Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)


 
 
 
 

Anuncis

Amfisbena

 

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v


 

L’amfisbena, en llatí amphisbaena, és una paraula que prové del grec i que vol dir ‘que va en dues direccions‘, d’amfis, ‘banda i banda’ i bainein, ‘anar’, també és anomenada Mare de les Formigues. És una serpent mitològica que menja formigues, amb un cap a cada extrem del seu cos. En la mitologia grega l’amfisbena havia nascut de la sang que va degotar del cap tallat de la gorgona Medusa quan l’heroi Perseu va volar sobre el desert libi amb ella a la mà.

Èsquil, al segle V a.C, la menciona a la seva tragèdia Agamèmnon (vers 1232 i següents):

Tal gosadia té [Clitemnestra], una dona a matar un home. Per quin nom de monstre odiós, l’anomenaré? Una amfisbena. O Escil•la, inquilina de les roques, una plaga pels navegants, una ràbia, la mare dels diables, respirant de forma incessant guerra contra el seu marit? ”

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (segle I d.C.) descriu l’amfisbena com:

L’amfisbena té caps bessons, és a dir, també té un cap al final de la cua, com si no en tingués prou amb abocar verí per una boca.”

El poeta cordovès Marc Anneu Lucà (segle I d.C,) al seu llibre La Farsàlia enumera les veritables o imaginàries serpents que els soldats de Cató varen trobar pels deserts d’Àfrica. En el llibre 9, vers 843 fa referència a ella:

La temible amfisbena amb el seu doble cap…”

 

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena


 

Claudi Elià, a la seva Història dels animals (escrita al segle II d.C.) escriu al llibre 8, capítol 8:

Nicandre afirma que la pell de l’amfisbena embolicada al voltant d’un bastó serveix per espantar totes les serps i altres criatures que no maten mossegant sinó envestint.”

Més endavant (al llibre 9, capítol 23) Claudi Elià explica:

L’amfisbena és una serp amb dos caps, un a la part superior i un en la direcció de la cua. Quan avança, com la necessitat d’un moviment cap endavant la impulsa, deixa un extrem darrere per fer-lo servir com a cua, mentre l’altra l’utilitza com un cap. Per altra banda, si es vol moure cap enrere, utilitza els dos caps exactament de manera oposada a com ho feia abans.”

Gai Juli Solí a la seva obra Polihystor escrita al segle IV d.C. la descriu d’aquesta manera:

Amphisbaena consulat in caput geminum : quorum alterum in loco suo est alterum in ea parte, qua cauda : quae causa efficit, ut capite utrinque secus nitibundo serpat tractibus circulatis.”

Que traduït ve a ser:

L’amfisbena té dos caps, un està en la seva posició natural i l’altra a la cua, el que fa que el seu cos segueixi els seus dos caps descrivint un cercle.”

 

Wenceslas Hollar 'Civil discord' sota la forma d'amfisbena (1643)

Wenceslas Hollar ‘Civil discord’ sota la forma d’amfisbena (1643)


 

També a l’edat Mitjana autors com Isidor de Sevilla (al segle VII d.C.) parla de l’amfisbena al seu llibre Etimologies (llibre 12, 4:20):

L’amfisbena té dos caps, una al lloc adequat i l’altra a l’extrem de la cua. Es pot moure en la direcció de qualsevol cap sense haver de donar-se la volta. Els seus ulls brillen com llums. Aquesta és l’única serp que suporta el fred fàcilment.”

Tant Pseudo-Hugh (111.44) com Brunetto Latini que va ser notari, filòsof, i canceller de la república florentina del segle XIII i que va escriure el Llibre del tresor (I. V. 139) es limiten a reproduir aquesta informació en les seves obres. Albert Magne (XXV.II.2), fent referència a Solí i Avicenna, no creu en l’existència d’una serp de dos caps.

 

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)


 

Thomas Browne va observar que no hi ha animal sense avall, amunt, endavant, enrere, esquerra i dreta, i va negar que pogués existir l’amfisbena, en la qual les dues extremitats són anteriors. Referint-se a les descripcions clàssiques, detallava:

Mentre una plorava l’altra reia, mentre una callava l’altra parlava, mentre una estava desperta l’altra dormia; així s’afirma en tres exemples notables de Petrarca, Vicencio i la Història d’Escòcia de Buchanan.”

L’art medieval amb la seva passió per les formes ornamentals entrellaçades va fer un ampli ús del motiu de l’amfisbena. De vegades es representa amb les urpes i potes d’un ocell i les ales punxegudes d’un ratpenat. Alguns fins i tot la representaven amb banyes al cap davant i petites orelles rodones en la posterior, o amb banyes en ambdues. Aquestes banyes eren llargues i corbades cap per avall o lleugerament en espiral. Mentre alguns bestiaris medievals la mostraven amb el segon cap al final de la seva cua, altres ho feien amb dos «colls» d’igual grandària, pel que no podia determinar quina era la del darrere. Altres bestiaris i manuscrits la representen amb les seves mandíbules mossegant-se la seva pròpia cua o coll, creant un cèrcol rodant.

 
Bibliografia i enllaços:

Amfisbena. Article de la Viquipèdia (en català).
Amphisbaena. Article de la Wikipedia (en anglès).
Amphisbaena. Al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès).
Amphisbaina. Al web Theoi Greek Mythology (en anglès).
Amphisbaena. Al web The Medieval Bestiary Animals in the Middle Ages (en anglès).
Browne, Thomas. Of the Amphisbæna Al web de la Universitat de Chicago dedicat a Sir Thomas Browne (en anglès).

 

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)


 
 
 
 

Esciàpodes

 

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)


 

Els esciàpodes, també coneguts com monopodes i monocoli, són éssers humans mitològics que només tenen un sol peu enorme, sobredimensionat, que s’estén des d’una cama gruixuda centrada en el mig del seu cos.

El nom d’esciàpodes deriva del grec σκιαποδες i ve a significar peus d’ombra per la seva costum de tombar-se d’esquena al terra, aixecar la seva cama i donar-se ombra amb ella. D’altra banda monocoli deriva també del grec μονοκωλοι i significa una sola cama. El primer autor que en parla a l’antiguitat és Escílax de Carianda al segle VI a.C. a la seva obra Indika i els ubica a l’Índia.

L’any 414 a.C. Aritòfanes fa aparèixer aquests éssers a la seva obra còmica Els ocells. Al segle I d.C. Plini el Vell parla d’ells a la seva obra Naturalis historia (Llibre VII, cap. II), com Escílax els situa a l’Índia i ens diu:

Ell [Ctesias] parla també d’una altra raça d’homes, que es coneixen com monocoli, que tenen una sola cama, però són capaços de saltar amb una agilitat sorprenent. A aquestes mateixes persones també se’ls anomena esciàpodes, perquè tenen l’hàbit de tirar-se sobre les seves esquenes, durant el temps de la calor extrema i protegir-se del sol per l’ombra dels seus peus.”

Aule Gel•li a la seva obra Nits àtiques (9.4), escrita al segle II d.C., explica:

… a les terres més remotes de l’est [de l’Índia] també hi ha altres homes meravellosos anomenats monocoli, o amb una sola cama, que corren saltant amb la seva sola cama amb molta celeritat.”

 

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus


 

Filòstrat d’Atenes menciona els esciàpodes a l’obra Vida d’Apol•loni de Tiana escrita abans de l’any 217 d.C. (6. 23-25):

Els nasamons i la gent androphagoi (devoradors d’homes) i els pigmeus i els esciàpodes també són tribus d’Etiòpia, i s’estenen fins l’oceà etíop, en el que els mariners no entren mai si no és en contra de la seva voluntat o per naufragi.”

Aquesta obra és citada por Eusebi de Cesarea en el seu Tractat sobre Hierocles escrit a començaments del segle IV on al capítol 21 diu:

Ell [Apol•loni de Tiana] va preguntar també [als bramans de l’Índia] sobre els homes que viuen sota terra (anthropoi hypergen), i pels altres anomenats pigmeus, i els esciàpodes, i li va preguntar. . . la mantícora. . . Tals eren les qüestions que Apol•loni va sotmetre als savis, i Iarkhas el va instruir sobre els pigmeus. . . però pel que fa a les altres coses sobre les que li va preguntar, Iarkhas va dir que mai havien existit en absolut.”

 

I·llustracions d'humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544)

I·llustracions d’humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544). D’esquerra a dreta esciàpode, dona cíclope, germans siamesos, blèmia i cinocèfal


 

Amb l’adveniment del cristianisme la llegenda segueix viva i així Agustí d’Hipona (354-430 d.C.) menciona els esciàpodes a la seva obra La ciutat de Deu on al llibre 16, capítol 8, ens explica:

¿Es pot admetre que dels fills de Noè, o més aviat del primer home, del que ells van néixer, s’hagin propagat algunes classes d’homes monstruosos que ens refereix la història dels pobles? Tals són, per exemple: que alguns tenen un sol ull enmig del front; que altres tenen les plantes dels peus girades cap enrere; altres amb la naturalesa de tots dos sexes: el pit dret de l’home i la mama esquerra de la dona, i que unint-se alternativament engendren i donen a llum; altres no tenen boca i viuen respirant només pel nas; altres hi ha d’estatura d’un colze, a qui els grecs, per ser tan petits en diuen pigmeus; en altres parts, les dones conceben als cinc anys, i no viuen més de vuit.

També es diu que hi ha un poble on tenen una sola cama en els dos peus, que no doblen la corva, i són d’admirable rapidesa; els anomenen esciàpodes, perquè a l’estiu, tombats cap per amunt es protegeixen amb l’ombra dels peus. Hi ha altres sense cap, que tenen els ulls a les espatlles. I, finalment, tota aquesta caterva d’homes o espècies d’homes pintats en els mosaics del port de Cartago, presos de llibres de curiosa història. Què diré dels cinocèfals, els caps i lladruc de gos els delaten més aviat animals que homes? De totes maneres, no cal creure en l’existència de totes aquestes classes que es diu d’homes.”

La llegenda dels esciàpodes sobreviu durant l’Edat Mitjana. Isidor de Sevilla a la seva obra Etymologiae, escriu:

Es diu que la raça dels esciàpodes viu a Etiòpia; només tenen una cama i són meravellosament ràpids. Els grecs en diuen σκιαπόδες (“peus d’ombra”) perquè quan fa calor jeuen sobre les seves esquenes a terra i estan a l’ombra dels seus grans peus.”

El Mapamundi de Hereford, dibuixat al voltant de l’any 1300, mostra a un esciàpode en un dels costats del món.

 

Esciàpode al mapamundi d'Hereford (vers 1300)

Esciàpode al mapamundi d’Hereford (vers 1300)


 

El llibre del Beat de Burgo d’Osma, actualment a la Catedral de Burgo d’Osma a Sòria, és datat del 1086, va ser escrit pel clergue Pedro i miniat per Martino, és considerat el primer beat plenament romànic. D’ell es conserven 166 folis amb 71 miniatures, la més coneguda de les quals és la dibuixada als folis 34v i 35 que contenen un mapamundi on apareix la figura d’un esciàpode als confins del món.

 

Mapamundi del Beat Burgo d'Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta

Mapamundi del Beat Burgo d’Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta


 

L’autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356 va escriure sobre aquesta raça sorprenent que suposadament va trobar al llarg dels seus viatges a ultramar. Al llibre es limita a repetir, un cop més, la descripció clàssica d’aquests éssers.

L’ultima aparició d’un esciàpode la trobem en el llibre de ficció Baudolino (2000) escrit pel recentment traspassat Umberto Eco. Un d’ells arriba a ser amic de Baudolino, i l’acompanya en el seu viatge de tornada a occident.

 
Bibliografia i enllaços:

Skiapods. Article del web de mitologia grega Theoi (en anglès).

Esciápodo. Article de Wiki Mitologia (en castellà).

Monopod (creature). Article de la Wikipedia (en anglès).

Monopodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

Esciápodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

El secreto de los esciápodos al web El hilo de Ariadna (en castellà)

The Story of One Dwarf’s Big Foot: Sciapodous. Article del web Hark Around the Words (en anglès).

 

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi