El mestre de Taüll

Portada del llibre El mestre de Taúll de Joan Agut

Títol: El mestre de Taüll
Autor: Joan Agut
Editorial: Proa ( 1a ed. Setembre, 2001)
Premi Joan Crexells de l’Ateneu barcelonès (2001)

Sinopsi

Al març de 1123, un grup de pintors arriba als dominis del senyor d’Erill amb l’encàrrec de pintar les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, a la vall de Boí. Els pintors són el mestre Arnau de Bèrgam, l’oficial Bernat de Cremona i l’aprenent Marc de Tolosa, els acompanyen l’ase Bru i el gos Mafumet. Molts anys després, des de l’escriptori del monestir benedictí de la badia de Roses, un envellit Marc de Tolosa descriu les aventures atzaroses d’aquells homes que, a més de donar vida a unes pintures que han sobreviscut a través dels segles, es van posar a prova davant l’amor, la passió, l’odi, les creences, els costums feudals, les revoltes dels oprimits i la vida senzilla del baix poble.

El mestre de Taüll

El títol fa referència a un personatge verídic, però anònim, del que se’n sap poca cosa, és considerat com el més gran dels pintors de murals del segle XII a Catalunya i un dels més importants pintors romànics d’Europa. Hem de pensar que durant l’edat mitjana aquests artistes eren artesans que posaven les seves capacitats artístiques al servei d’abats, bisbes i senyors feudals els quals consideraven el seu ofici com qualsevol altre.

La seva principal obra, d’on agafa el seu nom, és la de l’església de Sant Climent de Taüll a la vall de Boí. Segons els coneixedors de l’art romànic, aquest autor anònim es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l’ús a l’època. El mestre de Taüll és, segons els experts, una mostra de la convergència de difusió de nous corrents, de coneixement dels mestres i de capacitat d’adaptar-los amb una tècnica i personalitat pròpies.

Existeixen dues teories sobre la procedència de l’autor que apunten cap a direccions diferents. Per una banda, la primera postula que es tractava d’un mestre estranger, de procedència italiana, que comptava amb l’ajuda de col•laboradors de menys traça (com mostren les figures dels serafins) i que havia adquirit i emprat tècniques hispàniques; per l’altra, que es tractava d’un artesà local.

Absis central de Sant Climent de Taüll. Mestre de Taüll, 1123 (MNAC)

Absis central de Sant Climent de Taüll.
Mestre de Taüll, 1123 (MNAC)

El llibre

Joan Agut construeix els personatges a partir d’aquest marc històric. El mestre de Taüll, explica tres històries d’amor, la del jove Marc de Tolosa amb la muda Jana, la de l’oficial Bernat de Cremona amb la maltractada Aloma i la del mestre Arnau de Bèrgam amb la noble Dona Elionor, esposa del senyor d’Erill. Aquestes tres històries estan lligades amb d’altres sobre l’opressió del poble pel senyor feudal i l’assassinat del batlle de la vila que desencadena tot un seguit de detencions entre els vilatans i que porten a acusacions de bruixeria, un judici i la venjança final del poble revoltat per un mal govern.

En aquest llibre l’art i la religió són una excusa per desenvolupar una molt correcta, bonica i entretinguda novel•la històrica d’aventures en les que no hi manquen escenes tavernàries, una mica de sexe i conspiracions d’abast comarcal que, com algun crític va comentar en el moment de sortir editada, podrien haver fet del llibre un best-seller de qualitat per a la literatura catalana, degut a que els personatges estan ben construïts i la novel•la es llegeix amb interès (encara que pel meu gust potser és un pel lleugera). El fet és que l’obra va ser guardonada amb el premi Crexells, de l’Ateneu barcelonès, en considerar El mestre de Taüll com la millor novel•la catalana del 2001.

Joan Agut

L’autor

Joan Agut (Barcelona, 1934 – Caldes de Montbui, 2011) fou un editor, crític literari i escriptor català. Editor durant trenta-cinc anys en diversos segells editorials. Des del 1997 es dedicà a escriure narrativa. Home imaginatiu i fecund, en pocs anys va bastir una obra rica i diversa que connectà amb el públic lector. De les seves novel•les destaquen la magnífica Gombó i Mister Belvedere (2001), L’arbre de la memòria (2002), Pastís de noces (2003) i Rosa de foc (2005).

Esglèsia de Sant Climent de Taüll on transcurreix l'acció de la novel·la.

Esglèsia de Sant Climent de Taüll on transcorre l’acció de la novel·la.

El frontal d’Avià

El Frontal d'Avià

Aquest frontal és una excel·lent representació de l’anomenat art del 1200, que es va caracteritzar per la influència, a l’Occident cristià, de l’art bizantí renovat al segle XII a través de la miniatura anglesa i de l’art dels Croats.

La peça original consisteix en una taula de fusta d’àlber de dimensions 105 x 175 x 7,5 cms pintada al tremp amb l’aplicació de relleus formats amb vernissats i estucats, numerada com la peça nº 123 dintre de l’àmbit XIII (corresponent a la secció de pintures del “estil 1200”) i catalogada com MNAC/MAC 15784; va ser adquirida en l’any 1903.

Els frontals d’altar, també nomenats antipendis, van aparèixer per la voluntat d’aprofitar la post de fusta situada davant dels altars com a suport d’imatges. Els primers frontals daten del segle IV dC. Amb el pas del temps van créixer de dimensions; llavors es va situar darrere del l’altar i es va dir tablum o retaule.

Els antipendis o frontals d’altar se situaven en les esglésies davant la taula de l’altar, d’enfront dels assistents a l’ofici. En alguns casos contava amb una peça frontal i dos laterals , que tancaven la taula de l’altar pels costats , quedant totes les cares pintades amb escenes referents a Crist, Maria o al sant o santa al que s’ advoca l’església . En el cas d’Avià es tracta solament del frontal dedicat a la Verge Maria dividit en 5 espais separats i enquadrats per uns marcs formats per una cinta de filigrana elaborada en relleu mitjançant estucat, el carrer central ocupa tota l’altura de l’antipendi i forma l’espai central principal , i els dos carrers laterals , mes amples que la primera, es divideixen verticalment en altres dos espais cadascuna i en les quals apareixen escenes de la vida de Maria.

Es data l’elaboració del frontal d’Avià entre els anys 1170 i 1200, i s’ assigna l’ obra al denominat ‘Mestre d’Avià’. L’ estil utilitzat pel mestre correspon ja a una pintura alguna cosa mes desenvolupada que l’estrictament romànica, relacionant-se amb un denominat estil bizantí o italo-bizantí , caracteritzat per l’absència d’hieratisme en algunes figures o la no simetria en les composicions detallades . Els colors predominants són el vermell i el blau fosc, els verds o grocs apareixen com secundaris i en menor mesura .

Escena de la presentació al Temple

Escena de la presentació al Temple

El frontal de l’altar d’Avià representa un dels exemplars finals del romànic tardà que ja ens permet parlar d’un moment de transició a l’estètica de l’estil gòtic. Aquests trets els podem localitzar tant en els aspectes referents a la composició com al seu caràcter narratiu. Així, són visibles, en primer lloc -tot i conservar la rigidesa de la composició característica de l’esperit didàctic del romànic-, l’estricta organització geomètrica i jeràrquica, que dóna a la part central tot el protagonisme que es mereix. Però el que confereix unes característiques més tardanes al frontal és el seu esperit narratiu. Així, són patents els elements d’expressió dels personatges, tots ells en estreta relació amb els que els acompanyen: l’Infant es gira a rebre les ofrenes dels Reis, l’àngel i la Mare de Déu semblen parlar entre ells, els tres Reis caminen vers l’escena principal, Simó ofereix l’Infant a la seva mare. Són característiques que el fan diferent dels primers frontals, molt més estàtics, i posant la seva atenció bàsicament en la presentació del tema bàsic.

Visita la meva web El frontal d’Avià on trobaràs una més ampla i detallada informació sobre aquesta obra d’art.

Detall de l'anunciació i la visitació

Detall de l’anunciació i la visitació