Meravelles descrites

 
Portada de Meravelles descrites del frare Jordà de Catalunya d'Angle Editorial
 

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys és la fascinant crònica històrica que ens va transmetre el frare dominicà Jordanus Catalanus, això és, Jordà Català o Jordà de Catalunya. Jordà ens explica el seu viatge missioner per l’Índia del segle XIV, les aventures i les meravelles que va veure al llarg del seu viatge asiàtic. Un viatge que va començar en una data indeterminada entre 1311-1318 i es va allargar fins a 1329.

El manuscrit va tenir una circulació restringida durant segles, ja que probablement es va tractar com un informe confidencial. A principis del segle XIX és adquirida pel baró de Walckenaer, un noble francès, i poc després va ser comprada per la Biblioteca Britànica, on encara es conserva. La traducció anglesa data de 1863 i la francesa de 1925.

Aquesta és una crònica breu que no arriba a les seixanta planes, de la que només ens ha arribat una còpia en llatí, traduïda i editada per primera vegada al català per Jordi Joan Baños periodista sabadellenc que va residir durant anys a l’Índia.

Baños no dubte que el llibre original va ser redactat o dictat en català, ja que el llatí en el qual està escrit està farcit de catalanades. Tampoc dubte en cap moment de l’origen català del seu redactor, deixant molt clar que no era ni francès, ni italià, ni portuguès, com a vegades alguns autors han suggerit.

 
Mirabilia descripta en l'edició de la Cambridge Library
 

Certament desconeixem on va néixer, però sabem que Jordà va estudiar persa a Tartària cap al 1320 i va viatjar per primera vegada a l’Índia per acompanyar quatre frares franciscans la destinació final dels quals era la Xina. Un cop arribats a l’Índia i durant una breu absència, els seus quatre companys van ser martiritzats. Jordà es va quedar tot sol en la seva missió evangelitzadora però, en lloc de retornar a occident, va deambular durant molts anys per l’Índia patint tota mena de penúries.

Sabem que va tornar a la Cort papal d’Avinyó el 1329, quan va aprofitar per redactar (o dictar) aquestes Mirabilia Descripta. El papa Joan XXII el va nomenar bisbe de l’Índia convertint-se així en el primer bisbe catòlic d’aquest país continent. El Papa es refereix a Jordà com Jordanus Catalanus, explicitant de forma meridiana el seu origen. No sabem del cert quan va retornar a l’Índia, ja que el seu rastre es perd poc després del 8 d’abril de 1330 i s’ignoren les circumstàncies de la seva mort tot i que, segons algunes cròniques, va ser martiritzat a Bombai.

Jordà de Catalunya també fou el primer a situar a Etiòpia el mític rei cristià anomenat preste Joan. Aquest frare dominicà va ser coetani d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull el qual el va influir en l’esperit Rex Bellator – el rei guerrer proposat per Llull que havia de reconquerir Terra Santa- del frare.

Jordà, que és anomenat el Marco Polo català, va escriure el llibre trenta anys després que el venecià publiqués Il Milione i vint-i-cinc anys abans que Ibn Battuta dictés el seu Rihla.

 

Reconstrucció del món segons Jordà

Reconstrucció del món segons Jordà a l’obra d’Henry Yule publicada a Londres el 1863


 

El frare fa una triple divisió de l’Índia: l’Índia Major que comprèn des de les Costes de Malabar a Cotxinxina; l’Índia Menor que s’estén des de Sind (o potser del Balutxistan) a les Costes de Malabar; i l’Índia Terça que inclou una ampla regió costanera sense definir a l’oest del Balutxistan, arribant fins a Etiòpia i el domini del Preste Joan. En el seu relat ens descriu un entorn completament diferent de l’occidental i es meravella del que veuen els seus ulls. En paraules seves:

Tot són meravelles a l’Índia, que és, en realitat, un altre món”

Així ens explica el culte a les vaques per part dels hindús, el seu sistema de castes i l’esgarrifós ritu del sati (en el decurs del qual les vídues es llencen a la pira funerària del difunt marit); és el primer cronista a donar notícia dels zoroastrians (coneguts també com a parsis) que estaven establerts a l’Índia des del segle VIII provinents de Pèrsia i a descriure les seves ‘torres del silenci’ (unes torres on s’abandonen els cadàvers -considerats impurs pels zoroastrians- per tal que se’ls mengin els voltors i que encara són alçades avui dia a Bombai).

Jordà també fa referència a illes desertes, menjars deliciosos, olors, la flora i la fauna del país. Descriu aus de colors llampants, serpents gegantines i ens explica detalladament com domar un elefant: primer l’empresonen en un tancat fent servir una femella com esquer, després és maltractat durant cinc dies per un home amb el rostre tapat vestit de negre o vermell. Tot seguit es fa venir un altre home:

…amb la cara descoberta i vestit d’un altre color, que fa veure que pega al primer, que l’empaita i el foragita; tot seguit s’acosta al lloc de l’elefant, li parla i amb una perxa el neteja, l’amanyaga i li dóna menjar”.

Tres setmanes després, l’animal ja és dòcil i està preparat per fer el que li manin.

Però Jordà també cau en la fantasia (com abans ha fet Marco Polo o després farà Ibn Battuta, de fet, com fan tots els viatgers que a l’època escriuen), quan parla de dracs alats amb pedres precioses al cap, unicorns i altres animals increïbles, tot i que, en general, la seva crònica és molt fidel a la realitat.

El llibre es tanca amb l’afegitó de dues cartes que el frare va enviar als seus superiors a la ciutat de Tauris, una de l’any 1321, l’altra del 1323, on el frare es lamenta:

estic sol sense companyia, com un pobre pelegrí a l’Índia, on per exigència dels meus pecats m’ha estat permès de sobreviure després de la passió dels quatre sants frares menors, els beneïts màrtirs Tomàs, Jaume el gloriós, Pere i Demetri”

També comenta els plans per crear una nova església i recomana els millors llocs per predicar.

Meravelles descrites (Mirabilia Descripta) Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys, amb edició, traducció i introducció de Jordi Joan Baños ha estat editat a Barcelona per Angle Editorial l’any 2015 i és un viatge medieval fascinant, molt entretingut, fresc i gens dens. Absolutament recomanable.

 
Mapa de l'Índia
 
 
 
 

Anuncis

Gente remota

gente-remota_2

L’escriptor britànic Evelyn Waugh (1903-1966) va ser un viatger incansable que es va passejar per Europa, Àfrica i Amèrica. Va ser un magnífic novel•lista del qui la majoria recorda el seu famós relat Retorn a Brideshead on retrata magistralment la societat i aristocràcia britànica a la qual satiritza. D’aquest autor sempre s’ha destacat la seva incorrecció, provocació i el seu sentit de l’humor, a vegades àcid, a vegades subtil. Els seus detractors el van titllar de misogin, racista, reaccionari i egocèntric.

Waugh va estudiar a Oxford i pertany a la generació de joves aristòcrates esnobs, sofisticats, bohemis i grans bevedors que van ser anomenats Bright Young People. L’any 1930, quan ell tenia 27 anys, és contractat pel diari londinenc The Times per viatjar fins a Abissínia i cobrir la coronació de Ras Tafari, més conegut com a Haile Selassie I, Rei de Reis, Lleó de Judà, Emperador d’Etiòpia de 1930 a 1974.

Desembarca a Djibuti l’octubre de 1930 per agafar un tren que el porti fins a la capital, Addis Abeba, on Haile Selassie serà coronat i on estan convidats dignataris de les grans potències i membres de les famílies reials europees. Les celebracions duren prop d’un mes, les misses de l’església ortodoxa etíop se succeeixen, les festes i festetes no tenen fi. Waugh es recrea, sorneguer, en tots els despropòsits d’aquells fastos que porten a la memòria de l’escriptor l’obra d’Alícia en el país de les meravelles, tot i que finalment acaba reconeixent que la barreja entre la civilització occidental i modernitat a la qual aspiren les autoritats del país i l’exotisme de la cultura abissínia, el subjuguen.

 

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)

Haile Selassie va ser portada de la revista Time (1930)


 

Un cop conclosa la coronació (a la que Waugh dedica els tres primers capítols del llibre) decideix continuar viatjant per Àfrica de manera que visita un monestir sagrat on és convidat a fer les menges habituals dels monjos (que no li vénen gens de gust) amb els ulls posats sobre el menjar enllaunat que ell porta del continent europeu en les que són algunes de les planes més divertides del llibre. Finalment retorna a Djibuti fent escala a la ciutat de Harar que, segons paraules de l’autor, el defrauda. En canvi queda fascinat per Aden (al Iemen) on navega per fer-hi una estada de deu dies. Per enllà on va sempre hi ha un club d’oficials o civils britànics on fa vida, però en cas de no ser-hi sempre troba algun hotel o pensió que indefectiblement està regentada per un grec o un armeni i, on depenent de la sort del dia, el menjar pot ser decent o abominable.

Del Iemen salta de nou al continent africà i viatja a Zanzíbar, Mombasa, Nairobi, al llac Victòria i al Congo Belga d’on ja cansat de les dificultats del viatge es dirigeix finalment cap a Ciutat del Cap per agafar un vaixell que el deixa a Southampton el març de 1931.

Aquesta part del viatge per Kènia, Uganda i el Congo és la que aprofita l’autor per parlar-nos del colonialisme en general i del britànic i el belga en concret. És la part més qüestionable de tot el llibre. Waugh alaba el colonialisme britànic enfront del belga, tenint paràgrafs fortament racistes i reaccionaris, proclamant la superioritat de la raça blanca sobre els natius d’aquelles terres. Són unes planes que avui en dia ningú no gosaria escriure tot i que no deixen de ser interessants per comprendre la situació de l’Àfrica d’aquella època i la política que Europa va desenvolupar en el continent negre.

Personalment em quedo amb les parts més divertides i iròniques d’aquest caòtic viatge, amb les descripcions precises que fa de les diferents situacions en què es troba i en el dibuix dels personatges que desfilen en les planes del llibre dels que sistemàticament es fot sense cap tipus de misericòrdia.

 
remote_people
 
 
 
 

Rumbo a Tartaria

 
Rumbo a Tartaria de Robert D. Kaplan
 

Tartària és es el nom pel qual es coneixia a Europa, des de l’Edat Mitjana fins al segle XX, a una gran extensió de terra del centre i nord-oest d’Àsia que anava des del mar Caspi i les muntanyes Urals fins a l’oceà Pacífic que estava habitada per diversos pobles d’origen turc i mongol, als quals genèricament se’ls denominava tàrtars.

Aquest llibre editat per Ed. B l’any 2001 dins la col•lecció Biblioteca Grandes Viajeros és un llibre escrit per Robert D. Kaplan que té com a subtítol Un viatge als Balcans, Pròxim Orient i el Caucas tracta fonamentalment de la situació sociopolítica dels diferents països que l’autor va travessant. Kaplan el va escriure l’any 1999 i es va publicar als Estats Units l’any 2000, pocs mesos abans de l’atemptat a les Torres Bessones. El viatge de Kaplan s’inicia a Hongria per després anar a Romania, Bulgària, Turquia, Síria, Líban, Jordània, Israel, tornar a Turquia, vorejar el Mar Negre per anar a les exrepúbliques socialistes de Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i travessant el Mar Caspi, acabar el viatge a Turkmenistan.

Kaplan, al igual que Javier Reverte, té ànima de rodamón viatger. Viatja, observa, conversa amb la gent del carrer, periodistes, intel•lectuals i politics, es documenta sobre la història passada i recent de cada país que visita i finalment escriu llibres tan fonamentats i interessants com aquest on l’autor intenta transmetre la gran complexitat cultural, social i política d’aquests territoris que, per a Kaplan, es tradueix en una preocupant inestabilitat entre l’oest europeu i l’est asiàtic on el capitalisme desenfrenat ha propiciat una diferència molt profunda entre el poble, que és pobre i les classes dirigents cada cop més enriquides. Aquestes diferències podrien provocar, segons l’autor, algunes revolucions a la zona. Per exemple, en parlar del Pròxim Orient, sabem que el 70% de les reserves mundials de petroli i el 40% de les de gas natural són un producte prou llaminer per occident com per tenir interès en intervenir a tota la zona. Uns països on les fronteres van ser fetes amb tiralínies pels antics estats colonials sense tenir en compte les diferents ètnies, tribus, cultures diverses i grups religiosos que habitaven els territoris.

 

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d'Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).

En 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d’Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tartària (Terra dels tàrtars).


 

És evident que davant la titànica intenció d’explicar tots i cada un dels països visitats alguns anàlisis realitzats per Kaplan siguin una mica superficials i a vegades pot ventilar en un capítol el que necessitaria un llibre sencer per ser explicat (bé, en el cas d’Israel, Terra Santa i països veïns més aviat es necessitaria una enciclopèdia sencera).

Setze anys després d’escriure el llibre és fàcil veure que algunes de les prediccions fetes per Kaplan no s’han materialitzat com ara l’èxit de les converses de pau entre israelians i palestins que no han arribat mai a bon port. Altres prediccions són ajustades al que ha passat i encara altres queden pendents, com ara el vaticini de la descomposició com a país de Síria (actualment amb cinc anys de guerra civil i que possiblement desapareixeria sinó fos per la guerra que manté contra l’Estat Islàmic recolzada per occident).

L’autor, en parlar dels països que varen formar part de la Unió Soviètica escriu frases que ens porten a reflexions molt interessants com ara:

L’enfonsament de la Unió Soviètica, encara que una benedicció a llarg termini, havia arruïnat milions de vides. El comunisme, si bé desastrós, era un sistema que proporcionava pensions, escolarització, pau social i seguretat física a milions de persones que en molts casos no recordaven res millor. L’enfonsament d’aquell sistema havia deixat un buit caòtic i en l’actualitat aquí [referint-se a Geòrgia] la vida era molt pitjor que abans.”

Aquestes exrepúbliques socialistes, que durant dècades van estar sotmeses a un ferri control dictatorial, són uns països dels quals Estats Units o la Unió Europea no en vol saber res (i dels que realment els ciutadans tampoc en sabem res car no surten a la premsa escrita o només ho fan de tant en tant quan succeeix alguna tragèdia humana). Aquesta situació, en opinió d’un polític georgià, canviarà quan:

…passi per aquí [Geòrgia] suficient petroli per proporcionar a Occident la raó egoista que necessita per lluitar per nosaltres.”

Resumint, un llibre molt interessant, força documentat i ben escrit que és considerat tot un clàssic de la literatura de viatges. He de dir que no combrego en totes les seves opinions polítiques, especialment esbiaixades cap a la dreta i proamericanes. És un llibre que ens farà recordar figures històriques com les de Nicolae Ceaușescu, Eduard Xevardnadze i altres polítics de pes del segle XX i XXI i que ens ajudarà a descobrir les complexes i difícils situacions que afronten països com Geòrgia, Azerbaidjan o Turkmenistan. Un d’aquells llibres en que una sola lectura es insuficient per arribar a entendre i comprendre tota la informació que ens dona. Molt recomanable.

 

Ruta occidental del viatge de Kaplan

Ruta occidental del viatge de Kaplan


 
 
 

Les reines d’Àfrica

 
Portada de Las reinas de África
 

Las reinas de África subtitulat Viajeras y exploradoras por el continente negro, escrit per Cristina Morató i editat l’any 2004 per Plaza i Janés, recull onze biografies de dones pioneres, valeroses, intrèpides i majoritàriament sorprenents que tenen com a denominador comú la vida i coneixença del continent africà..

El llibre està dividit en cinc capítols. El primer està dedicat a les missioneres que per vocació religiosa van anar a civilitzar els “salvatges”. En aquest capítol Cristina Morató ens parla de Mary Moffat, més coneguda amb el cognom de casada, Mary Livingstone, esposa de l’explorador i missioner escocès David Livinstone, la qual durant alguns anys va estar amb el seu marit a l’Àfrica abans de tornar a Anglaterra amb els seus fills. La segona dona biografiada és Mary Slessor, missionera escocesa pionera dels drets de les dones africanes i que va tenir especial cura dels nens abandonats o no desitjats, dels quals se’n va afillar uns quants.

El segon capítol està dedicat a dues espanyoles, la primer Juana María de los Dolores de León, més coneguda per Lady Smith, que va acompanyar el seu espòs l’oficial anglès Harry Smith en la seva destinació a Sud-àfrica on aquesta extremenya hi va viure dotze anys. La segona espanyola és Isabel de Urquiola companya i esposa de Manuel Iradier, africanista i explorador espanyol. La vida d’Isabel va ser tràgica, la seva estança a l’Àfrica li va costar la salut de per vida, va perdre el seus dos fills i va viure aïllada durant llargs mesos en una tenda de palla mentre el seu marit explorava el continent.

El tercer capítol està dedicat al que l’autora denomina ‘les grans dames del continent negre’ on biografia les vides de Alexine Tinne qui va dedicar part de la seva vida a estudiar i resoldre els orígens del Nil Blanc i que va morir a mans d’uns lladres tuaregs en ple desert; Florence von Sass, més coneguda com Florence Baker, esposa del famós explorador Samuel Baker qui va comprar aquesta hongaresa en un mercat d’esclaus i amb la que va viure una vida plena d’aventures digna del millor film de Hollywood; i Mary Kingsley una dona intrèpida i forta que va realitzar tota sola varies travessies en vaixell a vapor pel continent africà.

Las reinas de Africa en l'edició de  Circulo de Lectores

Las reinas de Africa en l’edició de Circulo de Lectores

El quart capítol ens endinsa en l’Àfrica dels safaris i ens explica la vida de la baronessa Karen Von Blixen la famosa escriptora de Memòries d’Àfrica amb el pseudònim de Isak Dinesen; i Beryl Markham famosa aviadora que va realitzar un vol transatlàntic en 1936, primera pilot professional de l’Àfrica oriental britànica i amant del marit de Karen Blixen.

Finalment, en el cinquè capítol, sens narra les vides de dues enamorades de la vida salvatge: Delia Akeley que va viatjar àmpliament per Àfrica realitzant les seves pròpies expedicions centrant-se en l’estudi etnogràfic de les tribus més amagades del continent com ara els pigmeus; i Osa Johnson que junt amb el seu marit Martin van saber capturar la imaginació del públic americà a través de llibres d’aventures exòtics i de les seves pel•lícules documentals realitzades als anys vint i trenta del segle passat.

En resum, un llibre entretingut, documentat, interessant i estimulant, encara que breu i un tant esquemàtic en algunes biografies, que ens anima a voler saber més d’aquestes dones, algunes força desconegudes i que en la majoria dels casos van figurar simplement com acompanyants dels seus marits. De la mà de Cristina Morató i d’aquestes pioneres, aristòcrates, missioneres, vividores, caçadores o estrelles de cinema aconseguim endinsar-nos un cop més per l’Àfrica mítica i més llegendària dels segles XIX i XX.

Un últim apunt. Em resulta sorprenent la gran quantitat d’aquestes dones que, durant o després de les seves aventures africanes, es van convertir en alcohòliques com és el cas de Mary Livingstone, Beryl Markham i Osa Johnson, o que van patir problemes mentals com Isabel de Urquiola, això em porta a pensar en l’extrema duresa de les experiències viscudes en el continent africà o en la difícil readaptació a la ‘civilització’ després d’haver viscut la vida amb molta més llibertat que la resta dels seus contemporanis.

 

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d'H. B. Scammel, 1890

Sir Samuel W. Baker i senyora en un viatge africà.Del llibre Stanley and the White Heroes in Africa d’H. B. Scammel, 1890


 
 
 

Los árabes del mar

 
Portada del llibre Los árabes del mar
 

Aquest llibre de Jordi Esteva, el subtítol del qual és ‘Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar’, ens narra les vivències de primera mà de dos viatges, separats per un interval de 25 anys, que l’autor va realitzar.

El primer viatge el va realitzar l’any 1977. La seva destinació era Egipte i els àrabs comerciants i pescadors de la mar Roja. Un viatge cap el descobriment dels àrabs imaginats durant la seva infància a través de les pel•lícules que Hollywood va rodar a l’entorn del llegendari Simbad el mariner, com ara ‘Les aventures de Simbad’.

El segon viatge el realitza l’any 2002 quan l’autor es retroba amb un món que desapareix pràcticament davant dels seus ulls (i els del lector). Un món que actualment només perdura en la memòria de veterans navegants de l’oceà Índic, de vells mariners de daus, els tradicionals vaixells de vela dels països àrabs amb una o més veles llatines encara utilitzats al llarg de la costa de la península Aràbiga, el Pakistan, l’Índia i l’Àfrica Oriental. Aquestes naus impulsades pels vents monsònics anaven carregades d’espècies, sedes, marfils i altres preuades mercaderies tot seguint rutes de navegació que no van variar durant centenars d’anys.

Aquest món desaparegut a cop de globalització, escombrat pels grans transatlàntics carregats amb containers actualment plens de mercaderies xineses, encara és viu a la memòria dels vells mariners àrabs, fills i nets comerciants de Simbad que van difondre l’islam per tot l’oceà Índic. L’autor, tot seguint-ne la pista, viatja per la mar Roja, per Port Sudan, Suakin, Mokha, pels ports del Iemen i el sultanat d’Oman per salpar finalment als ports de l’índic africà de Mombasa, Lamu i Zanzíbar.

Cadascun d’aquests ports té les seves històries humanes i històriques que l’autor ens dona a conèixer mesclant les vivències personals, les diferents cultures, les costums i les llegendes. Aquests territoris són els mateixos escenaris per on han desfilat viatgers mítics com Ibn Batutta o Wilfred Thesiger.

El 2006, l’any en que es va publicar aquest llibre, Jacinto Antón, periodista del diari El País, no va dubtar de titllar-lo com: ‘Potser el millor llibre de literatura de viatges mai escrit en castellà’; bé, no sé si és el millor, el que sí sé es que el llibre és molt bo, que enganxa des de les primeres planes i que ens dona a conèixer tot un món àrab ja desaparegut. Un llibre de vivències i descobriments, ple de moments memorables en que cada lector descobrirà els seus. Un dels meus és el que explica Dimitri sobre l’antic Aden:

Quan bufava el monsó, venien els daus de tot l’Índic. Procedien del Golf Pèrsic, Oman, Iemen, Socotra, Djibouti, Mombasa, Lamu, Zanzíbar (…) tots els rostres de l’Índic; totes les barreges possibles entre Aràbia, Pèrsia i Àfrica (…). Recordo l’olor de greix de tauró amb què calafatejaven el vaixell. Uns marins amb les seves faixes de colors nuades a la cintura i els seus cridaners turbants rentaven la coberta, altres s’afanyaven descarregant sacs de te i arròs de l’Índia, abans de carregar salaons de tauró i altres peixos amb destinació a Mombasa i a altres ports d’Àfrica . Recordo un vell capità que fumava ‘tumbak’ en una pipa d’aigua, feta amb closca de coco cisellada en plata (…). En prou feines enteníem el que deien (els mariners àrabs) perquè desconeixíem els seus dialectes, però varem arribar a saber que amb el monsó de l’hivern viatjaven a l’Àfrica i amb el d’estiu tornaven als ports d’Aràbia, o bé viatjaven a l’Índia, on esperaven uns mesos a que bufés el monsó hivernal que els portaria de tornada a casa.”

Una lectura farcida d’història, esplèndida, senzilla, agradable.

 

Mapa de Jan Jansson, del llibre 'Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum', Volume 6, 1658

Mapa de Jan Jansson, del llibre ‘Novus Atlas, Sive Theatrum Orbis Terrarum’, Volume 6, 1658


 
 

Viaje a Palestina

Portada del llibre Viaje a Palestina d'Ediciones B

Luis Reyes Blanc (autor d’ Historias del África perdida) va començar a conèixer Palestina als anys 60 quan va treballar durant un temps en un kibbutz israelià,:

más como la experiencia progre del que vive en una comuna que no como un sentimiento pro sionista.”

Recordem que els kibbutz eren aquelles granges comunistes gestionades per jueus d’esquerres procedents d’Europa que van ser decisives per la colonització d’Israel. Posteriorment a aquesta experiència va visitar sovint aquestes terres com a periodista per cobrir els diferents conflictes sorgits a l’Orient Mitjà i el 1996 va estar enviat per la Unió Europea com observador internacional a cobrir les primeres eleccions palestines. Explico això per tal de clarificar que l’autor coneix profundament Palestina i el seu poble del qual n’ha vist la seva evolució al llarg de quaranta anys.

El llibre és una barreja de crònica de viatges i guia turística, especialment de la ciutat de Jerusalem. L’autor no ens atabala amb un allau de llocs, dates i noms, encara que n’hi ha, i molts. En curts capítols ens va portant per les diferents parts de la ciutat de Jerusalem i mentre ens explica la seva història no dubte en recomanar-nos un bon hotel, un lloc on fer nit i estar ben atès per pocs diners o dir-nos on podem menjar una bona pizza. La narració es amena, a vegades fins i tot, divertida, però també dura quan el tema que toca ho requereix.

 

Jerusalem vista des de la Muntanya de les Oliveres

Jerusalem vista des de la Muntanya de les Oliveres


 

La ciutat de Jerusalem te un llarg passat (i també un present) de matances i destrucció, de guerres de religió i racisme.

Jerusalem vuelve loco” escriu l’autor al començament del seu llibre. Et torna boig per la concentració d’història, religió i mitologia que posseeix cada pedra, cada metre quadrat de la ciutat. Una ciutat compartida per àrabs, jueus, grecs, armenis, coptes i etíops que conviuen en un precari equilibri i on han de compartir els seus llocs sagrats. Una bogeria que queda retratada perfectament en el capítol que dedica al Sant Sepulcre custodiat per un armeni, un grec i un franciscà que cada nit són tancats a l’interior del recinte per un àrab. Una ciutat on tenen presència les tres grans religions monoteistes del món: la jueva, la cristiana i la musulmana. Una ciutat amb molta tensió ambiental on es celebren tres nits de Nadal diferents: la cristiana, que guiada pel calendari gregorià es celebra el 24 de desembre i la ortodoxa i l’armènia, que guiades pel calendari julià, es celebra el 5 de gener.

 

El Mont del Temple, on es troben situats el Mur de les Lamentacions i la Cúpula de la Roca, santuaris per al judaisme i l'islam, respectivament

El Mont del Temple, on es troben situats el Mur de les Lamentacions i la Cúpula de la Roca, santuaris per al judaisme i l’islam, respectivament


 

De la mà de l’autor visitem Jerusalem, Betlem, la Vall d’Hebron, Jericó i altres ciutats i llocs representatius on l’autor aprofita per parlar-nos amb eficàcia de nombrosos temes com: la massacre d’un milió d’armenis per part dels turcs l’any 1915 (aquest mateix any ja centenària, un genocidi que les autoritats turques segueixen sense reconèixer); el paper d’Isaac Rabin a la Guerra del Sis Dies; Iàssir Arafat; Moshe Dayan; el doctor Goldstein (un terrorista que va assassinar quaranta palestins a Hebron i que és subjecta de culte per determinats elements de la dreta ultraortodoxa); Menahem Beguín (premi Nobel de la Pau amb centenars de morts a les seves espatlles); Netanyahu i altres. També aprofita per explicar-nos la troballa dels rotllos de la mar Morta; Massada, la fortalesa en la que es van suïcidar els jueus zelotes assetjats per la X legió romana; el començament de la primera ‘Intifada’ al desembre de 1987; les mesures adoptades per Israel de prohibir banyar-se i pescar als àrabs a la Mediterrània; la prohibició de recollir les escombraries dels territoris ocupats de Gaza (unes prohibicions que van estar vergonyosament vigents fins juny de 1994)…

També ens dona la trista dada de que un quinze per cent de la població es planteja abandonar el país per la impossibilitat d’aconseguir la pau, farta d’integrisme radical i ultraortodòxia.

Viaje a Palestina que destaca per la seva capacitat descriptiva, la seva fàcil lectura i la seva amenitat, va estar guardonada amb el premi ‘Grandes Viajeros’ convocat per Ediciones B i Iberia. Va estar editada per Ediciones B dins la col•lecció ‘Biblioteca Grandes Viajeros’ l’any 1999.

 

Portada de l'edició de butxaca

Portada de l’edició de butxaca

 
 

En el país de los mayas

portada del llibre

Títol: En el país de los mayas
Autor: Pierre Ivanoff
Títol original: Decouvertes chez les mayas
Traducció: Domingo Pruna
Col•lecció: Viajes y aventuras, 5. Plaza y Janés (1998)
Edició original: Robert Laffont, 1968

Pierre Ivanoff va néixer a França l’any 1924, i es convertí en explorador, aventurer, conferenciant, cineasta i escriptor. Va ser un dels dos francesos que van descobrir les fonts del riu Orinoco en 1952. Va dirigir una expedició francesa a Borneu i d’altres a Tailàndia i Bengala. L’autor confessa que la seva vocació de viatger va néixer al descobrir a la biblioteca familiar un àlbum gros i envellit il•lustrat amb gravats vells i evocadors que duia per títol Viatges d’exploració a Mèxic i Amèrica Central del gran viatger francès del segle XIX Désiré Charney.

L’autor, durant una temporada, va viure entre els lacandons ,un grup indígena del tronc maia que habita en la selva lacandona a la frontera entre Mèxic i Guatemala, més específicament en l’estat de Chiapas, Mèxic. En aquesta selva va descobrir una ciutat maia que ell va anomenar Dos Pozos però que en l’actualitat s’anomena Dos Pilas.

Retrat de Itzamnaaj K'awiil governant de Dos Pilas (698-726 d.C.)

Retrat de Itzamnaaj K’awiil governant de Dos Pilas (698-726 d.C.)

El primer informe sobre las ruïnes de Dos Pilas el van realitzar José i Lisandro Flores, (dos germans de Sayaxché), i data de 1953–1954, encara que és molt probable que els indígenes de la zona en coneguessin la seva existència. El 1960, Pierre Ivanoff va liderar una expedició al lloc i en va descriure la història en aquest llibre que comento. Una descripció més detallada de les ruïnes de Dos Pozos la va realitzar en una altre obra titulada Monuments of a Civilization: Maya (1973).

Portada del llibre en la col·lecció El arca de papel de Plaza y Janés del 1979

Portada del llibre en la col·lecció El arca de papel de Plaza y Janés del 1979

El centre de la ciutat maia de Dos Pilas es de tamany modest i cobreix al voltant d’un kilòmetre. quadrat. La ciutat va ser fundada en una zona amb poca ocupació prèvia, a una distància de només 4 kilòmetres de l’assentament preexistent de Arroyo de Piedra. L’estat de conservació general del lloc no es bo degut a la extracció desesperada de pedres dels edificis principals amb la finalitat de construir murs defensius immediatament abans de l’abandonament definitiu del lloc als inicis del segle IX, llavors la selva torna a reclamar els seus dominis i la ciutat va esperar mil a tornar a ser descoberta.

Portada de l'edició francesa realitzada per Laffont

Portada de l’edició francesa realitzada per Laffont

El llibre va ser escrit fa prop de 50 anys però continua sent un llibre interessant, divertit i tot un clàssic de les descobertes maies al segle XX, que ens explica de forma biogràfica les aventures d’Ivanoff explorant la jungla i el posterior descobriment de les ruïnes mencionades a la selva del Petén. Ivanoff ens parla de la dieta a base de lloros, tucans, curucús de coll roig, micos, llangardaixos i peixos que mengen per viure a la selva un cop se’ls hi ha acabat l’arròs de les seves motxilles. Ens diu que les més grans molèsties del viatge per terreny selvàtic no són ni els pumes, ni els jaguars, ni els mussols vampirs que la habiten, sinó els paràsits i els mosquits que els turmenten durant tot el dia i que desapareixen deu minuts abans de fer-se fosc, per ser substituïts per una nova onada d’insectes nocturns. També ens explica, de forma gairebé antropològica, la seva convivència diària amb algunes famílies lacandones i alguns divertits (pel lector) maldecaps per la possessió de les dones dins els nuclis familiars lacandons.

Portada d'una edició francesa realitzada per Laffont

Portada d’una edició francesa realitzada per Laffont

Hi ha a la narració algunes escenes gairebé surrealistes que tornen la lectura del llibre més interessant i que ens arranquen algun somriure. L’autor ens explica detalls i curiositats sobre les vida dels maies com ara que quan una mare perdia el seu fill es tallava un dit i el dipositava damunt de la seva tomba, que només la aristocràcia maia podien dur barba i per tant a tots nens dels poblats se’ls hi cremava la cara amb teixits molt calents per tal d’evitar en el futur la sortida del pel, que els homes estràbics se’ls rifaven les dones, que es deformaven els cranis des de petits… Ivanoff també ens explica el seu sistema de numeració, el temps i el calendari maia.

Les reflexions que fa sobre les seves anotacions de treball intentant desxifrar alguns del misteris d’aquesta cultura (potser la part menys reeixida de tot el llibre degut a que ha quedat una mica desfasada pels coneixements actuals) es pot fer una mica enrevessada especialment pel que fa al calendari maia que és una mica complicat i el seu coneixement pot no interessar al lector no especialista en el món maia.

Una llinda en una de les portes a l'Estructura 1 a Bonampak que va visitar Pierre Ivanoff

Una llinda en una de les portes a l’Estructura 1 a Bonampak que va visitar Pierre Ivanoff

África de Cairo a Cabo

Portada del llibre África de Cairo a Cabo

Autor: Enrique Meneses
Editorial: Plaza & Janés
Col•lecció: Viajes y aventuras, 1
Pàgines: 254
Any edició original: 1998

L’autor

Enrique Meneses (1929-2013) va ser un periodista, escriptor i fotògraf que va estudiar Dret a les universitats de Salamanca i Madrid. Va cursar uns estudis especials per professionals de Periodisme i l’any 1954 es trasllada a Egipte on col•labora a la premsa local. L’any 1956 travessa Àfrica des de El Caire fins a Ciutat del Cabo i torna de nou a El Caire on cobreix informativament la Guerra del Canal de Suez.

El 1958 es converteix en el primer reporter que conviu durant quatre mesos amb els guerrillers de Sierra Madre, a l’illa de Cuba, on coneix a Fidel Castro i en Che Guevara. Va ser corresponsal a l’Índia i a Orient Mitjà. L’any 1964 funda l’agència Fotopress i dirigeix per Televisión Española el programa A toda plana. Torna a col•laborar amb la televisió el 1973 amb el programa Los reporteros i el 1983 amb la sèrie Robinson en Africa. Dirigeix l’edició espanyola de Lui i el 1976 passa a ser director de l’edició espanyola de la revista Playboy. Va cobrir les guerres de Rhodèsia, d’Angola i de Bangla Desh quan es va independitzar de Pakistan i també el setge de Sarajevo el 1993.

L'autor del llibre retratat l'any 2011 / MOKHTAR ATITAR

L’autor del llibre retratat l’any 2011 / MOKHTAR ATITAR

El llibre

L’autor, quaranta-dos any després dels fets, ens narra els principals avatars del seu viatge africà quan en tenia vint-i-sis. En les seves propies paraules:

En julio de 1956, inicié un largo viaje a través de África acompañado por mi amigo, ya desaparecido, Jaime Cavero, más conocido como Jimmy Bailén por ser descendiente del general Castaños, vencedor en aquella decisiva batalla contra las tropas de Napoleón Bonaparte. ¿La razón de aquella expedición? Buscar una belleza nuer del sur del Sudán (que havia vist en la revista Paris Match) con la que quería casarse. Inútil decir que utilizamos el pretexto para salir del calor sofocante de El Cairo y echar hacia el centro del continente con 200 libras esterlinas en el bolsillo. Faltaban cuatro años para que estallasen a la vez la mayoría de las independencias. La descolonización iba a dejar al descubierto las injusticias y lacras de las potencias coloniales.

Així doncs, un llibre d’aventures que ens passeja per tot el continent africà, de nord a sud i altra vegada al nord, on anem veient i coneixent diferents cultures, personatges i tribus. Aprenem que els africans són molt hospitalaris i que mai no et pregunten ni d’on véns ni a on vas.

El viatge iniciat amb 200 lliures esterlines (poc més de 300 euros), van ser clarament insuficients i els dos viatgers van haver d’augmentar la quantitat amb algunes estratègies per a guanyar diners com ara donar classes de francès a unes adolescents sud-africanes durant uns dies o donar un parell de conferències sobre el viatge que estaven realitzant per així poder continuar amb la travessia. En aquest sentit, el periodista assegura que un sempre pot defensar-se durant un viatge i que per ell el més important és parlar diversos idiomes i ser un bon narrador.

Una part important del llibre és la seva estada a Uganda i la seva amistat amb rei Frederic Mutesa II que els acull de forma esplèndida els dos cops que el visiten de forma interessada quan ja no tenen ni un duro, anant cap a Ciutat del Cabo, i intentant tornar a El Caire. Se’l coneixia per King Freddie el nom del qual era Sir Edward Frederick William David Walugembe Mutebi Luwangula Mutesa líder de la tribu ganda, trenta-sisè monarca de la seva dinastia, que dominava Buganda i que és, per a l’autor, tot un personatge entranyable ple d’humanitat i tendresa que va acabar exiliat a Londres, on per guanyar-se la vida va treballar de carrega maletes a l’estació de Paddington. Va morir el 1969 pobre i malalt.

L’autor de tant en tant fa un salt en el temps i comenta alguns dels canvis soferts en els llocs que va conèixer i que ha tornat a visitar en viatges posteriors. El llibre no és alta literatura, conté algunes anècdotes bones i altres de curioses (amb un acudit contra l’apartheid sud-africà molt bo), però és l’agradable i autèntica aventura de dos joves audaços (i amb molta cara) en una Àfrica diferent de la d’avui en dia.

Timbuctú

Portada del llibre Timbuctú

Autor: Marq de Villiers, Sheila Hirtle
Títol original: Timbuktu, The Sahara’s Fabled City of Gold
Any edició original: 2007
Editorial / Col•lecció: Península / Atalaya, 315
Gènere: Assaig
Any publicació espanyola: 2008
Traductor: Beatriz Iglesias
Idioma: Castellà

Timbuctú, el seu nom encara evoca un lloc exòtic, llunyà, de postes de sol en el desert i viatges en piragua pel riu Níger. Un lloc que convida a l’aventura, al misteri, a somniar. El seu nom ens transporta a un altre mon. Timbuctú. La realitat és que els seus dies de glòria han quedat enrere.

Timbuctú va ser fundada a principis dels anys 1100 pels nòmades tuareg que la van anomenar el ‘seu campament’ (que és el que vol dir Tin Buktu), i es va convertir, en menys de dos segles, en una metròpolis rica i en un nexe del comerç transsaharià. La sal del sud del Sàhara (anomenat ‘or blanc’), l’or de mines i rius de Ghana, i els diners dels mercats d’esclaus (anomenat ‘or negre’) la van fer rica. Per la seva riquesa, Timbuctú es va convertir també en un centre d’ensenyament islàmic i de religió que va comptar amb impressionants escoles, universitat i biblioteques que van atreure a erudits d’Alexandria, Bagdad, La Meca, i Marràqueix. Les arts van florir i Timbuctú va guanyar un renom gairebé mític a tot el món, capturant la imaginació dels forasters i, finalment, atraient l’atenció de sobirans hostils que van dominar i saquejar la ciutat mitja dotzena de vegades. L’antiga ciutat va ser envaïda per l’exèrcit del Marroc en 1600, moment que va començar la seva llarga decadència suportant des de llavors ocupacions de tuareg i de gihadistes varis, a més de suportar un terrible terratrèmol, diverses epidèmies, i nombroses èpoques de fam.

Mapa d'un atles del segle XIV mostrant Timbuctú

Mapa d’un atles del segle XIV mostrant Timbuctú

Aquest és sens dubte és un llibre molt ben documentat, d’una llarga i profunda investigació, però que no ha aconseguit captar la meva atenció de forma sostinguda. Tenia que llegir unes poques planes cada vegada i aparcar-lo. S’extén massa en l’espai i el temps. Hi ha masses ètnies (per les seves planes desfilen els bambara, tuareg, songhai, fulani, àrabs, fins i tot mandings) les històries dels quals costen de seguir si no tens unes nocions bàsiques d’aquests pobles.

La història és un punt laberíntica, no només parla de la ciutat, sinó de tot l’Àfrica Occidental i el Marroc. A més combina la història de la ciutat amb les històries d’una sèrie de viatges realitzats pels autors a la zona. De Villers contrasta la ciutat de color marró mig enrunada de 2005 amb la ciutat d’or de la llegenda on les caravanes que hi acampaven estaven formades per milers de camells. Els autors observen els tuareg amb els seus vels de color anyil, amb els que es tapen els rostres, pels mercats, portant espases però amb els telèfons mòbils a les butxaques d’uns vestits fets a Xina.

Els autors descriuen les seves visites a funcionaris locals, a diferents mesquites i biblioteques que tenen majoritàriament manuscrits àrabs, incloent la biblioteca Mamma Haidara. El veritable tresor de Timbuctú és constituït per un conjunt de prop de 100.000 manuscrits pertanyents a les grans famílies de la ciutat. Aquests manuscrits, alguns dels quals daten de l’època preislàmica, són conservats des de fa segles com a secrets de família. La majoria estan escrits en àrab o fulani, per savis originaris de l’Imperi de Mali i contenen un saber didàctic sobre astronomia, música, botànica, dret, història, religió o comerç.

Els autors escolten els imams locals, d’un islam tolerant, queixant-se de l’arribada de missioners islàmics procedents de Sudan i Aràbia Saudita predicant un islam intransigent i fonamentalista.

Apareixen, al llarg del llibre, algunes litografies del segle XIX que estan força bé, però les fotografies en blanc i negre dels autors no són prou atractives.

Timbuctú3

El que sí he trobat a faltar són alguns mapes una mica més detallats de la regió que m’ajudessin a saber en tot moment on estava situat cada poble i ciutat, els rius, els camins, les rutes d’invasió, les rutes comercials etc… que s’esmenten en el text però que no es mostren en un mapa.

Per altre banda, la arribada dels europeus a Timbuctú, fonamentalment els segles XIX i XX, és molt breu, de manera que a exploradors com Mungo Park o Laing se’ls dedica molt poc espai. I ja en el segle XX en prou feines es parla de les guerres civils i la crisi dels refugiats que afligeixen a la regió.

En resum, el llibre és una biografia històrica de Timbuctú, un recorregut per l’esplendor i decadència d’una de les més belles ciutats del món. Un llibre interessant i ben documentat, la lectura del qual és fa feixuga i que per tant no és apta a tots els paladars.