Mediterrània, onatges tumultuosos

Portada del llibre de Baltasar Porcel, Mediterrània onatges tumultuosos

Poques vegades s’ha donat en català un llibre tant pletòric com aquest, en el qual un estil vigorós, una plenitud narrativa i conceptual, dibuixen l’extraordinari panorama èpic de les civilitzacions mediterrànies, des de la prehistòria fins avui i a través de tots els seus països. Gran reportatge, gran viatge, que engloba des de les àrides muntanyes berbers fins a la lluminosa escultura grega, passant pel cristianisme, l’imperi otomà, Jaume el Conqueridor, Colom, Anníbal, la pintura renaixentista, les tombes egípcies, la pirateria, el pas de l’any al camp mallorquí, la Roma de la sang i de la glòria, les guerres entre àrabs i jueus… “

 
Baltasar Porcel i Pujol (Andratx, Mallorca, 1937-Barcelona, 2009) és un dels escriptors de més envergadura de tota la història de la literatura catalana per la qualitat i versatilitat de la seva obra. Porcel és conegut fonamentalment com a novel•lista malgrat va tocar altres gèneres com el conte, els articles d’opinió, la crònica de viatge, l’assaig històric i el teatre. Va fundar i dirigí l’Institut Català de la Mediterrània, una aposta a favor del coneixement i la interrelació entre els pobles de la Mediterrània. D’aquest fervor mediterrani, en va sorgir aquest llibre que va ser publicat en català, castellà, francès i italià i que constitueix una vigorosa interpretació èpica i lírica de la història de les civilitzacions mediterrànies, un viatge i un assaig en el temps i en l’espai per tots els països de la conca que acaba a Andratx, a Sant Elm, als orígens de l’autor. Porcel busca el sentit del Mediterrani com a mite, o millor encara, com un estat mental.

Un gran i espectacular llibre de Porcel que combina sàviament i literària l’objectivitat històrica i la subjectivitat de la vivència del viatger dels llocs dels quals parla.

Mediterrània, onatges tumultuosos va estar editat per editorial Proa el 1996 i la primera edició de butxaca és del 2002.

 

Portada del llibre en la seva edició castellana

Portada del llibre en la seva edició castellana

 
 

Anuncis

ANSELM TURMEDA I LA DISPUTA DE L’ASE

Edició de l'obra a la col.lecció Els nostres clàssics, Barcelona, 1993

Edició de l’obra a la col.lecció Els nostres clàssics, Barcelona, 1993

L’escriptor mallorquí Anselm Turmeda, (posteriorment anomenat Abd-Al•lah at-Tarjuman) nasqué a Ciutat de Mallorca l’any 1355 i va morir a Tunis en data incerta posterior a 1423.

Era el fill únic d’una família d’ artesans del port de Ciutat. El seu pare el va fer estudiar des dels sis anys i molt aviat dominà per complet els Evangelis. Després d’estudiar gramàtica i lògica a Mallorca, passà a Lleida, on estudià física i astronomia. El 1375 ingressà a l’ordre franciscana. És molt probable que a Catalunya visqués temporades a Tarragona. S’ordenà de diaca el 1379 i de sacerdot el 1380. Als vint-i-cinc anys va anar a estudiar a Bolonya (on va estar-hi uns anys) i potser també a París.

Portada del llibre a Biblioteca Bàsica de Mallorca

Portada del llibre a Biblioteca Bàsica de Mallorca

Mig any després d’haver tornat a Mallorca se n’anà a Sicília on, després de cinc mesos, es va poder embarcar cap a Tunis (vers 1385). Allà fou molt ben rebut pels mercaders i soldats cristians que hi residien. Poc després conegué un metge d’origen europeu convertit a l’islam que li facilità la relació amb el soldà Abu-l-Abbas Ahmad que l’acollí i el protegí. Arrel d’aquesta relació Turmeda decideix convertir-se a la fe islàmica.

Es casà amb la filla d’Hadji Mohammad Assaffar i d’aquest matrimoni en nasqué un fill. El soldà li conferí el càrrec de traductor i cap de les duanes a Tunis on era conegut com el torsimany en atenció a la seva feina d’intèrpret i on ocupà un lloc important a l’administració tunisenca. Entre 1390 i 1394 acompanyà el sobirà de Tunis al setge de Mahdia i a altres expedicions militars. Fou també conegut com l’alcaid Abddàllah.

Edició catalana de Tuḥfat al-ʾarīb fī-r-radd ʿalà ahl al-salīb

Edició catalana de Tuḥfat al-ʾarīb fī-r-radd ʿalà ahl al-salīb

Va escriure el Llibre de bons amonestaments (1398), quan ja feia onze anys que vivia a Tunis i que consta de 428 versos; Profecies que data de 1405 o 1407 on Turmeda escriu una profecia en 755 versos; Llibre de tres que també es datat en els mateixos anys 1405 i 1407 que vol instruir divertint, utilitzant el tradicional poder moralitzador dels refranys; Cobles de la divisió del Regne de Mallorques una composició de tipus al•legòric; i el Tuḥfat al-ʾarīb fī-r-radd ʿalà ahl al-salīb, (en català: L’obsequi de l’home il•lustrat per a atacar els partidaris de la Creu), escrita originalment en àrab el 1420 on Turmeda defensa que l’islam és la millor de les religions, les escriptures cristianes han estat falsificades, Jesús no és Déu, sinó només home i profeta i que tot el que sigui cristià és fals i absurd.

Van haver-hi diferents intents de fer retornar Anselm Turmeda a la ortodòxia cristiana que estan ben documentats; des de un clergue sicilià del qual no en sabem el nom, a Roger de Montcada (1402), el papa Benet XIII (1412), el rei Alfons V (1414 i 1423) i l’arxiprest de Niebla (1414). Se li prometeren tota classe de facilitats i l’absolució del delicte d’apostasia. Turmeda, però, ja no va abandonar mai Tunísia ni va renegar de l’islamisme.

Benet XIII representat com Sant Pere, obra atribuida a Joan Reixach, v. 1470-1485

Benet XIII representat com Sant Pere, obra atribuida a Joan Reixach, v. 1470-1485

Durant alguns segles després de la seva mort, es dóna l’estranya coincidència que, en terres cristianes, és venerat com a màrtir perquè es creia que li van tallar el cap per haver tornat a la fe cristiana (cosa que mai va succeir), i al mateix temps, en terres musulmanes, és considerat un santó i la seva tomba és venerada encara a dia d’avui.

Martí de Riquer a la seva obra Literatura Catalana Medieval, ens diu:

Sens dubte Turmeda fou un autèntic incrèdul que sabé mantenir l’engany d’un cantó i de l’altre.”

La tomba de l'escriptor medieval mallorquí Anselm Turmeda a la ciutat de Tunis (foto de Ghabara)

La tomba de l’escriptor medieval mallorquí Anselm Turmeda a la ciutat de Tunis (foto de Ghabara)

La disputa de l’ase

Aquesta obra va ser escrita per Anselm Turmeda a Tunis en 1417-18 segons el model d’un apòleg iraquià del segle X: La disputa dels animals contra l’home, escrit a l’anomenada Enciclopèdia dels Germans de la Puresa de Bàssora, del qual n’és gairebé una còpia, si no fos per les històries intercalades anticlericals originals del frare renegat.

Turmeda situa l’acció d’aquestes històries en llocs concrets de Catalunya i Mallorca i l’atribueix a personatges reals del seu temps, que converteixen el llibre en una sàtira intel•ligent i brillant. També es original de l’autor una llarga profecia en vers seguida de la seva explicació en prosa. En aquesta obra l’escriptor mallorquí es distancia irònicament del original i en fa una adaptació burlesca, especialment punyent amb l’estament eclesiàstic.

Plana 23 del Llibre de disputació de l'ase (1922)

Plana 23 del Llibre de disputació de l’ase (1922)

L’argument de l’obra és el següent: tots els animals, amb l’excepció dels peixos, es troben reunits per tal d’elegir un nou rei del animals degut a que el rei lleó acaba de morir sense hereus. Unànimement acorden acceptar a qui designi el cavall, el qual tria el lleó roig de llarga cua, cosí del difunt. Les festes commemoratives per l’entronització desperten Fra Anselm que dorm a les proximitats. Descobert pels animals, el nou rei l’identifica amb el frare mallorquí que defensa l’absurda idea que els homes són superiors als animals, per la qual cosa s’acorda una disputa per refutar tal opinió. Per part dels animals, el sostenidor de la primacia serà un ase ronyós, escanyolit i de cua tallada. Tot seguit es van exposant les dinou raons de fra Anselm Turmeda segons les quals es demostra la superioritat de l’home sobre els animals, i cadascuna d’elles es refutada brillantment per l’ase, que no estalvia burla ni sàtira en les respostes que li dóna. L’única que l’ase no pot rebatre és la darrera, relativa a la humanitat de Jesús per la qual cosa fra Anselm en surt vencedor i la superioritat humana queda demostrada.

Primera edició de la traducció catalana de la Disputa de l'ase. Reprodueix la portada d'un original català del segle XVI

Primera edició de la traducció catalana de la Disputa de l’ase. Reprodueix la portada d’un original català del segle XVI

No es conserva cap manuscrit de l’original. Es té constància que fou editada a Barcelona en català l’any 1509 amb el títol de Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals. El seu contingut és conegut gràcies a la traducció francesa impresa a Lió l’any 1544 i també gràcies a la que es féu a Mümpelgardt, Alemanya, el 1606. El 1922 Lluís Faraudo de Saint Germain publicà un assaig de reconstrucció del text català antic a base de la traducció francesa. La pèrdua de l’original d’aquesta novel•la sembla estar relacionada amb el fet que l’any 1583 la Inquisició espanyola l’inclogués en l’Índex de llibres prohibits.

Els motius de constar en aquest índex són diversos. En primer lloc per raons polítiques degut a que el animals a l’hora d’escollir el rei ho fan per un sistema democràtic. Però també n’hi ha de religioses; només cal llegir les divertides anècdotes anticlericals que exposa l’ase en la seva polèmica amb el frare per veure que tals escrits atacaven la fe d’una Espanya catòlica, apostòlica i romana del segle XVI.

La Disputa de l’ase és una de les obres més populars i divertides de la literatura catalana medieval, sàtira descarada i burleta de fort to antimonàstic però d’aparent seriositat moralista.

Portada de la més recent edició del llibre de Turmeda

Portada de la més recent edició del llibre de Turmeda

Anys 859-862 (Els víkings a Espanya, III)

Foli 241 del manuscrit de la Crònica d'Albelda (segle IX)

Foli 241 del manuscrit de la Crònica d’Albelda (segle IX)

Entre els anys 859 i 862 va tenir lloc l’expedició normanda de la Mediterrània, un dels atacs víkings més espectaculars. Björn Järnsida i Hastein varen comandar una flota de seixanta-dos vaixells que resseguint la península Ibèrica s’internà a la Mediterrània i arribà fins a la península Itàlica, saquejant multitud de ciutats i obtenint un important botí, tot i que només pogueren tornar vint de les naus que havien partit.

La Crònica d’Albelda no conté sobre aquesta invasió només que unes poques paraules:

Sota el regnat d’Ordoño I, els normands van aparèixer per segona vegada a les costes de Galícia, però van ser destrossats pel comte Pedro”

Miniatura medieval que representa al rei Ordoño I d'Astúries

Miniatura medieval que representa al rei Ordoño I d’Astúries

La incursió començà per Galícia assaltant Iria Flavia i posant setge a Santiago de Compostel•la on foren rebutjats, després saquejaren Al-Yazira al-Jadrá i travessaren l’estret de Gibraltar assolant la ciutat de Nador, el Castell d’Oriola i les illes de Mallorca, Formentera i Menorca on feren importants estralls.

Sebastià de Salamanca és una mica més explícit que la Crònica albeldana, i ho explica així:

En aquell temps els pirates normands van aparèixer per segona vegada en les nostres costes; després van arribar a Espanya (és a dir a l’Espanya àrab) i matant, cremant i saquejant, van assolar totes les costes d’aquest país. Travessant tot seguit l’estret es van apoderar de Nachor, ciutat de la Mauritània on van matar un gran nombre de musulmans. Després d’això van atacar i van despoblar les illes de Mallorca, Formentera i Menorca.”

Durant l’hivern es varen establir a la Camarga saquejant la vall del Roine, apoderant-se, al Rosselló, d’Elna, Santa Maria d’Arles, Sant Genís de Fontanes i assolant Empúries, arribant, potser, fins a Banyoles.

A la primavera de l’any 860 tornaren assolar la vall del Roine, atacant Valença, després navegaren cap a l’est, destruint la ciutat de Luna al nord d’Itàlia, Fiesole, Pisa i Florència.

El 861, de tornada, foren rebutjats de nou per la flota andalusina, que va destruir dues embarcions normandes. En el camí a casa només vint de les naus originals van retornar. Sembla que remuntant el riu Ebre varen arribar a saquejar Pamplona, on varen aconseguir capturar el seu rei Garcia I Iñíguez de Pamplona, al qual van alliberar a canvi del pagament d’un gran rescat (70.000 dinars).

Representació de García Íñiguez de Pamplona en el llibre sobre la Genealogía dels reis de Portugal

Representació de García Íñiguez de Pamplona en el llibre sobre la Genealogía dels reis de Portugal