Panotii

 

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d'Hartmann Schedel

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d’Hartmann Schedel


 

Els panotii són criatures antropomorfes llegendàries esmentades en diversos textos de la antiguitat i l’edat Mitjana. Es caracteritzen per les seves llargues orelles amb les quals, segons algunes fonts, s’emboliquen per dormir. S’explica que eren criatures poregoses i esquives; alguns, quan se sentien acorralats, estenien les orelles com si fossin ales per impulsar-se amb elles i fugir a gran velocitat.

Un passatge de l’obra Bíblos istorikí̱, («El llibre de les històries»), més coneguda pel nom de Chiliades, («Milers») de Joan Tzetzes, un erudit bizantí del segle XII, ens fa saber que Escílax de Carianda fou la primera persona en donar a conèixer aquests éssers. Recordem que aquest viatger grec fou enviat a l’Índia per Darios I, el Gran, durant l’últim terç del segle VI aC., va descendir pel riu Indus fins el mar, va passar cap a l’oceà Índic i cap a la mar Roja, des d’on es va dirigir altre cop a Cària en un viatge que va durar tretze mesos. Un cop a Grècia va ficar per escrit les vicissituds del seu viatge. Escílax dona als orelluts el nom de Otoliknoi, distingint-los d’una altra tribu que posseeixen oïdes similars, els Enotokoitai, les orelles dels quals són encara més grans de manera que dormen sobre una i es cobreixen amb l’altra.

 

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v


 

A començaments del segle IV aC., Ctèsies de Cnidos, un metge de la cort del rei persa Artaxerxes II Memnon, va escriure un llibre sobre l’Índia del qual en tenim només fragments. Per sort, Foci, patriarca de Constantinoble, va realitzar un resum de cites d’escriptors clàssics, les obres originals dels quals no han arribat fins nosaltres. Segons Ctèsies, hauria existit una tribu indígena integrada per persones amb orelles tan llargues que els cobrien l’espatlla i els braços.

Foci explica que a les muntanyes de l’Índia, on creixen els joncs, viu un poble de prop de trenta mil persones. Les dones donen a llum una sola vegada en les seves vides i els seus fills neixen amb els cabells blancs. Conserven aquest color fins a l’edat de trenta anys, i després es tornen gradualment negres, però que als seixanta, la barba i els cabells són tan negres com el banús. Tenen vuit dits per mà i vuit dits en cada peu. Les seves orelles són tan llargues que es toquen i que amb elles es cobreixen l’esquena i els braços fins als colzes.

Entre el 300 i el 290 aC., Megastenes, escriptor grec que va viatjar a l’Índia com embaixador, parla d’aquests éssers en la seva obra Indika i Estrabó segueix les seves explicacions en la seva obra Geografia (XV, 1, 57).

Fragment del foli 243 de la Biblia d'Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Fragment del foli 243 de la Biblia d’Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Al començament de la nostra era, Pomponi Mel•la és el primer escriptor llatí en difondre notícies dels panotii. En la seva obra De Chorographia, a aquestes persones les anomena panoti seguint la interpretació etimològica donada pels autors grecs, és a dir ‘tot orelles’. Independentment de Pomponi Mel•la, Gaius Plinius Secundus, més conegut com a Plini el Vell, informa d’una faula semblant i Gai Juli Solí al seu llibre anomenat De mirabilibus mundi («Les meravelles del món») que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium («Col•lecció de curiositats»), com de Polyhistor, copiarà els textos de Plini:

Fanesiorum aliae (insulae) in quibus nuda alioquin corpora prae grandes ipsorum aures tota contegant “ (Història natural, IV, 27, 95)

mentre que Gai Juli Solí, diu:

Esse et Phanesiorum, quorum aures adeo in effusam magni tudinem dilatentur, ut reliqua viscerum illi contegant nec amiculum aliud sit quam ut membris membra vestiunt.” (Collectanea rerum memorabilium, 19, 8)

Els autors medievals que escriuen sobre els panotii són pocs. El motiu el podem trobar en que a l’obra De civitate dei («La ciutat de Déu»), catàleg fonamental dels monstres medievals de Agustí d’Hipona no se’ls anomena. Amb anterioritat tampoc els mencionen Aule Gel•li, ni Marcià Mineu Fèlix Capel•la, que són, junt amb Sant Agustí, els tres autors de més importància per l’estudi de las fonts de la teratologia medieval, fet pel qual s’entén que la difusió d’aquesta història sigui limitada.

 

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)


 

Isidor de Sevilla (560-636) parla d’aquests éssers seguint a Gai Juli Solí, afegint que aquestes persones viuen a Escítia. Segons els autors romans Plini el Vell i Gai Juli Solí, els panotii viuen a les costes d’Escandinàvia i segons Pomponi Mel•la a les illes Oaeonae prop de Sarmàtia. Isidor es la font de Ràban Maur (780-856), Bartolomeu l’anglés (circa 1203-1272), Vicent de Beauvais (circa 1189-1264), del Liber ChronicarumCrònica de Nuremberg») de Hartmann Schedel (1493), del Lucidarius, en la seva versió impresa el 1535 i el text del mapamundi d’Hereford (segona meitat del segle XIII). Tota la informació d’aquests autors prové de la mateixa font.

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

També beu d’Isidor el capítol CLXXV de la Gesta Romanorum, una mena d’antologia d’històries anònimes pseudo antigues, escrites a Anglaterra abans de 1342, que tracten de moralitzar als lectors. En aquest cas les enormes orelles del panotii són un mitjà per sentir millor la paraula de Déu i preservar l’ànima i el cos del pecat.

Els panotii també són mencionats al De imagine mundi de Honoré d’Autun (circa 1120) i una dada curiosa és que la polidactília, documentada per Foci a través dels autors grecs, es deixa de mencionar en els textos medievals.

A les darreries de l’edat Mitjana, se’ls anomena en llibres de viatges i meravelles. Els trobem en autors com Odoric de Pordenone que posteriorment va ser plagiat per un autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, pocs anys després del viatge d’Odoric; i en alguns mapamundis dels segles XIII i XIV.

 

Panotii al gravat de les faules d'Isop, de Sebastian Brant (1501)

Panotii al gravat de les faules d’Isop, de Sebastian Brant (1501)


 

Tot just després del descobriment d’Amèrica diferents autors i viatgers ja localitzen els panotii al nou continent. Diferents tribus americanes van rebre aquest nom i són mencionades en les cròniques amb certa freqüència. Fins i tot Antonio Pigafetta, cronista de Magallanes després del viatge al voltant del món, va escriure que ell havia sentit que,

En aquestes illes hi ha homes amb les orelles tan grans que es cobreixen els braços amb aquelles. Aquests homes són els Cafres.”

tot i que afegeix que, com no els va poder veure per ell mateix, no va donar crèdit a aquesta història. El governador Diego Velasquez, va ordenar a Hernán Cortés trobar la raça dels orejones; Álvar Núñez Cabeza de Vaca assegura que un dels seus capitans els va trobar en una illa que va anomenar el paraíso de los orejones i Richard Harcourd l’any 1613 va mencionar una tribu d’homes de llargues orelles que habitaven a les ribes del riu Maroni, a la Guyana.

Panotii de Vezelay

El panotii estan presents al portal de la basílica de Sainte-Madeleine de Vézelay a França (segle XI). Al timpà del portal central de l’església estan representats els apòstols que separen el caos del món de l’oceà. El caos és representat per mitjà de panotii.

Altres llocs del món tenen mites similars. Per exemple a Malàisia hi ha una figura infernal que destaca per la grandària de les orelles, és un dels guardians de l’inframón i tindria les orelles tan grans com per permetre que les ànimes dels morts hi trobessin refugi. Al Japó, tenen el choji, també amb unes orelles de grans dimensions i a Melanèsia tenen els dogai, uns éssers peluts i amb orelles tan desproporcionades que les poden utilitzar com arpons de pesca.

 

Detall de panotii al llibre Meravelles de l'est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r

Detall de panotii al llibre Meravelles de l’est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r


 
 

Bibliografia i enllaços:

Lecouteux, Claude. Les Panotéens: Sources, diffusion, emploi. Etudes Germaniques, 35 (1980), p. 253-266 (en francès)

Panozio Article de la Wikipedia (en italià)

Panotii Article de la Wikipédia (en francès)

Panotii, pueblo mítico de orejones. Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 27, 13 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 94 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Monsters and Marvels in the Beowulf Manuscript a la British Library (en anglès)

 

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d'Ulyssis Aldovandi (1642)

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d’Ulyssis Aldovandi (1642)

 
 
 

Anuncis

POLIDACTÍLIA

En el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, polidactília es defineix com:

f PAT Anomalia congènita consistent en l’existència de dits supernumeraris.”

Els dits supernumeraris són comuns. La polidactília és un trastorn genètic heretat com un tret dominant. Sovint, els dits addicionals són inútils perquè no estan completament formats i no tenen el desenvolupament muscular adequat. El que ja no és tant comú es que artistes de totes les èpoques representin aquesta anomalia congènita en les seves obres.

A continuació us proposo vuit exemples de polidactília en el món l’art que he localitzat:

PINTURES RUPESTRES DE L’ABRIGO DE LA DIOSA (Jaén)

Pintura rupestre de l'Abrigo de la Diosa a Jaén

Pintura rupestre de l’Abrigo de la Diosa a Jaén (web de l’autor)

La Deessa es representada com un ésser antropomorf de característiques úniques. Té un cap trilobulat, que pot ser la representació d’un tocat d’una espècie d’adorn. Té els braços en creu amb les mans obertes. Una dada curiosa és que la seva mà dreta té sis dits. El tronc es d’amplada uniforme i el seu extrem inferior acaba en sis plomalls de traç fi idèntic al dels dits. A l’altura del coll, als braços i sobre el tronc apareixen nombrosos punts alineats a manera de comptes de collar.

LA MADONNA DE SANT SIXT

La madonna de Sant Sixt de Rafael

La madonna de Sant Sixt de Rafael


Rafael de Sanzio, més conegut com Rafael, va pintar un parell de quadres en el que algunes de les figures representades tenen sis dits.

Una d’aquestes obres és “La Madonna de Sant Sixt”, pintada en 1516. El pintor va dibuixar sis dits a la mà dreta del Papa Sixt IV, que acompanya Santa Bàrbara, a la Mare de Déu i el nen Jesús, al costat d’una parella de querubins.

L’anomalia no és que el Papa tingués realment sis dits, ni que Rafael s’equivoqués al pintar, sinó que el motiu recau en el simbolisme que el número sis tenia al segle XVI: representava la capacitat de tenir un sisè sentit o la capacitat per interpretar somnis profètics. En aquest cas està clar el valor simbòlic, perquè a més dels sis dits, en el quadre hi ha sis figures i Sixt significa sis en llatí.

LES NOCES DE LA VERGE

Les noces de la Verge

Les noces de la Verge

Rafael ja havia pintat un altre personatge amb un dit supernumerari un parell d’anys abans en el quadre “Les noces de la Verge” (1513-14), on, pel motiu ja explicat, va pintar també sis dits al peu esquerre de Sant Josep.

Els sis dits de Sant Josep

Els sis dits de Sant Josep

AUTORETRAT AMB SET DITS

Marc Chagall autoretrat amb set dits (1913)

Marc Chagall autoretrat amb set dits (1913)

Trobem un gran exemple de polidactília en la pintura “Autoretrat amb set dits” del pintor rus Marc Chagall pintat cap a 1912-1913. Tot i que ell no va patir la malformació, l’artista es representa amb dos dits de més a la mà esquerra. L’historiador d’art Sandor Kuthy suggereix que l’anomalia física en la pintura havia estat un símbol del pintor per indicar l’energia total utilitzada en la realització d’una tasca.

LA JUNGLA

La Jungla de Wilfredo Lam

La Jungla de Wilfredo Lam

Aquesta obra de Wilfredo Lam, realitzada el 1943, en el moment de la seva presentació al públic va provocar un escàndol a causa de la seva suposada ferocitat. A l’obra es confonen les vides humana, animal i vegetal. Al•ludeix a l’art Africà i en especial a les màscares africanes recordant algun dels quadres de Picasso. Presenta una composició que uneix quatre figures i entrellaça els seus cossos en una espessor cada vegada més densa, claustrofòbica i pertorbadora. Una d’aquestes figures també té un dit del peu supernumerari.

Detall del peu a La Jungla de Wilfredo Lam

Detall del peu a La Jungla de Wilfredo Lam

ARRIAZA – ALCATRAZ II

Arriaza - Alcatraz II

Arriaza – Alcatraz II

Obra realitzada per Roberto González Fernández l’any 2001 sobre l’illa i la presó d’Alcatraz que es troben a la badia de San Francisco just quan va ocórrer l’atemptat de l’11 de setembre a les Torres Bessones. Per això l’autor no va poder sortir de San Francisco en varis dies. Segons el mateix autor, ‘Arriaza’, és una illa imaginària que viatja pel món. L’autor, rememorant els seus estudis d’Història de l’Art i l’obra de Rafael “Les noces de la Verge” dibuixa en aquest quadre un peu dret que també té sis dits.

Detall del procés d'elaboració del quadre Alcatraz II - Arriaza

Detall del procés d’elaboració del quadre Alcatraz II – Arriaza ( web de l’autor )

NUDITAS

Nuditas de Dino Valls (2010)

Nuditas de Dino Valls (2010) (web de l’autor)

En aquest quadre de Dino Valls de l’any 2010 veiem tres cercles de pell nua, tres parells de mans sobre la taula i un bust anatòmic, d’esquena, repetit tres vegades al llarg de les tres files i les tres columnes. Sobre la taula, davant les mans mig ocultes de la jove nua de cos i ànima, els ulls de la qual ens miren amb un aire de desemparament plorós i desconfiat, hi ha altres mans simbòliques: làmines, exvots, fragments d’escultura, una mà real, l’evidència fotogràfica d’un cas de polidactília i un amulet àrab contra el mal d’ull anomenat mà de Fàtima.

FRINGE (Sèrie televisiva 2008-2013)

Els sis dits de la telesèrie 'Fringe'

Els sis dits de la telesèrie ‘Fringe’

A cada tall publicitari dels capítols de la sèrie televisiva ‘Fringe’ apareix un de fins a nou símbols, cada un d’ells és un canvi antinatural que reflecteix l’esperit de la sèrie a més de crear un halo enigmàtic al voltant de la mateixa. Un d’aquests símbols és una mutació, una mà amb sis dits.