Meravelles descrites

 
Portada de Meravelles descrites del frare Jordà de Catalunya d'Angle Editorial
 

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys és la fascinant crònica històrica que ens va transmetre el frare dominicà Jordanus Catalanus, això és, Jordà Català o Jordà de Catalunya. Jordà ens explica el seu viatge missioner per l’Índia del segle XIV, les aventures i les meravelles que va veure al llarg del seu viatge asiàtic. Un viatge que va començar en una data indeterminada entre 1311-1318 i es va allargar fins a 1329.

El manuscrit va tenir una circulació restringida durant segles, ja que probablement es va tractar com un informe confidencial. A principis del segle XIX és adquirida pel baró de Walckenaer, un noble francès, i poc després va ser comprada per la Biblioteca Britànica, on encara es conserva. La traducció anglesa data de 1863 i la francesa de 1925.

Aquesta és una crònica breu que no arriba a les seixanta planes, de la que només ens ha arribat una còpia en llatí, traduïda i editada per primera vegada al català per Jordi Joan Baños periodista sabadellenc que va residir durant anys a l’Índia.

Baños no dubte que el llibre original va ser redactat o dictat en català, ja que el llatí en el qual està escrit està farcit de catalanades. Tampoc dubte en cap moment de l’origen català del seu redactor, deixant molt clar que no era ni francès, ni italià, ni portuguès, com a vegades alguns autors han suggerit.

 
Mirabilia descripta en l'edició de la Cambridge Library
 

Certament desconeixem on va néixer, però sabem que Jordà va estudiar persa a Tartària cap al 1320 i va viatjar per primera vegada a l’Índia per acompanyar quatre frares franciscans la destinació final dels quals era la Xina. Un cop arribats a l’Índia i durant una breu absència, els seus quatre companys van ser martiritzats. Jordà es va quedar tot sol en la seva missió evangelitzadora però, en lloc de retornar a occident, va deambular durant molts anys per l’Índia patint tota mena de penúries.

Sabem que va tornar a la Cort papal d’Avinyó el 1329, quan va aprofitar per redactar (o dictar) aquestes Mirabilia Descripta. El papa Joan XXII el va nomenar bisbe de l’Índia convertint-se així en el primer bisbe catòlic d’aquest país continent. El Papa es refereix a Jordà com Jordanus Catalanus, explicitant de forma meridiana el seu origen. No sabem del cert quan va retornar a l’Índia, ja que el seu rastre es perd poc després del 8 d’abril de 1330 i s’ignoren les circumstàncies de la seva mort tot i que, segons algunes cròniques, va ser martiritzat a Bombai.

Jordà de Catalunya també fou el primer a situar a Etiòpia el mític rei cristià anomenat preste Joan. Aquest frare dominicà va ser coetani d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull el qual el va influir en l’esperit Rex Bellator – el rei guerrer proposat per Llull que havia de reconquerir Terra Santa- del frare.

Jordà, que és anomenat el Marco Polo català, va escriure el llibre trenta anys després que el venecià publiqués Il Milione i vint-i-cinc anys abans que Ibn Battuta dictés el seu Rihla.

 

Reconstrucció del món segons Jordà

Reconstrucció del món segons Jordà a l’obra d’Henry Yule publicada a Londres el 1863


 

El frare fa una triple divisió de l’Índia: l’Índia Major que comprèn des de les Costes de Malabar a Cotxinxina; l’Índia Menor que s’estén des de Sind (o potser del Balutxistan) a les Costes de Malabar; i l’Índia Terça que inclou una ampla regió costanera sense definir a l’oest del Balutxistan, arribant fins a Etiòpia i el domini del Preste Joan. En el seu relat ens descriu un entorn completament diferent de l’occidental i es meravella del que veuen els seus ulls. En paraules seves:

Tot són meravelles a l’Índia, que és, en realitat, un altre món”

Així ens explica el culte a les vaques per part dels hindús, el seu sistema de castes i l’esgarrifós ritu del sati (en el decurs del qual les vídues es llencen a la pira funerària del difunt marit); és el primer cronista a donar notícia dels zoroastrians (coneguts també com a parsis) que estaven establerts a l’Índia des del segle VIII provinents de Pèrsia i a descriure les seves ‘torres del silenci’ (unes torres on s’abandonen els cadàvers -considerats impurs pels zoroastrians- per tal que se’ls mengin els voltors i que encara són alçades avui dia a Bombai).

Jordà també fa referència a illes desertes, menjars deliciosos, olors, la flora i la fauna del país. Descriu aus de colors llampants, serpents gegantines i ens explica detalladament com domar un elefant: primer l’empresonen en un tancat fent servir una femella com esquer, després és maltractat durant cinc dies per un home amb el rostre tapat vestit de negre o vermell. Tot seguit es fa venir un altre home:

…amb la cara descoberta i vestit d’un altre color, que fa veure que pega al primer, que l’empaita i el foragita; tot seguit s’acosta al lloc de l’elefant, li parla i amb una perxa el neteja, l’amanyaga i li dóna menjar”.

Tres setmanes després, l’animal ja és dòcil i està preparat per fer el que li manin.

Però Jordà també cau en la fantasia (com abans ha fet Marco Polo o després farà Ibn Battuta, de fet, com fan tots els viatgers que a l’època escriuen), quan parla de dracs alats amb pedres precioses al cap, unicorns i altres animals increïbles, tot i que, en general, la seva crònica és molt fidel a la realitat.

El llibre es tanca amb l’afegitó de dues cartes que el frare va enviar als seus superiors a la ciutat de Tauris, una de l’any 1321, l’altra del 1323, on el frare es lamenta:

estic sol sense companyia, com un pobre pelegrí a l’Índia, on per exigència dels meus pecats m’ha estat permès de sobreviure després de la passió dels quatre sants frares menors, els beneïts màrtirs Tomàs, Jaume el gloriós, Pere i Demetri”

També comenta els plans per crear una nova església i recomana els millors llocs per predicar.

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys, amb edició, traducció i introducció de Jordi Joan Baños ha estat editat a Barcelona per Angle Editorial l’any 2015 i és un viatge medieval fascinant, molt entretingut, fresc i gens dens. Absolutament recomanable.

 
Mapa de l'Índia
 
 
 
 

Anuncis

Gente remota

gente-remota_2

L’escriptor britànic Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un viatger incansable que es va passejar per Europa, Àfrica i Amèrica. Va ser un magnífic novel•lista del qui la majoria recorda el seu famós relat Retorn a Brideshead on retrata magistralment la societat i aristocràcia britànica a la qual satiritza. D’aquest autor sempre s’ha destacat la seva incorrecció, provocació i el seu sentit de l’humor, a vegades àcid, a vegades subtil. Els seus detractors el van titllar de misogin, racista, reaccionari i egocèntric.

Waugh va estudiar a Oxford i pertany a la generació de joves aristòcrates esnobs, sofisticats, bohemis i grans bevedors que van ser anomenats Bright Young People. L’any 1930, quan ell tenia 27 anys, és contractat pel diari londinenc The Times per viatjar fins a Abissínia i cobrir la coronació de Ras Tafari, més conegut com a Haile Selassie I, Rei de Reis, Lleó de Judà, Emperador d’Etiòpia de 1930 a 1974.

Desembarca a Djibuti l’octubre de 1930 per agafar un tren que el porti fins a la capital, Addis Abeba, on Haile Selassie serà coronat i on estan convidats dignataris de les grans potències i membres de les famílies reials europees. Les celebracions duren prop d’un mes, les misses de l’església ortodoxa etíop se succeeixen, les festes i festetes no tenen fi. Waugh es recrea, sorneguer, en tots els despropòsits d’aquells fastos que porten a la memòria de l’escriptor l’obra d’Alícia en el país de les meravelles, tot i que finalment acaba reconeixent que la barreja entre la civilització occidental i modernitat a la qual aspiren les autoritats del país i l’exotisme de la cultura abissínia, el subjuguen.

 

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)


 

Un cop conclosa la coronació (a la que Waugh dedica els tres primers capítols del llibre) decideix continuar viatjant per Àfrica de manera que visita un monestir sagrat on és convidat a fer les menges habituals dels monjos (que no li vénen gens de gust) amb els ulls posats sobre el menjar enllaunat que ell porta del continent europeu en les que són algunes de les planes més divertides del llibre. Finalment retorna a Djibuti fent escala a la ciutat de Harar que, segons paraules de l’autor, el defrauda. En canvi queda fascinat per Aden (al Iemen) on navega per fer-hi una estada de deu dies. Per enllà on va sempre hi ha un club d’oficials o civils britànics on fa vida, però en cas de no ser-hi sempre troba algun hotel o pensió que indefectiblement està regentada per un grec o un armeni i, on depenent de la sort del dia, el menjar pot ser decent o abominable.

Del Iemen salta de nou al continent africà i viatja a Zanzíbar, Mombasa, Nairobi, al llac Victòria i al Congo Belga d’on ja cansat de les dificultats del viatge es dirigeix finalment cap a Ciutat del Cap per agafar un vaixell que el deixa a Southampton el març de 1931.

Aquesta part del viatge per Kènia, Uganda i el Congo és la que aprofita l’autor per parlar-nos del colonialisme en general i del britànic i el belga en concret. És la part més qüestionable de tot el llibre. Waugh alaba el colonialisme britànic enfront del belga, tenint paràgrafs fortament racistes i reaccionaris, proclamant la superioritat de la raça blanca sobre els natius d’aquelles terres. Són unes planes que avui en dia ningú no gosaria escriure tot i que no deixen de ser interessants per comprendre la situació de l’Àfrica d’aquella època i la política que Europa va desenvolupar en el continent negre.

Personalment em quedo amb les parts més divertides i iròniques d’aquest caòtic viatge, amb les descripcions precises que fa de les diferents situacions en què es troba i en el dibuix dels personatges que desfilen en les planes del llibre dels que sistemàticament es fot sense cap tipus de misericòrdia.

 
remote_people
 
 
 
 

Rumbo a Tartaria

 
Rumbo a Tartaria de Robert D. Kaplan
 

Tartària és es el nom pel qual es coneixia a Europa, des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, a una gran extensió de terra del centre i nord-oest d’Àsia que anava des del mar Caspi i les muntanyes Urals fins a l’oceà Pacífic que estava habitada per diversos pobles d’origen turc i mongol, als quals genèricament se’ls denominava tàrtars.

Aquest llibre editat per Ed. B l’any 2001 dins la col•lecció Biblioteca Grandes Viajeros és un llibre escrit per Robert D. Kaplan que té com a subtítol Un viatge als Balcans, Pròxim Orient i el Caucas tracta fonamentalment de la situació sociopolítica dels diferents països que l’autor va travessant. Kaplan el va escriure l’any 1999 i es va publicar als Estats Units l’any 2000, pocs mesos abans de l’atemptat a les Torres Bessones. El viatge de Kaplan s’inicia a Hongria per després anar a Romania, Bulgària, Turquia, Síria, Líban, Jordània, Israel, tornar a Turquia, vorejar el Mar Negre per anar a les exrepúbliques socialistes de Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i travessant el Mar Caspi, acabar el viatge a Turkmenistan.

Kaplan, al igual que Javier Reverte, té ànima de rodamón viatger. Viatja, observa, conversa amb la gent del carrer, periodistes, intel•lectuals i politics, es documenta sobre la història passada i recent de cada país que visita i finalment escriu llibres tan fonamentats i interessants com aquest on l’autor intenta transmetre la gran complexitat cultural, social i política d’aquests territoris que, per a Kaplan, es tradueix en una preocupant inestabilitat entre l’oest europeu i l’est asiàtic on el capitalisme desenfrenat ha propiciat una diferència molt profunda entre el poble, que és pobre i les classes dirigents cada cop més enriquides. Aquestes diferències podrien provocar, segons l’autor, algunes revolucions a la zona. Per exemple, en parlar del Pròxim Orient, sabem que el 70% de les reserves mundials de petroli i el 40% de les de gas natural són un producte prou llaminer per occident com per tenir interès en intervenir a tota la zona. Uns països on les fronteres van ser fetes amb tiralínies pels antics estats colonials sense tenir en compte les diferents ètnies, tribus, cultures diverses i grups religiosos que habitaven els territoris.

 

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d'Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d’Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).


 

És evident que davant la titànica intenció d’explicar tots i cada un dels països visitats alguns anàlisis realitzats per Kaplan siguin una mica superficials i a vegades pot ventilar en un capítol el que necessitaria un llibre sencer per ser explicat (bé, en el cas d’Israel, Terra Santa i països veïns més aviat es necessitaria una enciclopèdia sencera).

Setze anys després d’escriure el llibre és fàcil veure que algunes de les prediccions fetes per Kaplan no s’han materialitzat com ara l’èxit de les converses de pau entre israelians i palestins que no han arribat mai a bon port. Altres prediccions són ajustades al que ha passat i encara altres queden pendents, com ara el vaticini de la descomposició com a país de Síria (actualment amb cinc anys de guerra civil i que possiblement desapareixeria sinó fos per la guerra que manté contra l’Estat Islàmic recolzada per occident).

L’autor, en parlar dels països que varen formar part de la Unió Soviètica escriu frases que ens porten a reflexions molt interessants com ara:

L’enfonsament de la Unió Soviètica, encara que una benedicció a llarg termini, havia arruïnat milions de vides. El comunisme, si bé desastrós, era un sistema que proporcionava pensions, escolarització, pau social i seguretat física a milions de persones que en molts casos no recordaven res millor. L’enfonsament d’aquell sistema havia deixat un buit caòtic i en l’actualitat aquí [referint-se a Geòrgia] la vida era molt pitjor que abans.”

Aquestes exrepúbliques socialistes, que durant dècades van estar sotmeses a un ferri control dictatorial, són uns països dels quals Estats Units o la Unió Europea no en vol saber res (i dels que realment els ciutadans tampoc en sabem res car no surten a la premsa escrita o només ho fan de tant en tant quan succeeix alguna tragèdia humana). Aquesta situació, en opinió d’un polític georgià, canviarà quan:

…passi per aquí [Geòrgia] suficient petroli per proporcionar a Occident la raó egoista que necessita per lluitar per nosaltres.”

Resumint, un llibre molt interessant, força documentat i ben escrit que és considerat tot un clàssic de la literatura de viatges. He de dir que no combrego en totes les seves opinions polítiques, especialment esbiaixades cap a la dreta i proamericanes. És un llibre que ens farà recordar figures històriques com les de Nicolae Ceaușescu, Eduard Xevardnadze i altres polítics de pes del segle XX i XXI i que ens ajudarà a descobrir les complexes i difícils situacions que afronten països com Geòrgia, Azerbaidjan o Turkmenistan. Un d’aquells llibres en que una sola lectura es insuficient per arribar a entendre i comprendre tota la informació que ens dona. Molt recomanable.

 

Ruta occidental del viatge de Kaplan

Ruta occidental del viatge de Kaplan