Catoblepas

Catoblepas, de Jan Jonston dibuixat a Historiae naturalis de quadrupedibus libri (Amsterdam, 1657).

Catoblepas, de Jan Jonston dibuixat a Historiae naturalis de quadrupedibus libri (Amsterdam, 1657).

El catoblepas (del grec καταβλέπω, “mirar cap avall”) és una criatura llegendària d’Etiòpia descrita en fonts grecoromanes en primer lloc per Plini el Vell i més tard per Claudi Elià. No és fins al segle XVIII que el naturalista George Cuvier associa aquest llegendari animal amb el nyu amb qui comparteix algunes característiques.

Plini el Vell a la seva obra Història Natural (llibre 8, capítol 21) ens explica:

Entre els etíops hespèrids es troba la font anomenada Nigris, naixement del riu Nil, segons ha estimat la majoria i com confirmen els arguments que hem exposat amb anterioritat. Al costat d’aquesta font es troba una fera salvatge anomenada catoblepas, de poc cos, pesat i lent en tots els seus membres, excepte el cap, molt pesat i gran que el seu cos gairebé no és capaç de suportar; sempre el manté cap a la terra, perquè si no ho fes, podria matar a tota la humanitat: perquè no hi ha ningú que miri els seus ulls, que encara sigui viu. Una propietat similar té la serpent anomenada basilisc…”

Claudi Elià a la seva Història dels animals en el capítol V del llibre VII explica:

A Líbia neixen moltes feres salvatges i, segons es diu, també és la terra de l’animal anomenat katóblepon; la seva figura porta a la memòria l’aspecte d’un toro, si bé el seu aire és menys afable; té les celles abundants, hirsutes i, per sota, brillen uns ulls no tan grans com els del bou, sinó més petits i injectats en sang; mai miren de front, sinó que claven la vista a terra i per això se’ls ha donat el nom de katóblepon (el que mira cap a baix). Uns flocs que s’assemblen a la crinera d’un cavall li cauen sobre el front, des de la part superior del cap, i li tapen la cara: així plena d’una por espantosa a qualsevol home que es creui amb ell.

El katóblepon menja arrels verinoses; quan fixa els seus ulls amb gest amenaçador, tal com un toro, aquests flocs tremolen i s’estarrufen, per aclarir els bifis i llançar per la gola un hàlit penetrant i fètid, que impregna l’aire al voltant al capdavant de la bèstia; tots els animals que s’aproximen i respiren aquells miasmes emmalalteixen immediatament, perden la veu i es convulsionen en agonia. El katóblepon sap que posseeix tals poders, cosa que tampoc ignoren els altres animals, els quals s’aparten d’ell espantats.”

Al llibre de Gai Juli Solí anomenat De mirabilibus mundi (‘Les meravelles del món’), que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium (‘Col•lecció de curiositats’), com de Polyhistor. Aquest últim era el títol donat per l’autor al llibre, la major part del qual està extret de la Naturalis Historiae de Plini el Vell i de la Geografia de Pomponi Mela. En ell es parla molt breument d’aquest animal, que en la seva descripció segueix fil per randa la de Plini el Vell:

Prop del riu Nigris neix el catoblepas, animal de poca presència i indolent; porta feixugament el seu cap, que és molt pesant; la seva mirada és perniciosa; en efecte, aquells que han creuat la vista amb els seus ulls, perden sobtadament la vida”.

Catoblepas, Der Naturen Bloeme manuscript (1350), National Library of the Netherlands

Catoblepas, Der Naturen Bloeme manuscript (1350), National Library of the Netherlands

Timoteu de Gaza, va ser un gramàtic grec actiu durant el regnat d’Anastasius (és a dir, de l’any 491 al 518) és l’autor d’un llibre titulat Sobre els animals que fa menció d’aquest animal, i ens diu:

els catoblepas emeten foc per les seves fosses nasals”.

Constantinus Manasses, historiador bizantí del segle XII, és l’autor de l’obra Synopsis historike (‘Sinopsi històrica’) que és una crònica dels esdeveniments entre la creació del món i el final del regnat de Nicèfor Botaniates (l’any 1081) esmenta (seguint a Timoteu de Gaza) en el llibre 2, capítol 39 de la Synopsis historike:

el catoblepas el de la respiració de foc”.

Bartholomaeus Anglicus (Bartomeu d’Anglaterra 1203-1272) fou un erudit escolàstic membre de l’Orde franciscà, autor del compendi De proprietatibus rerum (‘Sobre les propietats de les coses’), datat de 1240. Aquest va ser un dels llibres més populars de l’Edat Mitjana en forma d’enciclopèdia. En el llibre 18 del De proprietatibus rerum (seguint perfectament a Plini) hi trobem aquesta informació:

Entre els hespèrids i etíops hi ha una font que molts homes creuen que és la font del Nil i, al seu costat, hi ha una bèstia salvatge coneguda com a catoblepas, té un cos petit ben proporcionat en tots els seus membres excepte l’enorme cap que sempre li penja cap al terra, però això és quelcom favorable per a la humanitat. Tot allò que mirin els seus ulls morirà, el mateix que passa amb el basilisc…” (Fragment extret de l’edició de Steele de 1905).

El catoblepas està descrit també a Els quaderns de Leonardo da Vinci i segueix les descripcions dins la tradició d’autors anteriors:

Es troba a Etiòpia prop del naixement del Nigricapo. No és un animal molt gran, no és molt actiu, i el seu cap és tan pesat que li costa molta feina aixecar-lo, per la qual cosa sempre mira a terra. En cas contrari seria una gran pesta per a la humanitat, ja que qualsevol que creués la seva mirada amb els seus ulls moriria immediatament.”

Gustave Flaubert en el capítol VII de Les temptacions de Sant Antoni (1874) parla del catoblepas en aquests termes:

El catoblepas és un búfal negre amb el cap d’un porc, que arrossega per terra i que se subjecta a les seves espatlles mitjançant un coll prim, llarg i flàccid com una tripa buida.
Es rebolca per terra i les seves peülles desapareixen sota l’enorme pelussera que li tapa la cara.

-Gros, malenconiós i esquerp, romanc sempre en el mateix lloc, notant sota el meu ventre la calor del fang. El meu cap és tan pesat, que m’és impossible mantenir-lo dret. L’enrotllo entorn del meu cos, lentament, i amb la mandíbula entreoberta, arrenco amb la meva llengua les herbes verinoses que ha regat el meu alè. Una vegada, em vaig devorar les potes sense adonar-me.
Ningú, Antoni, ha vist mai els meus ulls, o aquells que els van veure van morir després. Si aixequés les meves parpelles roses i inflades, immediatament moriries.”

A El libro de los seres imaginarios Jorge Luis Borges també dedica una entrada al catoblepas:

Plinio (VIII, 32) cuenta que en los confines de Etiopía, no lejos de las fuentes del Nilo, habita el Catoblepas.

«Fiera de tamaño mediano y de andar perezoso. La cabeza es notablemente pesada y al animal le da mucho trabajo llevarla; siempre se inclina hacia la tierra. Si no fuera por esta circunstancia, el Catoblepas acabaría con el género humano, porque todo hombre que le ve los ojos, cae muerto.»

Catoblepas, en griego, quiere decir «que mira hacia abajo». Cuvier ha sugerido que el gnu (contaminado por el basilisco y por las gorgonas) inspiró a los antiguos el Catoblepas. “

Borges acaba l’entrada del catoblepas amb la descripció que en fa Flaubert a Les temptacions de Sant Antoni i que ja em transcrit unes línies més amunt.

Monstre Catoblepas d'Edward Topsells a The History of Four-Footed Beasts And Serpents (London 1658)

Monstre Catoblepas d’Edward Topsells a The History of Four-Footed Beasts And Serpents (London 1658)

 
 

Bibliografia i enllaços:

Borges, Jorge Luis; El libro de los seres imaginarios. Emecé Editores, 1978.

Catoblepas. Article de la Wikipedia (en anglès) Consultat el 26-07-2020.

Catoblepas. Article de Medieval Bestiary. Consultat el 25-07-2020.

Catoblepas. Article del web Grimorio de Bestias. Consultat 26-07-2020.

Catoblepas. Article de Wiki mitologia. Consultat el 27-07-2020.

Eliano, Claudio; Historia de los animales. Ediciones Orbis, 1987.

Flaubert, Gustave; Las tentaciones de San Antonio. Ediciones Orbis, 1986.

Katobleps. Article al web Theoi.com. Consultat el 27-07-2020.

Plini el Vell; The Eight Booke of the Historie of Nature. Traduït a l’anglès per Philemon Holland, (1601). Document de la Universitat de Chicago al web. Plana consultada 25-09-2020.

 
 
 

Leucrota

Leucrota al Bestiari d'Aberdeen (full 15v)

Leucrota al Bestiari d’Aberdeen (full 15v)

La leucrota (també coneguda com a leucrocotta, crocotta, corocotta o crocuta; en grec κοροκόττας) són criatures mitològiques similars a les hienes descrites en fonts grecoromanes. És descrita de forma molt similar a la hiena i apareix en nombrosos bestiaris medievals. L’hàbitat d’aquestes criatures se situava a l’Índia o Etiòpia, però hem de tenir en compte que tots dos territoris no es corresponen amb els països així anomenats en l’actualitat i que moltes vegades tots dos termes eren intercanviables.

A l’obra Índica escrita per Ctèsias de Cnidos (que ens ha arribat resumida per Foci a l’època bizantina) hi podem llegir:

A Aithiopia (Etiòpia) hi ha un animal anomenat Krokottas, vulgarment conegut com a Kynolykos (gos-llop), de sorprenent força. Es diu que imita la veu humana, per a cridar als homes a la nit i devora a aquells que se li acosten. És brau com un lleó, ràpid com un cavall i tan fort com un toro. No se’l pot vèncer amb cap arma d’acer,”

Crocotta (Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Full 14v)

Crocotta (Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Full 14v)

Estrabó en el llibre XVI de la seva Geografia escriu:

Les crocuttas són una descendència mixta de llop i gos, com diu Artemidor. Però el que diu Metrodor d’Escepsis en el seu llibre “Hàbits” és com un mite i ha de ser ignorat.”

En el llibre VIII, capítol XXX de la Història Natural escrit per Gai Plini Segon més conegut com a Plini el Vell se’ns diu:

Etiòpia produeix (…) molts altres animals monstruosos (…) crocottes, que semblen néixer del gos i del llop, trencant tot amb les seves dents i immediatament digerint el que han devorat (…). El leucrocota, un animal extremadament ràpid, de la grandària del ruc, les potes de cérvol, el coll, la cua i el pit del lleó, el cap de teixó, el peu bifurcat, la boca tallada fins a les oïdes, i en lloc de dents, un os continu: s’afirma que aquest animal imita la veu humana.”

I en el capítol XLV Plini el Vell continua explicant:

En apariar-se amb hienes, la lleona d’Etiòpia engendra la crocuta, que imita tant les veus dels homes com les del bestiar. Mai parpelleja; les dues mandíbules, sense genives, estan proveïdes de dentició contínua; aquestes dues dents encaixen entre si, de manera que la reunió no els desgasti.”

Leucrota al Bestiari de Peterborough, ms-53, 193v

Leucrota al Bestiari de Peterborough, ms-53, 193v

Claudi Elià en el llibre VII, capítol 22 de la seva obra Història dels animals ens explica:

La hiena comuna i la hiena de líbia, que rep el nom de korokottas, són feres menyspreables. Per exemple, la hiena s’acosta de nit a la cleda i imita a un home vomitant; els gossos s’hi acosten, creient que es tracta d’éssers humans, i la hiena els atrapa i dóna bon compte d’ells.
Ara he de referir-me al caràcter maligne de la hiena líbia, de la que també m’han arribat notícies. S’amaga en el fons del bosc, per escoltar als llenyataires, que es criden els uns als altres i que conversen entre ells. Més tard, imita les veus que ha escoltat i fins i tot arriba a parlar –per més que això sembli un conte fantasiós- amb un to semblant al dels homes, repetint els noms que hagi sentit; l’home que així cridat s’hi aproxima; la bèstia s’aparta una mica i el torna a cridar; l’home segueix a la recerca de la veu i quan la hiena líbia l’ha apartat dels seus companys de treball i l’ha aïllat, es llença sobre d’ell i el mata, convertint-se en menjar el que fóra atrapat per la seva veu.”

Porfiri al llibre III de Sobre l’abstinència escriu:

(…) Però la hiena de l’Índia, que els nadius anomenen crocotta, parla d’una manera tan humana, i això sense mestre, que va a les cases i crida a la persona que sap que pot derrotar fàcilment. També imita la veu de qui és més volgut, i prestaria fàcilment més atenció a la persona a la qual anomena; de manera que, encara que els indis ho saben, sent enganyats a través de la similitud i obeint la crida, surten i són destruïts.”

L’autor o autors de la Història Augusta escriuen en el llibre X, capítol 9 que dediquen a la vida d’Antoní Píus:

(…) Va celebrar jocs en els quals mostrava elefants i els animals anomenats corocottas i tigres i rinoceronts, fins i tot cocodrils i hipopòtams, en resum, tots els animals de la terra sencera; i va presentar en una sola actuació fins a cent lleons juntament amb tigres.”

Leucrota al Bestiari de Rochester (Royal ms 12, f xiii, f 23r)

Leucrota al Bestiari de Rochester (Royal ms 12, f xiii, f 23r)

Tant per a Gai Juli Solí com per a Plini el Vell la Hyaene crocuta constituïa un fantàstic encreuament de la hiena a la qual donaven el nom de corocotta. Claudi Elià i Porfiri es limiten a atribuir-l’hi la suposada habilitat d’imitar veus i enganyar a les persones a les quals mata i devora. Amb el nom de crocotta es coneixia, en canvi, a un imaginari animal nascut de gos i llop, però descrit amb els caràcters de la hiena com fan Plini i Estrabó.

Durant l’edat Mitjana la leucrota és àmpliament documentada en els bestiaris encara que la seva descripció i la seva representació varia bastant segons els manuscrits confonent i mesclant les diferents fonts, tot i que la majoria d’ells respecten la forma de la hiena-lleó. Durant l’edat Mitjana l’animal és investit amb alguna qualitat que no tenia en les fonts més antigues com ara que els ulls de la leucrota ostentaven poders oraculars quan el seu posseïdor se’ls col•locava sota la llengua.

Jorge Luis Borges a El libro de los seres imaginarios reserva a aquesta criatura una entrada que anomena Crocotas y Leucrocotas, en la que explica a la perfecció tant les fonts com la criatura:

Ctesias, médico de Artajerjes Mnemón, se valió de fuentes persas para urdir una descripción de la India, obra de valor inestimable para saber cómo los persas del tiempo de Artajerjes Mnemón se imaginaban la India. El capitulo treinta y dos de ese repertorio ofrece una noticia del lobo-perro; Plinio (VIII, 30) dio a ese hipotético animal el nombre de crocota y declaró que no había nada que no pudiera partir con los dientes y acto continuo digerir. Más precisa que la crocota es la leucrocota en la que ciertos comentadores han visto un reflejo del gnu, y otros de la hiena, y otros, una fusión de los dos. Es rapidísima y del tamaño del asno silvestre. Tiene patas de ciervo, cuello, cola y pecho de león, cabeza de tejón, pezuñas partidas, boca hasta las orejas y un hueso continuo en lugar de dientes. Habita en Etiopía (donde asimismo hay toros salvajes, armados de cuernos movibles) y es fama que remeda con dulzura la voz humana.”

Leucrota al Bestiari Ashmole 1511, 22r

Leucrota al Bestiari Ashmole 1511, 22r

Hi ha bestiaris com el Bestiari de Northumberland, que inclouen una hiena i una leucrota, amb descripcions diferenciades.

El nom científic de la hiena tacada (Crocuta crocuta) es va treure de la crocotta mitològica, i hi ha algunes similituds en la descripció: les hienes tenen dents i mandíbules molt potents, poden digerir una gran varietat d’aliments, se sap que excaven per desenterrar els cossos humans per menjar-los, a més, poden fer vocalitzacions similars a les humanes com per exemple la seva rialla que és mundialment coneguda. El folklore local sobre les hienes parla que poden canviar de forma i de gènere (de fet, els mascles i les femelles són difícils de distingir) que sumat a la parla humana fomenta la creença que la hiena pot haver estat el model per a la crocotta.

 
 

Bibliografia i enllaços:

Borges, Jorge Luis; Crocotas y Leucrocotas a El libro de los seres imaginarios. Emecé Editores, 1978.

Eliano, Claudio; Historia de los animales. Ediciones Orbis, 1987.

Crocotta. Article de la Wikipedia (en anglés). Consultat 22-06-2020.

Leucrota. Article a The Medieval Bestiary (en anglès). Consultat el 22-06-2020.

Leucrota. Article de la Wikipedia (en castellà). Consultat el 22-06-2020.

Leukokrottas. Article de Theoi.com (en anglès). Consultat el 22-06-2020.

Leucrocotta. Article al web El bestiario del Hypogripho Dorado. Consultat el 22-06-2020.

Leucrota al Liber de Naturis Bestiarum ms Bodley 533, 7r

Leucrota al Liber de Naturis Bestiarum ms Bodley 533, 7r

 
 
 

Sirenes (II)

 

Tres sirenes cantant, tocant la flauta i la lira. Bodleian Library, MS. Bodley, 602, foli 10r

Ulisses no va ser l’únic heroi que va sobreviure al cant de les sirenes. En el poema èpic El viatge dels argonautes de l’alexandrí Apol•loni de Rodes se’ns explica l’episodi de com Jàson i els seus companys que anaven embarcats a l’Argo (que per això són coneguts com els argonautes) també van poder sobreviure a la trobada amb les sirenes. Quan els argonautes passaren per davant de l’illa on habitaven, Orfeu, el músic formidable, féu un contra-cant tan melodiós que els tripulants de l’Argo no varen sucumbir a l’atracció d’aquelles; excepte el mariner anomenat Butes, que es va llançar de cap a l’aigua per anar a trobar-les. Afortunadament va intervenir la deessa Afrodita -que no mantenia bones relacions amb les sirenes, però sí amb Jàson i els argonautes- que el va salvar d’una mort segura rescatant-lo i portant-lo cap a Lilibèon (avui Marsala) on van tenir un fill.

Els versos són els següents (IV,890-919):

Un ferm vent impulsava la nau. Tot d’una
veieren la bonica illa Antemoesa, on les sirenes
de veu clara, filles de Aquelou, assalten amb l’encanteri
dels seus dolços cants a qualsevol que per allà s’aproximi.
Les va donar a llum, de l’amorosa trobada amb Aquelou,
la bella Terpsícore, una de les muses, i en altres temps,
cantant en cor, festejaven a la gloriosa filla de Demèter,
quan encara era donzella. Però ara eren en la seva figura semblants
en una meitat als ocells i en part a noies,
i sempre estaven a l’aguait des de la seva talaia de bon ancoratge.
! Com de sovint van arrabassar a molts el dolç retorn a la llar,
portant-los a morir devorats! Sense objeccions també per a ells
van deixar fluir de les seves boques el seu melodiós cant.
A punt van estar llavors de llançar les amarres de la seva nau
sobre aquelles riberes, de no ser pel fill de Eagre, el traci Orfeu.
Va prendre a les seves mans la lira Bistonia, i va fer ressonar
el ràpid ritme d’una melodia de marxa lleugera,
perquè les orelles que escoltessin s’estremissin al so
de les seves cordes. I la lira es va imposar sobre la veu de les donzelles.
Al temps el zèfir i una onada ressonant que va impulsar la popa
els van apartar i les sirenes van llançar ja lluny la seva veu imperceptible.
Però tot i així hi va haver un dels herois, el noble fill de Teleont,
Butes, que, enardit en el seu ànim per la veu de les sirenes,
només ell entre els seus companys va saltar cuitat del seu polit vaixell
al mar, i nedava entre ones purpúries per arribar a la riba.
Desgraciat! Quan aviat elles li haurien arrabassat el retorn!
Però es va compadir d’ell la sobirana de la muntanya Erice,
la deessa Cipria, i quan encara estava entre els remolins de la mar,
el va recollir i el va salvar, portant-lo benèvola a habitar la muntanya Lilibèon.
Els altres, aclaparats per la pena, les van deixar enrere …”

 

Detall d’una sirena de La Bibliothèque nationale de France


 
Plini el Vell, per la seva banda, considera a les sirenes de la família de les aus, per aquest motiu les trobem en el seu llibre Història Natural (X, 49, 136-137), dedicat a l’ornitologia. Plini no creia en aquestes temibles cantaires amb plomes i urpes d’au, i quan ens parla sobre les aus fabuloses, diu així:

I tampoc es creurà en les sirenes, encara que Dinó, pare del celebrat autor Clitarc, afirmi que n’hi ha a l’Índia i que amb el seu cant fan que als homes els abandonin les seves forces per esquarterar-los, quan estan sumits en el somni”.

Horaci, en la seva obra Epístola ad Pisones, fa menció a un híbrid de dona i peix i el presenta com una criatura que fa riure:

Desinat in piscem formosa superne; spectatum admissi, risum teneatis, amici” (Si en peix acabés el que és una bella dona per sobre, ¿Aguantaríeu el riure en veure-ho, amics?)

El Physiologus diu que la meitat inferior de les sirenes és ‘chenós‘ és a dir, de ganso o oca. Higí les descriu: ‘partem superiorem muliebrem habetant, inferiorem autem gallinaceam‘ i el mitòleg Vaticà II, 101, constata que: ‘Sirenes… fuerunt autem parte volucres, parte virgines, pedes gallinaceos habentes‘.

Aquest aspecte gallinaci no dóna, ni afavoreix, la bellesa de les antigues sirenes, per això no és d’estranyar que cap heroi de l’antiguitat se sentís atret físicament per aquestes temibles cantores.

 

Sirenes a Els Llibres del tresor de Brunetto Latini


 

S’explica que les sirenes van perdre les seves plomes com a càstig per reptar a les Muses a una competició de cant que van perdre. Després de tres derrotes consecutives (Orfeu, Odisseu i les Muses) decideixen suïcidar-se tirant-se de cap al fons del mar.

La fi de les sirenes apareix en un poema no gaire conegut anomenat Argonautica orphica, d’autor anònim, probablement del segle IV dC. Orfeu és el protagonista de la mateixa i explica que quan la nau en què viatge, l’Argo, arriba a les costes on habiten les sirenes i aquestes comencen a seduir amb les veus als mariners, Orfeu agafa la lira i comença, també ell, a cantar una melodia meravellosa:

Així que, mentre seguia jo prement la meva cítara
des de dalt del grisenc escull s’esglaiaren les sirenes
i van cessar el seu cant: una va deixar caure de la seva mà la flauta, l’altra la lira.
Van fer un horrible sanglot, perquè el lúgubre destí
d’una mort fatal els havia arribat. I des del cim
de l’espadada roca es van precipitar al fons del sorollós mar
i el seu cos i la seva arrogant figura es van transformar en roques.”
(Argonautica orphica, vss. 1284-1290).

 

Detall amb sirena del The Rutland Psalter. F. 108V (c. 1260) de la British Library