Elisabet d’Hongria

 

Santa Elisabet d'Hongria representada a la cel·la de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes

Santa Elisabet d’Hongria representada a la capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes


 

Fa uns dies vaig visitar el Monestir de Pedralbes de Barcelona i donant una volta pel claustre del Monestir vaig topar amb la capella de Sant Miquel.

Aquesta capella va ser la cel•la d’oració privada de l’abadessa Francesca Saportella, neboda de la fundadora del monestir, la reina Elisenda de Montcada. Saportella va ser abadessa de 1336 fins la data de la seva mort el 1364. Va ser aquesta senyora la que va encarregar el conjunt de 25 pintures murals a l’oli al pintor Ferrer Bassa (1285-1348) anomenat el ‘Giotto’ català que treballava a les ordres del rei Pere el Cerimoniós. Les pintures són reconegudes com un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana i la seva realització es va allargar durant 240 dies entre abril i novembre de 1346.

Tot badant, mirant el conjunt mural, vaig reconèixer fàcilment algunes escenes de la Passió de Crist o els Set Goigs de Maria que estan acompanyats per tota una col•lecció de retrats de sants dels quals, llavors em vaig adonar, no en sabia res en absolut a banda dels noms que indicaven els plafons explicatius: Honorat, Agnès, Bàrbara, Esteve…Elisabet d’Hongria.

Va ser aquí on em va picar la curiositat. Elisabet d’Hongria? Qui era aquella senyora esvelta i aristocràtica de rostre tranquil i mirada baixa la qual jo contemplava i que em mirava des de la paret? Per què duia tot de roses a la faldilla del seu vestit? Per què estava representada en aquella cel•la?

Al arribar a casa vaig començar a buscar informació sobre aquella pintura i la seva protagonista, el resultat n’és aquesta entrada al blog.

Santa Elisabet d’Hongria (o de Turíngia, com també se la coneix) va néixer el 1207 a Sárospatak al regne d’Hongria. Elisabet era filla del rei Andreu II d’Hongria ‘el de Jerusalem’ i de Gertrudis de Merània. El 1211, quan aquesta princesa tenia quatre anys, la van prometre a un tal Hermann, primogènit del langrave de Turíngia. Va ser enviada a Wartburg, seu de la cort de Turíngia, on va ser educada per la seva futura sogra Sofia de Baviera. Dos anys després va morir el seu promès. Als catorze anys (el 1221) es va casar amb un germà petit del Hermann, Lluís IV, anomenat ‘el Sant’ amb el qual va tenir un fill i dues filles.

Quan l’any 1223 els franciscans arribaren a Turíngia, Elisabet i el seu marit, que eren molt pietosos, van donar-los suport i van començar a viure en el seu esperit de pobresa i caritat. En 1226 Elisabet va multiplicar les seves obres de caritat i va fer construir un hospital amb 28 llits al costat del seu Castell de Wartburg que visitava diàriament.

El 1227 el seu marit decideix anar cap a Terra Santa per participar a la Tercera Croada però mor a la ciutat d’Òtranto mentre esperava per embarcar-se. El seu germà Enric va assumir la regència del regne durant la minoria d’edat del fill d’Elisabet: Hermann II.

 

Santa Elisabet d'Hongria. Pintura del 1525 al dom de Beschreibung, Quelle

Santa Elisabet d’Hongria. Pintura del 1525 al dom de Beschreibung, Quelle


 

Elisabet, ja vídua, va abandonar la cort i va marxar a Marburg on es va ficar sota la direcció espiritual del teòleg Conrad de Marburg i va fer vots solemnes similars als d’una monja. Finalment, va ingressar al Tercer Orde Franciscà i es va retirar a l’hospital que havia fet aixecar on va dedicar-se a tenir cura dels malalts fins a la seva mort el 1231 (als 24 anys d’edat), ja sigui per malaltia o a causa de les penitències que feia. Va ser enterrada a l’església de l’hospital.

Poc després de la seva mort, van començar a circular notícies de miracles esdevinguts a la seva tomba, que van causar, amb l’ajut de la seva influent família, la seva ràpida canonització el 1235.

A Santa Elisabet se la representa habitualment com una dama vestida amb robes reials i corona carregant un cistell ple de roses. Això és una al•legoria al miracle de les roses que, segons la llegenda, va ocórrer quan un dia la jove, en companyia de les seves serventes, baixava del castell de Wartburg al poble de Eisenach, carregada de queviures per distribuir-los entre els pobres. Pel camí va ser sorpresa pel seu cunyat Conrad de Turíngia que no veia amb bons ulls tanta caritat. Segons aquesta llegenda, Déu va convertir el contingut de la cistella en roses per tal de que el noble no li pogués retreure res.

La seva presència a la cel•la del Monestir es relaciona amb la semblança entre les vides de Santa Elisabet d’Hongria, Santa Isabel de Portugal (rebesnéta de la santa d’Hongria i de la que s’explica un miracle de les roses idèntic), ja que les dues es varen casar joves, varen enviudar i es varen retirar a un monestir.

La devoció a aquesta santa hongaresa es va escampar ràpidament per l’imperi germànic, Hongria i altres terres inclosa Catalunya on es va difondre el seu culte perquè, motius religiosos apart, era cunyada de Jaume I. Violant d’Hongria, segona esposa del Conqueridor, era germana d’Elisabet per part de pare. A Palma de Mallorca es fundà un convent de monges dedicat a Santa Elisabet d’Hongria al segle XIV que avui dia es conegut com el convent de Sant Jeroni.

Si bé ja he satisfet la meva curiositat sobre aquesta santa senyora, m’adono de que continuo sense saber res dels altres sants representats a la cel•la: Agnès, Esteve, Honorat… doneu la culpa a la forta calor d’aquest estiu i a la mandra que hi va associada però estic segur de que no me’n recordaré de Santa Bàrbara fins que troni.

 

Santa Elisabet d'Hongria i Lluis IV de Turingia. Vitrall de la basílica de Sant Patrici d' Ottawa realitzat per Franz Borgias Mayer el 1898

Santa Elisabet d’Hongria i Lluis IV de Turingia. Vitrall de la basílica de Sant Patrici d’ Ottawa realitzat per Franz Borgias Mayer el 1898


 
 
 

Anuncis

La croada dels fills del rei (La croada catalana / IV)

Detall del Setge d'Acre de Dominique-Louis Papéty (1815 - 49)

Detall del Setge d’Acre de Dominique-Louis Papéty (1815 – 49)

Malgrat tot, onze naus que van sortir en direcció ‘al mar de Sitges’, es a dir, que duien una orientació diferent a la de la galera reial, van trobar vents favorables i van aconseguir arribar finalment a Sant Joan d’Acre dirigides per Ferran Sanxis de Castre i Pere Ferrandis d’Híxar.

Coneixem part de la croada a Palestina gràcies a que en l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona es conserva el registre de la comptabilitat de l’exèrcit croat català. És conegut com el Llibre de racions d’Orient i, gràcies a ell, sabem el que cobraven els cavallers, els ballesters, peons, carnissers, ferrers i altres membres de l’expedició.

També sabem les quantitats de faves, cigrons, llenties, bacons, farratge pels cavalls i altres mercaderies que transportaran. I, finalment, també sabem que Jaume Alaric hi era present com ambaixador a sou de Miquel Paleòleg.

Port d'Acre on van desembarcar els croats catalans

Port d’Acre on van desembarcar els croats catalans

La primera nau que arribà al regne croat ho va fer el 16 d’octubre de 1269, quaranta-dos dies després de salpar de Barcelona, però la major part de les naus van arribar a partir del dia 22.

La gent que va desembarcar a Acre no era gaire nombrosa. Es calcula que estava composta per 440 cavalls armats, 20 ballesters a cavall i 163 ballesters a peu. Els cavallers desembarcats van restar a Acre esperant la vinguda de Jaume I o les seves ordres i en no arribar, l’expedició es dividí automàticament en dues, el cap de cadascuna foren evidentment els fills bastards del Conqueridor.

Sabem els noms d’alguns participants que van aconseguir arribar com ara els de tres ballesters a cavall, Ramon Serradella i els germans Vallobar i quatre cavallers: Guillem de Pujalt, Ponç i Bernat de Foix i Bartomeu de Togores. Els seus noms es coneixen per que es conserven els contractes que van firmar quan el rei passà en la seva gira recaptatòria per Lleida. La resta de noms els coneixem per l’esmentat Llibre de racions d’Orient hi inclouen nobles cavallers com Ramon de Saguàrdia, Galceran de Pinós, Hug de Bellpuig, Ramon de Montalt, Bernat d’Orriols, Hug d’Aiguaviva, els cavallers de Pero Martines de Luna, Gil de Tarascon…

Castell dels hospitalers a Acre

Castell dels hospitalers a Acre

L’arribada d’aquests reforços cristians no va ser molt ben rebuda per la resta de croats a Terra Santa degut a que a ple hivern les hostilitats eren poques i l’arribada d’aquest contingent podia fer que les forces mameluques s’inquietessin i ataquessin Acre, cosa que efectivament va succeir. Baibars I va respondre amb un atac sobre la ciutat que va causar moltes baixes en els croats.

Una part de la gent que havia rebut la tercera paga mensual se’n tornà aviat, entre ells Ferran Sanxis de Castre, 254 cavallers, 68 homes a peu i diversos homes d’ofici. Les forces que restaren amb Pere Ferrandis anaren minvant en els mesos següents per efecte dels combats en que intervingueren encara que des del punt de vista de les baixes personals no sembla que la croada fos un gran desastre.

Setge d'Acre el 1191

Setge d’Acre el 1191

Durant l’estada a Acre els expedicionaris reberen missatgers del Khan dels tàrtars i del rei d’Armènia. Miquel Paleòleg els trameté diners i grans. Al mateix temps van sortir de Barcelona 18 navilis carregats de blat i llegums. Empobrits i decebuts, Pere Ferrandis i els seus homes van abandonar Acre dos mesos després, el febrer del 1270, possiblement a bord d’aquestes naus, sense haver aconseguit res de res.

A començament de juliol Pere Ferrandis ja estava a la cort catalana.

El pagament dels deutes de la croada es perllongà durant més de dos anys.

Bibliografia:

Jaume I el Conqueridor; Llibre dels fets. Ed. Proa. Barcelona, 2008. (La Crònica en una adaptació al català actual)
Jaume I; Crònica o Llibre dels feits. Edicions 62 i ‘la Caixa’. Barcelona, 1982 (La Crònica en català medieval)
Rovira i Virgili, Antoni; Història de Catalunya. Vol. 4 Edicions Pàtria. Barcelona, 1926.
Belenguer Cebrià, Ernest; Jaume I i el seu regnat. Pagès Editors. Lleida, 2007.
Marcos Hierro, Ernest; La croada catalana (L’exèrcit de Jaume I a Terra Santa) Ed. L’esfera dels llibres. Barcelona, 2007.

Enllaços web:

Jacme Alaric Article de la Viquipèdia.
Jacme Alaric de Perpinyà Article a la pàgina web Cathalonia.
Llibre del fets Article de la Viquipèdia.
L’ambaixada xinesa a Ripoll Web del Cercle Català d’Història.
Jaume el Conqueridor Article de la Viquipèdia.
Jordi Bilbeny; Marco Polo vs. Jacme Alaric Article de la web La vaca cega.
Un poco de historia Notes al Facebook d’El klan del Lobo
Aliança francomongola Article de la Viquipèdia.
L’intent frustrat de croada catalana de 1269 A la pàgina web Recerca en Acció de la Fundació Catalana per a la Recerca i la innovació.
Croada de Jaume I Article de la Viquipèdia.
Despoblado Ademuz A Historia de Villaluenga plana web de l’Ayuntamiento de Villaluenga de la Sagra
John Forster (trad); De Gavangos, Pascual (Introd.) The Chronicle of James I, King of Aragon, Surnamed The Conqueror Edició digital del Llibre dels fets A The Library of Iberian Resources Online (en anglès).

Vista aèria de la ciutat antiga d'Acre

Vista aèria de la ciutat antiga d’Acre

Preparatius i fracàs de l’expedició (La croada catalana III)

El Papa Climent IV va tractar de dissuadir a Jaume I de la idea de les Croades fent ús del seva posició moral. No obstant això Jaume I es va dedicar a recaptar fons per a una croada durant els primers sis mesos de l’any 1269; a finals de febrer a Barcelona, durant març a la Catalunya central, el maig el rei està a Berga on nombrosos nobles s’obliguen a acompanyar a Jaume I. Poc després arriba a Montpeller, i després va anar a Osca, Saragossa, Tarazona i Calataiud. El monarca va ficar especial interès en visitar els calls de totes les poblacions on passava i que es veieren obligades a contribuir generosament a l’empresa.

Derrota dels armenis devant els mamelucs representats en el desastre de Mari el 1266

Derrota dels armenis devant els mamelucs representats en el desastre de Mari el 1266

El 5 de juny estava a la localitat fronterera de Cetina i es va desplaçar al monestir d’Horta (veí de la localitat esmentada) on es va trobar amb els seus nets, la seva filla, Violant, reina de Castella, i el seu marit Alfons X. També van acudir per a l’ocasió els infants Pere i Jaume, i Sanç, arquebisbe de Toledo. Tots ells, tal i com explica la Crònica, van intentar dissuadir, amb plors i clams durant dos dies, que el monarca realitzés la travessia d’ultramar. Els seus esforços van ser inútils i el rei va tornar a València on estava el 23 de juny. De València va anar a Tortosa i Amposta, i d’aquí, en un viatge llampec, va anar a Mallorca on el 21 de juliol concedeix a la comunitat jueva un important privilegi (a canvi dels seus diners, es clar). Deu dies després, el 31 de juliol, Jaume I és a Barcelona, just un dia abans de la data fixada per l’aplegament de les tropes.

Després d’organitzar el govern perquè operés adequadament en la seva absència (el Conqueridor nomenà el seu fill primogènit, l’infant Pere, vicari general per a tot el temps que durés la croada), va reunir la flota a Barcelona al setembre de 1269. Estava llest per navegar cap a l’est. Entre els ciutadans, els eclesiàstics i el poble hi hagué un cert entusiasme i són conegudes les composicions que amb aquesta ocasió escriviren dos trobadors, Guillem de Cervera i Oliver el Templer lloant el viatge i l’esperança del seu èxit.

Derrota dels mongols (a l'esquerra) a la batalla de Homs, 1281.

Derrota dels mongols (a l’esquerra) a la batalla de Homs, 1281.

El 4 de setembre de 1269 va salpar de Barcelona un estol de 30 naus grosses i algunes galeres, amb vuit-cents homes escollits, almogàvers, templers, hospitalers, els fills naturals del rei, Ferran Sanxis de Castre i Pere Ferrandis d’Híxar, els bisbes de Barcelona i Osca i el sagristà de Lleida Jaume Sarroca (fill bastard del rei Jaume). Un exèrcit total de 2.500 homes.

L’empresa va ser un fracàs total, ja que només salpar la nau en que viatjava el rei prengué un rumb diferent de la resta de vaixells i un temporal els obligà a retornar l’endemà al port de Barcelona. Sense perdre més temps la nau reial surt en la direcció en que ho va fer el gruix de l’estol. El dia 6 albiren en la distància 17 veles i saben que van per bon camí. El dia 7 deixada l’illa de Menorca enrere i camí de Sardenya el temps canvia sobtadament. La tempesta és molt forta i dura varis dies. El dia 9 de setembre la tempesta esdevingué violentíssima. L’estol de naus va ser escampat pels vents, els pilots perden el control de les naus i per tant el rumb. El rei registre en la Crònica l’espant dels mariners de la flota els quals, malgrat la seva experiència afirmaven unànimement que no havien vist mai una tempesta d’aquella violència.

El dia 11, enmig del temporal, la nau del rei es troba amb un vaixell de l’ordre del Temple amb el timó trencat i els demanen una peça de recanvi. Jaume I està disposat a fer-ho però el director de la navegació, Ramon Marquet, li desaconsella, no fos cas que a la nau real es trobessin en la mateixa situació. El consell va ser obeït pel rei i la nau dels templers va desaparèixer en la nit arrossegada pels vents i les onades.

Original gravat en fusta per J. Gauchard i dibuixat por Th. Weber, 1881

Original gravat en fusta per J. Gauchard i dibuixat por Th. Weber, 1881

El temporal va obligar la malmesa galera reial a refugiar-se a Aigües Mortes, prop de Montpeller, on el rei va desembarcar i va tornar per terra a Catalunya. Algunes naus en renunciar al viatge, van anar a ancorar a Cadaqués. El 9 d’octubre el rei era a Perpinyà, la ciutat on dos anys i vuit mesos abans s’havien presentat els primers llegats del Khan Abaqa i d’on havia sortit l’ambaixada de Jaume Alaric que havia retornat de l’orient feia deu mesos amb nous enviats i els plans tàctics acordats de l’expedició.

El 13 d’octubre el rei Jaume i l’Infant Pere es troben i dinen junts a Peralada. El rei Jaume pensa que el fracàs de la croada és un desig de la Providència a qui no li plau que el monarca viatgi a Terra Santa. Aquesta desfeta va tenir molta ressonància a Europa i el consignen nombroses cròniques franceses.

Jaume I el conqueridor en un quadre de Jaume Mateu (primera meitat segle XV)

Jaume I el conqueridor en un quadre de Jaume Mateu (primera meitat segle XV)