Islas des-conocidas

 

 
Els oceans de tot món estan plens d’illes descobertes, després desaparegudes i d’illes conegudes que, amb el pas del temps, es tornen ‘des-conegudes’. Aquest llibre titulat ‘Islas des-conocidas’ i subtitulat “un arxipèlag de mites, misteris, fantasmes i fraus” ens explica la història de 24 illes que en algun moment van aparèixer en els mapes i cartes de navegació i que en l’actualitat ja no hi són. Algunes hi van estar dibuixades poc temps, altres van romandre als mapes durant centenars d’anys.

Cadascuna d’aquestes illes ‘des-conegudes’ té la seva pròpia història. Algunes no han despertat l’atenció de gairebé ningú, d’altres, en canvi, encara se’n parla avui dia. Un bon exemple d’aquestes últimes és l’Atlàntida que, tot i que només va existir en la ment de Plató amb propòsits al•legòrics, té avui en dia una bibliografia gairebé inabastable. Un cas similar, encara que molt més recent (de mitjans del segle XIX) és Lemuria o Mu proposada com hipòtesi científica pel zoòleg britànic Philip Sclater, que tot i reconeixent que no tenia evidències sòlides per la seva proposta, va ser acceptada per molta gent que, a més, la van adornar amb tot tipus de ximpleries extravagants.

Algunes d’aquestes illes són estranyes i fabuloses, altres són plenament inversemblants. Totes elles són el reflex del temps en què varen ser creades i totes han enriquit la geografia de la ment. No hem d’oblidar que els mites, la superstició i la religió formen part del nostre bagatge cultural com espècie humana.

Algunes d’aquestes illes van ser productes de la imaginació, altres d’enganys i encara altres, d’errors no malintencionats de mariners i navegants. Aquest llibre és un homenatge a totes aquestes illes perdudes que també han ajudat a crear la imatge que tenim del nostre món.

La llegendària Thule, anomenada Tile a la carta marina de Magnus

La llegendària Thule, anomenada Tile a la carta marina de Magnus


 

L’autor les agrupa en sis seccions. La primera reuneix les ‘Illes de vida i mort‘ confinades al món de la literatura. La segona secció, ‘Els pioners‘, presenta illes trobades pels primers navegants de mars i oceans. ‘L’era de l’exploració‘ és la tercera i neix quan els mariners europeus comencen a navegar pel globus. La quarta és la secció dedicada a les ‘Illes submergides‘ suposadament engolides pel mar. La cinquena parla de les ‘Illes fraudulentes‘, inventades per bromistes i mentiders. L’última secció la dedica als ‘Des-coneixements recents‘ realitzats durant el segle XX i XXI.

Així descobrim illes com Kibu on els habitants de les illes de l’estret de Torres creien que anaven els esperits dels difunts. O l’illa de Hufaidh, situada als aiguamolls de la confluència dels rius Tigris i Eufrates que habiten els Madan (protagonistes del llibre ‘Els àrabs dels aiguamolls‘ de Wilfred Thesiger), els quals encara creuen que qui veu l’illa queda embruixat i comença a parlar un idioma incomprensible.

La llegendària Thule, perduda en el nord llunyà, de la que ens parla el comerciant i navegant grec Píteas nascut a Massàlia (actual Marsella) el segle IV aC. que afirmà haver arribat més enllà de la Gran Bretanya i haver-la albirat.

L’illa de Fusang, on els emperadors xinesos creien que es trobava l’elixir de la immortalitat. Les Illes dels Benaventurats, on va desembarcar el monjo viatger irlandès Sant Brandan, coneguda pels canaris amb el nom de ‘Isla de San Borondón‘. I encara d’altres com la Terra de Davis, albirada i descrita pel pirata Lionel Wafer al segle XVII i que ningú no va trobar mai de nou.

Frislàndia és una altra de les anomenades illes fantasma que va aparèixer en la majoria de mapes i cartes nàutiques de l’oceà Atlàntic nord dibuixada entre els anys 1560 i 1660.

Frislàndia en un mapa de Nicolo Zeno de 1558

Frislàndia, a baix a l’esquerra, en un mapa de Nicolo Zeno de 1558


 

L’any 1875, la marina naval britànica va voler ficar ordre als seus mapes del Pacífic que estaven farcits d’inexactituds. Es van eliminar 123 illes fantasma (encara que posteriorment van descobrir que tres d’elles eren reals i les van haver de tornar al lloc que els hi corresponia).

El cop de gràcia a totes aquestes illes fantasma va arribar des de l’espai quan a la segona meitat del segle XX els satèl•lits artificials van començar a retratar la Terra en les seves òrbites al voltant del planeta.

Tot i això a finals del segle XX encara van haver-hi discussions diplomàtiques entre Mèxic i els Estats Units per l’illa inexistent de Bermeja. O, la més recent de totes, en ple segle XXI, Sandy Island va aparèixer en el Google Earth fins a l’any 2012.

És evident que avui en dia l’època de descobrir noves illes s’ha acabat i, com molt bé diu l’autor “també toca la seva fi l’era dels des-coneixements”. Malgrat tot l’escull fantasma Maria Teresa, al Pacífic Sud, i altres del mateix oceà, encara esperen ser esborrats dels mapes.

Un llibre breu i deliciós, meravellosament il•lustrat per Katie Scott. Escrit de forma clara i concisa per en Malachy Tallack i esplèndidament editat per Planeta l’any 2017.

L'illa de Brasil a l'oest d'Irlanda en el mapa d'Abraham Ortelius del 1572

L’illa de Brasil a l’oest d’Irlanda en el mapa d’Abraham Ortelius del 1572


 
 
 
 

Anuncis

Els quatre rius del Paradís

 

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Paradís.

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Jardí.


 

En la descripció bíblica del jardí de l’Edèn que està en el Gènesi es parla d’un riu que rega el jardí i que es divideix en quatre braços. Extrec de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) el fragment que esmento (Gènesi 2, 10-14):

De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel•li i la pedra d’ònix. El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.”

El text de la Bíblia no en diu res més.

 

Cúpula de la Capella Palatina d'Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l'artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l'Edèn.

Cúpula de la Capella Palatina d’Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l’artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l’Edèn.


 

Un més que probable origen del jardí de l’Edèn podria ser el mite mesopotàmic del paradís que s’anomenà ‘Enki i Ninhursag’, poema mític semblant al relat bíblic i molt més antic. En aquest poema s’explica com el déu Enki va cedir una costella per crear a la deessa Ninti. Igualment en la mitologia sumèria, en una tauleta cuneïforme trobada en Nippur es parla d’una terra pura i brillant que no coneixia la malaltia ni la mort. En aquest pacífic regne el rei de les aigües, Enki, feia que l’aigua dolça permetés créixer un frondós jardí en el qual el déu Enki va crear als éssers humans. Aquest era un lloc on l’home podia viure sense por als animals i sense terror; però posteriorment Enki va descobrir que els humans tenien un comportament inadequat, i per això els va expulsar d’aquest paradís.

També al poema babilònic que narra l’origen del món, l’Enuma Elix, s’esmenta que el món va ser creat en 7 dies, i que va començar amb un jardí; sent el món creat per Tiamat (una deessa babilònica amb forma de serp gegant).

 

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d'accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d’accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.


 

Però tornem al Gènesi.

La situació del jardí és llegendària, malgrat la referència a dos rius asiàtics reals (el Tigris i l’Eufrates). Això no ha impedit que al llarg de la història es provés de trobar-ne la localització. Així, s’ha apuntat que seria a Armènia, Mesopotàmia o Jerusalem. Per a l’historiador jueu Flavi Josep el Fison i el Guihon són els rius Ganges i Nil i així ho escriu al seu llibre ‘Antiguitats judaiques’ (Llibre 1, capítol 1, secció 3). La situació d’aquests dos rius ha estat font de controvèrsies des de l’antiguitat i va confondre durant molt temps als estudiosos. Fins i tot avui dia l’arqueòleg i professor Juris Zariņš, de la Universitat de l’estat del Sud-oest de Missouri, creu que un riu avui anomenat Karun, que neix a l’Iran i flueix cap al Golf Pèrsic, és el Guihon i que el uadi Al-Batin, un llit sec al desert d’Aràbia Saudita va contenir en el seu temps les aigües del Fison. Segons aquest professor, l’Edèn estava situat a la confluència dels quatre rius a la regió del Golf Pèrsic.

 

Mosaic a l'absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)

Mosaic a l’absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)


 

El Gènesi també es refereix a la terra de Cuix, que ha estat traduïda o interpretada com a Etiòpia, però els especialistes del tema pensen que en realitat no és Cuix sinó Cossaea, un nom grec per a la terra dels Cassites que es troben al nord d’Elam, immediatament a l’est de l’antiga Babilònia i que, a diferència d’Etiòpia, forma part de la regió.

La difusió iconogràfica del paràgraf del Gènesi esmentat a l’inici de l’article comença a l’època paleocristiana i arriba fins a l’edat Mitjana. Malgrat que les Escriptures no en donen cap referència, els rius es representen fluint cap als quatre punts cardinals i les representacions medievals estan inspirades en les divinitats gregues i romanes. Els artistes, com que desconeixien com distingir els diferents rius, van optar per ficar a les pintures el nom de cadascun d’ells i la seva corresponent personificació.

 

Els quatre rius de l'Edèn personificats a l'esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia).

Els quatre rius de l’Edèn personificats a l’esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia). A l’esquerra l’Eufrates, a dalt el Tigris, a la dreta el Fison i a sota el Guihon.

 

Bibliografia i enllaços:

Giorgi, Rosa; Angeles i demonios. Los diccionarios del Arte. Ed. Mondadori Electa (2004).

Jardí de l’Edèn. Article de la Viquipèdia (en català).

Edén. Article de la Wikipedia (en castellà).

Garden of Eden. Article de la Wikipedia (en anglès).
 
 

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.


 
 
 

Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)