Icehenge

Portada de Icehenge de la editorial Minotauro

 
Icehenge són tres relats que es succeeixen al llarg de 500 anys, cadascun explicat des de un punt de vista diferent però que narren un fil argumental comú.

El planeta Mart ha estat colonitzat i l’home ha arribat a instal•lar colònies a varis satèl•lits de Júpiter. Al cinturó d’asteroides és explotat per la indústria minera. Gràcies a la medicina les persones viuen centenars d’anys però degut, precisament, a aquesta longevitat perden la memòria del que van ser i només acostumen a recordar els últims vuitanta o cent anys, això fa que moltes persones portin un diari per conservar els records.

L’any 2248 la tripulació d’una nau espacial s’amotina contra el govern de l’oligarquia marciana. A través del diari d’Emma Weil, una de las passatgeres del vol, sabem que els amotinats volen anar a colonitzar un planeta llunyà on començar de nou les seves vides. Emma, es nega a seguir-los i aconsegueix tornar al planeta Mart, on, mentre eren a l’espai, ha esclatat una revolució a la qual s’uneix abans de la destrucció de la ciutat anomenada Nova Houston. Els revolucionaris acaben per perdre la guerra encara que alguns d’ells sembla que han pogut escapar cap a zones inexplorades del planeta.

L’any 2547 Hjalmar Nederland explica en el seu diari que treballa com arqueòleg a les ruïnes de la que va ser Nova Houston, ciutat on va néixer i viure de nen just quan va esclatar la revolució del 2248, tres-cents anys abans. Els seus estudis demostren, en contra de la història oficial mantinguda pel govern i les autoritats acadèmiques, que la ciutat i la seva família no va estar destruïda pels rebels si no per l’exèrcit i la policia. Just en aquest moment es descobreix al pol Nord del planeta Plutó una estructura de blocs de gel que es batejada amb el nom de Icehenge (per que recorda els cercles de pedra de Stonehenge) i s’inicia una batalla especulativa sobre l’origen d’aquesta estructura artificial, en la que l’arqueòleg, Nederland, desenvolupa la teoria de que la estructura va estar realitzada pels membres de la nau rebel que l’any 2248 van abandonar el sistema solar.

Portada de Icehenge en una edició anglosaxona

L’any 2610, Edmond Doya, viatger interplanetari, arqueòleg aficionat fascinat per Icehenge i nét de Hjalmar Nederland, intenta esbrinar els orígens de Icehenge, i creu que l’estructura de gel no és tan antiga com pensa el seu avi. En el seu diari explica la seva croada particular per descobrir qui van ser els constructors del monument. Una milionària anomenada Caroline Holmes finançarà una expedició científica a Plutó per tal de resoldre l’enigma.

Les tres històries ens expliquen de forma concisa i sense gaires digressions la vida dels tres personatges i la fascinació en descobrir què és i qui a construït l’enigma de gel de Icehenge.

La novel•la va ser escrita quan la Guerra Freda era vigent i, tangencialment, descriu en que es podrien haver convertit el bloc soviètic i americà si no hagués caigut el mur de Berlín l’any 1989.

Hi ha algunes idees interessants com el fet de que t’has de fiar de la teva biografia escrita per saber d’on vens i comprendre el teu present. També és interessant la crítica implícita de que en realitat mai podrem saber el que va passar en la història ja que constantment la revisem i la reconstruïm. La narració ens permet reflexionar sobre la nostra identitat i la construcció de la Història que, a vegades, es basa més en la suggestió que en els fets.

Veiem, doncs, el misteri des de diversos angles diferents en el temps, i tenim una gran varietat de solucions diferents a ell, incloent un bon cop d’ull a les teories de conspiració. Va ser la nau rebel de l’any 2248 que en passar per Plutó va construir l’estructura? Són els membres l’expedició que fa la descoberta de Icehenge els que l’han feta just abans de comunicar la troballa al món? És la milionària Caroline Holmes la nova identitat d’una Emma Weil que va escapar de Nova Houston? És tot plegat una falsificació històrica?

La portada de Icehenge en una altra edició anglosaxona

Al final l’enigma central es mantindrà sense resoldre degut a que algunes accions del passat estan destinades a seguir sent desconegudes fins i tot per a les persones que les van viure. Sé que a molts lectors no els agrada aquest final però, justament a mi és una de les coses amb que més he gaudit. Una novel•la interessant, a estones apassionant, estones una mica avorrida.

Aquesta novel•la publicada originalment l’any 1984 va ser la segona novel•la de Kim Stanley Robinson. Deu anys més tard escriuria la seva famosa trilogia de Mart: Mart Roig, Mart Verd i Mart Blau; alguns dels temes de les quals ja estan prefigurats a Icehenge. Aquesta novel•la va ser traduïda per Estela Gutiérrez i editada a Espanya per Minotauro l’any 2004.

 
 
 

Anuncis

100 mites de la ciència

Portada del llibre en català

Portada del llibre en català

Autor: Daniel Closa i Autet (2010)
Ed.: Cossetània Edicions
Col.lecció Portàtil, 4 (2011)

No és cert que fem servir únicament el 10% del cervell, que en lluna plena neixin més criatures, que els estruços amaguin el cap sota terra o que l’aigua de la pica giri al revés a l’hemisferi sud. Totes aquestes afirmacions són mites guarnits amb aparença de veritats científiques. Com tots els mites, poden tenir gràcia i resultar estimulants per a la imaginació, però sempre és important saber distingir entre mite i realitat. En aquest recull podem descobrir el que hi ha al darrere de cent d’aquests mites”.

L’autor

Daniel Closa i Autet (Barcelona, 1961) és doctor en biologia i investigador del CSIC. Actualment dirigeix un grup de recerca a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona. El 1994 va guanyar el Premi de Novel·la Científica amb la novel·la Tots som parents. També és autor d’obres de ficció, com Setembre de passió i El secret de l’almogàver, i de divulgació científica, com Blocs de ciència i 100 enigmes que la ciència (encara) ho ha resolt.

Daniel Closa

El llibre

En el món on vivim circulen un munt d’afirmacions ‘científicament provades’ que podem escoltar per televisió, llegir a la premsa, en revistes o sentir en converses i que, en realitat, són falses.

Aquest llibre, de cent capítols curtets, d’un parell de planes cada un, desmunta 100 d’aquests mites d’una manera entretinguda i divertida però rigorosament científica. Amb un llenguatge planer, clar i comprensible (que m’ha recordat el d’Asimov en els seus articles de divulgació) en el que l’autor desmunta un per un aquests mites. I que consti que desmuntar-los és moltes vegades més difícil que mantenir-los, per que la falsa creença ja està molt escampada i viu de la nostra credulitat per que no l’hem contrastat fent servir una mica de pensament crític. Moltes de les coses que ens expliquen o escoltem les interioritzem directament sense fer-les passar per cap filtre crític o de coneixement, donant per bo allò que no coneixem gaire o bé gens, simplement per que està admès popularment.

Igual que passa amb els mites clàssics, els mites moderns són fruit en part del desconeixement i en part dels nostres desitjos”.

El llibre està estructurat en deu blocs que tracten mites sobre: el cos, la salut, el menjar, els animals, l’evolució, la terra, l’espai, els científics, la història, i els mites urbans. Segur que en cada un d’aquests blocs trobareu algun mite que haureu de combatre ara que ja sabreu que és fals. A mi, per exemple, em va enxampar en alguns com ara el dels espinacs (en Popeye no prenia tant ferro com es pensava!); el que Einstein treia males notes en matemàtiques (el sistema de puntuació acadèmica a suïssa era a l’inrevés del que ara està acceptat i treure un 1 o un 2 no volia dir que treia molt deficients, sinó el contrari, excel•lents!); o que l’aigua de la pica gira al revés a l’hemisferi sud…

Els mites es mantenen a còpia de ser repetits una vegada i una altra. I amb Internet n’han apareguts de nous, i se n’han reforçats altres”.

Un llibre molt útil si volem deixar de ser transmissors d’aquests mites.

Per cert que l’autor, Daniel Closa, te un excel•lent bloc de divulgació científica que us recomano: Centpeus

Portada de l'edició castellana

Portada de l’edició castellana

Bestias

Portada de Jean-Yves Kervevan en l'edició de La Factoria de Ideas

Portada de Jean-Yves Kervevan en l’edició de La Factoria de Ideas

Autor: John Crowley
Títol original: Beasts
Traducció: María Otero González
Any de publicació original: 1976
Editorial/Col•lecció: La Factoria de Ideas, 167 (2012)

La fragmentació ideològica i l’elevada taxa d’atur amenacen l’estabilitat dels Estats Units. Els experiments científics amb fins militars que consisteixen a barrejar l’ADN humà amb el de certs animals toquen a la seva fi per falta de finançament, i els mutants són abandonats a la seva sort, sense feina ni protecció social, ja que no se’ls considera humans. En un clima de màxima tensió, violents grups de bàrbars i anarquistes lluiten contra els agents del Sindicat per l’Enginyeria Social, que planegen fer-se amb el control total. L’únic que ambdues faccions tenen en comú és el seu odi cap als Leos. Tots estan en contra d’aquestes criatures, meitat homes, meitat animals, aquests depredadors als que els homes anomenen bèsties.”

L’autor

John Crowley va néixer a Presque Isle a l’estat de Maine el 1942. Es va llicenciar a la universitat d’Indiana i es va traslladar a Nova York on va treballar com a guionista i realitzador de documentals. Crowley, és famós per les seves novel•les de fantasia Pequeño, Grande (Little, Big, 1981, obra que va guanyar el premi World Fantasy de l’any 1982) i Aegypt Quartet publicades entre 1987-2007, sèrie coneguda com La història secreta del món i formada per Aegypt (Aegipto, 1987), Love & Sleep (Amor y sueños, 1994), Daemonomani (Daemonomanía, 2000) i Endless Things (2007).

John Crowley, durant els anys 70, al inici de la seva carrera com escriptor, va produir tres obres de ciència ficció, The Deep (1975), Bestias (1976), i Engine Summer (1979, traduïda al castellà com El verano del pequeño San John). Bestias és potser l’obra menys coneguda de les tres.

John Crowley, l'autor del llibre

John Crowley, l’autor del llibre

L’obra

L’autor ens submergeix en uns Estats Units alternatius d’un futur pròxim marcat per una segona guerra civil on la tecnologia i societat han donat un gran pas enrere. El lector va deduint quina és la societat resultant d’aquesta situació a mesura que avança en la narració, tot i que les arrels del conflicte no s’expliquen a l’obra, de la mateixa manera que se’ns amaguen els experiments genètics.

En aquest futur alternatiu s’han realitzat experiments per dotar alguns animals amb característiques humanes mitjançant recombinació genètica , però a causa de la crisi econòmica els resultats d’aquests experiments, anomenats Leos, són descartats, i els subjectes d’estudi són abandonats a la seva sort. Agrupats en bandes errants, vivint com marginats i fora de la llei, no son considerats humans.

Volen matar-nos a tots, ja saps. Estan intentant-ho. […] El govern. Els homes. Tu. -Els seus ulls seguien escodrinyant-la-. No els som d’utilitat. Pitjor que això. Ens consideren caçadors furtius. Lladres. Polígams. No serem esterilitzats. No poden treure res de bo de nosaltres. Som la seva creació i ens volen aniquilar gradualment. Quan puguin capturar-nos.”

Portada a l'edició de Minotauro

Portada a l’edició de Minotauro

La Unió d’Enginyeria Social, compost per propagandistes, diuen ser capaços d’acabar amb la guerra i fan la promesa de tornar a la “planificació central i la cooperació racional” entre els diferents estats. Els Leos, creats per governs anteriors, son despietadament perseguits com a part d’un pla més gran per controlar totes les entitats tribals, els estats independents i les restes de l’anterior govern federal.

La narració la porten nou personatges diferents (entre ells alguns animals, híbrids entre homes i animals i humans) cada un té veu pròpia i forma part d’un mosaic d’imatges i filosofies en la seva lluita per sobreviure o extingir-se. Crowley aconsegueix que tots ells tinguin interès pel lector.

Portada de la primera edició de Beasts realitzada per John Cayea

Portada de la primera edició de Beasts realitzada per John Cayea

Una trama segueix Loren Casaubon, etòleg, que es converteix en tutor de dos nens superdotats fills de Gregorius, el líder del Govern Federal. Una altra segueix Painter, el leo proscrit, que fuig de la Unió d’Enginyeria Social i que acaba reunint al seu voltant alguns éssers humans i híbrids que se senten atrets per la seva presència i forma de vida. Painter, violentament oposat a la civilització humana, encarna una visió que molts éssers humans troben atractiva, el retorn a la natura. Manipulant tot (per a fins sovint ambigus) està Reynard, la Guineu, exemplar únic d’híbrid entre humà i guineu que comença a fer tractes amb Painter.

Els homes fan plans. Jo no sóc un home. L’aparença és un engany. Una mentida. Pura xerrameca – va dir Reynard.”

L’acció ens és presentada a vegades d’una manera un tant confusa i pot despistar els lectors menys atents per que hi ha situacions que es ramifiquen i que interconnecten els personatges creant una sensació d’estranyesa no sempre estimulant per el lector. No és una narració senzilla.

Portada de Michael Lye a l'edició de 1987

Portada de Michael Lye a l’edició de 1987

Crowley va escriure el llibre a meitat dels anys setanta, i és mèrit seu el que, en absència de molts coneixements i avanços posteriors de la genètica, com ara el mapeig del genoma humà, el llibre no hagi envellit malament. Hem de tenir present que l’autor possiblement estigués fortament influenciat pels moviments contestataris i contraculturals de l’època que es van diversificar i van començar un incipient ecologisme inspirat directament en el ‘hippisme’. En un moment en el que van revifar moviments reivindicatius com el dels pobles indígenes nord americans víctimes de genocidi. Aquest rerefons argumental dona peu a diferents nivells de lectura, el lector hi trobarà aquests que acabo de mencionar i d’altres que ell descobreixi.

En definitiva ciència ficció literària, on destaca la magnífica prosa de Crowley (tot i ser un dels seus primers treballs) i que conté passatges poètics amb imatges evocadores que fan reflexionar al lector sobre la natura i la civilització, sobre l’home i la seva relació amb els animals i, sobre tot, amb la relació de l’home amb els homes d’altres cultures.

Estem davant una proposta humanista i solidària: reconèixer en els animals i en els altres, als nostres companys de ruta en l’esdevenir del planeta. Recomanable.

Portada no acreditada del 1978

Portada no acreditada del 1978

Una oración por los que mueren

Una oración por los que mueren

Autor: Stewart O’Nan
Títol original: A Prayer for the Dying
Traducció: Javier Fernández Córdoba
Editorial: La Factoría de Ideas. Col.: Eclipse, 48.
Any d’edició espanyola: 2009
Any d’edició original: 1999
224 pàgines

L’autor

Stewart O’Nan, va néixer a Pittsburgh, Pennsilvània, el 1961, va estudiar Enginyeria Aeronàutica i va treballar a la base aeroespacial de Grumman, a Long Island. El 1988 va guanyar el premi Ascent Fiction pel relat Econoline i va descobrir que volia dedicar la seva vida a la literatura. Des de llavors ha escrit una dotzena de novel•les. A Estats Units està considerat com un dels millors autors de terror contemporanis i se’l compara amb Stephen King amb el qual va escriure a mitges un llibre sobre beisbol, Faithful. Altres llibres seus, com Emily, alone o Snow Angels (que va ser portada a la gran pantalla) han tingut un gran èxit. ‘Una oración por los que mueren’ va aconseguir el premi International Horror Guild el 1999, va ser declarat millor llibre de l’any per Publishers Weekly i Notable Book pel New York Times. A Espanya només s’han editat dos de les seves obres, la que comentem i Noche de difuntos ambdues a La Factoria de ideas.

Stewart O'Nan, l'autor del llibre

Stewart O’Nan, l’autor del llibre

La novel•la

Jacob Hansen , l’antiheroi protagonista de la novel•la té trenta anys i és el xèrif, enterrador i pastor del petit poble d’Amistat, Wisconsin, l’any 1871 (sis anys després de l’acabament de la guerra civil nord-americana). Una terrible plaga de diftèria es declara al poble i comença a delmar als veïns de la comunitat. Jacob començarà llavors una lluita particular, feroç i, en última instància inútil contra l’enemic invisible, tement per la seva vida i sobretot, per la de Marta, la seva dona i Amèlia, la seva petita filla.

Jacob reviu al llarg de la narració les traumàtiques experiències que va sofrir durant la Guerra de Secessió Nord-americana. Recorda les nits que va passar atrapat en una pestilent trinxera sota foc enemic, envoltat pels cadàvers dels soldats caiguts del seu propi regiment, obligat a devorar la carn pútrida de cavalls i companys.

Davant la quarantena declarada pel doctor del poble, Jacob intenta fer el que és correcte en tot moment, encara que això li porti a prendre terribles decisions guiat per un amor incondicional cap a tots els seus veïns. No obstant això, la bogeria i el desig de viure el portarà a una espiral de mort i destrucció. Jacob no deixa d’interrogar-se quin pot ser l’origen de la pandèmia i, a pesar seu, acabarà per esbrinar-ho.

La novel•la beu de fonts com el western i la seva lectura porta a la meva ment obres mestres de la literatura com La vermella insígnia del valor de Stephen Crane, 1280 ànimes de Jim Thompson, La pesta de Camus, o de La carretera de Cormac McCarthy.

És un relat commovedor, emotiu i trist. Fosc i poètic alhora. Assossegat i brutal. Una història de supervivència que ens porta a un terror pur i quotidià, el lògic terror humà que podem experimentar cap a la solitud, la malaltia o la mort.

Portada de l'edició americana

Portada de l’edició americana

Ànima

Portada de l'edició en català

Portada de l’edició en català

Autor: Wadji Mouawad
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Periscopi. Barcelona, 2014
Any edició original: 2012

L’autor

Wajdi Mouawad va néixer l’any 1968 al Líban. La guerra civil libanesa va fer que la seva familia es traslladés a Beirut per en primer lloc, emigrar a França i finalment a Quebec, on va obtenir la nacionalitat canadenca. És actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses, escrita i dirigida per ell i que inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, li va obrir les portes al renom internacional. Ànima, és la seva segona irrupció en el camp de la narrativa, i ha obtingut el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el premi literari Deuxième Roman de Laval, el premi Phénix de literatura, el premi Méditerranée i el premi Llibreter 2014 atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya.

Portada de l'edició en castellà

Portada de l’edició en castellà

L’obra

Ànima, novel•la a la qual l’autor va dedicar 10 anys, arranca de manera brutal quan la vida diària del protagonista, Wahhch Debch, es trenca en descobrir el cos de la seva dona, brutalment violada per una ferida al ventre i assassinada. El protagonista perd la dona i el fill que esperaven i cau en un estat mental barreja de buit i de desesperació on la seva humanitat ha quedat molt tocada. Debch és informat de la identitat de l’assassí i davant la passivitat policial ho abandona tot per anar a la busca del botxí que és un indi Mohawk que viu a una reserva a la frontera entre els Estats Units i el Canadà. Ni tan sols el vol matar, el vol veure per tal d’entendre per què ha assassinat la seva dona. Vol algun tipus de resposta al seu dolor.

La narració recau en tot tipus d’animals que són els testimonis del viatge emprés pel protagonista buscant l’assassí, i aquesta original opció no és gratuïta ja que els indis Mohawk són animistes i l’ànima és precisament el que sembla que ha perdut el protagonista en iniciar una persecució esquitxada de violència. Però, a més, expressa de forma meridiana la idea de que els humans som més animals que els animals.

L’assassinat ha obert en la ment del jove palestí, una escletxa al passat, a la seva infància. Wahhch començarà a indagar i, com és sabut a les tragèdies gregues, el pitjor càstig de l’heroi que busca respostes, és que les trobi. En aquest cas trobarà la part més fosca dels seus orígens. La novel•la la podríem titllar de “road movie” cap al fons de l’ànima humana on tot gira al voltant de la identitat, el desarrelament i la recerca de l’origen.

El protagonista passa d’una tragèdia personal (la mort del nonat i la seva dona), a una tragèdia col•lectiva; la massacre del camp de refugiats de Sabra i Shatila al Líban el 1982, en que van morir entre 600 i 1200 palestins a mans de les milícies cristianomaronites amb el suport i indiferència dels soldats israelians.

El que és fonamental en aquesta gran obra, que no deixarà indiferent a cap lector, és que la violència i la crueltat descrites no són gratuïtes i que malgrat hi ha escenes devastadores i doloroses, l’autor no fa perdre al lector la confiança en el gènere humà i en la seva capacitat de compassió. Una novel•la bella i salvatge.

Llegiu-la per què Mouawad és un gran creador i aquesta obra és literatura en majúscules.

Rito de cortejo

Portada de rito de cortejo en la edició espanyola

Autor: Donald Kingsbury
Títol original: Courtship Rite
Any publicació original: 1982
Editorial: Ed. B
Col•lecció: Nova Ciencia Ficción nº 82
Traducció: Adriana Oklander
Any publicació espanyola: març 1996
ISBN: 978-84-406-6070-1

Finalista del premi HUGO.
Premi LOCUS a la millor primera novel•la

Rara i original… una increïble i meravellosa novel•la d’aventures… un excepcional grup de personatges masculins i femenins. Amb Rito de Cortejo la ciència ficció avança un pas endavant i adquireix nova bellesa.
A. E. Van Vogt

L’argument

Fa milers d’anys que els humans van arribar al planeta Geta. Els seus descendents conserven gran part de coneixements sobre biologia i enginyeria genètica però han retrocedit molt en altres coneixements científics. No obstant això, gràcies a uns cristalls de dades que van sobreviure a la nau colonitzadora, lentament redescobreixen l’electricitat, les ones de radio, les armes lleugeres…

Portada de la primera edició americana

Portada de la primera edició americana

La seva societat està fragmentada en diferents clans: els kaiel, intel•ligents, sofisticats, hedonistes, engalipadors i negociadors gràcies a la seva habilitat per fer prediccions. La seva ambició i afany expansionista no té límits. Els mnankrei, bel•licistes i expansionistes, dominen els mars i volen acabar amb l’hegemonia dels kaiel. Els stgal, més rudimentaris, són un poble sedentari i sense afany de conquestes que es converteix en l’objectiu dels dos clans anteriors. Les liethe, una mescla de mercenàries i cortesanes bellíssimes, clonades i idèntiques, amb un entrenament i una disciplina gairebé religiosa i que tant executen a les seves víctimes, com les sotmeten mitjançant una intel•ligent i subtil manipulació mental, sentimental i sexual. Els o´Tghalie, clan amb una capacitat matemàtica extraordinària. Els ivieth, enormes i musculosos, sense gaire intel•ligència, però amb una gran sensibilitat per a les arts.

Edició de l'obra pel Science Fiction Book Club el 2006

Edició de l’obra pel Science Fiction Book Club el 2006

Tots ells viuen sota els costums d’una cultura que gravita entorn al concepte ‘kalothi’, que defineix l’aptitud genètica dels individus (i el clan) i que els habitants del planeta Geta tracten d’incrementar mitjançant selecció genètica.

Geta és un món de dura ecologia on trobar aliment és difícil. Això provoca que l’alimentació sigui molt complicada i periòdicament es pateixin fams generalitzades. Els seus habitants poden menjar uns pocs cereals i cap carn. Com a conseqüència està generalitzada l’antropofàgia. El canibalisme és més que un ritus, és una obligació religiosa, un mitjà que garanteix la supervivència i la millora de l’espècie. Les lleis marquen quan i com poden menjar-se a un altre; de manera que els habitants de Geta es mengen ritualment a les criatures amb un quocient intel•lectual baix, a l’ancià que ha arribat a la fi dels seus dies, al criminal convicte o a l’enemic vençut. A més, després del festí carnívor, aprofiten totes les restes de la víctima i amb la pell dels seus avantpassats es confeccionen robes, tapissos que pengen de les parets, cinturons, botes… i tot això és considerat pels seus propietaris com a venerables possessions ja que les víctimes van donar la seva vida pel ben del clan i la seva millora genètica. Altres costums d’aquests clans contemplen l’escarificació del cos, la poligàmia (que és la que dóna nomeni títol de l’obra) i l’esclavitud.

Portada de la revista Analog on es va publicar la novel.la per entregues

Portada de la revista Analog on es va publicar la novel.la per entregues

Els protagonistes són un matrimoni de cinc, tres homes: Hoemei, que és un profeta, Joesai, home d’acció, i Gaet, pacificador i equilibri entre els dos anteriors; i dues dones Noè i Teenae. Tots ells busquen al sisè integrant per completar el nombre ideal d’un matrimoni. No obstant això, Aesoe, el Primer Profeta kaiel, s’encapritxa de la dona que anava a completar el sextet i els obliga a casar-se amb una heretge d’una regió de la costa que pretenen dominar, Oelita, la qual predica que el Déu dels habitants de Geta (una brillant lluna), no és més que un tros de roca en l’espai i que, a més, s’oposa a les pràctiques antropòfagues.

Portada de rito de cortejo

Els sis es veuran involucrats en les conspiracions dels diferents clans per la primacia de Geta, que enfronten als Mnankrei i els Stgal contra els Kaiel, i les seductores dones Liethe sempre tractant de controlar-los a tots, mentre els protagonistes tracten de trobar l’equilibri entre els quals han de formar el matrimoni. És evident que la sexualitat dels protagonistes jugarà un paper important al llarg de l’obra. El llibre posseeix, a més, un rerefons ideològic que critica les polítiques i els successos de principis de segle XX, centrades bàsicament en la figura de Lenin i la història bèl•lica del nostre món.

La versió britànica va sortir al mercat sota el mom de Geta

La versió britànica va sortir al mercat sota el mom de Geta

El comentari

L’obra, malgrat ser brillant, és irregular, a estones es converteix en desmanegada i li sobren un centenar llarg de planes, però és ambiciosa i original. No es decanta pel ‘hard’ ni pel ‘space opera’, i tal vegada la seva millor definició podria ser la de ciència ficció antropològica. Se l’ha comparat amb el Dune de Frank Herbert, i tal vegada podríem comparar a les Leithe amb les Ben Gesserit, a Geta amb Arrakis i buscar altres similituds, però personalment penso que són només això, coincidències argumentals.
Malgrat tot, el plausible i estrany argument té en els seus ingredients d’aventura, estranys ritus tribals, problemes amorosos, intrigues polítiques, enginyeria genètica, descobriments i de relació entre els seus personatges una gran dosi d’interès que es va diluint progressivament cap a un final feliç i una miqueta trivial. L’autor, Donald Kinsgbury, es mostra com el gran i original creador de Geta, un món coherent, creïble i, en alguns moments, enlluernador. Una obra que si bé no és la obra mestre que molts prediquen , és ja un clàssic molt recomanable de la ciència ficció.

Timbuctú

Portada del llibre Timbuctú

Autor: Marq de Villiers, Sheila Hirtle
Títol original: Timbuktu, The Sahara’s Fabled City of Gold
Any edició original: 2007
Editorial / Col•lecció: Península / Atalaya, 315
Gènere: Assaig
Any publicació espanyola: 2008
Traductor: Beatriz Iglesias
Idioma: Castellà

Timbuctú, el seu nom encara evoca un lloc exòtic, llunyà, de postes de sol en el desert i viatges en piragua pel riu Níger. Un lloc que convida a l’aventura, al misteri, a somniar. El seu nom ens transporta a un altre mon. Timbuctú. La realitat és que els seus dies de glòria han quedat enrere.

Timbuctú va ser fundada a principis dels anys 1100 pels nòmades tuareg que la van anomenar el ‘seu campament’ (que és el que vol dir Tin Buktu), i es va convertir, en menys de dos segles, en una metròpolis rica i en un nexe del comerç transsaharià. La sal del sud del Sàhara (anomenat ‘or blanc’), l’or de mines i rius de Ghana, i els diners dels mercats d’esclaus (anomenat ‘or negre’) la van fer rica. Per la seva riquesa, Timbuctú es va convertir també en un centre d’ensenyament islàmic i de religió que va comptar amb impressionants escoles, universitat i biblioteques que van atreure a erudits d’Alexandria, Bagdad, La Meca, i Marràqueix. Les arts van florir i Timbuctú va guanyar un renom gairebé mític a tot el món, capturant la imaginació dels forasters i, finalment, atraient l’atenció de sobirans hostils que van dominar i saquejar la ciutat mitja dotzena de vegades. L’antiga ciutat va ser envaïda per l’exèrcit del Marroc en 1600, moment que va començar la seva llarga decadència suportant des de llavors ocupacions de tuareg i de gihadistes varis, a més de suportar un terrible terratrèmol, diverses epidèmies, i nombroses èpoques de fam.

Mapa d'un atles del segle XIV mostrant Timbuctú

Mapa d’un atles del segle XIV mostrant Timbuctú

Aquest és sens dubte és un llibre molt ben documentat, d’una llarga i profunda investigació, però que no ha aconseguit captar la meva atenció de forma sostinguda. Tenia que llegir unes poques planes cada vegada i aparcar-lo. S’extén massa en l’espai i el temps. Hi ha masses ètnies (per les seves planes desfilen els bambara, tuareg, songhai, fulani, àrabs, fins i tot mandings) les històries dels quals costen de seguir si no tens unes nocions bàsiques d’aquests pobles.

La història és un punt laberíntica, no només parla de la ciutat, sinó de tot l’Àfrica Occidental i el Marroc. A més combina la història de la ciutat amb les històries d’una sèrie de viatges realitzats pels autors a la zona. De Villers contrasta la ciutat de color marró mig enrunada de 2005 amb la ciutat d’or de la llegenda on les caravanes que hi acampaven estaven formades per milers de camells. Els autors observen els tuareg amb els seus vels de color anyil, amb els que es tapen els rostres, pels mercats, portant espases però amb els telèfons mòbils a les butxaques d’uns vestits fets a Xina.

Els autors descriuen les seves visites a funcionaris locals, a diferents mesquites i biblioteques que tenen majoritàriament manuscrits àrabs, incloent la biblioteca Mamma Haidara. El veritable tresor de Timbuctú és constituït per un conjunt de prop de 100.000 manuscrits pertanyents a les grans famílies de la ciutat. Aquests manuscrits, alguns dels quals daten de l’època preislàmica, són conservats des de fa segles com a secrets de família. La majoria estan escrits en àrab o fulani, per savis originaris de l’Imperi de Mali i contenen un saber didàctic sobre astronomia, música, botànica, dret, història, religió o comerç.

Els autors escolten els imams locals, d’un islam tolerant, queixant-se de l’arribada de missioners islàmics procedents de Sudan i Aràbia Saudita predicant un islam intransigent i fonamentalista.

Apareixen, al llarg del llibre, algunes litografies del segle XIX que estan força bé, però les fotografies en blanc i negre dels autors no són prou atractives.

Timbuctú3

El que sí he trobat a faltar són alguns mapes una mica més detallats de la regió que m’ajudessin a saber en tot moment on estava situat cada poble i ciutat, els rius, els camins, les rutes d’invasió, les rutes comercials etc… que s’esmenten en el text però que no es mostren en un mapa.

Per altre banda, la arribada dels europeus a Timbuctú, fonamentalment els segles XIX i XX, és molt breu, de manera que a exploradors com Mungo Park o Laing se’ls dedica molt poc espai. I ja en el segle XX en prou feines es parla de les guerres civils i la crisi dels refugiats que afligeixen a la regió.

En resum, el llibre és una biografia històrica de Timbuctú, un recorregut per l’esplendor i decadència d’una de les més belles ciutats del món. Un llibre interessant i ben documentat, la lectura del qual és fa feixuga i que per tant no és apta a tots els paladars.

El paso de los milenios

Edició en rústica del llibre

Edició en rústica del llibre

Autor: Isaac Asimov, Frank White
Títol original: The March of the Millennia
Any edició original: 1991
Editorial / Col•lecció: Ediciones B / Divulgación
Gènere: Assaig
Edició: Rústica
Any publicació: 1994
Traductor: Teresa de León
ISBN: 84-406-2558-8
Idioma: Castellà

Text de la contraportada:

Per concebre la dimensió del temps en la seva justa mesura, per entendre que res és casual en la història de l’home, cal tenir un profund coneixement de la ciència i de la història de la humanitat. Per saber explicar-ho, cal ser un gran divulgador. Pocs autors reuneixen aquestes condicions com Isaac Asimov. El paso de los milenios parteix de la premissa que només mitjançant el coneixement del passat es pot explicar el futur. I no es tracta d’un futur fantasiós, sinó de les grans preguntes que ens esperen molt a prop en l’esdevenir diari: la superpoblació del planeta, l’adaptació a les noves tecnologies… Dubtes que entorpeixen de vegades el nostre progrés, com si no fos cert que en el pas del temps hi ha línies mestres que guien el curs de la història. En El paso de los milenios, Asimov —ajudat per Frank White, científic espacial de reconegut prestigi— treu el cap a la balconada de la història sabedor que només des d’allà és possible entrellucar el futur.

Portada d'El paso de los milenios

A la dècada dels anys vuitanta del segle passat el nom d’Asimov en la portada de qualsevol publicació era sinònim de vendes. El ‘Bon Doctor’, com se’l coneixia popularment, estava en el cim de la popularitat i era reconegut a tot el món com un gran escriptor de ciència ficció, però un encara més gran divulgador científic.

El nom Asimov va esdevenir una marca editorial i els seus projectes i obres a les llibreries es multiplicaven. El fet de participar i comentar uns contes en una antologia de relats el convertia en l’autor del llibre. Feia un pròleg a un llibre i el seu nom apareixia en portada més gran que el de l’autor. Col•laborava amb altres escriptors que reescrivien alguns dels seus contes més famosos i se’n atribuïa l’autoria. Asimov venia.

El gran divulgador científic Isaac Asimov

El gran divulgador científic Isaac Asimov

El paso de los milenios és un dels últims llibres atribuïts al Bon Doctor. Tots aquells que heu llegit les seves obres de divulgació en coneixeu l’estil: optimista, un punt egocèntric, sempre entretingut i essencialment interessant. Aquest estil pràcticament és inexistent en el llibre que comento i això no vol dir que el llibre no sigui entretingut, interessant i de divulgació en bona llei. Suposo que en Frank White, (podeu veure el seu blog en anglès aquí) autor de llibres sobre l’exploració espacial i el futur és l’autèntic autor del llibre que va acceptar l’encàrrec fet per l’editorial americana. Penso que Isaac Asimov es va limitar a supervisar-lo, fer algunes puntualitzacions, reescriure algun paràgraf que altre i reservar-se una col•laboració més ampla a l’últim capítol (en el que es flaire l’autèntic Asimov) on s’intenta entrellucar com podria ser la vida entre els anys 2000 i 3000.

El paso de los milenios

El llibre és un breu repàs per 10.000 anys de la història de la humanitat. Comença l’any 8000 aC. i avança fins el 2000 de la nostra era. S’esmenten a grans trets els fets culturals fonamentals de la nostra espècie, des de el naixement de la agricultura que comporta associat la fi del nomadisme, el naixement de les ciutats que amb el pas del temps es convertiran en ciutats-estats, la necessitat de controlar les transaccions comercials que donaran pas al naixement de l’escriptura.

Portada de l'edició americana del llibre

Portada de l’edició americana del llibre

El llibre ens porta al llarg i ample de la història. Per les seves breus 250 planes desfilen sumeris, babilonis i fenicis; passem de l’antic Egipte dels faraons a la primitiva democràcia grega i a l’imperi Romà; recorre Bizanci, la expansió islàmica, l’imperi xinès, l’otomà, el descobriment d’Amèrica, el colonialisme, les dues guerres mundials… i en descriu els fets més destacables de tots ells fins arribar a les portes del segle XXI.

Resumint, un breu llibre de divulgació històrica força recomanable.