Astronomia àrab medieval (/ III)

Desgraciadament, encara avui persisteix la imatge de l’astronomia àrab i musulmana d’aquests segles com una ciència de “transició“: segons aquesta visió, els àrabs es van limitar a traduir i conservar els originals grecs, però sense aportar gran cosa. Aquest punt de vista és erroni i es basa sens dubte en la visió eurocèntrica segons la qual, ja que l’Edat Mitjana va ser una època ‘fosca’ quant al coneixement a Europa, també ho va ser a tot el món. A això hem de sumar la indiferència, quan no menyspreu, amb la qual els científics del Renaixement contemplaven les obres d’origen islàmic.

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Explicació dels eclipsis lunars realitzada per Al-Biruní

Aquest renaixement científic declinaria a partir del segle XIII a causa de la destrucció del califat abasí pels Mongols, i posteriorment, per l’arribada dels pobles turcs a Orient Mitjà. A més cal tenir en compte la major intransigència cap a les fonts clàssiques per part de molts capdavanters polítics i religiosos musulmans, els qui veien en l’astronomia i altres ciències la petjada de cultures alienes a l’islam. A Occident, la península ibèrica seria durant tota l’Edat Mitjana la principal ruta de transmissió dels coneixements astronòmics àrabs cap a la resta d’Europa.

Per a l’occident europeu la presa de la ciutat de Toledo per les forces d’Alfonso VI va significar l’inici del seu despertar cultural. Al costat de la Sicília normando-àrab, Toledo va ser la porta d’entrada més important de la cultura àrab a Europa que va passar a la custòdia cristiana amb tots els seus focus culturals intactes: erudits, artistes i biblioteques. (La literatura àrab en astronomia és molt extensa i es conserven en l’actualitat més de 10.000 manuscrits en aquesta matèria).

Una plana del Corpus Christ College MS 283 (vers segle XII).O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Una plana del Corpus Christ College MS 283
(vers segle XII).
O. Neugebauer. The Astronomical Tables of al-Khwārizmī.

Podem destacar la labor de diverses figures clau en el desenvolupament de l’astronomia àrab, encara que no totes gaudirien de la mateixa popularitat a Occident:

  • Al-Farghaní (805-880) que va escriure el Llibre de reunió dels Estels que és un catàleg amb mesures precises dels estels.
  • Thàbit ibn Qurra (836-901) que va aportar la seva teoria de la trepidació que tractava d’explicar el moviment dels equinoccis que ell va denominar de “avanç i reculada”.
  • Al-Battaní (850-929) que va treballar en el seu observatori d’Ar-Raqqa a la vora de l’Eufrates per determinar i corregir les principals constants astronòmiques. Va fer estudis sobre l’obliqüitat de la eclíptica i va descobrir que l’excentricitat del sol estava canviant, és a dir, que l’òrbita terrestre és una el•lipse variable.
  • Abd al-Rahman as-Sufí (903-986) que va escriure el Llibre dels Estels Fixos, catalogant 1018 estels i va ser el primer en esmentar la galàxia d’Andrómeda.
  • Al-Buzajaní (939-998) que va determinar l’obliqüitat de l’ eclíptica i va introduir l’assecant i la tangent en els càlculs astronòmics.
  • Ibn Yunus (950-1009) que va escriure una recopilació de les observacions astronòmiques dels últims 200 anys en les Taules Hakemites, a més de realitzar les seves pròpies observacions dels eclipsis i càlculs sobre la precessió dels equinoccis.
  • Al-Biruní (973-1048) que va fer un Mapa Mundi i va determinar el diàmetre de la Terra amb gran precisió (els càlculs del qual no van ser millorats fins al segle XVII).
  • Al-Hàytham (Alhazen, 965-1039) que va aportar les seves idees sobre les esferes dels planetes i la forma de l’univers, recollides en les seves obres: Resum d’Astronomia i La forma de l’Univers.
  • Al-Zarqalí (Azarquiel, 1029-1100) que va escriure les Taules Toledanes, utilitzades per establir el moviment dels planetes i va modificar l’esquema ptolemaic dels cels.
  • Nàssir al-Din al-Tussí (1201-1274) que va construir un observatori en Maragha, actual Azerbaidjan, on a més disposava d’una biblioteca d’uns 400.000 volums.

Els seus astrolabis, quadrants, diòptrics i brúixoles estan en els prestatges dels nostres museus. Però el que és encara més important, és que els principals astrònoms i matemàtics que inauguren la nova època de les ciències: Copèrnic, Tycho Brahe, Kepler, Galileu i Newton van beure en les fonts de tots aquests autors àrabs.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu "Llibre de les constel·lacions"

Imatge de la constel·lació de Sagitari realitzada per As-Sufí en el seu “Llibre de les constel·lacions”

Anuncis

Astronomia àrab medieval (II)

Els astrònoms musulmans van tractar d’assimilar, primer, i millorar, després, l’astronomia grega, sense arribar a seguir-la incondicionalment, doncs van trobar defectuoses algunes teories (principalment les de Ptolemeu). Per a això van realitzar una enorme labor pel que fa a l’acumulació i ordenació d’observacions i a la invenció o millora d’aparells per mesurar el cel, seguir els moviments dels astres, estudiar els eclipsis i estels. Van afegir dues coordenades per determinar la posició dels astres; van perfeccionar les fórmules astronòmiques, i les seves taules astronòmiques van ser les més completes i precises del seu temps. Els seus càlculs van obligar fins i tot a modificar el calendari.

Entre els instruments astronòmics que van perfeccionar o crear hi ha:

Esferes celestes tridimensionals: on es marquen els estels, les constel•lacions, els cercles de l’eclíptica i l’equador, el meridià, etc.

Esfera armilar

Esfera armilar

Astrolabis: utilitzats per conèixer l’hora i determinar la latitud a partir de la posició dels estels, sense recórrer a realitzar complicats càlculs. Va ser utilitzat com el principal instrument de navegació fins el segle XVII (en ell figura traçat el zenit, l’horitzó, l’equador, els cercles de Càncer i Capricorn, etc.)

Els primers astrolabis tenen el seu origen a l’Escola d’Alexandria. Els primers tractats sobre els astrolabis (ja en temps islàmics) daten de l’any 815-835. L’astrolabi més antic que es conserva va ser construït per l’iraquià Nastulus cap a l’any 927 i es troba actualment en el Museu Nacional de Kuwait. Les principals aportacions al disseny de l’astrolabi es deuen a Al-Zarqalí, qui va inventar una placa única que servia per a totes les latituds, en lloc d’una placa de coordenades d’horitzó diferent per a cada latitud. Més tard ibn Al-Shatir hi va introduir noves i importants modificacions.

Astrolabi àrab (1140)

Astrolabi àrab (1140)

Equatori: és un instrument astronòmic utilitzat per trobar les posicions del sol, la lluna i els planetes al horitzó del lloc sense l’ús explícit d’extensos càlculs astronòmics, només mitjançant un model geomètric per a representar la posició d’un objecte celeste. Hi ha diversos tractats àrabs sobre l’equatori, destacant entre els segles XI-XII els escrits per Ibn al-Samh, Al Zarqalí (Azaquiel) i, al segle XV, Al-Kaixí.

Sexagenarium: el quadrant de sinus, un instrument de càlcul universal, astronòmic i aritmètic de la família dels equatoria.

Quadrants: dels quals els musulmans en van desenvolupar diversos tipus i que serveixen principalment per mesurar angles, resoldre problemes de trigonometria plana i esfèrica i realitzar algunes operacions aritmètiques.

Brúixola: les primeres cites sobre les brúixoles es troben en texts xinesos, encara que alguns li atribueixen un origen indi. Els àrabs coneixien ja la brúixola al segle XI i la van emprar en les seves navegacions i la van difondre per Europa.

Brúixola, Al-Ashraf (Egypt Nat Library)

Brúixola, Al-Ashraf (Egypt Nat Library)

Els investigadors àrabs van introduir lenta però inexorablement la toponímia estel·lar àrab en l’occident europeu, donant nom a estels i constel·lacions tals com Altair (que prové d’ “al-ta’anar”, el volador), Deneb (de “dhanb”, cua), Acrab (de “aqrab”, escorpí), Pherkand (de “farqad”, vedell), Betelgeuse, Aldebarà, Fomalhaut i Vega. Encara avui dia són nombrosos els termes astronòmics que recorden el seu origen àrab: azimut (“as-sumut”: l’adreça), zenit, nadir…

On van destacar especialment els astrònoms àrabs va ser en el refinament dels mètodes matemàtics per al càlcul d’efemèrides, aplicant per primera vegada la trigonometria i altres tècniques matemàtiques desenvolupades per ells.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Astronomia àrab medieval (I)

L’astronomia va tenir un paper molt important als països islàmics entre els segles VIII i XIV, fins el punt que es conegut com el període islàmic. Durant el mateix, els savis musulmans van enriquir el llegat que en tal matèria havien rebut dels clàssics grecs i ho van transmetre al seu torn a l’Europa del Renaixement.

Aquesta florida de la ciència àrab va ser possible gràcies al contacte de diverses cultures als territoris conquistats per l’islam, principalment l’herència grecollatina de l’imperi Bizantí, el saber científic persa i l’astronomia hindú. Aquest conjunt de coneixements, sumats a la relativa calma i prosperitat d’aquesta zona durant aquest interval de temps van fer possible un renaixement científic i filosòfic, al que també va contribuir l’interès cap a l’astronomia de l’estament religiós degut a que els era útil per esbrinar el començament del mes del Ramadà, marcar les hores d’oració, ajustar el calendari i conèixer l’orientació de la Meca (observant la posició del sol i la lluna), i el propis fidels també hi estaven interessats, principalment els mercaders del Mediterrani, els camellers del desert i els fidels de països llunyans.

Dibuix d'astrònoms àrabs

També va ser decisiu l’interès personal de determinats líders polítics. L’astrologia-astronomia eren considerades com a ciència i els sobirans tenien els seus astròlegs-astrònoms personals que guiaven moltes de les decisions d’estat. Entre aquests líders destaca el califa Al-Ma’mun (809-833). Aquest monarca abasí va fundar a Bagdad la famosa Casa de la Saviesa (Bayt al-Hikma), veritable centre del coneixement de l’època on van treballar figures de la talla d’Al-Khwarizmí, el matemàtic “inventor” de l’àlgebra. Posteriorment al segle XI, el califa fatimí al-Hakim fundaria al Caire la Casa de la Ciència (Donar al-‘Ilm), un altre centre que va contribuir, entre altres coses, a la difusió de l’astronomia ptolemaica.

Van aparèixer observatoris públics i privats pertot arreu i amb el decurs del temps es construirien altres importants observatoris com el de Maragha a l’Azerbaidjan l’any 1265 i a Samarcanda l’any 1420.

Visita la meva web Astrònoms àrabs i perses medievals on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquest tema.

Imatge de la teoria de les esferes ptolemaica

Imatge de la teoria de les esferes ptolemaica