Panotii

 

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d'Hartmann Schedel

Panotii dibuixat a la Crònica de Nuremberg d’Hartmann Schedel


 

Els panotii són criatures antropomorfes llegendàries esmentades en diversos textos de la antiguitat i l’edat Mitjana. Es caracteritzen per les seves llargues orelles amb les quals, segons algunes fonts, s’emboliquen per dormir. S’explica que eren criatures poregoses i esquives; alguns, quan se sentien acorralats, estenien les orelles com si fossin ales per impulsar-se amb elles i fugir a gran velocitat.

Un passatge de l’obra Bíblos istorikí̱, («El llibre de les històries»), més coneguda pel nom de Chiliades, («Milers») de Joan Tzetzes, un erudit bizantí del segle XII, ens fa saber que Escílax de Carianda fou la primera persona en donar a conèixer aquests éssers. Recordem que aquest viatger grec fou enviat a l’Índia per Darios I, el Gran, durant l’últim terç del segle VI aC., va descendir pel riu Indus fins el mar, va passar cap a l’oceà Índic i cap a la mar Roja, des d’on es va dirigir altre cop a Cària en un viatge que va durar tretze mesos. Un cop a Grècia va ficar per escrit les vicissituds del seu viatge. Escílax dona als orelluts el nom de Otoliknoi, distingint-los d’una altra tribu que posseeixen oïdes similars, els Enotokoitai, les orelles dels quals són encara més grans de manera que dormen sobre una i es cobreixen amb l’altra.

 

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v

Panotii al Rutland Psalter, England, c. 1260, Add MS 62925, f. 88v


 

A començaments del segle IV aC., Ctèsies de Cnidos, un metge de la cort del rei persa Artaxerxes II Memnon, va escriure un llibre sobre l’Índia del qual en tenim només fragments. Per sort, Foci, patriarca de Constantinoble, va realitzar un resum de cites d’escriptors clàssics, les obres originals dels quals no han arribat fins nosaltres. Segons Ctèsies, hauria existit una tribu indígena integrada per persones amb orelles tan llargues que els cobrien l’espatlla i els braços.

Foci explica que a les muntanyes de l’Índia, on creixen els joncs, viu un poble de prop de trenta mil persones. Les dones donen a llum una sola vegada en les seves vides i els seus fills neixen amb els cabells blancs. Conserven aquest color fins a l’edat de trenta anys, i després es tornen gradualment negres, però que als seixanta, la barba i els cabells són tan negres com el banús. Tenen vuit dits per mà i vuit dits en cada peu. Les seves orelles són tan llargues que es toquen i que amb elles es cobreixen l’esquena i els braços fins als colzes.

Entre el 300 i el 290 aC., Megastenes, escriptor grec que va viatjar a l’Índia com embaixador, parla d’aquests éssers en la seva obra Indika i Estrabó segueix les seves explicacions en la seva obra Geografia (XV, 1, 57).

Fragment del foli 243 de la Biblia d'Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Fragment del foli 243 de la Biblia d’Arnstein, manuscrit alemany del 1142

Al començament de la nostra era, Pomponi Mel•la és el primer escriptor llatí en difondre notícies dels panotii. En la seva obra De Chorographia, a aquestes persones les anomena panoti seguint la interpretació etimològica donada pels autors grecs, és a dir ‘tot orelles’. Independentment de Pomponi Mel•la, Gaius Plinius Secundus, més conegut com a Plini el Vell, informa d’una faula semblant i Gai Juli Solí al seu llibre anomenat De mirabilibus mundi («Les meravelles del món») que circulà tant amb el títol de Collectanea rerum memorabilium («Col•lecció de curiositats»), com de Polyhistor, copiarà els textos de Plini:

Fanesiorum aliae (insulae) in quibus nuda alioquin corpora prae grandes ipsorum aures tota contegant “ (Història natural, IV, 27, 95)

mentre que Gai Juli Solí, diu:

Esse et Phanesiorum, quorum aures adeo in effusam magni tudinem dilatentur, ut reliqua viscerum illi contegant nec amiculum aliud sit quam ut membris membra vestiunt.” (Collectanea rerum memorabilium, 19, 8)

Els autors medievals que escriuen sobre els panotii són pocs. El motiu el podem trobar en que a l’obra De civitate dei («La ciutat de Déu»), catàleg fonamental dels monstres medievals de Agustí d’Hipona no se’ls anomena. Amb anterioritat tampoc els mencionen Aule Gel•li, ni Marcià Mineu Fèlix Capel•la, que són, junt amb Sant Agustí, els tres autors de més importància per l’estudi de las fonts de la teratologia medieval, fet pel qual s’entén que la difusió d’aquesta història sigui limitada.

 

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)

British Library, Cod. Cotton Tiberius B V, 83v. (circa 1040)


 

Isidor de Sevilla (560-636) parla d’aquests éssers seguint a Gai Juli Solí, afegint que aquestes persones viuen a Escítia. Segons els autors romans Plini el Vell i Gai Juli Solí, els panotii viuen a les costes d’Escandinàvia i segons Pomponi Mel•la a les illes Oaeonae prop de Sarmàtia. Isidor es la font de Ràban Maur (780-856), Bartolomeu l’anglés (circa 1203-1272), Vicent de Beauvais (circa 1189-1264), del Liber ChronicarumCrònica de Nuremberg») de Hartmann Schedel (1493), del Lucidarius, en la seva versió impresa el 1535 i el text del mapamundi d’Hereford (segona meitat del segle XIII). Tota la informació d’aquests autors prové de la mateixa font.

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

Detall del mapamundi Hereford amb panotii

També beu d’Isidor el capítol CLXXV de la Gesta Romanorum, una mena d’antologia d’històries anònimes pseudo antigues, escrites a Anglaterra abans de 1342, que tracten de moralitzar als lectors. En aquest cas les enormes orelles del panotii són un mitjà per sentir millor la paraula de Déu i preservar l’ànima i el cos del pecat.

Els panotii també són mencionats al De imagine mundi de Honoré d’Autun (circa 1120) i una dada curiosa és que la polidactília, documentada per Foci a través dels autors grecs, es deixa de mencionar en els textos medievals.

A les darreries de l’edat Mitjana, se’ls anomena en llibres de viatges i meravelles. Els trobem en autors com Odoric de Pordenone que posteriorment va ser plagiat per un autor anònim creador del personatge fictici Jean de Mandeville al llibre Viatges o Meravelles del Món publicat el 1356, pocs anys després del viatge d’Odoric; i en alguns mapamundis dels segles XIII i XIV.

 

Panotii al gravat de les faules d'Isop, de Sebastian Brant (1501)

Panotii al gravat de les faules d’Isop, de Sebastian Brant (1501)


 

Tot just després del descobriment d’Amèrica diferents autors i viatgers ja localitzen els panotii al nou continent. Diferents tribus americanes van rebre aquest nom i són mencionades en les cròniques amb certa freqüència. Fins i tot Antonio Pigafetta, cronista de Magallanes després del viatge al voltant del món, va escriure que ell havia sentit que,

En aquestes illes hi ha homes amb les orelles tan grans que es cobreixen els braços amb aquelles. Aquests homes són els Cafres.”

tot i que afegeix que, com no els va poder veure per ell mateix, no va donar crèdit a aquesta història. El governador Diego Velasquez, va ordenar a Hernán Cortés trobar la raça dels orejones; Álvar Núñez Cabeza de Vaca assegura que un dels seus capitans els va trobar en una illa que va anomenar el paraíso de los orejones i Richard Harcourd l’any 1613 va mencionar una tribu d’homes de llargues orelles que habitaven a les ribes del riu Maroni, a la Guyana.

Panotii de Vezelay

El panotii estan presents al portal de la basílica de Sainte-Madeleine de Vézelay a França (segle XI). Al timpà del portal central de l’església estan representats els apòstols que separen el caos del món de l’oceà. El caos és representat per mitjà de panotii.

Altres llocs del món tenen mites similars. Per exemple a Malàisia hi ha una figura infernal que destaca per la grandària de les orelles, és un dels guardians de l’inframón i tindria les orelles tan grans com per permetre que les ànimes dels morts hi trobessin refugi. Al Japó, tenen el choji, també amb unes orelles de grans dimensions i a Melanèsia tenen els dogai, uns éssers peluts i amb orelles tan desproporcionades que les poden utilitzar com arpons de pesca.

 

Detall de panotii al llibre Meravelles de l'est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r

Detall de panotii al llibre Meravelles de l’est conservat a la British Library, Cotton MS Vitellius A XV, foli 104r


 
 

Bibliografia i enllaços:

Lecouteux, Claude. Les Panotéens: Sources, diffusion, emploi. Etudes Germaniques, 35 (1980), p. 253-266 (en francès)

Panozio Article de la Wikipedia (en italià)

Panotii Article de la Wikipédia (en francès)

Panotii, pueblo mítico de orejones. Article ‘Diccionario de los monstruos’ de la web Valdeperrillos.com (en castellà).

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 27, 13 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Plini el Vell. Història natural, llibre 4, cap. 94 on escriu sobre els panotii (en anglès)

Monsters and Marvels in the Beowulf Manuscript a la British Library (en anglès)

 

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d'Ulyssis Aldovandi (1642)

Homo Fanesius Auritus dibuixat per Jean-Baptiste Coriolan a la Monstrorum historia d’Ulyssis Aldovandi (1642)

 
 
 

Anuncis

Basilisc

 
Basilisc
 

La mitologia grega ens explica que quan Perseu va derrotar la Medusa, dels cabells d’aquesta van néixer totes les serps, inclòs el basilisc. D’aquí ve el seu atribut de «petrificar amb la mirada», com feia la Medusa.

La font principal sobre aquest ésser es Plini el Vell, que en el seu llibre Naturalis Historia VIII, 33, 78 ens diu:

El mateix poder té la serp basilisc. La província cirenaica la produeix: és d’una grandària no major de dotze dits, se la reconeix per una taca blanca al cap com una corona. Amb el seu xiulet posa en fugida a totes les serps i no impulsa el seu cos amb una ondulació en sèrie com les altres, sinó que avança aixecada i alçada sobre la seva part central. Mata els arbustos, no només al tocar-los sinó també al exhalar el seu alè sobre ells, abrasa les herbes, trenca les pedres; tal és la força del seu verí. Es va creure en un altre temps que una va morir d’una llançada des d’un cavall i, pujant el seu verí per la llança, va morir no només el genet sinó també el cavall. Però per a semblant monstre – sovint en efecte han desitjat veure’l mort els reis – el verí de les mosteles és mortal; fins a tal punt ha volgut la naturalesa que no existís res sense el seu antagonista. Fiquen a les mosteles en els caus dels basiliscos, que es reconeixen fàcilment per la putrefacció del sòl. Aquelles els maten amb la seva olor alhora que moren i es consuma la lluita de la natura.”

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

Dibuix de basilisc en la tradició grecoromana

 

Plini, afegeix a Historia Naturalis XXIX, 66:

Del basilisc, al qual fugen les mateixes serps ja que altrament les mata amb la seva olor, es diu que mata l’home amb la seva sola mirada, fan els Mags les millors lloances de la seva sang: es coagula com la brea, de la que té el seu color; diluïda dóna un vermell més brillant que el cinabri. Li atribueixen el bon èxit en les demandes fetes als grans i les pregàries adreçats als déus; per a ells és un remei contra les malalties, un amulet contra els maleficis. Alguns l’anomenen també sang de Saturn.”

 

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

Basilisc representat en la Morgan Library, MS M.81, Foli 79r

 

Claudi Elià en el seu llibre Historia Animalium II 5, diu:

El basilisc no mesura més que un pam, però, en mirant-lo una serp, per llarga que sigui, no després d’algun temps sinó a l’instant, a la simple emissió de l’alè, queda encarcarada. I si un home té una canya com a bastó i el basilisc la mossega, l’amo de la canya mor.”

Claudi Elià a II, 7 diu:

Arquelau diu que a Líbia els muls ferits o extenuats de set són abandonats en gran quantitat, com si estiguessin morts. Sovint un gran nombre de serps de totes classes aprofiten per menjar la seva carn, i, quan senten el xiulet del basilisc, desapareixen rapidíssimament i s’oculten en els seus caus o sota la sorra. El basilisc arriba al lloc i amb tota tranquil•litat es dóna un festí, després marxa i s’allunya xiulant. I el basilisc assenyala el lloc dels muls i del banquet subministrat per ells, segons la dita ‘davant les estrelles’.”

Més tard a III, 31 escriu:

El lleó té por del gall. I el basilisc, segons es diu, s’horroritza davant aquesta au. En veure-la, el basilisc es fica a tremolar, i en sentir-la cantar, experimenta convulsions i es mor. Aquest és el motiu de que els viatgers a Líbia, que és creadora de tals éssers monstruosos, portin com a company i soci en el camí a un gall per por al dit basilisc; i aquest gall els preserva de semblant pesta.”

 

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r

Bibliothèque Nationale de France, lat. 6838B, Foli 31r


 

Gai Juli Solí al segle III ens explica que els habitants de Pèrgam van comprar un basilisc mort i que, havent-lo embolicat en una malla d’or, el van penjar en un Temple d’Apol•lo per impedir als ocells que niessin i que les aranyes fabriquessin les seves teles, perquè les parets d’aquest Temple estaven adornades amb moltes pintures del famós Apel•les.

 

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d'Aberdeen

Basilisc en el Foli 66r del Bestiari d’Aberdeen


 

Isidor de Sevilla (al segle VI) en parlar del basilisc copia a Plini i afegeix algunes modificacions pròpies. En el seu llibre Etimologies XII, IV, 6 llegim:

Basilisc en grec; en llatí es tradueix per “regulus” (reietó), perquè és la reina de les serps, de tal manera que totes, en veure’l, el defugen, perquè les mata amb el seu alè; l’home, si el mira, el destrueix. Més encara, cap au que voli en la seva presència passa il•lesa, sinó que, encara que estigui molt lluny, cau morta i és devorada per ell. No obstant això és vençut per les mosteles, que els homes llancen als caus en les que s’amaga el basilisc. Quan aquest la veu fuig i és perseguit fins que és mort per ella. En efecte, res va deixar el Pare sense remei. La seva grandària és de mig peu i està adornat de taques blanques. Els reietons, com els escorpins, caminen per llocs àrids, però quan arriben a les aigües es fan aquàtics. Sibilus és el mateix basilisc, i se li dóna aquest nom perquè amb els seus xiulets mata abans que mossega.”

 

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584

Basilisc en una il·lustració de Jost Amman, 1584


 

El Physiologus, considerat com el llibre predecessor dels bestiaris, és un text didàctic escrit o compilat en grec a l’Alexandria del segle II dC per un autor desconegut. Va ser traduït al llatí aproximadament l’any 700 però la seva influència es va fer palesa a partir de l’any 1000. El llibre també fa referència al basilisc, al que descriu com:

És el rei de les serps, que fugen quan el veuen, ja que les mata amb l’alè. Si veu un home el mata. Cap au voladora escapa si veu al basilisc, doncs, fins i tot des de molt lluny, és cremada pel foc de la seva boca … .Aquest mateix animal es diu també xiulet, doncs mata xiulant, abans de mossegar o abrasar. El basilisc és el rei dels rèptils; amb la seva sola mirada mata a l’home; fa perir amb el seu alè a les aus voladores, i està tan ple de verí que llueix; si l’home el veu primer, no pot fer-li mal, i el basilisc queda com únic rei a la sorra buida. (De Bestiis, 214)”

 

Basilisc representat al llibre d'Ulisse Aldrovandi 'Serpentum et draconum historia' de 1640

Basilisc representat al llibre d’Ulisse Aldrovandi ‘Serpentum et draconum historia’ de 1640


 

En els escrits dels metges de la antiguitat com Dioscòrides Pedaci, Galè i Aeci també trobem referències al basilisc.

A l’obra De theriaca ad Pisonem de Galè de Pèrgam (130-c. 200/216 dC.) hi trobem:

Doncs el basilisc és un fera groguenca que posseeix sobre la cap tres prominències que, segons diuen, en ser vist o quan se l’escolta xiulant destrueix als que l’escolten o el miren. I de la resta d’animals, si algun toca a aquest animal mort, el mata de seguida i per això totes les altres classes d’animals es guarden d’estar a prop.”

Al Iatricorum Llibre XIII, 34 del metge bizantí del segle VI que fou Aeci llegim:

El basilisc té una mida de tres pams i és groguenc i de cap punxegut. Té sobre la cap tres prominències i té un grandíssim poder sobre totes les altres serps, fins al punt que cap d’elles pot ni tan sols suportar el seu xiulet. I encara que alguna dels altres animals verinosos es vegi impulsat a menjar o beure, si percep la presència del basilisc, es retira, sense preocupar-se de l’aliment necessari per viure. I als que són mossegats per ell els sobrevé una inflamació de tot el cos i lividesa. Se’ls cauen els cabells del cos al punt i en un curt espai de temps segueix la mort. Però ni tan sols un animal carnívor toca el cos mort. I, si impulsat per la fam, el toca, al punt la mort cau sobre ell. I diuen que amb només ser vist o amb només ser escoltat quan xiula, destrueix als que el miren, als que són vistos per ell i als que l’escolten. Pel que creiem que és inútil i va prescriure remeis contra això.”

Al llarg de l’Edat Mitjana la iconografia d’aquest ésser va anar variant i, a partir de l’original de la tradició grecoromana, se li van anar introduint nous trets com les potes, les plomes o el bec de gallina fins acabar sent unes bèsties estranyes dibuixades combinant característiques dels gripaus, les serps i les gallines.

 

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar

El basilisc i la mostela en un dibuix atribuït a Wenceslas Hollar


 

Al segle XIII Vicent de Beauvais (vers 1190-1264) teòleg i erudit medieval de l’orde dels dominics, autor de l’enciclopèdia Speculum Maius (un compendi del saber de l’època) dedica els capítols XXII, XXIII i XXIV del llibre XX al basilisc. Sota el títol De generibus basiliscorum et remedia contra illos trobem la següent classificació:

Tres són els gèneres de basiliscs: el primer alochrysus que es diu criseo (chryseus), perquè allò que veu insufla i incendia. El segon estrellat (stellatus), o crisocèfal, és a dir de cap daurat, de manera que allò que veu tremola i mor. El tercer ametista (amathitis), és a dir, sanguini com el cinabri i també amb el cap daurat, que allò que veu o toca destrueix, conservant-se els ossos, i a aquest fàcilment el troba tot aquell que porti l’herba basilisca.”

Durant el segle XVI encara s’acceptava la existència del basilisc i savis i doctors filosofaven sobre el seu verí i sobre el seu estrany naixement. Aquest animal fabulós va formar part del saber popular fins ben entrat el segle XVII i encara avui dia surten a novel•les de temàtica fantàstica com la saga de Harry Potter, o són dibuixats per artistes com Frank Frazetta o Luis Royo.

 
Bibliografia i enllaços:

Basilisc. Article de la Viquipèdia.

Molero Benavides, José Antonio; El basilisco en la tradición popular a la revista digital Gibralfaro, num. 69 (Novembre-Desembre 2010, en castellà)

Prades, Miguel Angel; Estoy hecho un basilisco al web Nihil Sub Sole Novum (Serie de 10 articles sobre el basilisc, en castellà)

Flegetanis; El basilisco, rey del Fisiólogo al web Viajes con mi tia (en castellà)

Basilisco al web Diccionario de Mitos y Leyendas (en castellà)

 
Basilisc