Els quatre rius del Paradís

 

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Paradís.

Adam i Eva al Paradís representats a la Crònica de Núremberg. Es pot apreciar els quatre rius que surten per la porta del Jardí.


 

En la descripció bíblica del jardí de l’Edèn que està en el Gènesi es parla d’un riu que rega el jardí i que es divideix en quatre braços. Extrec de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI) el fragment que esmento (Gènesi 2, 10-14):

De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bdel•li i la pedra d’ònix. El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.”

El text de la Bíblia no en diu res més.

 

Cúpula de la Capella Palatina d'Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l'artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l'Edèn.

Cúpula de la Capella Palatina d’Aquisgrà decorats amb mosaics realitzats per l’artesà Antoni Salviati de Venècia on es poden llegir els noms dels quatre rius que naixien en el Jardí de l’Edèn.


 

Un més que probable origen del jardí de l’Edèn podria ser el mite mesopotàmic del paradís que s’anomenà ‘Enki i Ninhursag’, poema mític semblant al relat bíblic i molt més antic. En aquest poema s’explica com el déu Enki va cedir una costella per crear a la deessa Ninti. Igualment en la mitologia sumèria, en una tauleta cuneïforme trobada en Nippur es parla d’una terra pura i brillant que no coneixia la malaltia ni la mort. En aquest pacífic regne el rei de les aigües, Enki, feia que l’aigua dolça permetés créixer un frondós jardí en el qual el déu Enki va crear als éssers humans. Aquest era un lloc on l’home podia viure sense por als animals i sense terror; però posteriorment Enki va descobrir que els humans tenien un comportament inadequat, i per això els va expulsar d’aquest paradís.

També al poema babilònic que narra l’origen del món, l’Enuma Elix, s’esmenta que el món va ser creat en 7 dies, i que va començar amb un jardí; sent el món creat per Tiamat (una deessa babilònica amb forma de serp gegant).

 

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d'accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.

Il-lustració a les Col.leccions de sermons del monjo Johannes de Kokkinobaphos a la Mare de Déu. Escena: el Paradís amb els quatre rius i la porta d’accés al Jardí. Pergamí del segle XII conservat a la Bibliothèque Nationale de París.


 

Però tornem al Gènesi.

La situació del jardí és llegendària, malgrat la referència a dos rius asiàtics reals (el Tigris i l’Eufrates). Això no ha impedit que al llarg de la història es provés de trobar-ne la localització. Així, s’ha apuntat que seria a Armènia, Mesopotàmia o Jerusalem. Per a l’historiador jueu Flavi Josep el Fison i el Guihon són els rius Ganges i Nil i així ho escriu al seu llibre ‘Antiguitats judaiques’ (Llibre 1, capítol 1, secció 3). La situació d’aquests dos rius ha estat font de controvèrsies des de l’antiguitat i va confondre durant molt temps als estudiosos. Fins i tot avui dia l’arqueòleg i professor Juris Zariņš, de la Universitat de l’estat del Sud-oest de Missouri, creu que un riu avui anomenat Karun, que neix a l’Iran i flueix cap al Golf Pèrsic, és el Guihon i que el uadi Al-Batin, un llit sec al desert d’Aràbia Saudita va contenir en el seu temps les aigües del Fison. Segons aquest professor, l’Edèn estava situat a la confluència dels quatre rius a la regió del Golf Pèrsic.

 

Mosaic a l'absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)

Mosaic a l’absis de la basílica de San Vitale, Ravenna, Itàlia. Construït 547. A.D. Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Sobre el mosaic del costat esquerre: Sant Vitalis, arcàngel, Jesucrist, segon arcàngel i bisbe de Ravenna Ecclesius. Als peus de Jesucrist els quatre rius del Paradís. (Foto de Petar Milošević)


 

El Gènesi també es refereix a la terra de Cuix, que ha estat traduïda o interpretada com a Etiòpia, però els especialistes del tema pensen que en realitat no és Cuix sinó Cossaea, un nom grec per a la terra dels Cassites que es troben al nord d’Elam, immediatament a l’est de l’antiga Babilònia i que, a diferència d’Etiòpia, forma part de la regió.

La difusió iconogràfica del paràgraf del Gènesi esmentat a l’inici de l’article comença a l’època paleocristiana i arriba fins a l’edat Mitjana. Malgrat que les Escriptures no en donen cap referència, els rius es representen fluint cap als quatre punts cardinals i les representacions medievals estan inspirades en les divinitats gregues i romanes. Els artistes, com que desconeixien com distingir els diferents rius, van optar per ficar a les pintures el nom de cadascun d’ells i la seva corresponent personificació.

 

Els quatre rius de l'Edèn personificats a l'esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia).

Els quatre rius de l’Edèn personificats a l’esglèsia de San Pietro al Monte (Civate, Lombardia). A l’esquerra l’Eufrates, a dalt el Tigris, a la dreta el Fison i a sota el Guihon.

 

Bibliografia i enllaços:

Giorgi, Rosa; Angeles i demonios. Los diccionarios del Arte. Ed. Mondadori Electa (2004).

Jardí de l’Edèn. Article de la Viquipèdia (en català).

Edén. Article de la Wikipedia (en castellà).

Garden of Eden. Article de la Wikipedia (en anglès).
 
 

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.

Els quatre rius del Paradís, fragment del Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch.


 
 
 

Anuncis

Sirenes (/III)

 

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v

Sirena al Bestiary Harley MS 3244, f. 36r -71v


 
Es conserven del segle II dues representacions d’Ulisses enfrontat a sirenes marines amb cues de peix però no és fins al segle VI que comencen a aparèixer algunes imatges de sirenes que, tot i que conserven les potes d’au, apareixen amb l’afegit d’una cua de peix, una iconografia que persistirà en alguns casos aïllats fins al segle XII.

Ja a plena edat mitjana, Isidor de Sevilla a la seva obra Etimologies (XI, 3, 30) escriu:

Ells [els grecs] imaginaven que ‘hi havia tres sirenes, part verge, part au amb ales i urpes’. D’elles una cantava, una altra tocava la flauta i la tercera la lira.”

Les sirenes perden les ales i guanyen de cintura cap avall una cua escamosa i platejada al segle VII o a principis del segle VIII quan un autor anònim escriu el Liber monstrorum i les descriu com:

Les sirenes són donzelles marines que enganyen als navegants amb la seva gran bellesa i la dolçor del seu cant; del cap al melic tenen cos de verge i forma semblant al gènere humà, però posseeixen una escamosa cua de peix, que sempre oculten en el mar.”

 

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto

Mosaic amb sirena a la Catedral de Santa Maria Annunciata a Otranto


 

Carlos Garcia Gual assegura que no es conserva cap explicació antiga d’aquesta metamorfosi. El que si podem veure a la iconografia de l’època es que guanyen en bellesa física i els seus encants es tornen més lúbrics i eròtics. Alguns intents d’explicar el canvi experimentat per les sirenes es produeixen de forma tardana, com aquest de Michel de Marolles de mitjans del segle XVII on explica en el seu tractat de mitologia titulat El temple de les muses que:

Les sirenes es van sentir tan despitades de no haver pogut detenir Ulisses que es van precipitar al mar, on la part inferior del seu cos es va convertir en peix i van conservar només el cap i la part superior de la seva anterior figura.”

Durant els segles XII i XIII enciclopèdies i bestiaris inclouen a les sirenes entre les bèsties perilloses. Per exemple Bartolomeus Anglicus al llibre De propietatibus rerum defineix a la sirena com:

monstrum quod dulcedini sui cantus trahit nautas ad periculum’, (monstres que amb la dolçor dels seus càntics atreuen els navegants al perill).

 

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r

Sirena. Morgan Library MS M.459 f. 8r


 

També Tomàs de Cantimpré a mitjans del segle XIII escriu a De natura rerum que són ‘animalia mortífera‘ i que ‘per musicum et dulcissimun melos‘ atreuen els mariners a un son profund per després esquarterar-los amb les urpes.

També Albert el Magne (1206-1280) descriu les sirenes al seu tractat De animalibus amb aquests termes:

Les sirenes són monstres marins que tenen a la part superior figura de dona, amb pits llargs i penjants per alletar els seus petits. D’aspecte horrible, cabells llargs i solts. En canvi, a la part baixa té urpes d’àguila; a la part superior, ales, i a la part posterior una cua escatosa amb la qual s’ajuda per nedar. I quan apareixen mostren els fills i emeten estranys i dolços xiulets que dormen als que els escolten, i un cop adormits, els trossegen. Però els cauts passen amb les orelles tapades, llançant flascons buits perquè les sirenes puguin jugar fins que el navili s’hagi allunyat.”

Brunetto Latini al seu Llibres del tresor escriu que:

les sirenes amb els seus cants dolços feien perir els homes de poc enteniment que anaven per la mar.”

Els mariners de l’època medieval explicaven haver vist sirenes amb regularitat i el mateix Cristòfor Colom informa que en va veure tres en el seu viatge a Amèrica de 1493. No hi ha cap dubte que les sirenes ocupaven un lloc destacat en la tradició dels navegants que creien que aquestes seduïen als homes amb la seva bellesa i el seu cant per arrossegar-los a la mort. Aquestes creences van ser reforçades per l’Església que les va convertir en emblema de la vanitat, la luxúria, la falsedat atribuïda a les dones i als perills de la sexualitat que porta els homes a la seva perdició moral.

 

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r

Il·lustració de sirena amb pinta i mirall. Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Foli 60r


 

Al segle XVII, alguns escriptors jesuïtes van començar a afirmar la seva existència real, incloent-hi Cornelius a Lapide, que va dir de la dona, “la seva mirada és com la del llegendari basilisc, la seva veu com de sirena, que encanta i amb la seva bellesa es priva de la raó”. Antonio de Lorea i Athanasius Kircher van argumentar que les sirenes haurien aparegut a bord de l’arca de Noè. Altres indiquen que les sirenes van ser pecadores que d’alguna manera van aconseguir sobreviure al diluvi.

La presència les sirenes en el món de l’art (tant culte com popular) la trobem de forma ininterrompuda des dels escrits assiris, grecs, romans i medievals fins a la filmografia de Walt Disney passant pel conte popular de Hans Christian Andersen. Ningú pot negar que les sirenes, que ara ja tenen més de tres mil anys d’antiguitat, continuen vives en l’imaginari col•lectiu humà.

 

Sirenes i l'arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)

Sirenes i l’arca de Noé a la Biblia de Nurenberg (1483)


 

Bibliografia i enllaços:

García Gual, Carlos; Sirenas. Seducciones y metamorfosis. Turner Publicaciones S.L. Col•lecció Noema (2014).

Borges, Jorge Luis; El libro de los Seres Imaginados. Emecé Editores (1978).

Rosen, Brenda; La Biblia de las criaturas míticas. Gaia Ediciones. Col•lecció Cuerpo-Mente (2009).

Homer; L’Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1993. Episodi de les sirenes p. 208 i p. 211-213. Episodi de les sirenes al web visat.cat.

Sirena, article de la viquipèdia (en català).

Piñero Moral, Ricardo; La mujer en el bestiario medieval: la virtualidad de las sirenas, article publicat a arvo.net (11-02-2008, en castellà).

Kasdan, Sairanés; Sirenas, bestiario medieval al blog la canción de la sirena (en castellà).

T.A., Mariló; Sirenas: Hijas del mar y perdición de los hombres. Article al web Ancient Origins (en castellà).

 

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)

Sirena amb pinta i mirall, simbols de la vanitat femenina. Luttrell Psalter (c.1340)


 
 
 
 

Sirenes (II)

 

Tres sirenes cantant, tocant la flauta i la lira. Bodleian Library, MS. Bodley, 602, foli 10r

Ulisses no va ser l’únic heroi que va sobreviure al cant de les sirenes. En el poema èpic El viatge dels argonautes de l’alexandrí Apol•loni de Rodes se’ns explica l’episodi de com Jàson i els seus companys que anaven embarcats a l’Argo (que per això són coneguts com els argonautes) també van poder sobreviure a la trobada amb les sirenes. Quan els argonautes passaren per davant de l’illa on habitaven, Orfeu, el músic formidable, féu un contra-cant tan melodiós que els tripulants de l’Argo no varen sucumbir a l’atracció d’aquelles; excepte el mariner anomenat Butes, que es va llançar de cap a l’aigua per anar a trobar-les. Afortunadament va intervenir la deessa Afrodita -que no mantenia bones relacions amb les sirenes, però sí amb Jàson i els argonautes- que el va salvar d’una mort segura rescatant-lo i portant-lo cap a Lilibèon (avui Marsala) on van tenir un fill.

Els versos són els següents (IV,890-919):

Un ferm vent impulsava la nau. Tot d’una
veieren la bonica illa Antemoesa, on les sirenes
de veu clara, filles de Aquelou, assalten amb l’encanteri
dels seus dolços cants a qualsevol que per allà s’aproximi.
Les va donar a llum, de l’amorosa trobada amb Aquelou,
la bella Terpsícore, una de les muses, i en altres temps,
cantant en cor, festejaven a la gloriosa filla de Demèter,
quan encara era donzella. Però ara eren en la seva figura semblants
en una meitat als ocells i en part a noies,
i sempre estaven a l’aguait des de la seva talaia de bon ancoratge.
! Com de sovint van arrabassar a molts el dolç retorn a la llar,
portant-los a morir devorats! Sense objeccions també per a ells
van deixar fluir de les seves boques el seu melodiós cant.
A punt van estar llavors de llançar les amarres de la seva nau
sobre aquelles riberes, de no ser pel fill de Eagre, el traci Orfeu.
Va prendre a les seves mans la lira Bistonia, i va fer ressonar
el ràpid ritme d’una melodia de marxa lleugera,
perquè les orelles que escoltessin s’estremissin al so
de les seves cordes. I la lira es va imposar sobre la veu de les donzelles.
Al temps el zèfir i una onada ressonant que va impulsar la popa
els van apartar i les sirenes van llançar ja lluny la seva veu imperceptible.
Però tot i així hi va haver un dels herois, el noble fill de Teleont,
Butes, que, enardit en el seu ànim per la veu de les sirenes,
només ell entre els seus companys va saltar cuitat del seu polit vaixell
al mar, i nedava entre ones purpúries per arribar a la riba.
Desgraciat! Quan aviat elles li haurien arrabassat el retorn!
Però es va compadir d’ell la sobirana de la muntanya Erice,
la deessa Cipria, i quan encara estava entre els remolins de la mar,
el va recollir i el va salvar, portant-lo benèvola a habitar la muntanya Lilibèon.
Els altres, aclaparats per la pena, les van deixar enrere …”

 

Detall d’una sirena de La Bibliothèque nationale de France


 
Plini el Vell, per la seva banda, considera a les sirenes de la família de les aus, per aquest motiu les trobem en el seu llibre Història Natural (X, 49, 136-137), dedicat a l’ornitologia. Plini no creia en aquestes temibles cantaires amb plomes i urpes d’au, i quan ens parla sobre les aus fabuloses, diu així:

I tampoc es creurà en les sirenes, encara que Dinó, pare del celebrat autor Clitarc, afirmi que n’hi ha a l’Índia i que amb el seu cant fan que als homes els abandonin les seves forces per esquarterar-los, quan estan sumits en el somni”.

Horaci, en la seva obra Epístola ad Pisones, fa menció a un híbrid de dona i peix i el presenta com una criatura que fa riure:

Desinat in piscem formosa superne; spectatum admissi, risum teneatis, amici” (Si en peix acabés el que és una bella dona per sobre, ¿Aguantaríeu el riure en veure-ho, amics?)

El Physiologus diu que la meitat inferior de les sirenes és ‘chenós‘ és a dir, de ganso o oca. Higí les descriu: ‘partem superiorem muliebrem habetant, inferiorem autem gallinaceam‘ i el mitòleg Vaticà II, 101, constata que: ‘Sirenes… fuerunt autem parte volucres, parte virgines, pedes gallinaceos habentes‘.

Aquest aspecte gallinaci no dóna, ni afavoreix, la bellesa de les antigues sirenes, per això no és d’estranyar que cap heroi de l’antiguitat se sentís atret físicament per aquestes temibles cantores.

 

Sirenes a Els Llibres del tresor de Brunetto Latini


 

S’explica que les sirenes van perdre les seves plomes com a càstig per reptar a les Muses a una competició de cant que van perdre. Després de tres derrotes consecutives (Orfeu, Odisseu i les Muses) decideixen suïcidar-se tirant-se de cap al fons del mar.

La fi de les sirenes apareix en un poema no gaire conegut anomenat Argonautica orphica, d’autor anònim, probablement del segle IV dC. Orfeu és el protagonista de la mateixa i explica que quan la nau en què viatge, l’Argo, arriba a les costes on habiten les sirenes i aquestes comencen a seduir amb les veus als mariners, Orfeu agafa la lira i comença, també ell, a cantar una melodia meravellosa:

Així que, mentre seguia jo prement la meva cítara
des de dalt del grisenc escull s’esglaiaren les sirenes
i van cessar el seu cant: una va deixar caure de la seva mà la flauta, l’altra la lira.
Van fer un horrible sanglot, perquè el lúgubre destí
d’una mort fatal els havia arribat. I des del cim
de l’espadada roca es van precipitar al fons del sorollós mar
i el seu cos i la seva arrogant figura es van transformar en roques.”
(Argonautica orphica, vss. 1284-1290).

 

Detall amb sirena del The Rutland Psalter. F. 108V (c. 1260) de la British Library