La mirada de la noche

Portada de La mirada de la noche
 

De novel•les sobre vampirs n’hi ha un bon grapat escrites. Que siguin bones de veritat, no tantes. Les millors són els clàssics de tota la vida: el Dràcula de Bram Stoker, Carmilla de Sheridan Le Fanu o El vampir de John Polidori. A aquests títols hi afegiria altres obres mestres com Sueño del Fevre de George R.R. Martin, Dorada de Lucius Shepard, Sóc llegenda de Richard Matheson i altres títols interessants com La família del Vurdalak d’Alexéi Tolstoi.

Però hi ha molts altres títols com El tapiz del vampiro de Suzy McKee Charnas, força interessant; Drácula desencadenado de Brian Aldiss, un intent fallit de creuar la ciència ficció amb els vampirs; El misteri de Salem’s Lot de Stephen King, vàlid per a passar l’estona; Entrevista con el vampiro d’Anne Rice, entretinguda i ben escrita; Vampiros de John Steakley, esgarrifosa i divertida alhora; o La doncella de hielo de Marc Behm amb la que em vaig petar de riure tot i tenir moments força angoixants.

Com podeu comprovar entre aquests títols que menciono no n’hi cap dels nombrosos ‘vampirs romàntics’ tipus Crepuscle tan de moda des de fa anys i dels quals fujo com el vampir de l’all. I és que per a mi el vampir ha de ser un autèntic fill de la nit: diabòlic, afamat de sang, malvat, transgressor, malparit, en definitiva; i no pas un dandi perfumat que s’enamora de jovenetes presumides a les que li sap greu mossegar.

D’aquella malèfica i nocturna estirp és el ‘vardok‘ (un vampir que pot reanimar els morts recents) que va crear José María Latorre a La mirada de la noche (2002).

Brandon, el protagonista de la narració, va viure de petit com el seu avi mort tornava a la vida al cap d’unes hores. Tot i que ho va explicar als seus pares aquests no el van creure. Pocs dies després d’enterrar l’avi, la família es trasllada per anar-se’n a viure a un altre poble i s’oblida l’incident.

Anys després, Brandon és un jove de vint-i-un anys contractat pel senyor Mills per fer-se càrrec de l’educació dels seus fills, Malcolm i Virgínia, que han quedat orfes de mare recentment. Només arribar a la seva destinació comencen a succeir estranys incidents com ara que la mare morta es passeja de nit pel jardí de la mansió. Aquestes aparicions coincideixen amb una sèrie d’assassinats al poble després de l’arribada d’un misteriós nou veí al qui ningú no veu mai.

Brandon recorda la seva infantesa i comprèn que està davant del mateix sinistre ésser que va veure de petit i decideix fer-li front.

Tot i que l’acció transcorre en l’actualitat, Latorre, en la millor tradició de la novel•la gòtica, ens passeja pels escenaris establerts pel cànon de la tradició decimonònica: criptes, cementiris remullats per tempestes de llamps i trons, jardins emboirats mig abandonats, amagatalls subterranis, i un castell on s’amaga l’horror (en aquest cas una casa mig enrunada en una urbanització desèrtica).

La mirada de la noche és una molt bona novel•la de terror sobrenatural i com a tal, emocionant. Una narració breu, intensa i angoixant narrada en un estil sobri i perfectament estructurada per a captivar els lectors. Adverteixo als futurs lectors que, si comencen a llegir el llibre, aquest els vampiritzarà i romandran enganxats a la seva lectura fins al final. He de dir que això no té res d’estrany car José María Latorre és el mestre de la novel•la gòtica espanyola.

El que va estar novel•lista, assagista, guionista i crític de cinema va arribar a escriure una trentena de llibres, molts d’ells “adult-juvenils” (com el mateix Latorre els definia). La mirada de la noche va ser Premi Gran Angular (2002) i Premi Lectores Zamora (2004).

Un llibre que, com molt bé va escriure Joaquín Torán a Fantasymundo.com:

… s’erigeix en un dels majors cims del vampirisme. En cas d’haver-se publicat en anglès, no s’hauria trigat molt a reconèixer la seva molt merescuda excel•lència.”

Jo no podria estar més d’acord amb aquestes declaracions. La mirada de la noche ja el tinc entre les 10 millors novel•les de vampirs que he llegit.

 

L'autor del llibre, José María Latorre

L’autor del llibre, José María Latorre


 
 
 

Anuncis

Els ulls al mirall

Els ulls al mirall
 

Després de perdre a la seva dona en un accident d’aviació, l’egiptòleg John Hadley pateix una depressió. Per tal de superar aquesta crisi anímica decideix llogar una casa a Blackdawn, un petita localitat propera a Worcester on vol instal•lar-se uns mesos fugint del neguit de la ciutat de Londres, retrobar la tranquil•litat d’esperit i superar la mort de la seva dona.

A Blackdawn coneix la família Forsythe, els seus llogaters; Perkins, el taxista del poble; la vidua Morley i Mistress Archer, la assistenta que cuinarà per ell. La casa on s’instal•la està aïllada molt a les afores del poble. El paisatge sempre queda amagat per pluges i boires constants a la contrada. John no trigarà ni un sol dia en veure’s envoltat per aparicions i fets paranormals que tenen a veure amb l’antic manicomi de Blackdawn, un casalot abandonat vuit anys enrere, després de que els pacients i els cuidadors van morir tots en el decurs d’una nit en misterioses circumstàncies, mai aclarides pels investigadors de la policia.

Quan en John Hadley descobreix una tomba oberta al cementiri abandonat del manicomi amb el seu nom a una làpida, decideix demanar ajuda al seu bon amic Henry Saville, un famós detectiu expert en qüestions sobrenaturals.

Un cop arribat Saville investigaran junts el manicomi, intentaran reunir informació sobre el que va succeir vuit anys enrere i començaran a fer front als espectres i manifestacions sobrenaturals. John haurà d’escapar de temptatives d’assassinat i fugir d’un taüt on els seguidors d’un culte satànic l’han tancat per ser sacrificat a una criatura infernal amb la finalitat de que es manifesti en el nostre món per, posteriorment, ficar-la al servei del nazisme.

Els ulls al mirall de l’escriptor i crític cinematogràfic José María Latorre va ser publicada l’any 2008 i és la segona aventura de John Hadley i Henry Saville després del seu debut a Una mortalla d’heura. L’autor ens ofereix una esplèndida novel•la de terror gòtic, intriga i misteri que recorda el clàssics britànics decimonònics. D’estil acurat, precís, sempre ajustat a la trama, on no hi ha espai per descripcions o personatges superflus, Latorre ens presenta una història curta d’ambient asfixiant, ideal per llegir en un parell de sessions lectores. Una història que acaba per dir el mateix que la sàvia estanquera d’El cabaret galàctic d’en Jaume Sisa: “No tingueu por dels morts, cal témer els vius”.