L’illa de les Tres Taronges

Portada de L'Illa de les Tres Taronges

A finals de l’Època Fosca, el poruc i intel•ligent poeta Guiamon, coneix el soldat de fortuna Roger d’Adià i el seu valent criat Poncet a un hostal. En aquest hostal els tres fan coneixença amb estrany personatge que anomenen “El Misteriós Viatger”, també anomenat Ferruç, germà del rei Flocart de l’Illa de les Tres Taronges. Després de sopar els tres amics són segrestats pel “Misteriós Viatger” i conduits a la força a un vaixell amb destinació a l’illa (anomenada també Reialme de Montcarrà).

A mitja travessa de la Mar Gran i en mig d’una tempesta esfereïdora, Roger coneix, en forma d’enigma, una part del seu Destí en boca d’una dona peix que apareix als protagonistes:

Seràs rei i no ho seràs, Roger, perquè així està escrit… Mataràs ton pare i no serà ton pare, Roger, i faràs plorar amargues llàgrimes a qui més t’estimi…(pag. 32)”

Un cop a l’illa coneixeran a la encisadora princesa de Montcarrà, Garidaina i també el monjo Guiós, un home fort i senzill. Tots plegats viuran una colla d’aventures plenes de màgia. En aquesta aventura èpica se’ls apareixerà una sirena, tindran coneixement de l’existència d’un drac malèfic que hauran de matar i coneixeran la raça dels anomenats “Grans de l’Abisme” que viuen en el subsòl de l’illa. S’ajuntaran amb bandolers, lluitaran contra corsaris d’orient i defensaran pagesos agermanats que lluiten per la llibertat.

La novel•la, té evidents influències d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien i de la novel•la de cavalleries. El personatge de Roger d’Adià s’inspira, probablement, en el Tirant de Joanot Martorell però aquests referents són reformulats des de la perspectiva personal de Jaume Fuster que ens mostra la seva visió personal sobre la Matèria de Bretanya.

L’autor trasllada la matèria neo-artusiana a l’illa de Mallorca amb tots els ingredients clàssics. Una profecia sobre el destí del soldat de fortuna Roger; l’amor de Roger per la princesa Garidaina; un estendard que s’ha de recuperar; una revolta popular contra el rei de l’illa que s’ha d’apaivagar; una espasa màgica que com Excalibur ha d’anar a parar a les mans adequades…

— Eina de Pau és el nom que el bon rei Nolàs donava a l’espasa — va dir l’Home Savi— . I només un home de cor net l’ha poguda trobar… Amb aquesta espasa, Roger, recuperaràs Estendard. (pàg. 93)”

Les referències gastronòmiques que l’autor va ficant aquí i allà al llarg del llibre són espectaculars. Ja en varem fer un tast a ‘Llebre a la muntanya’ però no me’n puc estar de fer-ne un altra tastet:

El rebost de l’hostal estava ben proveït de tota mena de viandes, així és, doncs, que ens fou fàcil endegar un sopar digne d’un palau. Vam trobar formatges d’oli, conservats en alfàbies de terrissa, pernils d’isard, fumats amb llorer, lloms de porc, confitats en llard, bulls de fetge, llonganisses empebrades, envinagrats de col, de ceba i de cogombre, confitures de móres, d’arboces i de gerds, uns pans de sègol rodons que un home mitjà no podia abraçar, llet formatjada d’ovella, brossat de llet de vaca… Sense comptar els sacs de faves, de llegums de tota mena, d’arròs, de sal i de sucre… Una legió d’afamats no s’ho hauria acabat en un any de xeflis constants. (pàg. 45)”

Portada del llibre a l'edició del Cercle de Lectors

Portada del llibre a l’edició del Cercle de Lectors

L’Illa de les Tres Taronges és la crònica d’una Mallorca medieval imaginada que es mou entre el mite i la llegenda. Com bé diu Fèlix Rabassa al seu blog Cròniques de Neopàtria, la revolta dels agermanats que trobem a la novel•la s’inspira en la revolta dels Forans a Mallorca (segle XV). Els corsaris d’orient que hi apareixen es basen en els corsaris barbarescos i turcs que assolaren les costes dels Països Catalans al segle XVI. El Monestir dels Rogets de la novel•la s’inspira possiblement en el monestir mallorquí de Lluc. I jo afegeixo que les coves soterrades de l’illa són les Coves del Drach a Portocristo…

L’Illa de les Tres Taronges seria la primera novel•la d’una trilogia –la “Crònica del Món Conegut”- que es completa amb les novel•les L’Anell de Ferro (1985) i El Jardí de les Palmeres (1993), ambientades respectivament a Mallorca, Catalunya i País Valencià. La novel•la va ser finalista del premi Ramon Llull 1983, un premi que Jaume Fuster finalment va obtenir 10 anys més tard per la tercera part d’aquesta trilogia, l’esmentada El Jardí de les Palmeres.

L’obra, amb el pas dels anys, s’ha anat convertint per a molts lectors en tot un clàssic recomanable al públic de totes les edats. He de dir que la novel•la és entretinguda, el seu llenguatge acurat i ric ens diu que està ben escrita, però els personatges, fets d’una sola peça, no deixen de ser estereotips que no evolucionen al llarg de la narració. Si tinguessin una mica més de profunditat psicològica no dubtaria en afirmar que aquesta novel•la és una gran obra.

Portada de L'Illa de les Tres Taronges

Anuncis

Llebre a la muntanya

"Llebre jove" d'Albrecht Dürer (1502)

“Llebre jove” d’Albrecht Dürer (1502)


 

Tot llegint L’Illa de les Tres Taronges d’en Jaume Fuster m’he trobat amb aquesta recepta culinària amb la qual el servent Poncet ensenya al poeta Guiamon a preparar una ‘llebre a la muntanya’. La transcric perquè em sembla una recepta realment suculenta:

-Per cuinar una llebre a la muntanya, Guiamon, has de procurar, quan l’esbudelles, que no se’t rebenti la bufeta de la fel, perquè, si se’t rebentés, la carn agafaria un gust molt dolent i més valdria que la llencessis.

D’un dels bolics de menjar que duia, va treure un flascó d’oli, una cabeça d’alls, un grapat de sal i una penca de cansalada. Va fer unes quantes rostes molt primes de cansalada i, en un atuell de fang, va barrejar oli, sal, un gra d’all i unes quantes herbes que havia collit.

-Un bri de romaní, una mica d’orenga, sejolida i un pensament de fonoll. Ho trinxes tot amb l’oli, la sal i l’all, hi afegeixes una mica de pebre i en fas una pasta, amb la qual has d’untar la llebre. Després la farciràs amb la cansalada, la posaràs a l’ast i la couràs amb l’escalfor del caliu… La flama no és convenient perquè socarrima la carn i la deixa crua per dins…

Amb molta habilitat va untar la pasta d’oli i herbes, va posar la llebre sencera al meu coltell, que feia d’ast, i la va coure. Ben aviat, una oloreta de bona teca s’escampà per aquell veral i tots vam sentir que se’ns feia la boca aigua. (pàg. 53)”