Orestes i Bacants d’Eurípides.
Posteriorment, apareixen les comèdies, iniciades com Sàtires, una mena d’entremès humorístic, anomenat així perquè els actors vestien com sàtirs, els acompanyants del déu Pa. Les comèdies, que deixen de banda els antics mites, creen un heroi que tot i no ser noble, busca solucions per als mals que viuen a la seva ciutat.
Penteu, rei de Tebes, desmembrat per les bacants
En el capítol dedicat a les comèdies, García Gual s’atura a analitzar les extraordinàries peces La pau, Les aus i Lisístrata. Aquesta última, Lisístrata, la protagonista, encapçala una rebel·lió de dones contra els homes, als quals priven de sexe fins que deixin de guerrejar. Aquest poder femení reflectit a l’obra, era una situació còmica, ja que per a un grec, era el món al revés.
Finalment, en el crepuscle de la literatura grega, apareixen les novel·les, que són un reflex molt més fidel de la societat que les va produir. Totes les novel·les del període estan marcades pel mateix patró argumental: parelles de joves amants que són separats pel destí i que pateixen mil i una peripècies i aventures fins que, en última instància, es tornen a reunir i donen un final feliç a l’obra.
Com a colofó, l’autor ens parla de l’obra Vida i gestes d’Alexandre de Macedònia atribuïda a Pseudo-Cal·lístenes, nom que rep l’autor d’aquesta pseudobiografia d’Alexandre el Gran que està farcida d’històries fantàstiques i elements presos de la novel·la grega.
Carlos García Gual considera que Alexandre el Gran “és l’últim gran heroi grec”. Un personatge que concentra en la seva grandesa les virtuts dels grans personatges de la literatura grega: la força d’Hèracles, la capacitat d’exploració d’Odisseu i la mort tràgica d’Hèctor.
A La deriva de los héroes en la literatura griega, l’autor ens convida a realitzar un esplèndid recorregut des de l’èpica homèrica fins a la novel·la hel·lenística on assistim al progressiu declivi de l’ideal heroic, al mateix temps que coneixem i comprenem molt millor la literatura grega.
Aquest és un llibre apassionant on es barreja la història, la literatura i el mite. Un assaig fresc, amè i original sobre els herois i la seva evolució a través de la història de la literatura grega que tant gaudiran els coneixedors del tema, com els lectors no especialistes. Un llibre escrit amb la prosa sempre elegant i precisa de Carlos García Gual que converteix la lectura, aparentment lleugera, en una autèntica delícia.
Carlos Garcia Gual
arscultures 