Els oceans de tot món estan plens d’illes descobertes, després desaparegudes i d’illes conegudes que, amb el pas del temps, es tornen ‘des-conegudes’. Aquest llibre titulat ‘Islas des-conocidas’ i subtitulat “un arxipèlag de mites, misteris, fantasmes i fraus” ens explica la història de 24 illes que en algun moment van aparèixer en els mapes i cartes de navegació i que en l’actualitat ja no hi són. Algunes hi van estar dibuixades poc temps, altres van romandre als mapes durant centenars d’anys.
Cadascuna d’aquestes illes ‘des-conegudes’ té la seva pròpia història. Algunes no han despertat l’atenció de gairebé ningú, d’altres, en canvi, encara se’n parla avui dia. Un bon exemple d’aquestes últimes és l’Atlàntida que, tot i que només va existir en la ment de Plató amb propòsits al•legòrics, té avui en dia una bibliografia gairebé inabastable. Un cas similar, encara que molt més recent (de mitjans del segle XIX) és Lemuria o Mu proposada com hipòtesi científica pel zoòleg britànic Philip Sclater, que tot i reconeixent que no tenia evidències sòlides per la seva proposta, va ser acceptada per molta gent que, a més, la van adornar amb tot tipus de ximpleries extravagants.
Algunes d’aquestes illes són estranyes i fabuloses, altres són plenament inversemblants. Totes elles són el reflex del temps en què varen ser creades i totes han enriquit la geografia de la ment. No hem d’oblidar que els mites, la superstició i la religió formen part del nostre bagatge cultural com espècie humana.
Algunes d’aquestes illes van ser productes de la imaginació, altres d’enganys i encara altres, d’errors no malintencionats de mariners i navegants. Aquest llibre és un homenatge a totes aquestes illes perdudes que també han ajudat a crear la imatge que tenim del nostre món.
La llegendària Thule, anomenada Tile a la carta marina de Magnus
L’autor les agrupa en sis seccions. La primera reuneix les ‘Illes de vida i mort‘ confinades al món de la literatura. La segona secció, ‘Els pioners‘, presenta illes trobades pels primers navegants de mars i oceans. ‘L’era de l’exploració‘ és la tercera i neix quan els mariners europeus comencen a navegar pel globus. La quarta és la secció dedicada a les ‘Illes submergides‘ suposadament engolides pel mar. La cinquena parla de les ‘Illes fraudulentes‘, inventades per bromistes i mentiders. L’última secció la dedica als ‘Des-coneixements recents‘ realitzats durant el segle XX i XXI.
Així descobrim illes com Kibu on els habitants de les illes de l’estret de Torres creien que anaven els esperits dels difunts. O l’illa de Hufaidh, situada als aiguamolls de la confluència dels rius Tigris i Eufrates que habiten els Madan (protagonistes del llibre ‘Els àrabs dels aiguamolls‘ de Wilfred Thesiger), els quals encara creuen que qui veu l’illa queda embruixat i comença a parlar un idioma incomprensible.
La llegendària Thule, perduda en el nord llunyà, de la que ens parla el comerciant i navegant grec Píteas nascut a Massàlia (actual Marsella) el segle IV aC. que afirmà haver arribat més enllà de la Gran Bretanya i haver-la albirat.
L’illa de Fusang, on els emperadors xinesos creien que es trobava l’elixir de la immortalitat. Les Illes dels Benaventurats, on va desembarcar el monjo viatger irlandès Sant Brandan, coneguda pels canaris amb el nom de ‘Isla de San Borondón‘. I encara d’altres com la Terra de Davis, albirada i descrita pel pirata Lionel Wafer al segle XVII i que ningú no va trobar mai de nou.
Frislàndia és una altra de les anomenades illes fantasma que va aparèixer en la majoria de mapes i cartes nàutiques de l’oceà Atlàntic nord dibuixada entre els anys 1560 i 1660.
Frislàndia, a baix a l’esquerra, en un mapa de Nicolo Zeno de 1558
L’any 1875, la marina naval britànica va voler ficar ordre als seus mapes del Pacífic que estaven farcits d’inexactituds. Es van eliminar 123 illes fantasma (encara que posteriorment van descobrir que tres d’elles eren reals i les van haver de tornar al lloc que els hi corresponia).
El cop de gràcia a totes aquestes illes fantasma va arribar des de l’espai quan a la segona meitat del segle XX els satèl•lits artificials van començar a retratar la Terra en les seves òrbites al voltant del planeta.
Tot i això a finals del segle XX encara van haver-hi discussions diplomàtiques entre Mèxic i els Estats Units per l’illa inexistent de Bermeja. O, la més recent de totes, en ple segle XXI, Sandy Island va aparèixer en el Google Earth fins a l’any 2012.
És evident que avui en dia l’època de descobrir noves illes s’ha acabat i, com molt bé diu l’autor “també toca la seva fi l’era dels des-coneixements”. Malgrat tot l’escull fantasma Maria Teresa, al Pacífic Sud, i altres del mateix oceà, encara esperen ser esborrats dels mapes.
Un llibre breu i deliciós, meravellosament il•lustrat per Katie Scott. Escrit de forma clara i concisa per en Malachy Tallack i esplèndidament editat per Planeta l’any 2017.
L’illa de Brasil a l’oest d’Irlanda en el mapa d’Abraham Ortelius del 1572
arscultures 