En mares salvajes

 
Portada del llibre En mares salvajes de Javier Reverte

Dels llibres escrits pel viatger incansable que és Javier Reverte ja vaig presentar Dios el diablo y la aventura. He de dir que tinc debilitat per aquest escriptor que em fa viatjar sense sortir de casa i em fa venir ganes d’anar personalment a visitar els llocs que, afortunat ell, trepitja. La lectura de les seves obres sempre és entretinguda i està farcida d’història. Aquest llibre editat per Plaza y Janés l’any 2011 titulat En mares salvajes i subtitulat Un viaje al Ártico, no n’és l’excepció.

El viatge comença amb la notícia que l’estiu de l’any 2007 per primera vegada el gel es va retirar a l’àrtic deixant lliure el mític Pas del Nord-oest i va permetre que les seves gèlides aigües fossin navegables. Recordem que el Pas del Nord-oest és la connexió marítima entre els oceans Atlàntic i Pacífic pel nord del Canadà i recordem també que aquest fet insòlit succeeix a causa de l’escalfament global que patim gràcies al consum immoderat de combustibles fòssils al que s’ha abocat de forma inconscient la nostra civilització. La retirada del gel permet la navegació entre Europa i Àsia per aquest Pas estalviant 4200 kilòmetres als vaixells respecte el mateix trajecte realitzat pel canal de Panamà.

 

Pas del Nord-oest, ruta principal i variants (foto de la NASA)

Pas del Nord-oest, ruta principal i variants (foto de la NASA)


 

Un any després, el 2008, en Javier Reverte aconsegueix passatge al Akademik Ioffe, un buc oceanogràfic rus reconvertit en hotel de luxe, per navegar durant tretze dies per aquells paratges nòrdics.

Reverte ens explica les vivències viscudes al llarg d’aquest viatge amb altres passatgers de diferents nacionalitats, algunes anècdotes divertides i les vides dels pioners en aquells mars que són el plat fort del llibre.

L’autor inicia el seu recorregut visitant algunes petites localitats al llevant de l’àrtic canadenc on remarca la climatologia extrema que pateixen els seus habitants. Ens parla d’una població on es barregen els natius inuit (als que nosaltres anomenem esquimals), els funcionaris blancs i els immigrants procedents de tot el món. Poc després Reverte s’embarca i ens explica que la recerca del pas del Nord-oest va ser una famosa empresa des del segle XVI quan aventurers i mariners al servei de les monarquies europees, principalment la britànica, van voler dominar els mars i dibuixar la totalitat de les costes arreu del món.

Moltes de les expedicions van pagar amb la seva vida aquesta empresa per culpa de les tempestes, les baixes temperatures i la fam. El primer a intentar-ho va ser Martin Frobisher entre els anys 1576 i 1578 i que en arribar a la badia a la qual va batejar amb el seu nom va capturar un inuit que va portar a Anglaterra on va ser rebut com un heroi (Frobisher vull dir, que el pobre inuit va morir poc després malalt dels bacteris amb els quals el seu cos no havia tractat mai).

 

El vaixell H.M.S. Terror encallat al gel. Gravat realitzat a partir d'un dibuix del Capità George Back , de la seva expedició a l'Àrtic dels anys 1836-37.

El vaixell H.M.S. Terror encallat al gel. Gravat realitzat a partir d’un dibuix del Capità George Back , de la seva expedició a l’Àrtic dels anys 1836-37.


 

Ens explica també les històries de Hudson, Peary i altres, però sens dubte la més mítica i tràgica de les expedicions narrades va ser la de John Franklin, desaparegut l’any 1847 amb tota la tripulació de dos vaixells i a qui la seva fidel esposa, Jane Griffin, que s’havia quedat a Anglaterra, no va voler abandonar mai fins a saber del cert que se n’havia fet del seu marit. Jane Griffin no va dubtar en pressionar tots els estaments de la marina britànica i fins i tot finançar de la seva butxaca un parell d’expedicions per a buscar-lo. La senyora va haver d’esperar fins que l’explorador John Rae l’any 1854 va tornar amb proves del fet que Franklin havia mort i que no hi havia supervivents de l’expedició on els que més van trigar a morir (potser l’any 1852) s’havien vist obligats a menjar-se entre ells.

L’autor ens explica finalment la història de Roald Amundsen, el primer home a aconseguir fer el Pas del Nord-oest entre els anys 1903 i 1906. Amundsen ho va aconseguir gràcies a vestir amb pells de foca, menjar fetge cru per evitar l’escorbut i viatjar en trineus de gossos, imitant en tot els inuit.

Un cop acabat el viatge en vaixell Javier Reverte decideix continuar-lo per terra i conèixer els voltants del riu Mackenzie, el segon riu més important de nord-amèrica després del Mississipí. Reverte ens presenta les petites poblacions que voregen el riu, ens descriu persones, hotels i bars on va menjar hamburgueses i ens explica les històries del ‘paranyer boig’ o la ‘patrulla perduda’ en la que personalment considero la part més fluixa del llibre.

En resum diré que és un bon llibre encara que una mica irregular, amb menys intensitat de la que com a lector d’aquest autor esperava (una lectura no tan ferma com la seva trilogia d’Àfrica per entendre’ns), però que malgrat tot ens descobreix als lectors tot el passat mític del Pas del Nord-oest al nord del Canadà i que paga la pena conèixer.

 

Relíquies de l'expedició de Franklin segons l' Ilustrated London News d'octubre de 1854

Relíquies de l’expedició de Franklin segons l’ Ilustrated London News d’octubre de 1854


 
 
 
 
 

Anuncis

Dios, el diablo y la aventura

 
Portada del llibre Dios, el diablo y la aventura
 

Javier Reverte ens explica la història de Pedro Páez Jaramillo (1564-1622) que va néixer a Olmedo de las Cebollas (l’actual Olmeda de las Fuentes a la província de Madrid) i que fou un sacerdot jesuïta i missioner recordat per ser el primer europeu que va arribar a les fonts del Nil Blau el 1618.

Pedro Páez, el 1580, amb 16 anys d’edat, va estudiar dos anys a la Universitat de Coïmbra després dels quals va continuar els seus estudis amb el jesuïtes de Belmonte (Conca) on ingressà a l’ordre.
L’abril de 1588, amb 24 anys, inicia un viatge de set mesos que el durà a la ciutat de Goa, a la Índia, on els jesuïtes hi tenien una de les principals cases del continent asiàtic. A Goa, Pedro Páez Jaramillo hi resta uns mesos. El gener de 1589 és ordenat sacerdot i un mes després marxa cap Etiòpia acompanyat del frare Antoni de Montserrat amb l’objectiu d’arribar a la missió de Fremona i reforçar els altres germans de l’ordre que hi vivien des de feia 30 anys (en concret tres dels cinc missioners havien mort i no tenien pràcticament contacte amb la casa mare de Goa).

 

Pedro Páez

Pedro Páez


 

Van recórrer la costa de la India i després de patir turmentes i atacs pirates els turcs els fan presoners al Iemen. Són conduits a Dhofar (Oman) on estaran set anys en captivitat. Mentre eren presoners van haver de creuar el desert de Hadramaut (van ser els primers europeus documentats en passar per aquesta regió) i part del desert de Rub al Kali a la península aràbiga. Pedro Páez aprofita el seu captiveri per aprendre el persa i l’àrab.

El desembre de 1596 són alliberats després d’un pagament de 1000 corones d’or i tornen a Goa on, el 1599, esgotada la salut i a causa de les grans penalitats sofertes durant el captiveri, mora amb seixanta tres anys el pare Antoni de Montserrat.

L’any 1603, als 39 anys, Pedro Páez inicia el segon viatge cap a la missió de Fremona a Etiòpia per convertir al poble etíop del cristianisme ortodoxa a la fe catòlica. L’any 1604 és presentat a l’emperador Za Dengel i estant a la cort prova una estranya beguda que molt pocs occidentals havien provat fins aquell moment, el cafè. Gràcies al coneixement de Pedro Páez de la llengua amhàrica i el gueez (la llengua del texts sagrats i de les cròniques reials) converteix al emperador al catolicisme. Aquest anuncia el canvi de doctrina al poble i esclata una guerra civil que acaba amb la mort de Za Dengel.

El seu successor Susinios Segued III fou coronat emperador l’any 1607 i Pedro Páez es guanya la seva confiança, fins i tot es converteixen en amics. Susinios el converteix en el seu conseller i li concedeix terres a la península de Gorgora, al nord del llac Tana, on Páez crea una nova missió al voltant d’una església de pedra dissenyada i construïda per ell mateix.

En un dels seus viatges acompanyant l’emperador arriben al sud del llac Tana on Páez contempla el naixement del Nil Blau, era el 21 d’abril de 1618, i era el primer europeu que ho contemplava. L’explorador escocès, James Bruce, es va atribuir el descobriment l’any 1770, però arribava 152 anys tard. Pedro Páez. al capítol XXVI del seu llibre ‘Història d’Etiòpia’ escriu:

Confesso que em va alegrar veure el que tant van desitjar veure antigament el rei Cir i el seu fill Cambises, el gran Alexandre i el famós Juli Cèsar.“

Susinios es converteix al catolicisme l’any 1622. Poc després, aquell mateix any, Pedro Páez mora a Gorgora i es enterrat al costat del llac Tana.

El Nil Blau poc després de sortir del llac Tana

El Nil Blau poc després de sortir del llac Tana

En total Pedro Páez va passar 19 anys a Etiòpia, va dur a terme la seva missió evangelitzadora, encara que aquesta al va sobreviure molts pocs anys i Etiòpia va restar ortodoxa. El que sí va perdurar van ser el llibres que va escriure, dos llibres de religió redactats en llengua amhàrica, un diccionari i una gramàtica. Quan l’emperador Susinios el va permetre consultar els antics llibres etíops va escriure en portuguès els quatre volums de la ‘Història d’Etiòpia’ redactada entre 1620 i 1622. Del llibre se’n va publicar una edició íntegre en portuguès l’any 1945 a Oporto. Aquesta és la lectura bàsica i el punt de partida del qual es serveix Javier Reverte per escriure el seu magnífic llibre. Un llibre amb el qual l’autor torna a l’Àfrica no per explicar-nos un dels seus viatges sinó per narrar-nos la vida d’un home excepcional, missioner políglota, intel•lectual i arquitecte. Un llibre que ens descobreix la figura fascinant d’aquest missioner castellà (poc conegut pel gran públic i ignorat fins i tot pels historiadors) que mereix un lloc destacat entre els grans exploradors del continent africà.

Edició original portuguesa de 1945

Edició original portuguesa de 1945

En resum, historia, viatges, geografia, religió i literatura, tot junt, en un esplèndid llibre que és fàcil de llegir per la seva claredat expositiva i la gran capacitat de síntesi de l’escriptor madrileny.

Dios, el diablo y la aventura va estar publicada l’any 2001 per Plaza & Janés Editores S.A. És mèrit del seu autor, Javier Reverte, que Pedro Páez rebés el reconeixement que es mereix a la seva pròpia vila natal, Olmeda de las Fuentes, i que es realitzés una traducció al castellà de l’obra de Páez ‘Historia de Etiopia’ l’any 2010 (col•lecció Viento Simún. A Coruña. Ediciones del Viento. 1300 pàgines).

Edició de la 'Historia de Etiopia' en castellà

Edició de la ‘Historia de Etiopia’ en castellà

Portada de la 'Historia de Etiopia' en castellà