Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)


 
 
 
 

Anuncis

Sirenes (II)

 

Tres sirenes cantant, tocant la flauta i la lira. Bodleian Library, MS. Bodley, 602, foli 10r

Ulisses no va ser l’únic heroi que va sobreviure al cant de les sirenes. En el poema èpic El viatge dels argonautes de l’alexandrí Apol•loni de Rodes se’ns explica l’episodi de com Jàson i els seus companys que anaven embarcats a l’Argo (que per això són coneguts com els argonautes) també van poder sobreviure a la trobada amb les sirenes. Quan els argonautes passaren per davant de l’illa on habitaven, Orfeu, el músic formidable, féu un contra-cant tan melodiós que els tripulants de l’Argo no varen sucumbir a l’atracció d’aquelles; excepte el mariner anomenat Butes, que es va llançar de cap a l’aigua per anar a trobar-les. Afortunadament va intervenir la deessa Afrodita -que no mantenia bones relacions amb les sirenes, però sí amb Jàson i els argonautes- que el va salvar d’una mort segura rescatant-lo i portant-lo cap a Lilibèon (avui Marsala) on van tenir un fill.

Els versos són els següents (IV,890-919):

Un ferm vent impulsava la nau. Tot d’una
veieren la bonica illa Antemoesa, on les sirenes
de veu clara, filles de Aquelou, assalten amb l’encanteri
dels seus dolços cants a qualsevol que per allà s’aproximi.
Les va donar a llum, de l’amorosa trobada amb Aquelou,
la bella Terpsícore, una de les muses, i en altres temps,
cantant en cor, festejaven a la gloriosa filla de Demèter,
quan encara era donzella. Però ara eren en la seva figura semblants
en una meitat als ocells i en part a noies,
i sempre estaven a l’aguait des de la seva talaia de bon ancoratge.
! Com de sovint van arrabassar a molts el dolç retorn a la llar,
portant-los a morir devorats! Sense objeccions també per a ells
van deixar fluir de les seves boques el seu melodiós cant.
A punt van estar llavors de llançar les amarres de la seva nau
sobre aquelles riberes, de no ser pel fill de Eagre, el traci Orfeu.
Va prendre a les seves mans la lira Bistonia, i va fer ressonar
el ràpid ritme d’una melodia de marxa lleugera,
perquè les orelles que escoltessin s’estremissin al so
de les seves cordes. I la lira es va imposar sobre la veu de les donzelles.
Al temps el zèfir i una onada ressonant que va impulsar la popa
els van apartar i les sirenes van llançar ja lluny la seva veu imperceptible.
Però tot i així hi va haver un dels herois, el noble fill de Teleont,
Butes, que, enardit en el seu ànim per la veu de les sirenes,
només ell entre els seus companys va saltar cuitat del seu polit vaixell
al mar, i nedava entre ones purpúries per arribar a la riba.
Desgraciat! Quan aviat elles li haurien arrabassat el retorn!
Però es va compadir d’ell la sobirana de la muntanya Erice,
la deessa Cipria, i quan encara estava entre els remolins de la mar,
el va recollir i el va salvar, portant-lo benèvola a habitar la muntanya Lilibèon.
Els altres, aclaparats per la pena, les van deixar enrere …”

 

Detall d’una sirena de La Bibliothèque nationale de France


 
Plini el Vell, per la seva banda, considera a les sirenes de la família de les aus, per aquest motiu les trobem en el seu llibre Història Natural (X, 49, 136-137), dedicat a l’ornitologia. Plini no creia en aquestes temibles cantaires amb plomes i urpes d’au, i quan ens parla sobre les aus fabuloses, diu així:

I tampoc es creurà en les sirenes, encara que Dinó, pare del celebrat autor Clitarc, afirmi que n’hi ha a l’Índia i que amb el seu cant fan que als homes els abandonin les seves forces per esquarterar-los, quan estan sumits en el somni”.

Horaci, en la seva obra Epístola ad Pisones, fa menció a un híbrid de dona i peix i el presenta com una criatura que fa riure:

Desinat in piscem formosa superne; spectatum admissi, risum teneatis, amici” (Si en peix acabés el que és una bella dona per sobre, ¿Aguantaríeu el riure en veure-ho, amics?)

El Physiologus diu que la meitat inferior de les sirenes és ‘chenós‘ és a dir, de ganso o oca. Higí les descriu: ‘partem superiorem muliebrem habetant, inferiorem autem gallinaceam‘ i el mitòleg Vaticà II, 101, constata que: ‘Sirenes… fuerunt autem parte volucres, parte virgines, pedes gallinaceos habentes‘.

Aquest aspecte gallinaci no dóna, ni afavoreix, la bellesa de les antigues sirenes, per això no és d’estranyar que cap heroi de l’antiguitat se sentís atret físicament per aquestes temibles cantores.

 

Sirenes a Els Llibres del tresor de Brunetto Latini


 

S’explica que les sirenes van perdre les seves plomes com a càstig per reptar a les Muses a una competició de cant que van perdre. Després de tres derrotes consecutives (Orfeu, Odisseu i les Muses) decideixen suïcidar-se tirant-se de cap al fons del mar.

La fi de les sirenes apareix en un poema no gaire conegut anomenat Argonautica orphica, d’autor anònim, probablement del segle IV dC. Orfeu és el protagonista de la mateixa i explica que quan la nau en què viatge, l’Argo, arriba a les costes on habiten les sirenes i aquestes comencen a seduir amb les veus als mariners, Orfeu agafa la lira i comença, també ell, a cantar una melodia meravellosa:

Així que, mentre seguia jo prement la meva cítara
des de dalt del grisenc escull s’esglaiaren les sirenes
i van cessar el seu cant: una va deixar caure de la seva mà la flauta, l’altra la lira.
Van fer un horrible sanglot, perquè el lúgubre destí
d’una mort fatal els havia arribat. I des del cim
de l’espadada roca es van precipitar al fons del sorollós mar
i el seu cos i la seva arrogant figura es van transformar en roques.”
(Argonautica orphica, vss. 1284-1290).

 

Detall amb sirena del The Rutland Psalter. F. 108V (c. 1260) de la British Library


 
 
 
 

Sirenes (I)

 

Ulisses i les sirenes (John William Waterhouse, 1891. National Gallery de Victoria, Melbourne)


 
Una sirena és un ésser mitològic que té tors de dona i cua de peix. Les primitives sirenes tenien aparença de mig ocell i mig dona.

La primera història sobre una sirena ens arriba d’Assíria i sorgeix al voltant de l’any 1000 aC quan s’explica que Atargatis, una sacerdotessa assíria (anomenada pels grecs Derceto) es va llençar de cap al mar per tal de netejar la vergonya d’un embaràs no desitjat i va emergir de les aigües amb cua de peix.
 

Derceto, l’Atargatis dels assiris. Dibuix a l’obra ‘Oedipus Aegyptiacus’ d’Athanasius Kircher

Més properes a l’imaginari occidental són les alades i mortíferes sirenes gregues que eren filles del riu Aquelou i d’una de les muses: Cal•líope (segons afirma Servi) o Melpòmene (segons afirmen Apol•lodor i Eustaci) o Terpsícore (segons afirma Apol•loni de Rodes). Del pare hereten l’afició a les aigües marines, de la mare, al cant i la música.

El seu nombre també és imprecís i varia segons els autors entre dos i cinc. Si són tres, són Leucòsia, Ligeia i Partènope. Quan eren dues: Himeropa i Telxiepea. Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe, Pisínoe i Molpe.

A Les Metamorfosis, el poeta romà Ovidi escriu i explica molt bé com les sirenes van aconseguir el seu plomatge i van conservar el rostre de noies (versos 555-563):

Però vosaltres, filles del Aquelou, com és que teniu plomes i potes d’ocell i rostre de dona? Per ventura perquè quan Prosèrpina estava recollint primaverals flors vosaltres us trobàveu, oh doctes sirenes, entre les seves companyes? Després d’haver-la buscat inútilment per tot el món, heus aquí que perquè el mar pogués escoltar el vostre sofriment vau expressar el desig de poder remuntar-vos sobre l’oceà amb les vostres ales com si fossin rems; els déus us van ser propicis, i de cop i volta vau veure com els vostres braços es recobrien de rosses plomes. No obstant això, perquè el vostre cant nascut per a recrear les oïdes, perquè les vostres goles tan dotades no perdessin l’ús de la veu, vau conservar rostre de noies i veu humana.”

 

Ulisses i les sirenes. Ceràmica àtica 480–470 aC. British Museum.

Segons un oracle grec quan un vaixell passés davant l’illa que habitaven sense que morissin els mariners, les sirenes saltarien al mar i s’hi ofegarien. Aquesta situació, tal com veurem, es donà en dues ocasions.

Les sirenes gregues fan la seva aparició a la literatura en el cant XII de l’Odissea (segle VIII aC) en el conegut episodi en el qual Ulisses, aconsellat per Circe, evita el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre que ell, que vol escoltar el seu encisador cant, es fa lligar al pal del vaixell.

En català tenim la sort que en Carles Riba va fer una de les millors traduccions fetes mai d’aquesta obra, d’ell prenc l’episodi de les sirenes:

I aleshores parlà missenyora Circe, dient-me:
»—Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.
Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen
tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se.
Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles
amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti
cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,
fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,
perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.
I si pregues als teus companys que et deslliguin, i ho manes,
ells una cosa han de fer, que és estrènyer-te encara amb més nusos.

[…]

 

Ulisses i les sirenes d’Herbert James Draper, 1909. Ferens Art Gallery a Kingston upon Hull, Anglaterra.


 

Aleshores jo parlo als companys i els dic amb tristesa:
»—Oh amics, no està bé que un o dos siguin sols a conèixer
els averanys que Circe m’ha fet, la divina entre dees:
no, jo els reportaré, per tal que morim coneixent-los
o que mirem d’esquivar-nos, fugint de la mort i la parca.
Per començar, m’ha ordenat que de les Sirenes divines
defugim la veu i la prada en flor des d’on canten.
Jo tot sol ha ordenat que escoltés; però heu de lligar-me
amb un nus treballós, perquè resti allí sense moure’m,
dret a la paramola; i fermeu les cordes ben altes.
I si us prego a vosaltres que em deslligueu i us ho mano,
una cosa heu de fer, que és estrènyer-me encara amb més nusos.
»Jo vaig anar dient i aclarint als companys cada cosa,
mentre ràpidament atenyia la nau ben obrada
l’illa de les Sirenes, que un vent innocent l’empenyia.
Súbitament llavors calà el vent, i es va fer la bonança,
sense tan sols un alè; i condormí les onades un numen.
I, aixecant-se, els companys enrotllaren el drap del navili
i el desaren al fons del buc i, asseient-se als escàlems,
emblanquien l’aigua amb les pales d’avet ben polides.
»Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
i ells dins la nau em lliguen de mans i cames alhora,
dret a la paramola, i em fermen les cordes ben altes;
i, asseient-se, colpeixen la mar blanquina amb les pales.
»Doncs, quan ja n’érem tan lluny com abasta la veu d’un que crida,
que passàvem rabents, no els escapa la nau marinera
que botava allí prop, i amb veu fresca entonen un càntic:
»—Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l’Acaia!
Atura el teu vaixell i a la nostra veu dóna orella!
Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.
Car nosaltres sabem tot quant a Troia la vasta
els argius i els troians han sofert per divina volença,
com tot allò que passi damunt la terra nodrissa.
»Deien, amb una veu meravellosa; es delia
per escoltar el meu cor; i mano als companys que em deslliguin,
fent-los senyal amb les celles; més ells, vinclant-se, remaven.
I tot seguit Perimedes i Euríloc s’aixequen i vénen
a refermar-me els lligams i estrènyer-me encara amb més nusos.”

 

Ulisses i les sirenes. Mosaic del segle II al Museu del Bardo, Tunis


 
 
 
 

Tríade de divinitats de Palmira

Tríade de divinitats de Palmira representant el déu Aglibol, el déu suprem Baalshamin i el déu Malakbel. Peça del segle I trobada prop de Bir Wereb, Wadi Miyah, Síria. Museu del Louvre.

Tríade de divinitats de Palmira representant els déus Aglibol, Baalshamin i Malakbel.
Peça del segle I trobada prop de Bir Wereb, Wadi Miyah, Síria.
Museu del Louvre.

En la fotografia veiem el déu suprem Baalshamin (al centre) acompanyat amb el déu lunar Aglibol (a l’esquerra) i el déu solar Malakbel (a la dreta), formant una famosa tríade local que era adorada fonamentalment per la tribu Bene Komare en un santuari anomenat dels Jardins Sagrats.

Aquest relleu dedicat al culte va ser descobert a Bir Wereb a Palmira, ciutat caravanera i punt de contacte entre Síria, Mesopotàmia i el desert. Els tres déus estan de peu, vestits de militars amb armadura i una capa agafada a l’espatlla dreta per una fíbula. Porten una espasa a la mà esquerra i a la mà dreta que els hi falta, probablement subjectaven una llança o ceptre. Sabem que la figura central es Baalshamin per la barba que porta, de no dur-la es tractaria del déu Baal. Dos deïtats el fan costat, ambdós sense barba, els cabells arrissats, un halo radiat al cap i les cames nues. Els tres tenen els ulls ovalats i sortits.

Les inscripcions que es poden veure entre els déus són posteriors a la realització de l’obra i van ser fetes pels pelegrins que anaven al temple. Aquest relleu és la principal i més antiga representació coneguda de la tríade de Baalshamin.

En ocasions, al costat del déu Aglibol, en lloc del déu suprem Baalshamin, es col•locava la deessa Allat. La tríade celebrava l’eternitat celeste i els beneficis de la calor vinculada a la humitat.

EL DEU AGLIBOL

Aglibol va ser una deïtat lunar a l’antiga ciutat siriana de Palmira. El seu nom significa Vedell de Bel (“Vedell del Senyor”). Aglibol és representat amb un halo lunar que adorna el seu cap i en ocasions les seves espatlles, i un dels seus atributs és la lluna en forma de falç (la lluna creixent), està relacionat amb el déu solar Yarhibol (Malakbel) i el déu suprem Bel, en una famosa trinitat. També s’associa amb les versions sirianes de Astarté “Venus” i amb Arsu “Estrella de la nit”. El culte a Aglibol va continuar fins a l’època hel•lenística i es va estendre més tard a Roma, portat pels soldats de Palmira que van servir en l’exèrcit romà.

EL DEU BAALSHAMIN

Baalshamin, en semític sirià, Beelshamen o Baal Shamen (ܒܥܠ ܫܡܝܢ en arameu) va ser un déu celeste fenici i deïtat suprema en la majoria dels pobles semites ocupants de l’orient del Mediterrani. Va ser venerat a Egipte i a Roma i el seu culte principal va tenir lloc a l’antiga ciutat preislàmica de Palmira a Síria. El seu nom significa “Senyor dels cels”. Els seus atributs són l’àguila i el raig.

Baalshamin va ser el rei dels déus, després d’haver conquistat el regne d’un altre déu, Yam, el déu dels mars. És el príncep i senyor de la terra, la pluja i la rosada, que va lluitar contra Mot, déu de la mort, l’esterilitat i la sequera. Com a resultat d’aquest combat, seguirà un cicle de set anys de fertilitat i abundància o de sequera i gana. En el seu honor, com a déu del cel i portador de pluja i fertilitat, es va construir en Palmira el Temple de Baalshamin l’any 17, sent posteriorment reconstruït als segles II i III, al nord-est del Tetràpilon principal.

Altar dedicat al déu Malakbel (Foto de  Jean-Pol GRANDMONT)

Altar dedicat al déu Malakbel
(Foto de Jean-Pol GRANDMONT)

EL DEU MALAKBEL (YARHIBOL)

Malakbel, és una deïtat solar de l’antiga ciutat de Palmira a Síria. El seu nom, en arameu significa Missatger de Baal («Missatger o Àngel del Senyor»). Els grecs l’identificaven amb l’Hermes romà i, els romans amb Sol. A Babilònia, era també equivalent al déu solar Shamash. Les quatre estacions anuals de la seva vida, que simbolitzaven el cicle anual del sol es troben representades en l’altar de marbre de Palmira.

Bibliografia i enllaços:

Encyclopedia Mythica. «Article Aglibol de Micha F. Lindemans» (en anglès).
Encyclopedia Mythica. «Article Baal Shamin de Micha F. Lindemans» (en anglès)
Encyclopedia Mythica. «Article Malakbel / Bel de Micha F. Lindemans» (en anglès).
Michael Jordon: Encyclopedia of Gods, Kyle Cathie Limited, 2002.
Kaizer, Ted: The religious life of Palmyra. Stuttgart: Franz Steiner Verlag, 2002.

Pazuzu

Pazuzu és el rei dels dimonis del vent, fill del déu Hanbi, en la mitologia sumèria, assíria i accàdia. Per als sumeris, també representava el vent del sud-oest, que portava les tempestes, i també el portador de la pesta i les plagues, del deliri i de la febre.

Se’l sol representar amb cos d’home, cap de lleó o gos, banyes de cabra al front, urpes d’au en comptes de peus, dos parells d’ales d’àguila, cua d’escorpí i penis en forma de serp. També se sol mostrar amb el palmell de la mà dreta amunt i l’esquerra cap avall. Aquesta posició de les mans simbolitza la vida i la mort, o la creació i la destrucció.

Tot i que Pazuzu, en principi, era un ésser maligne, no era del tot hostil a l’home, ja que la seva imatge es feia servir en amulets per rebutjar a la seva consort i enemiga Lamashtu, un dimoni femení que s’alimentava dels acabats de néixer i les seves mares. Aquest amulet es col•locava tant a la mare, duent-lo al coll, com al nen, mentre que d’altres de més grans es col•locaven sobre ells en una paret.

Pazuzu és àmpliament representat en l’art assiri del primer mil•lenni, ja sigui en moltes estatuetes de bronze o amulets de protecció fets en diversos materials com terracota, esteatita o jaspi. En aquell moment, les creences i pràctiques màgiques relacionades amb la personalitat del diable proliferaren.

Pazuzu, el dimoni asiri del primer mil·leni a.C.Museu del Louvre

Pazuzu, el dimoni asiri del primer mil·leni a.C.
Museu del Louvre

L’estatueta del Museu del Louvre

És sens dubte la representació més famosa d’aquest dimoni i la que es va utilitzar com a model per a la pel•lícula L’exorcista. Es tracta d’una imatge que data del primer mil•lenni abans de Crist (segles VIII-VII a. de C.) i va ser trobada a l’Iraq. Des de 1872 forma part dels fons del Museu del Louvre de París.

La figureta, de 14,5 cm. d’altura, va ser feta per ser penjada al coll, per aquest motiu té una argolla sobre el seu cap. Es troba en l’ala Richelieu, sala 6, vitrina 4. Aquesta obra és un testimoniatge valuós de l’art en bronze dels assiris. En aquesta estàtua, Pazuzu apareix representat com una quimera amb el cos d’un home, un cap de lleó, potes d’àguila, dos parells d’ales d’au rapaç, una cua d’escorpí i un penis de forma serpentina. Se’l mostra també amb la mà dreta apuntant cap amunt i l’esquerra cap avall.

En la seva part posterior es troba la inscripció:

Sóc Pazuzu, fill d’Anu (Hanbi), sóc rei dels dimonis de l’aire que descendeix amb força de les muntanyes fent estralls

Al costat de l’estatueta de Pazuzu es troba la Placa de conjur contra Lamashtu, un amulet de bronze confeccionat per no caure malalt o per guarir una malaltia. Es va realitzar per portar de nou als Inferns a la dimoni Lamashtu, i d’aquesta manera abandonés el cos del malalt que ella havia posseït.

Imatge de Pazuzu

El Minotaure

Escultura de Teseu donant mort al Minotaure

Escultura de Teseu donant mort al Minotaure

El Minotaure és un monstre híbrid amb cap de toro i cos d’home, el veritable nom del qual era Asterió. Va néixer de la unió de Pasífae, dona del rei Minos de Creta, i un prodigiós toro blanc que Posidó havia enviat al monarca. Quan Minos va descobrir el naixement del Minotaure al va ocultar amb horror a totes les mirades tancant-lo en el Laberint que el seu arquitecte Dèdal havia construït per tal fi: un entramat de cambres i corredors on tot aquell que hi penetrava acabava perdut, incapaç de trobar una sortida.

Cada any arribaven a Creta set nois i set noies atenencs destinats a ser aliment del monstre, tribut que el poderós Minos havia imposat a la ciutat d’Atenes. El príncep atenenc Teseu va decidir opossar-se a tal sagnia i es va ofeir a compartir la sort dels desgraciats joves condemnats a morir devorats. Un cop dins el Laberint, l’heroi va matar el Minotaure, i va aconseguir trobar la sortida gràcies al fil que Ariadna, una de les filles de Minos i Pasífae, li havia proporcionat.

Ariadna dona el cabdell de fil a Teseu. Obra de Pelagio Palagi, 1814

Ariadna dona el cabdell de fil a Teseu.
Obra de Pelagio Palagi, 1814

La llegenda del Minotaure es possiblement un ressò d’un culte cretenc al toro i de la pràctica de sacrificis humans durant l’època minoica.

Si tens curiositat per saber a quins autors (cineastes, pintors, escriptors) ha influït aquesta figura mítica, entra a la meva web El Minotaure on trobaràs més informació.

Teseu lluitant amb el Minotaure. Mosaic pompeià del segle I aC.

Teseu lluitant amb el Minotaure.
Mosaic pompeià del segle I aC.

El diluvi universal

El diluvi universal és un mite recurrent a nombroses cultures, que indica que una gran inundació va destruir tota la vida (o gairebé tota) en temps remots.

En el llibre de Gènesi, el primer de la Bíblia, se’ns narra la història del diluvi com un càstig de Déu contra els homes, del qual va salvar a Noè, la seva família i una parella de cada animal.

Molts estudiosos creuen que el mite de la Bíblia, el més conegut de tots els diluvis, és una versió del mateix mite babilònic, on ja apareix l’arca, el càstig diví, els ocells que anuncien la terra i la salvació dels seleccionats. Aquest mite es recull a l’Epopeia de Guilgameix, el poema Atrahasis i diverses taules sumèries i accàdies força antigues. Els hebreus haurien conegut el mite durant la seva època d’exili a Babilònia i l’haurien adaptat a la seva cultura.

diluvi universal

La mitologia grega hauria heretat també aquesta història, personificada en Deucalió, que se salva del diluvi aconsellat pel seu pare Prometeu, també gràcies a un arca.

Una variant del mite del diluvi seria l’enfonsament de l’Atlàntida que apareixen als diàlegs de Timeu i Críties, ambdós textos de Plató.

Tradicions com la hindú, la maia o l’asteca recullen també grans inundacions, fet que recolzaria la hipòtesi de la realitat d’un diluvi, ja que aquests pobles no van tenir contacte amb la font mesopotàmica. Però les seves històries tenen elements propis que al•ludeixen més aviat a la creació a partir de l’aigua i les diferents races humanes. Es manté, però, la constant del càstig diví per la impietat de les criatures.

'El Diluvi' il·lustració de la Bíblia de Gustave Doré

‘El Diluvi’ il·lustració de la Bíblia de Gustave Doré

En tot el mon s’han recopilat fins a cinc-centes versions diferents del diluvi, fet que demostra que és un mite universal.

Si vols aprofundir més en el tema i conèixer la visió del mite que han tingut altres cultures arreu del món visita la meva plana web Diluvio Universal dedicada a aquest tema.