Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)


 
 
 
 

Anuncis

Amfisbena

 

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v

Amfisbena al Bestiari Harley MS 3244, ff 36r-71v


 

L’amfisbena, en llatí amphisbaena, és una paraula que prové del grec i que vol dir ‘que va en dues direccions‘, d’amfis, ‘banda i banda’ i bainein, ‘anar’, també és anomenada Mare de les Formigues. És una serpent mitològica que menja formigues, amb un cap a cada extrem del seu cos. En la mitologia grega l’amfisbena havia nascut de la sang que va degotar del cap tallat de la gorgona Medusa quan l’heroi Perseu va volar sobre el desert libi amb ella a la mà.

Èsquil, al segle V a.C, la menciona a la seva tragèdia Agamèmnon (vers 1232 i següents):

Tal gosadia té [Clitemnestra], una dona a matar un home. Per quin nom de monstre odiós, l’anomenaré? Una amfisbena. O Escil•la, inquilina de les roques, una plaga pels navegants, una ràbia, la mare dels diables, respirant de forma incessant guerra contra el seu marit? ”

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (segle I d.C.) descriu l’amfisbena com:

L’amfisbena té caps bessons, és a dir, també té un cap al final de la cua, com si no en tingués prou amb abocar verí per una boca.”

El poeta cordovès Marc Anneu Lucà (segle I d.C,) al seu llibre La Farsàlia enumera les veritables o imaginàries serpents que els soldats de Cató varen trobar pels deserts d’Àfrica. En el llibre 9, vers 843 fa referència a ella:

La temible amfisbena amb el seu doble cap…”

 

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena

Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 54r. Amfisbena


 

Claudi Elià, a la seva Història dels animals (escrita al segle II d.C.) escriu al llibre 8, capítol 8:

Nicandre afirma que la pell de l’amfisbena embolicada al voltant d’un bastó serveix per espantar totes les serps i altres criatures que no maten mossegant sinó envestint.”

Més endavant (al llibre 9, capítol 23) Claudi Elià explica:

L’amfisbena és una serp amb dos caps, un a la part superior i un en la direcció de la cua. Quan avança, com la necessitat d’un moviment cap endavant la impulsa, deixa un extrem darrere per fer-lo servir com a cua, mentre l’altra l’utilitza com un cap. Per altra banda, si es vol moure cap enrere, utilitza els dos caps exactament de manera oposada a com ho feia abans.”

Gai Juli Solí a la seva obra Polihystor escrita al segle IV d.C. la descriu d’aquesta manera:

Amphisbaena consulat in caput geminum : quorum alterum in loco suo est alterum in ea parte, qua cauda : quae causa efficit, ut capite utrinque secus nitibundo serpat tractibus circulatis.”

Que traduït ve a ser:

L’amfisbena té dos caps, un està en la seva posició natural i l’altra a la cua, el que fa que el seu cos segueixi els seus dos caps descrivint un cercle.”

 

Wenceslas Hollar 'Civil discord' sota la forma d'amfisbena (1643)

Wenceslas Hollar ‘Civil discord’ sota la forma d’amfisbena (1643)


 

També a l’edat Mitjana autors com Isidor de Sevilla (al segle VII d.C.) parla de l’amfisbena al seu llibre Etimologies (llibre 12, 4:20):

L’amfisbena té dos caps, una al lloc adequat i l’altra a l’extrem de la cua. Es pot moure en la direcció de qualsevol cap sense haver de donar-se la volta. Els seus ulls brillen com llums. Aquesta és l’única serp que suporta el fred fàcilment.”

Tant Pseudo-Hugh (111.44) com Brunetto Latini que va ser notari, filòsof, i canceller de la república florentina del segle XIII i que va escriure el Llibre del tresor (I. V. 139) es limiten a reproduir aquesta informació en les seves obres. Albert Magne (XXV.II.2), fent referència a Solí i Avicenna, no creu en l’existència d’una serp de dos caps.

 

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)

Historiae animalium Liber V qui est de serpentium natura de Conradi Gesneri Tigurini (Edició 1587)


 

Thomas Browne va observar que no hi ha animal sense avall, amunt, endavant, enrere, esquerra i dreta, i va negar que pogués existir l’amfisbena, en la qual les dues extremitats són anteriors. Referint-se a les descripcions clàssiques, detallava:

Mentre una plorava l’altra reia, mentre una callava l’altra parlava, mentre una estava desperta l’altra dormia; així s’afirma en tres exemples notables de Petrarca, Vicencio i la Història d’Escòcia de Buchanan.”

L’art medieval amb la seva passió per les formes ornamentals entrellaçades va fer un ampli ús del motiu de l’amfisbena. De vegades es representa amb les urpes i potes d’un ocell i les ales punxegudes d’un ratpenat. Alguns fins i tot la representaven amb banyes al cap davant i petites orelles rodones en la posterior, o amb banyes en ambdues. Aquestes banyes eren llargues i corbades cap per avall o lleugerament en espiral. Mentre alguns bestiaris medievals la mostraven amb el segon cap al final de la seva cua, altres ho feien amb dos «colls» d’igual grandària, pel que no podia determinar quina era la del darrere. Altres bestiaris i manuscrits la representen amb les seves mandíbules mossegant-se la seva pròpia cua o coll, creant un cèrcol rodant.

 
Bibliografia i enllaços:

Amfisbena. Article de la Viquipèdia (en català).
Amphisbaena. Article de la Wikipedia (en anglès).
Amphisbaena. Al web Dave’s Mythical Creatures and Places (en anglès).
Amphisbaina. Al web Theoi Greek Mythology (en anglès).
Amphisbaena. Al web The Medieval Bestiary Animals in the Middle Ages (en anglès).
Browne, Thomas. Of the Amphisbæna Al web de la Universitat de Chicago dedicat a Sir Thomas Browne (en anglès).

 

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)

Uroboros representat con un drac alat amb dos caps. Realment una Amfisbena (Anglaterra vers 1200)


 
 
 
 

Esciàpodes

 

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)

Esciàpode dibuixat a les Cròniques de Nuremberg (XIIr)


 

Els esciàpodes, també coneguts com monopodes i monocoli, són éssers humans mitològics que només tenen un sol peu enorme, sobredimensionat, que s’estén des d’una cama gruixuda centrada en el mig del seu cos.

El nom d’esciàpodes deriva del grec σκιαποδες i ve a significar peus d’ombra per la seva costum de tombar-se d’esquena al terra, aixecar la seva cama i donar-se ombra amb ella. D’altra banda monocoli deriva també del grec μονοκωλοι i significa una sola cama. El primer autor que en parla a l’antiguitat és Escílax de Carianda al segle VI a.C. a la seva obra Indika i els ubica a l’Índia.

L’any 414 a.C. Aritòfanes fa aparèixer aquests éssers a la seva obra còmica Els ocells. Al segle I d.C. Plini el Vell parla d’ells a la seva obra Naturalis historia (Llibre VII, cap. II), com Escílax els situa a l’Índia i ens diu:

Ell [Ctesias] parla també d’una altra raça d’homes, que es coneixen com monocoli, que tenen una sola cama, però són capaços de saltar amb una agilitat sorprenent. A aquestes mateixes persones també se’ls anomena esciàpodes, perquè tenen l’hàbit de tirar-se sobre les seves esquenes, durant el temps de la calor extrema i protegir-se del sol per l’ombra dels seus peus.”

Aule Gel•li a la seva obra Nits àtiques (9.4), escrita al segle II d.C., explica:

… a les terres més remotes de l’est [de l’Índia] també hi ha altres homes meravellosos anomenats monocoli, o amb una sola cama, que corren saltant amb la seva sola cama amb molta celeritat.”

 

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus

Codex Bodmer 127. Detall del foli 244r dibuixat per fra Rufillus


 

Filòstrat d’Atenes menciona els esciàpodes a l’obra Vida d’Apol•loni de Tiana escrita abans de l’any 217 d.C. (6. 23-25):

Els nasamons i la gent androphagoi (devoradors d’homes) i els pigmeus i els esciàpodes també són tribus d’Etiòpia, i s’estenen fins l’oceà etíop, en el que els mariners no entren mai si no és en contra de la seva voluntat o per naufragi.”

Aquesta obra és citada por Eusebi de Cesarea en el seu Tractat sobre Hierocles escrit a començaments del segle IV on al capítol 21 diu:

Ell [Apol•loni de Tiana] va preguntar també [als bramans de l’Índia] sobre els homes que viuen sota terra (anthropoi hypergen), i pels altres anomenats pigmeus, i els esciàpodes, i li va preguntar. . . la mantícora. . . Tals eren les qüestions que Apol•loni va sotmetre als savis, i Iarkhas el va instruir sobre els pigmeus. . . però pel que fa a les altres coses sobre les que li va preguntar, Iarkhas va dir que mai havien existit en absolut.”

 

I·llustracions d'humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544)

I·llustracions d’humans monstruosos al llibre Cosmographia de Sebastian Münster (1544). D’esquerra a dreta esciàpode, dona cíclope, germans siamesos, blèmia i cinocèfal


 

Amb l’adveniment del cristianisme la llegenda segueix viva i així Agustí d’Hipona (354-430 d.C.) menciona els esciàpodes a la seva obra La ciutat de Deu on al llibre 16, capítol 8, ens explica:

¿Es pot admetre que dels fills de Noè, o més aviat del primer home, del que ells van néixer, s’hagin propagat algunes classes d’homes monstruosos que ens refereix la història dels pobles? Tals són, per exemple: que alguns tenen un sol ull enmig del front; que altres tenen les plantes dels peus girades cap enrere; altres amb la naturalesa de tots dos sexes: el pit dret de l’home i la mama esquerra de la dona, i que unint-se alternativament engendren i donen a llum; altres no tenen boca i viuen respirant només pel nas; altres hi ha d’estatura d’un colze, a qui els grecs, per ser tan petits en diuen pigmeus; en altres parts, les dones conceben als cinc anys, i no viuen més de vuit.

També es diu que hi ha un poble on tenen una sola cama en els dos peus, que no doblen la corva, i són d’admirable rapidesa; els anomenen esciàpodes, perquè a l’estiu, tombats cap per amunt es protegeixen amb l’ombra dels peus. Hi ha altres sense cap, que tenen els ulls a les espatlles. I, finalment, tota aquesta caterva d’homes o espècies d’homes pintats en els mosaics del port de Cartago, presos de llibres de curiosa història. Què diré dels cinocèfals, els caps i lladruc de gos els delaten més aviat animals que homes? De totes maneres, no cal creure en l’existència de totes aquestes classes que es diu d’homes.”

La llegenda dels esciàpodes sobreviu durant l’Edat Mitjana. Isidor de Sevilla a la seva obra Etymologiae, escriu:

Es diu que la raça dels esciàpodes viu a Etiòpia; només tenen una cama i són meravellosament ràpids. Els grecs en diuen σκιαπόδες (“peus d’ombra”) perquè quan fa calor jeuen sobre les seves esquenes a terra i estan a l’ombra dels seus grans peus.”

El Mapamundi de Hereford, dibuixat al voltant de l’any 1300, mostra a un esciàpode en un dels costats del món.

 

Esciàpode al mapamundi d'Hereford (vers 1300)

Esciàpode al mapamundi d’Hereford (vers 1300)


 

El llibre del Beat de Burgo d’Osma, actualment a la Catedral de Burgo d’Osma a Sòria, és datat del 1086, va ser escrit pel clergue Pedro i miniat per Martino, és considerat el primer beat plenament romànic. D’ell es conserven 166 folis amb 71 miniatures, la més coneguda de les quals és la dibuixada als folis 34v i 35 que contenen un mapamundi on apareix la figura d’un esciàpode als confins del món.

 

Mapamundi del Beat Burgo d'Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta

Mapamundi del Beat Burgo d’Osma amb un esciàpode dibuixat a la dreta


 

L’autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356 va escriure sobre aquesta raça sorprenent que suposadament va trobar al llarg dels seus viatges a ultramar. Al llibre es limita a repetir, un cop més, la descripció clàssica d’aquests éssers.

L’ultima aparició d’un esciàpode la trobem en el llibre de ficció Baudolino (2000) escrit pel recentment traspassat Umberto Eco. Un d’ells arriba a ser amic de Baudolino, i l’acompanya en el seu viatge de tornada a occident.

 
Bibliografia i enllaços:

Skiapods. Article del web de mitologia grega Theoi (en anglès).

Esciápodo. Article de Wiki Mitologia (en castellà).

Monopod (creature). Article de la Wikipedia (en anglès).

Monopodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

Esciápodo. Article de la Wikipedia (en castellà).

El secreto de los esciápodos al web El hilo de Ariadna (en castellà)

The Story of One Dwarf’s Big Foot: Sciapodous. Article del web Hark Around the Words (en anglès).

 

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi

Esciàpode dibuixat per Ulisse Aldrovandi


 

 
 
 

Panotii

 

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d'Hartmann Schedel

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d’Hartmann Schedel


 

Els panotii són criatures antropomorfes llegendàries esmentades en diversos textos de la antiguitat i l’edat Mitjana. Es caracteritzen per les seves llargues orelles amb les quals, segons algunes fonts, s’emboliquen per dormir. S’explica que eren criatures poregoses i esquives; alguns, quan se sentien acorralats, estenien les orelles com si fossin ales per impulsar-se amb elles i fugir a gran velocitat.

Un passatge de l’obra Bíblos istorikí̱, («El llibre de les històries»), més coneguda pel nom de Chiliades, («Milers») de Joan Tzetzes, un erudit bizantí del segle XII, ens fa saber que Escílax de Carianda fou la primera persona en donar a conèixer aquests éssers. Recordem que aquest viatger grec fou enviat a l’Índia per Darios I, el Gran, durant l’últim terç del segle VI aC., va descendir pel riu Indus fins el mar, va passar cap a l’oceà Índic i cap a la mar Roja, des d’on es va dirigir altre cop a Cària en un viatge que va durar tretze mesos. Un cop a Grècia va ficar per escrit les vicissituds del seu viatge. Escílax dona als orelluts el nom de Otoliknoi, distingint-los d’una altra tribu que posseeixen oïdes similars, els Enotokoitai, les orelles dels quals són encara més grans de manera que dormen sobre una i es cobreixen amb l’altra.

 

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v


 

A començaments del segle IV aC., Ctèsies de Cnidos, un metge de la cort del rei persa Artaxerxes II Memnon, va escriure un llibre sobre l’Índia del qual en tenim només fragments. Per sort, Foci, patriarca de Constantinoble, va realitzar un resum de cites d’escriptors clàssics, les obres originals dels quals no han arribat fins nosaltres. Segons Ctèsies, hauria existit una tribu indígena integrada per persones amb orelles tan llargues que els cobrien l’espatlla i els braços.

Foci explica que a les muntanyes de l’Índia, on creixen els joncs, viu un poble de prop de trenta mil persones. Les dones donen a llum una sola vegada en les seves vides i els seus fills neixen amb els cabells blancs. Conserven aquest color fins a l’edat de trenta anys, i després es tornen gradualment negres, però que als seixanta, la barba i els cabells són tan negres com el banús. Tenen vuit dits per mà i vuit dits en cada peu. Les seves orelles són tan llargues que es toquen i que amb elles es cobreixen l’esquena i els braços fins als colzes.

Entre el 300 i el 290 aC., Megastenes, escriptor grec que va viatjar a l’Índia com embaixador, parla d’aquests éssers en la seva obra Indika i Estrabó segueix les seves explicacions en la seva obra Geografia (XV, 1, 57).

Fragment del foli 243 de la Biblia d'Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Fragment del foli 243 de la Biblia d’Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Al començament de la nostra era, Pomponi Mel•la és el primer escriptor llatí en difondre notícies dels panotii. En la seva obra De Chorographia, a aquestes persones les anomena panoti seguint la interpretació etimològica donada pels autors grecs, és a dir ‘tot orelles’. Independentment de Pomponi Mel•la, Gaius Plinius Secundus, més conegut com a Plini el Vell, informa d’una faula semblant i Gai Juli Solí al seu llibre anomenat De mirabilibus mundi («Les meravelles del món») que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium («Col•lecció de curiositats»), com de Polyhistor, copiarà els textos de Plini:

Fanesiorum aliae (insulae) in quibus nuda alioquin corpora prae grandes ipsorum aures tota contegant “ (Història natural, IV, 27, 95)

mentre que Gai Juli Solí, diu:

Esse et Phanesiorum, quorum aures adeo in effusam magni tudinem dilatentur, ut reliqua viscerum illi contegant nec amiculum aliud sit quam ut membris membra vestiunt.” (Collectanea rerum memorabilium, 19, 8)

Els autors medievals que escriuen sobre els panotii són pocs. El motiu el podem trobar en que a l’obra De civitate dei («La ciutat de Déu»), catàleg fonamental dels monstres medievals de Agustí d’Hipona no se’ls anomena. Amb anterioritat tampoc els mencionen Aule Gel•li, ni Marcià Mineu Fèlix Capel•la, que són, junt amb Sant Agustí, els tres autors de més importància per l’estudi de las fonts de la teratologia medieval, fet pel qual s’entén que la difusió d’aquesta història sigui limitada.

 

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)


 

Isidor de Sevilla (560-636) parla d’aquests éssers seguint a Gai Juli Solí, afegint que aquestes persones viuen a Escítia. Segons els autors romans Plini el Vell i Gai Juli Solí, els panotii viuen a les costes d’Escandinàvia i segons Pomponi Mel•la a les illes Oaeonae prop de Sarmàtia. Isidor es la font de Ràban Maur (780-856), Bartolomeu l’anglés (circa 1203-1272), Vicent de Beauvais (circa 1189-1264), del Liber ChronicarumCrònica de Nuremberg») de Hartmann Schedel (1493), del Lucidarius, en la seva versió impresa el 1535 i el text del mapamundi d’Hereford (segona meitat del segle XIII). Tota la informació d’aquests autors prové de la mateixa font.

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

També beu d’Isidor el capítol CLXXV de la Gesta Romanorum, una mena d’antologia d’històries anònimes pseudo antigues, escrites a Anglaterra abans de 1342, que tracten de moralitzar als lectors. En aquest cas les enormes orelles del panotii són un mitjà per sentir millor la paraula de Déu i preservar l’ànima i el cos del pecat.

Els panotii també són mencionats al De imagine mundi de Honoré d’Autun (circa 1120) i una dada curiosa és que la polidactília, documentada per Foci a través dels autors grecs, es deixa de mencionar en els textos medievals.

A les darreries de l’edat Mitjana, se’ls anomena en llibres de viatges i meravelles. Els trobem en autors com Odoric de Pordenone que posteriorment va ser plagiat per un autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, pocs anys després del viatge d’Odoric; i en alguns mapamundis dels segles XIII i XIV.

 

Panotii al gravat de les faules d'Isop, de Sebastian Brant (1501)

Panotii al gravat de les faules d’Isop, de Sebastian Brant (1501)


 

Tot just després del descobriment d’Amèrica diferents autors i viatgers ja localitzen els panotii al nou continent. Diferents tribus americanes van rebre aquest nom i són mencionades en les cròniques amb certa freqüència. Fins i tot Antonio Pigafetta, cronista de Magallanes després del viatge al voltant del món, va escriure que ell havia sentit que,

En aquestes illes hi ha homes amb les orelles tan grans que es cobreixen els braços amb aquelles. Aquests homes són els Cafres.”

tot i que afegeix que, com no els va poder veure per ell mateix, no va donar crèdit a aquesta història. El governador Diego Velasquez, va ordenar a Hernán Cortés trobar la raça dels orejones; Álvar Núñez Cabeza de Vaca assegura que un dels seus capitans els va trobar en una illa que va anomenar el paraíso de los orejones i Richard Harcourd l’any 1613 va mencionar una tribu d’homes de llargues orelles que habitaven a les ribes del riu Maroni, a la Guyana.

Panotii de Vezelay

El panotii estan presents al portal de la basílica de Sainte-Madeleine de Vézelay a França (segle XI). Al timpà del portal central de l’església estan representats els apòstols que separen el caos del món de l’oceà. El caos és representat per mitjà de panotii.

Altres llocs del món tenen mites similars. Per exemple a Malàisia hi ha una figura infernal que destaca per la grandària de les orelles, és un dels guardians de l’inframón i tindria les orelles tan grans com per permetre que les ànimes dels morts hi trobessin refugi. Al Japó, tenen el choji, també amb unes orelles de grans dimensions i a Melanèsia tenen els dogai, uns éssers peluts i amb orelles tan desproporcionades que les poden utilitzar com arpons de pesca.

 

Detall de panotii al llibre Meravelles de l'est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r

Detall de panotii al llibre Meravelles de l’est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r


 
 

Bibliografia i enllaços:

Lecouteux, Claude. Les Panotéens: Sources, diffusion, emploi. Etudes Germaniques, 35 (1980), p. 253-266 (en francès)

Panozio Article de la Wikipedia (en italià)

Panotii Article de la Wikipédia (en francès)

Panotii, pueblo mítico de orejones. Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 27, 13 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 94 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Monsters and Marvels in the Beowulf Manuscript a la British Library (en anglès)

 

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d'Ulyssis Aldovandi (1642)

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d’Ulyssis Aldovandi (1642)

 
 
 

Basilisc

 
Basilisc
 

La mitologia grega ens explica que quan Perseu va derrotar la Medusa, dels cabells d’aquesta van néixer totes les serps, inclòs el basilisc. D’aquí ve el seu atribut de «petrificar amb la mirada», com feia la Medusa.

La font principal sobre aquest ésser es Plini el Vell, que en el seu llibre Naturalis Historia VIII, 33, 78 ens diu:

El mateix poder té la serp basilisc. La província cirenaica la produeix: és d’una grandària no major de dotze dits, se la reconeix per una taca blanca al cap com una corona. Amb el seu xiulet posa en fugida a totes les serps i no impulsa el seu cos amb una ondulació en sèrie com les altres, sinó que avança aixecada i alçada sobre la seva part central. Mata els arbustos, no només al tocar-los sinó també al exhalar el seu alè sobre ells, abrasa les herbes, trenca les pedres; tal és la força del seu verí. Es va creure en un altre temps que una va morir d’una llançada des d’un cavall i, pujant el seu verí per la llança, va morir no només el genet sinó també el cavall. Però per a semblant monstre – sovint en efecte han desitjat veure’l mort els reis – el verí de les mosteles és mortal; fins a tal punt ha volgut la naturalesa que no existís res sense el seu antagonista. Fiquen a les mosteles en els caus dels basiliscos, que es reconeixen fàcilment per la putrefacció del sòl. Aquelles els maten amb la seva olor alhora que moren i es consuma la lluita de la natura.”

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

 

Plini, afegeix a Historia Naturalis XXIX, 66:

Del basilisc, al qual fugen les mateixes serps ja que altrament les mata amb la seva olor, es diu que mata l’home amb la seva sola mirada, fan els Mags les millors lloances de la seva sang: es coagula com la brea, de la que té el seu color; diluïda dóna un vermell més brillant que el cinabri. Li atribueixen el bon èxit en les demandes fetes als grans i les pregàries adreçats als déus; per a ells és un remei contra les malalties, un amulet contra els maleficis. Alguns l’anomenen també sang de Saturn.”

 

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

 

Claudi Elià en el seu llibre Historia Animalium II 5, diu:

El basilisc no mesura més que un pam, però, en mirant-lo una serp, per llarga que sigui, no després d’algun temps sinó a l’instant, a la simple emissió de l’alè, queda encarcarada. I si un home té una canya com a bastó i el basilisc la mossega, l’amo de la canya mor.”

Claudi Elià a II, 7 diu:

Arquelau diu que a Líbia els muls ferits o extenuats de set són abandonats en gran quantitat, com si estiguessin morts. Sovint un gran nombre de serps de totes classes aprofiten per menjar la seva carn, i, quan senten el xiulet del basilisc, desapareixen rapidíssimament i s’oculten en els seus caus o sota la sorra. El basilisc arriba al lloc i amb tota tranquil•litat es dóna un festí, després marxa i s’allunya xiulant. I el basilisc assenyala el lloc dels muls i del banquet subministrat per ells, segons la dita ‘davant les estrelles’.”

Més tard a III, 31 escriu:

El lleó té por del gall. I el basilisc, segons es diu, s’horroritza davant aquesta au. En veure-la, el basilisc es fica a tremolar, i en sentir-la cantar, experimenta convulsions i es mor. Aquest és el motiu de que els viatgers a Líbia, que és creadora de tals éssers monstruosos, portin com a company i soci en el camí a un gall per por al dit basilisc; i aquest gall els preserva de semblant pesta.”

 

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r


 

Gai Juli Solí al segle III ens explica que els habitants de Pèrgam van comprar un basilisc mort i que, havent-lo embolicat en una malla d’or, el van penjar en un Temple d’Apol•lo per impedir als ocells que niessin i que les aranyes fabriquessin les seves teles, perquè les parets d’aquest Temple estaven adornades amb moltes pintures del famós Apel•les.

 

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d'Aberdeen

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d’Aberdeen


 

Isidor de Sevilla (al segle VI) en parlar del basilisc copia a Plini i afegeix algunes modificacions pròpies. En el seu llibre Etimologies XII, IV, 6 llegim:

Basilisc en grec; en llatí es tradueix per “regulus” (reietó), perquè és la reina de les serps, de tal manera que totes, en veure’l, el defugen, perquè les mata amb el seu alè; l’home, si el mira, el destrueix. Més encara, cap au que voli en la seva presència passa il•lesa, sinó que, encara que estigui molt lluny, cau morta i és devorada per ell. No obstant això és vençut per les mosteles, que els homes llancen als caus en les que s’amaga el basilisc. Quan aquest la veu fuig i és perseguit fins que és mort per ella. En efecte, res va deixar el Pare sense remei. La seva grandària és de mig peu i està adornat de taques blanques. Els reietons, com els escorpins, caminen per llocs àrids, però quan arriben a les aigües es fan aquàtics. Sibilus és el mateix basilisc, i se li dóna aquest nom perquè amb els seus xiulets mata abans que mossega.”

 

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584


 

El Physiologus, considerat com el llibre predecessor dels bestiaris, és un text didàctic escrit o compilat en grec a l’Alexandria del segle II dC per un autor desconegut. Va ser traduït al llatí aproximadament l’any 700 però la seva influència es va fer palesa a partir de l’any 1000. El llibre també fa referència al basilisc, al que descriu com:

És el rei de les serps, que fugen quan el veuen, ja que les mata amb l’alè. Si veu un home el mata. Cap au voladora escapa si veu al basilisc, doncs, fins i tot des de molt lluny, és cremada pel foc de la seva boca … .Aquest mateix animal es diu també xiulet, doncs mata xiulant, abans de mossegar o abrasar. El basilisc és el rei dels rèptils; amb la seva sola mirada mata a l’home; fa perir amb el seu alè a les aus voladores, i està tan ple de verí que llueix; si l’home el veu primer, no pot fer-li mal, i el basilisc queda com únic rei a la sorra buida. (De Bestiis, 214)”

 

Basilisc representat al llibre d'Ulisse Aldrovandi 'Serpentum et draconum historia' de 1640

Basilisc representat al llibre d’Ulisse Aldrovandi ‘Serpentum et draconum historia’ de 1640


 

En els escrits dels metges de la antiguitat com Dioscòrides Pedaci, Galè i Aeci també trobem referències al basilisc.

A l’obra De theriaca ad Pisonem de Galè de Pèrgam (130-c. 200/216 dC.) hi trobem:

Doncs el basilisc és un fera groguenca que posseeix sobre la cap tres prominències que, segons diuen, en ser vist o quan se l’escolta xiulant destrueix als que l’escolten o el miren. I de la resta d’animals, si algun toca a aquest animal mort, el mata de seguida i per això totes les altres classes d’animals es guarden d’estar a prop.”

Al Iatricorum Llibre XIII, 34 del metge bizantí del segle VI que fou Aeci llegim:

El basilisc té una mida de tres pams i és groguenc i de cap punxegut. Té sobre la cap tres prominències i té un grandíssim poder sobre totes les altres serps, fins al punt que cap d’elles pot ni tan sols suportar el seu xiulet. I encara que alguna dels altres animals verinosos es vegi impulsat a menjar o beure, si percep la presència del basilisc, es retira, sense preocupar-se de l’aliment necessari per viure. I als que són mossegats per ell els sobrevé una inflamació de tot el cos i lividesa. Se’ls cauen els cabells del cos al punt i en un curt espai de temps segueix la mort. Però ni tan sols un animal carnívor toca el cos mort. I, si impulsat per la fam, el toca, al punt la mort cau sobre ell. I diuen que amb només ser vist o amb només ser escoltat quan xiula, destrueix als que el miren, als que són vistos per ell i als que l’escolten. Pel que creiem que és inútil i va prescriure remeis contra això.”

Al llarg de l’Edat Mitjana la iconografia d’aquest ésser va anar variant i, a partir de l’original de la tradició grecoromana, se li van anar introduint nous trets com les potes, les plomes o el bec de gallina fins acabar sent unes bèsties estranyes dibuixades combinant característiques dels gripaus, les serps i les gallines.

 

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar


 

Al segle XIII Vicent de Beauvais (vers 1190-1264) teòleg i erudit medieval de l’orde dels dominics, autor de l’enciclopèdia Speculum Maius (un compendi del saber de l’època) dedica els capítols XXII, XXIII i XXIV del llibre XX al basilisc. Sota el títol De generibus basiliscorum et remedia contra illos trobem la següent classificació:

Tres són els gèneres de basiliscs: el primer alochrysus que es diu criseo (chryseus), perquè allò que veu insufla i incendia. El segon estrellat (stellatus), o crisocèfal, és a dir de cap daurat, de manera que allò que veu tremola i mor. El tercer ametista (amathitis), és a dir, sanguini com el cinabri i també amb el cap daurat, que allò que veu o toca destrueix, conservant-se els ossos, i a aquest fàcilment el troba tot aquell que porti l’herba basilisca.”

Durant el segle XVI encara s’acceptava la existència del basilisc i savis i doctors filosofaven sobre el seu verí i sobre el seu estrany naixement. Aquest animal fabulós va formar part del saber popular fins ben entrat el segle XVII i encara avui dia surten a novel•les de temàtica fantàstica com la saga de Harry Potter, o són dibuixats per artistes com Frank Frazetta o Luis Royo.

 
Bibliografia i enllaços:

Basilisc. Article de la Viquipèdia.

Molero Benavides, José Antonio; El basilisco en la tradición popular a la revista digital Gibralfaro, num. 69 (Novembre-Desembre 2010, en castellà)

Prades, Miguel Angel; Estoy hecho un basilisco al web Nihil Sub Sole Novum (Serie de 10 articles sobre el basilisc, en castellà)

Flegetanis; El basilisco, rey del Fisiólogo al web Viajes con mi tia (en castellà)

Basilisco al web Diccionario de Mitos y Leyendas (en castellà)

 
Basilisc
 
 
 

Blèmies

Representació d'un blèmia a les Cròniques de Nuremberg (1493)

Representació d’un blèmia a les Cròniques de Nuremberg (1493)


 
Ctèsies de Cnidos, el metge grec que durant el segle V aC. va estar al servei del rei persa Artaxerxes, va explicar en el seu llibre Indika les meravelles que havia vist a la llunyana India, una d’elles van ser uns estranys acèfals, que, al no tenir cap, tenien el rostre al pit i els ulls a les espatlles. Eren coneguts amb el nom de blèmies (a altres indrets denominats com blemmies, blemmyes, blemiis, blemias, blemies, blembi, o bilemni i també coneguts com acèfal, esternocèfal, gastrocèfal, epistyge, o epiphago.

En el llibre IV de l’ Història, Heròdot menciona els akephaloi (acèfals) on després d’enumerar una sèrie d’animals escriu:

es veuen homes cinocèfals [amb cap de gos] i altres, si creiem el que ens expliquen, acèfals, dels qui es diu que tenen els ulls al pit…”

Pomponi Mel•la considerat el primer geògraf romà, va escriure al voltant de l’any 43 dC. l’obra De situ orbis, coneguda també com Chorographia. En ella escriu:

Els blèmies no tenen cap i tenen la cara al pit”.

Els blèmies provocaren moltes llegendes entre els romans. La més coneguda està al llibre Història Natural de Plini el Vell on trobem també els que ell denomina blemmyas, que, segons explica, habiten a la part oriental de l’interior d’Àfrica i dels qui:

…es diu que els manca el cap: la seva boca i els seus ulls es troben fixos en el seu pit.”

Imatge dels blèmies en el llibre 'Viatges' de John Mandeville

Imatge dels blèmies en el llibre ‘Viatges’ de John Mandeville


 
Aule Gel•li, escriptor romà del segle II dC., a la seva obra Noctes Atticae (que agrupa informació sobre història, filosofia i filologia, en un total de 20 llibres), considera que els “(…) homes sense cap, tenint els ulls en les seves espatlles” és una raça monstruosa que, al costat dels cinocèfals i els monocoli, habiten a l’Índia.

Gai Juli Solí (Gaius Julius Solinus) a mitjans del segle IV dC. va ser l’autor de l’ anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’), que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. En aquesta obra, que segueix les petjades de Plini el Vell i de Pomponi Mel•la, situa els blèmies al territori de Líbia on habiten una illa desèrtica i incomunicada al naixement del riu Nil on “neixen sense cap i tenen els ulls al pit”.

Pels mateixos anys que Solí, Aureli Agustí, més conegut com Agustí d’Hipona o simplement com Sant Agustí, escrivia que aquests monstres habitaven al regne del Preste Joan i en la seva obra La ciutat de Déu insisteix en que:

…diuen que altres (homes) no tenen cap i tenen els ulls a les espatlles.”

Sant Agustí assegura haver-los vist personalment en els seus viatges apostòlics per Etiòpia, segons un episodi àmpliament difós en el Renaixement, però probablement apòcrif.

Representació coneguda més antiga de Sant Agustí conservada a Sant Joan del Laterà (segle VI)

Representació coneguda més antiga de Sant Agustí conservada a Sant Joan del Laterà (segle VI)


 
Cosme l’Indicopleustes (és a dir Cosme ‘el viatger indi’) va ser un marí grec d’Alexandria que va viatjar a Etiòpia, l’Índia i Sri Lanka en la primera meitat del segle VI. Posteriorment es va fer monjo i cap a l’any 550 va escriure un llibre estrany anomenat Topografia cristiana, que va il•lustrar profusament. En aquest llibre manté l’existència de dos tipus de blèmies diferents: uns amb boca i ulls en el pit i uns altres amb els ulls a les espatlles.

Isidor de Sevilla, destacat eclesiàstic, erudit i orador visigot, bisbe de Sevilla i autor d’obres religioses i enciclopèdiques que va viure a cavall dels segles VI i VII, tot seguint l’obra de Solí arriba a les mateixes conclusions que Cosme. En el llibre XI de la seva obra Etimologies, (que eren una mena de summa del saber del moment), parla dels blèmies en aquests termes:

Es creu que a Líbia neixen els blemmyas, que presenten un tronc sense cap i que tenen al pit la boca i els ulls. Hi ha altres que, privats de coll, tenen els ulls en les espatlles.”

Un blèmia, en una ilustració de 1544 al llibre Cosmographia de Sebastià Münster

Un blèmia, en una ilustració de 1544 al llibre Cosmographia de Sebastià Münster


 
A Plini devem que aquest ésser llegendari s’incorporés al imaginari cultural occidental gràcies a que el seu llibre va ser àmpliament difós a l’edat mitjana quan aquests monstres es van fer populars i van aparèixer en diverses obres i bestiaris.

Tal és el cas de l’anònim autor al segle VIII del Liber monstrorum de diversis generibus que escriu d’ells:

Hi ha també homes, en una illa del riu Brixonte [riu que situa pròxim al Nil] que neixen sense cap. En grec es diuen Epistigi. I tenen set peus d’alt, i exerciten al pit totes les funcions que competeixen al cap, llevat que sembla que tenen els ulls sobre l’esquena.”

Texts molt similars es troben en enciclopèdies del segle XIII com De natura rerum de Tomàs de Cantimpré, qui denomina Epiphagos a aquestes criatures.

Jean de Mandeville és el personatge fictici del llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, l’autor del qual se’n desconeix l’identitat. El personatge s’embarca el 1322 i recorre el món durant 34 anys. Al seu retorn decideix dictar les seves experiències a un metge de Lieja. Malgrat el seu caràcter totalment fictici, quan el llibre va ser publicat molts van creure que de veritat existia Mandeville, i el llibre era considerat una veritable referència geogràfica, arribant a convertir-se en una de les obres més cèlebres de l’Edat Mitjana. Mandeville col•loca els blèmies habitant part de cinquanta-quatre grans illes en el sud d’Àsia, en algun lloc al voltant de les illes Andaman. Escriu:

En una altra banda, hi ha gent lletja sense cap, que tenen ulls en cada espatlla, la boca és rodona, com ferradura, al centre del seu pit. En una altra part hi ha homes sense cap, els ulls i boca dels quals estan a l’esquena.”

Retrat fictici de Sir John Mandeville (1459)

Retrat fictici de Sir John Mandeville (1459)


 
El francès Pierre D’Ailly va escriure un tractat cosmogràfic el 1410 que anomenà Imago Mundi (‘imatge del món’) i que en parlar del continent indi diu:

Hi ha també altres (homes) sense cap, amb els ulls a l’esquena; en lloc de nas i boca tenen dos forats al pit; i tenen també pelatge com les bèsties.“

Fixem-nos en que aquests éssers fantàstics són situats sempre en el límit geogràfic que marca les terres conegudes de les desconegudes en cada moment històric des de la perspectiva occidental. Són situats a Líbia (que es com es coneixia Àfrica a la antiguitat), a les fonts del riu Nil, a l’Índia o en unes illes al sud d’Àsia.

Conforme el món es va fent més i més gran aquests éssers són desplaçats més lluny geogràficament. La prova la tenim en que acabat de descobrir el continent americà els blèmies ja són representats en la famosa carta nàutica atribuïda a l’almirall otomà Piri Reis que data del 1513; a la regió sud-americana hi són representats un cinocèfal, un unicorn i un blèmia.

Blèmia representat a terres sud-americanes al mapa de Piri Reis (1513)

Blèmia representat a terres sud-americanes al mapa de Piri Reis (1513)


 
El salt definitiu al Nou Món es produeix al final del segle XVI quan l’aventurer, escriptor, soldat i cortesà, Sir Walter Raleigh, que havia explorat la regió de la Guyana entre el riu Orinoco i l’Amazones, escriu la crònica del seu viatge on explica per testimonis indirectes, que una tribu d’acèfals, que ell denomina ewaipanoma, viuen a les profunditats de la selva. Al seu llibre titulat The discoverie of the large, rich, and beautiful Empire of Guiana, with Manoa escriu:

Els indis que habiten en els límits de Caora tenen el cap tot d’una peça amb les esquenes, el que és igualment monstruós i increïble: però jo sostinc això gairebé com a cosa certa. Es denomina a aquest extraordinari poble Ewaipanomas i no hi ha ni un sol nen a la Arromaia que no asseguri allò que jo escric en la meva relació: que els seus ulls estan sobre les espatlles i la boca al pit.”

L’holandès Levinus Hulsius va fer una edició del llibre il•lustrada que va ser editada a Nüremberg l’any 1599. En el capítol VI inclou un gravat fet per Jocodus Hundius en el que se’ns mostren aquests éssers armats d’arcs i fletxes.

Gravat fet per Jocodus Hundius on són representats els Ewaipanomas, els blèmies americans (1599)

Gravat fet per Jocodus Hundius on són representats els Ewaipanomas, els blèmies americans (1599)


 
Sebastian Münster a la seva obra Cosmographia universalis del 1544 i Konrad Licostene al seu llibre Prodigiorum ac ostentorum chronicon del 1557, mantenen l’existència d’éssers fantàstics com realment existents. La llegenda es manté en el segle XVII, com mostren Fortunius Licetus a De monstrorum caussis, natura et differentiis de l’any 1616 o Ulises Aldrvandi a la seva obra Monstrorum història del 1642. Per aquests anys encara podem trobar al navegant francès Jean Alfonse Saintonge que menciona entre les coses meravelloses de la terra d’Angola la presència de prodigis tals com “gens sans teste” [gent sense cap].

La imatge dels blèmies com éssers realment existents comença a decaure en el segle XVIII davant la manca d’observacions directes i de proves realment convincents de la seva existència. Finalment són relegats al catàleg de figures fantàstiques.
 


 
 
Bibliografia i enllaços:

Blemias Article de la Wikipedia (en castellà).

Acéfalos o Blemmias Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Solí, Gai Juli; The Mirabilibus Mundi Capítols del llibre on es parla dels blèmies (en llatí).

Garcia Arranz, J.J.; Monstruos y mitos clásicos en las primeras crónicas e imágenes europeas de América: los acéfalos Capítol del llibre Humanismo y pervivencia del mundo clásico (pp. 337-347), 1996 (Fitxer PDF en castellà).