Viaje alucinante II. Destino: cerebro

 
Portada de Viaje alucinante II. Destino: cerebro

L’any 1966 Isaac Asimov va rebre l’encàrrec de novel•lar el guió del film Fantastic Voyage (titulada a Espanya Viaje alucinante) que molts recordem com una entretinguda pel•lícula de ciència-ficció interpretada per Raquel Welch on un submarí era miniaturitzat i introduït en un cos humà per tal de realitzar una operació quirúrgica a un pacient en coma. Com que el llibre d’Asimov va ser escrit en sis setmanes va aparèixer sis mesos abans de l’estrena de la pel•lícula i molts van pensar que aquesta es basava en el llibre i no a l’inrevés.

Isaac Asimov mai va considerar aquest llibre com completament seu ja que el guió era d’altres autors i ell personalment ni tan sols va quedar totalment satisfet amb la novel•lització que va escriure tot i que va canviar, com ell mateix deia ‘les més intolerables inconsistències científiques’. Així ho va manifestar nombroses vegades en converses i ho va deixar per escrit a la seva tercera autobiografia titulada modestament, com era típic en l’autor, Jo, Asimov (l’edició espanyola va canviar el títol per Memorias).

L’any 1985, Hollywood va començar a elaborar el projecta de realitzar una segona part del film. Compraren el títol de la pel•lícula i contractaren a Asimov per escriure Viatge al•lucinant II i fer la pel•lícula a partir del llibre. L’agència literària William Morris es va ocupar de contactar Asimov i aquest va accedir davant una bona oferta econòmica, la convicció de l’agència de què tenia entre mans un best-seller, la intenció de filmar-la de Hollywood i la possibilitat d’escriure, aquesta vegada sí, una obra completament seva que milloraria en molt l’obra escrita gairebé vint anys enrere.

Hollywood va presentar una petita sinopsi del que volia: dos submarins miniaturitzats, un americà, l’altre soviètic, dins el cos d’un científic en coma on es lliuraria una versió microscòpica de la III Guerra Mundial. Asimov es va negar en rodó a escriure aquesta història i van començar les amenaces de portar-lo als tribunals per incompliment de contracte que finalment no es van dur a terme.

Portada de Viaje alucinante II en l'edició de Debolsillo

Portada de Viaje alucinante II en l’edició de Debolsillo

Però Hollywood volia tirar endavant el projecta i van contractar l’excel•lent escriptor de ciència-ficció Philip Jose Farmer per tal que materialitzés la història que ells volien.
Farmer va rebre el tractament de 20 pàgines i un avanç de 56,000 dòlars. Va escriure la novel•la seguint el guió i la va enviar al seu editor que va rebutjar el manuscrit i en va demanar una reescriptura. Farmer va escriure una segona novel•la que es va basar en les idees però que no va seguir el tractament de manera fidel. Aquesta segona versió també va ser rebutjada.

Per aquest motiu es va tornar a contactar amb Asimov i li van fer arribar el manuscrit que Philip Farmer havia escrit. Asimov el considerà fantàstic a més de perfectament ajustat als requisits de la sinopsi abans esmentada. Tot i això, Asimov començà a escriure el llibre el febrer de 1986 i, en paraules del mateix Asimov, escriu:

un llibre més llarg, més detallat, més científic i amb millor caracterització (dels personatges)’, en opinió meva, era superior en tots els aspectes. Estava satisfet dels resultats i Doubleday el va publicar el 1987.”

La història que en va sortir és la següent: a mig segle XXI els Estats Units i l’URSS coexisteixen pacíficament malgrat es continuen espiant. El científic soviètic Shapirov, mundialment famós, està en coma profund. Un equip de científics soviètics estan preparats per ser miniaturitzats i viatjar en un submarí fins al cervell del científic per tal d’intentar llegir, amb un ordinador, els seus pensaments. Uns pensaments que teòricament guarden un dels millors avenços científics de la humanitat. Però per fer-ho necessiten a un professor universitari americà d’idees heterodoxes al qual no dubten en segrestar i enrolar en el viatge. Un cop reduïts són introduïts dins el cos del científic del qual hauran de sortir en un màxim de dotze hores durant les quals s’hauran d’enfrontar a les defenses del cos, a errors de construcció del submarí i a l’acabament d’energia que propulsa la nau. Tot això amanit amb una mica d’intriga política (recordem que el 1987 encara no havia caigut el bloc soviètic i l’actual Rússia es deia Unió Soviètica), tensions entre els tripulants, actes de valentia i desesperació.

Portada de Fantastic Voyage II. Destination Brain en edició de Doubleday

Portada de Fantastic Voyage II. Destination Brain en edició de Doubleday

Un dels punts a favor del llibre és que l’heroi nord-americà no és valent, musculós i testosterònic. És un covard simpàtic, molt humà, que a l’hora de la veritat donarà el millor d’ell mateix i portarà a bon port la missió. Un altre punt a favor és la idea que el submarí pot variar els seus camps elèctrics per simular ser una cèl•lula viva i evitar ser atacada pels anticossos.

Punts en contra. Gairebé tots. Els personatges són poc profunds i interessants. Tot i que l’aspecte científic de la novel•la està més ben cuidat que a la versió de 1966 tampoc és molt destacable, i menys tractant-se d’una novel•la del gran divulgador científic que fou Asimov. Al llibre li manca el ‘sentit de la meravella’ que sí que tenen altres llibres de ficció de l’autor.

L’acció triga molt a arrencar. El llibre de 1966 era breu i prou excitant per a perdonar alguns errors de la trama, però aquest és més del doble de gruixut, és lent i a estones es fa pesat amb tota la xerrameca de la tripulació discutint a totes hores. El llibre està farcit de tòpics argumentals i tot i que es llegeix fàcilment no deixarà cap impressió persistent en la ment dels seus lectors.

Em sap greu dir-ho perquè sóc un gran admirador d’Asimov, però tot i que el llibre es llegeix bé i d’alguna manera pretén fer-nos reflexionar sobre els límits de la ciència, estem davant d’una de les pitjors obres que mai va escriure el ‘bon doctor’.

Com tots sabeu, o ja sospiteu, la segona part de la pel•lícula que volia realitzar Hollywood no es va arribar a filmar mai i les dues versions del llibre que va escriure Philip Jose Farmer no han estat mai publicades en cap idioma i resten inèdites. Coneixent una mica la trajectòria com escriptor de Philip Farmer estic segur que no poden ser tan dolentes com per no ser publicades.

Capítol a part es mereixen els encarregats de l’edició castellana. El llibre està farcit d’errors ortogràfics (‘cabiar’ en lloc de ‘caviar’, ‘izquirda’ en lloc de ‘izquierda’, ‘coriosidad’ en lloc de ‘curiosidad’, ‘efecto’ enlloc d’ ‘afecto’ i cinquanta imperdonables errors més). També es va lluir la traductora parlant de ‘red neuròtica’ en lloc de xarxa neuronal o de membranes ‘neurónicas’ en lloc de neuronals (prou es veu que la fisiologia no era el seu fort).

Portada de Viaje alucinante II de Plaza Janes

 
 
 
 

Anuncis

Censura progressiva

 

 

L’any 1983 Isaac Asimov va compilar un grapat d’articles que havia anat publicant en diverses revistes americanes en un llibre que va anomenar The Roving Mind. A Espanya es va publicar uns anys després per Alianza Ed. sota el títol de ‘La mente errabunda’. En el llibre hi trobem un seguit d’assajos molt crítics amb els creacionistes, fonamentalistes religiosos, radicals perillosos, creients de pseudociències i fenòmens paranormals (ufologia, telepatia, etc.) i és que Asimov només creia en les proves, en l’observació, el mesurament i el raonament, confirmat per observadors independents. És a dir, creia en el mètode científic.

En el cinquè article del llibre parla de la censura i de forma plana, concisa, intel•ligent i exacta ens diu:

…les primeres passes cap a la censura han de ser contemplades amb temor i inquietud. La censura s’alimenta a ella mateixa. Una vegada establerta com una activitat governamental legítima, sorgeix sempre una pressió cap a la seva ampliació… augmentarà la tendència a prendre lloc segur prohibint tot el que està en els límits [del que es vol censurar], i després en els nous límits establerts i així successivament.

Tot això també és veritat de la censura en nom dels valors tradicionals o la seguretat nacional. Com més adquireix un l’hàbit de la censura, tant més contempla un amb sospita el que queda. Com més se suprimeix la dissensió, tant més clara és la idea que la nació i els seus costums estan en perill i tant més respectable i patriòtic és ampliar la prohibició … És segur doncs, que els censors preferiran excedir-se a quedar curts, i que la censura creixerà i s’estendrà com una malaltia infecciosa.

Ara veiem els començaments de la censura a la nostra societat. Conduïts per l’extrema dreta, vigilants autodesignats s’abalancen sobre les escoles i les biblioteques per treure llibres de les prestatgeries, perquè contenen paraules atrevides, o idees atrevides o senzillament perquè van contra alguna creença d’aquests vigilants … I dels llibres passaran a les cançons, al llenguatge, al pensament, i crearan una Amèrica (si poden) a la seva pròpia imatge.

Imaginem una Amèrica modelada a aquesta imatge,,, una societat grisa i sense sentit d’humor, amb idees idèntiques d’una punta a l’altre. Imaginem-nos una Amèrica comprimida, estreta, d’una sola idea, ignorant. Hi ha hagut moltes societats semblants en la història.

No passarà aquí? Per descomptat que no, si el moviment cap a ella és detingut; però com més avanci més difícil serà detenir-lo, i el millor moment per detenir-ho és al començament: ara!

Asimov parlava des de l’era Reagan, jo el llegeixo des de l’època Rajoy. Proposo al lector el senzill exercici de rellegir les paraules d’Asimov canviant només la paraula ‘Amèrica’ per ‘Espanya’ perquè jo, en llegir l’article, no he pogut deixar de pensar amb el paral•lelisme entre la situació descrita per Asimov en el seu escrit i el que està succeint en aquest moment a Catalunya on es recomana als mitjans audiovisuals no utilitzar expressions com ‘govern a l’exili’ o ‘presos polítics’, on es vol tancar TV3 i reobrir-la amb gent ‘normal’ i ‘plural’, on el color groc ha de ser desterrat fins i tot de les fonts lluminoses públiques perquè recorda els llaços on es demana llibertat pels presos polítics, on s’acusa el model educatiu català d’adoctrinar els nens, on s’obliga a despenjar cartells per tenir impresa la paraula ‘democràcia’, on el poble ha rebut garrotades pel simple fet d’anar votar en unes eleccions…

Sí, Asimov, les primeres passes cap a l’actual censura les contemplo amb temor, inquietud i fàstic.

 
 
Color groc
 
 
 

Moments estel•lars de la ciència

 
Momentos estelares de la ciencia
 

Isaac Asimov és mundialment famós pels seus llibres de ciència-ficció però, a la vegada, va ser el divulgador científic per excel•lència del segle XX junt amb Carl Sagan. Sagan es va centrar més en els aspectes cosmològics i va ser mundialment famós per la sèrie de televisió Cosmos (que els que ja tenim certa edat recordem perfectament i que les generacions més joves han revisitat de la mà de l’astrofísic Neil deGrasse). Asimov va ser més variat en els seus temes i va escriure història en la seva informalment titulada Història Universal Asimov, i història de la ciència. Ambdós autors van saber captar l’interès de milions de lectors i van influir en la seva visió del món científic.

L’any 1959 Asimov va publicar als Estats Units una de les obres de divulgació científica més populars i llegida Moments estel•lars de la Ciència. Un llibre que en unes breus 150 planes ens presenta alguns dels científics més importants de la història i els descobriments que es van convertir en troballes decisives per a la humanitat i que van canviar el món fent avançar el coneixement científic. Per aquesta petita gran obra desfilen des d’Arquimedes a Robert Hutchigs Goddard passant per Copèrnic, Galileu, Newton, Pasteur, Marie Curie, Darwin, Einstein i altres investigadors en els camps de la física, química, medicina, biologia o la tecnologia.

A cada personatge dedica tres o quatre planes, el que fa que la lectura sigui molt àgil però que, a vegades, se’ns fa massa curta, una mica precipitada o poc matisada pel fet que només ens permet fer una llambregada al descobriment i al descobridor. Això sí, la qualitat literària d’Asimov és innegable, la claredat i agilitat de les seves explicacions i la seva amenitat contribueixen a llegir el llibre en un tres i no res. Només un exemple per il•lustrar el que comento, quan Asimov parla del descobriment dels raigs X ens diu: ‘Gràcies a Roentgen podem usar l’invisible per fer visible l’invisible‘.

Anys després, el 1985, Asimov va ampliar aquesta obra amb La gran enciclopèdia biogràfica de la ciència i la tecnologia en la que passava de la vintena de científics del llibre comentat a les 1.197 biografies en la que va ser una autèntica obra de consulta biogràfica fins a l’arribada d’internet i la Viquipèdia.

Aquests Moments estel•lars de la ciència són absolutament recomanables i, diria més, imprescindibles per a qualsevol lector amb curiositat.

 
Momentos estelares de la ciencia