Bernat de Sarrià (II)

 

Jaume II presidint Corts a Barcelona

Jaume II presidint Corts a Barcelona


 

Una de les clàusules de la Pau d’Anagni establia el casament de Jaume II amb Blanca d’Anjou, filla de Carles el Coix, rei de Nàpols. Blanca va traslladar-se a Perpinyà pel casament.

Tanmateix, abans d’acceptar-la en matrimoni Jaume II va voler assegurar-se que la núvia fos del seu gust i va enviar Bernat de Sarrià a visitar-la. Bernat va informar favorablement el monarca i va escortà la joveníssima princesa Blanca que només tenia dotze anys, fins al monestir de Vilabertran, a l’Alt Empordà, on es va celebrar el matrimoni el 29 d’octubre de 1295.

 

Santa Maria de Vilabertran

Santa Maria de Vilabertran


 

Bernat de Sarrià hi va ser present i Ramon Muntaner, que ja havia servit el rei Jaume a Sicília, que també va ser present al casament en deixà, de nou, testimoni a la seva Crònica:

Què us diré? Tanta de gent hi havia de l’una part e de l’altra, que Peralada, e Cabanes, e Sant Feliu, e Figueres, e Vilabertran e el Far, e Vilatenim, e Vilasèquer e Castelló d’Empúries, e Vilanova e tota aquella encontrada era plena de gent. E lo senyor rei d’Aragon faïa donar ració complida a tothom, de totes coses, així a estranys com a privats. E el solaç e el deport se moc entre ells, que el senyor rei d’Aragon anà veure lo rei Carles i la infanta muller sua; i li posà lo senyor rei la corona al cap, la pus rica e la pus bella que anc reina portàs en testa: e d’aquella hora a avant hac nom regina d’Aragon. Què us diré? Les joies foren grans qui es donaren de les unes parts a les altres; e fo ordonat que ab la gràcia de Déu, que la missa oïssen al monestir de Vilabertran, e que faessen llurs noces; e lo senyor rei féu-hi fer una casa de fusta, la pus bella que anc fos feta de fusta. E lo monestir és honrat lloc, e bell e bon. (…) La una raó per lo matrimoni qui a la bona hora se féu, que ben pot hom dir que anc tan bell parell de marit e de muller no s’acostaren null temps…”

 

Tomba de Blanca d'Anjou al Monestir de Santes Creus

Tomba de Blanca d’Anjou al Monestir de Santes Creus


 

L’estiu del 1296 començava l’annexió de Múrcia, amb la presa d’Alacant: Jaume II arribava per mar i el comandant Bernat de Sarrià per terra. Elx, Oriola i Múrcia caigueren de seguida; en general, els catalans foren ben rebuts, però algunes poblacions com Llorca i Mula hi oposaren una forta resistència.

La conquesta murciana va quedar interrompuda pel que estava succeint a Itàlia. Al mes de maig d’aquest mateix any, Jaume II declara la guerra al seu germà Frederic que s’ha autoproclamat rei de l’illa de Sicília. Bernat de Sarrià comanda l’exèrcit, acompanyat d’una gran armada que hostilitza l’illa dirigida per Roger de Llúria.

A finals d’any el monarca Jaume, que està a la ciutat de Roma, nomena a Bernat de Sarrià almirall. La pau no arribaria fins l’any 1302 amb l’acord de Caltabellotta, gràcies al qual Frederic continuava al tron insular i la Corona d’Aragó consolida el control del Mediterrani occidental.

 

Frederic II de Sicília (conegut també com a Frederic III d'Aragó o Frederic III de Trinàcria) representat a un mosaic de la catedral de Messina

Frederic II de Sicília (conegut també com a Frederic III d’Aragó o Frederic III de Trinàcria) representat a un mosaic de la catedral de Messina


 

L’1 d’abril de 1300 Bernat de Sarrià és nomenat governador del regne de Múrcia, durant els mesos d’abril i maig va estar substituït pel cavaller Bernat de Cruïlles al estar ocupat fent la carta de poblament de Vilajoiosa datada el 8 de maig de 1300.

L’Almirall va prendre part a les operacions militars entre Jaume II, que pretenia la conquesta del Regne de Múrcia, i Ferran IV de Castella. Bernat comanda l’armada catalana i juga un paper destacat al setge terrestre de Llorca que va començar el mes de juliol.

Llorca era una ciutat emmurallada i amb un castell important, a la frontera amb el regne de Granada. L’any 1300 va reunir un gran exèrcit d’almogàvers; va prendre el castell veí d’Aguaderas on va fer hostatges, va cremar els cultius al voltant de Llorca, va organitzar una línia de subministrament de blat dut amb galeres des de Tortosa fins a Cartagena, va negociar una rendició i va recomanar al rei l’expulsió de tots els castellans del regne de Múrcia.

 

Castell de Llorca

Castell de Llorca


 

El rei es va presentar a Llorca pel desembre i la ciutat es va retre el gener de 1301. De la zona només es resistia a ser conquerida la població de Mula. Jaume II va dir a Bernat que li atorgaria Mula si aconseguia retre-la, però no ho va aconseguir, convertint-se Mula en l’única població no conquerida del regne de Múrcia.

El 3 d’abril de 1301 Bernat és destituït de la governació de Múrcia i torna al costat del rei.

L’any 1303 presta diners al confrare de l’orde del Temple, Eymeric d’Usall per fer possible la seva primera ambaixada a Egipte, encaminada a rescatar l’últim cap militar del Temple abans de la seva dissolució, fra Dalmau de Rocabertí, i encarrega a Guillem de Sitges que procuri la seva devolució.

Fra Dalmau va ser capturat pel soldà egipci Muhammad al-Nasir l’any 1302 i el rei Jaume II va trametre una sèrie d’ambaixades per rescatar-lo. El viatge d’Eimeric d’Usall es va perllongar de tal manera que es va fer necessària (1304) una expedició de rescat del propi ambaixador per part de la nau “Sant Francesc”, capitanejada per Bernat Marquet. Fra Dalmau no va ser alliberat fins l’any 1315. Quan va tornar a Barcelona va rebre l’assignació més alta de tots els templers catalans fins a la seva mort ocorreguda segurament al monestir de Santa Maria de Vilabertran l’any 1326.

 

Signatura Eymeric d'Usall en un document de 1292 conservat al Museu d'Història de Girona (Foto de Josep Maria Reyes Vidal)

Signatura Eymeric d’Usall en un document de 1292 conservat al Museu d’Història de Girona (Foto de Josep Maria Reyes Vidal)


 

L’any 1303 Bernat és a Granada liderant una ambaixada per firmar un acord de pau amb el rei Muhammad III. Durant la guerra també manté contactes amb el sobirà marroquí Abu-r-Rabí Sulayman ibn Yússuf i l’infant Enric de Castella.

Es diu, encara que la base històrica no és clara, que Bernat de Sarrià va tenir com amant a Làscara de Ventimiglia, comtessa de Pallars que es va establir a Barcelona als voltants de 1304. Sembla ser que quan l’assumpte es va fer públic l’escàndol a la cort fou tan gros que obligà Làscara a recloure’s al monestir de Jonqueres, de l’orde militar de Sant Jaume l’any 1307.

 

Escut de l'antic poble de Sarrià, així com de la família Sarrià

Escut de l’antic poble de Sarrià, així com de la família Sarrià


 
 
 

Anuncis

Bernat de Sarrià (I)

 

Nuova cronica. f.123v (1.VIII,60) ms. Chigiano L VIII 296. Preparatius de Pere III d'Aragó per anar cap a Sicília. El rei rep la visita de dos frares dominics enviats pel papa Martí IV.

Nuova cronica. f.123v (1.VIII,60) ms. Chigiano L VIII 296. Preparatius de Pere III d’Aragó per anar cap a Sicília. El rei rep la visita de dos frares dominics enviats pel papa Martí IV.


 

Bernat de Sarrià (Sarrià, 1266 – Xàtiva, 31 de desembre de 1335) va ser un important cavaller, militar i almirall al servei de la Corona d’Aragó per a la qual va exercir funcions diplomàtiques i militars.

La família de Bernat de Sarrià procedia de la vila de Sarrià (avui barri de Barcelona), fill del militar Vidal de Sarrià que havia acompanyat Jaume I el Conqueridor en la conquesta del regne de València i a qui el rei Jaume va atorgar beneficis (com a molts dels col•laboradors en la conquesta i consolidació del regne de València). Vidal va rebre una donació de terres a la Vall de Guadalest el 1249 i va ser l’arrendatari del castell de Confrides el 1260. Castell del que era alcaid el 1264.

Un fill de Vidal, anomenat Bernat, és esmentat per primera vegada en un llistat de cavallers heretats al regne de València de 1277 i es suposa que va heretar Confrides i Guadalest a la mort del seu pare el 1272.

 

Castell de Confrides

Castell de Confrides


 

L’any 1282 un molt jove Bernat de Sarrià i el seu germà Vidal, van salpar junt amb l’armada que portava Pere el Gran a la conquesta de Sicília. Una conquesta que es va veure afavorida per la revolta dels illencs i que és coneguda com les Vespres Sicilianes. Els sicilians s’oposaven a Carles I d’Anjou (germà de Carles IX de França) a qui el papa Climent IV havia donat l’illa. El regne es va dividir en el Regne insular de Sicília i el Regne peninsular de Nàpols, entre els que va esclatar una llarga guerra.

Camí de Sicília ja destaca en la batalla d’Alcoll (a Berberia). A Sicília esdevé un dels militars més importants de les tropes catalanes, tant en batalles de terra com nàutiques. Muntaner parla d’ell a la seva Crònica, al capítol 148 diu:

[…] lo senyor rei En Jacme pres la corona del realme de Sicília […] si les gents de Sicília e Calabria sembrassen pedres, s’hi colliren bell forment e bell ordi […] E con la festa fo passada, ell s’en tornà a Messina, e tantost féu armar vint galees, e féu-ne capità un cavaller que ell amava molt, per nom en Bernat de Sarrià; qui segurament podia hom dir que ells eren dos germans, la un per nom En Bernat de Sarrià, e l’altre En Vidal de Sarrià, que de cascú […] pogra hom fer un libre de llurs proeses, e de llurs cavalleries, e de tots feyts darmes. E majorment del dit En Bernat, qui era, e es estat, e es encara lo pus llarch de cors [=gran de cos] que cavallers qui hanch [=mai] fos en Espanya […]”

 

Guerra de Sicília (1282-1289) Desembarcament de Pere II el Gran a Trapani (s'identifica al rei per la corona) Nuova cronica. f.127r (1.VIII,69) ms. Chigiano L VIII 296 a la Biblioteca Apostòlica Vaticana

Guerra de Sicília (1282-1289) Desembarcament de Pere II el Gran a Trapani (s’identifica al rei per la corona) Nuova cronica. f.127r (1.VIII,69) ms. Chigiano L VIII 296 a la Biblioteca Apostòlica Vaticana


 

El Papa Martí IV qualifica els expedicionaris catalans com a “vertaders diables”. L’estiu de 1286, Bernat de Sarrià i Berenguer de Vilaragut ataquen la costa de Pulla com a venjança per la invasió que els francesos havien realitzat un mesos abans en terres catalanes i que tenia com objectiu minvar les possibilitats d’aprovisionament de naus i homes per al bàndol angeví en la guerra siciliana. Bernat de Sarrià, amb dotze galeres va atacar Capri, Procida, Gaeta, Sorrento, Possitano i va calar foc a Astura, mentre que Berenguer de Vilaragut, amb vint galeres, després de bloquejar tres dies el port de Brindisi, va atacar Corfú i va retornar a Messina.

L’infant de la Corona d’Aragó, el futur Jaume II, es va asseure al tron de Sicília i va nomenar Bernat de Sarrià conseller i tresorer. Durant la resta de la seva vida va ser home de confiança d’aquest rei, i va participar activament en assumptes militars, econòmics i diplomàtics.

 

Roger de Llúria captura al Príncep de Salerno, Carles d'Anjou. Pintura de Ramon Tusquets i Maignon (1885)

Roger de Llúria captura al Príncep de Salerno, Carles d’Anjou. Pintura de Ramon Tusquets i Maignon (1885)


 

Com a recompensa pels seus serveis rebé possessions importants al Regne de València, per setembre de 1290 compra el castell, la vila i els ravals de Castell de Castells. El novembre, per 40.000 sous adquireix Callosa, posteriorment coneguda com Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa) . Per 25.000 sous adquireix els castells de Calp i Altea el 1291. Compra Orxeta i Torres (un enclavament de l’orde de Sant Jaume) el 1293. El 1295 Jaume II li cedeix la vall d’Aiora que havia estat de la taifa de Múrcia. Taifa que el rei Jaume II, el febrer de 1296, li encarrega conquerir.

El 1294, l’almirall, Roger de Llúria el va desposseir dels castells de Calp i Altea. Bernat recorre al rei qui el 26 de febrer de 1294 ordena que li tornin les dues possessions. No obstant el 1297 el mateix Jaume II fa donació de per vida dels dos castells a Roger de Llúria. Bernat de Sarrià i Roger de Llúria (senyor de Cocentaina, Alcoi i Calp), eren veïns mal avinguts, van tenir sempre mala relació personal i van litigar llargament per les seves possessions.

Aquestes disputes pels límits territorials es van allargar fins i tot desprès de la mort de Roger de Llúria ocorreguda l’any 1305. En una relació d’aquesta disputa, datada en el 1310, Tàrbena comptava com a propietat d’en Bernat de Sarrià.

 

Estàtua de Roger de Llúria, situada a Barcelona, davant del Parc de la Ciutadella (Foto de Josep Renalias)

Estàtua de Roger de Llúria, situada a Barcelona, davant del Parc de la Ciutadella (Foto de Josep Renalias)