Wilko Johnson: ‘Blow Your Mind’

 
Portada del disc de Wilko Johnson 'Blow Your Mind'
 

El passat dia 15 de juny Chess Rcords va publicar l’últim treball d’en Wilko Johnson: Blow Your Mind. El seu anterior treball amb material original datava del 1988 quan es va editar ‘Barbed Wire Blues‘ de la Wilko Johnson Band. Així doncs feia 30 anys que Wilko no publicava noves cançons.

Durant tots aquests anys no ha estat inactiu i als seus 70 anys ha vist com la seva música i figura ha estat revalorada en anys recents per motius ben diversos com ara protagonitzar el documental de Julien Temple ‘Oil City Confidential‘ sobre la història dels Dr. Feelgood rodat l’any 2009; publicar la seva autobiografia ‘Looking Back at Me‘ a començaments de l’any 2012; el càncer de pàncrees diagnosticat a finals del 2012 que l’havia de matar en deu mesos i del que sembla s’ha recuperat després d’extreure-li un tumor de tres quilos; el seu paper com a Ser Ilyn Payne, el botxí mut de la sèrie Joc de trons; l’edició del disc enregistrat en directe al costat de Roger Daltrey, ‘Going Back Home‘ que ha estat l’àlbum de més èxit de la seva carrera; un nou documental de Julien Temple titulat ‘The Ecstasy Of Wilko Johnson‘ (2015) que explora el diagnòstic de càncer terminal o l’homenatge musical que The Wave Pictures li fan a ‘Canvey Island Girl‘ el 2017 que han estat claus per reivindicar la seva música.

Com segurament ja sabeu Wilko va ser el guitarrista de Dr. Feelgood als primers quatre àlbums de la banda: “Down by the Jetty” (1975), “Malpractice” (1975), “Stupidity” (1976) i “Sneakin’ Suspicion” de 1977, l’any en què va abandonar la banda i es va plantar en solitari traient un únic Lp titulat amb el nom de la seva banda Solid Senders (1978). Anys després va entrar a formar part dels Blockheads de Ian Dury participant en el disc ‘Laughter‘ (1980).

Des de l’any 1981 és el líder de la Wilko Johnson Band, un trio format en aquests últims anys per Norman Watt Roy, brillant baixista que fou fundador dels Blockheads de Ian Dury i Dylan Howe a la bateria (també un ex-Blockheads).

 

Wilko Johnson (Fotografia de Lawrence Watson)

Wilko Johnson (Fotografia de Lawrence Watson)


 

Els que el coneixeu ja sabeu que la seva veu no és precisament el seu fort i ara que té setanta anys encara menys. Això no vol dir que no se’n surti prou bé de tots els temes. El britànic ens demostra que està en una forma esplèndida a la guitarra i en aquest treball es mostra més versàtil que mai, tot i que musicalment continua fidel a les seves tonades i ‘riffs‘. El seu fraseig segueix sent implacable, incansable i cru. Temes com ‘Beauty‘, que obre l’àlbum, ‘That’s the Way I Love You‘ (de ritme frenètic i amb un accentuat ritme de guitarra) o ‘I Love the Way You Do‘ (amb un bon riff de guitarra), encaixarien perfectament en la seva etapa a Dr. Feelgood.

Però Wilko, quan vol, també sap ser introspectiu i coneix la forma de fer un gir malenconiós a una peça com queda demostrat a ‘Marijuana‘, un tema més lent i elegant. Un blues on reflexiona sobre l’ansietat que sent quan cau la nit i està sol a casa seva, on part de la lletra ens diu:

Em sento tan bé, aquí a la meva misèria; home, m’assec aquí pensant això, pensant allò altra, pensant només en una última cosa i això és el meu final… Però en algun lloc de la nit, a la foscor, hi ha un rellotge marcant el meu temps.”

Una peça en el que l’harmònica picant i plena de sentiment de Steve Weston acompanya a la perfecció la veu de Wilko.

Low Down‘ és un blues meditatiu, condimentat amb l’harmònica de Steve Weston i l’orgue de l’ex-teclista de Style Council, Mick Talbot. ‘Take It Easy‘ és una cançó que ens parla de trobar el que desitja del teu cor i tot seguit perdre-ho, mentre que ‘It Don’t have to Give You the Blues‘ ens avisa sobre el perill de què la solitud ens torni bojos. ‘Lament‘ és un bell i amable instrumental al qual segueix ‘Say Goodbye‘ una peça atractiva, amb ritmes juxtaposats de baix, guitarra i bateria. Tanca l’àlbum ‘Slamming‘ un instrumental, divertit, punyent i frenètic a ritme de boogie-woogie.

Tot el treball està brillantment interpretat i el so que obté el trio és magnífic. El baix i la bateria tenen una solidesa poques vegades aconseguida. ‘Blow Your Mind‘ no és un disc trist, sinó una celebració festiva de la vida, del rock & roll i el rhythm & blues. Un regal per a tots els seguidors de Wilko i un clàssic instantani en el qual Wilko Johnson mira la glória dels passats anys setanta des del present. Com el mateix Wilko va dir en una recent declaració a la premsa:

Home, no hi ha res com dir-te que estàs morint per fer-te sentir viu”.

 

 
 
 

Anuncis

Canvey Island Baby

Dies enrere, al final d’un telenotícies, van ficar unes imatges d’esquí acompanyades per una música de fons que em va cridar immediatament l’atenció. Jo ni tan sols mirava la tele però en escoltar els compassos d’una guitarra em vaig dir que aquell era el fraseig habitual d’en Wilko Johnson (de qui ja en vaig parlar fa temps a Going Back Home).

El ritme va continuar durant uns segons i va entrar la veu d’un cantant de veu peculiar. No era Wilko qui cantava. La curiositat em va picar al moment i vaig parar orella a la lletra de la cançó que, em va semblar en un primer moment, deia quelcom similar a Coney Island Baby, encara que després afinant una mica més l’oïda hauria jurat que era Candy Island Baby.

Afortunadament (o potser no) vivim en temps d’internet i el que abans hauria estat tot una aventura preguntant a amics i coneguts melòmans, o hauria requerit l’ajuda d’algun ben informat venedor de discs o m’hauria obligat a fullejar compulsivament entre les revistes especialitzades del sector musical, ho vaig aconseguir en pocs minuts fent una recerca creuant paraules en el meu buscador a la xarxa (un fet fascinant i decebedor a l’hora).

Aquesta va ser la meva descoberta musical.

The Wave Pictures és un grup indie anglès (abans en dèiem underground) amb vint anys de trajectòria i una quinzena de lp’s a la seva esquena que l’any 2017 van decidir fer un disc d’homenatge a Wilko Johnson, una influència reconeguda per en David Tattersall, guitarrista del conjunt que clava la técnica ‘fingerpicking’ de Wilko (és a dir, que toca el ritme i la melodia sense pua). Wilko no tan sols va marcar el so dels primers lp’s de Dr. Feelgood sinó que va influir àmpliament en nombrosos grups de punk rock dels anys 70.

Doncs bé, el grup es va tancar el 3 de febrer de 2017 als Ranscombe Studios, de Rochester i van gravar d’una tacada sis cançons. Cinc de Wilko Jhonson i una, original, de Tattersall que és la que dona nom al disc: Canvey Island Baby.

Canvey Island és l’illa a la costa d’Essex, molt propera a la desembocadura del riu Tàmesi, on es va començar a gestar la música d’en Wilko i els Feelgood. Els que recordeu la portada del lp Down by the Jetty dels Dr. Feelgood (1975) ja sabeu que on es va fer la sessió fotogràfica és precisament l’illa de Canvey. Per cert que l’homenatge dels The Wave Pictures arriba fins i tot a fer-se la foto de portada en aquest indret, imitar el blanc i negre de la imatge i utilitzar la mateixa tipografia utilitzada en aquest disc dels Feelgood.

Les altres cinc peces del disc originals de Wilko són Walking on The Edge que és versionada d’una manera més arrossegada que l’original; Down By The Waterside un dels millors temes de l’àlbum en solitari de Wilko Ice On The Motorway (1980) i que és absolutament idèntica de l’original.

Obrint la cara B del disc trobem el tema Paradise que formava part de l’últim treball amb els Feelgood Sneakin Suspicion, una peça que The Wave Pictures clona a la perfecció; també dels Feelgood és Back in the Night inclòs en l’històric segon lp del grup Malpractice (1975) molt ben executada pel trio que alenteixen el ritme sense perdre’n l’essència. I acaben el disc amb la peça Barbed Wire Blues (1989) de l’àlbum del mateix títol de Wilko Johnson idéntica que l’original però executada amb menys nervi.

En fi, per a mi tota una descoberta la de The Wave Pictures i aquest Canvey Island Baby, imprescindible per als fans de Wilko i els Feelgood, molt recomanable a tothom a qui agradi el rock i el rhythm & blues.

 

 
 
 

Going Back Home

Portada del disc Going Back Home de Wilko Johnson i Roger Daltrey

El disc Going Back Home reuneix Roger Daltrey cantant dels Who i el que fora guitarrista en la primera formació de Dr. Feelgood, Wilko Johnson. Dos veterans d’envejable esperit jove, que no estan disposats a llençar la tovallola i que han gravat un dels àlbums de rock de vella escola més sòlids del panorama musical en molt de temps.

L’àlbum va ser editat l’onze de març del 2014 pel segell Chess Records (que va ser ressuscitat en concret per aquest projecta) i que compte amb el baixista Norman Watt-Roy, de The Blockheads i el bateria Dylan Howe, ex The Style Council ambdós companys de Wilko Johnson a la carretera. A més hi col.labora el teclista dels Dexy’s Mick Talbot ,l’armoricista Steve Weston i en Dave Eringa n’és el productor.

Dr. Feelgood van ser símbol del pub de rock de la dècada dels ’70, i precediren en esperit i actitud el punk que va arribar uns anys després. Els Feelgood eren una banda de Rhytm & Blues rude i contundent, que, amb els seus dos primers discos Down By The Jetty i Malpractice van marcar el panorama del rock and roll britànic influint sobre els gustos de bandes posteriors con The Jam o The Clash.

Wilko i Daltrey bons amics

L’àlbum es va començar a gestar en 2010 quan Roger i Wilko es van assentar junts en una entrega de premis i van començar a parlar de música coincidint en que a tots dos els agradava Johnny Kidd & The Pirates i tot parlant van decidir que volien col•laborar junts en un àlbum. Les seves agendes respectives ho van impedir fins novembre de 2013. Al gener d’aquest mateix any els metges van dictar a Wilko una sentència de mort, tenia un càncer terminal de pàncrees i li donaven 10 mesos de vida. El guitarrista es trobava en un bon moment de la seva carrera després del magnífic documental Oil City Confidential rodat per Julien Temple al 2009 i va decidir aprofitar al màxim el temps que li quedava.

Roger Daltrey en acabar el seu últim tour mundial i saber que Wilko es trobava bastant bé va pensar que era el moment de gravar junts. En Roger va dir que coneixia un petit i encantador estudi anomenat Yellow Fish a Uckfield, que segons Johnson va resultar ser un estudi genial. L’àlbum es va gravar en una setmana durant el mes de novembre, en mig, segons Johnson, d’un treball genial de tots i sota una atmosfera increïble. En Wilko està molt orgullós d’aquest treball al que considera el seu testament musical i on aquests dos musics han donat el millor d’ells i on la seva aliança musical funciona a la perfecció.

Poster anunciant el concert del 25 de febrer de 2013

Poster anunciant el concert del 25 de febrer de 2014

L’àlbum inclou majoritàriament obres que Wilko va escriure per Dr. Feelgood. Comença precisament amb la peça estàndard d’aquests Going Back Home, un tema escrit per Wilko Johnson i el guitarrista de Johnny Kidd & the Pirates, Mick Green. Un blues accelerat que fa ballar els morts. Continua amb Ice on The Motorway i Keep It To Myself que reflecteixen autèntic rock and roll i on la guitarra de Wilko i l’armónica de Steve Weston s’enfronten en un duel perfecta de tu a tu. Segueixen amb un tema de Bob Dylan de 1965, Can You Please Crawl Out Your Window? tema que malgrat vocalista i guitarra volen portar al seu corral, no acaben d’aconseguir que deixi de sonar a Dylan. Segueix amb Turned 21 que és una balada sincera, i potser el tema on la veu queixosa de Daltrey queda més lluïda; és un molt bon tema que mai abans havia estat publicat o tocat en directe. Some Kind Of Hero de l’àlbum Don’t Let Your Daddy Know escrita per Wilko el 1991, és una peça breu, enèrgica i contundent, Wilko al 100%, a la que segueix Sneaking Suspicion i Keep It Out of Sight dos temes dels Feelgood que no tenen res a envejar a les versions originals, i Everybody’s Carrying a Gun del primer àlbum en solitari de Wilko Solid Senders (1978). L’àlbum acaba amb una de les més estimades cançons de Dr. Feelgood All Through The City, on Daltrey n’aconsegueix capturar l’esperit perfectament.

El seu treball va ser presentat en directe el 25 de febrer de 2014 al O2 Shepherds Bush Empire en el que va ser un concert emotiu i contundent alhora. Pel març Wilko es va sotmetre a una llarga operació de 9 hores de la qual els metges es van mostrar “cautelosament optimistes”. Mentre que Roger Daltrey va donar els royalties derivats d’aquest treball a la seva fundació Cancer Trust que ajuda als adolescents amb càncer.

Going Back Home ha obtingut un notable èxit al Regne Unit on ha arribat al tercer lloc en la llista UK Albums Chart, el millor registre de la carrera en solitari de Daltrey i la millor posició des de l’àlbum de The Who Face Dances, que arribà a número dos en 1981. També ha suposat el més gran èxit comercial de Wilko Johnson des de el llançament del àlbum de Dr. Feelgood Stupidity, que va arribar al número u d’aquesta mateixa llista el 1976. L’àlbum es disc d’or al Regne Unit per haver venut més de 100.000 còpies.

Al llarg de tot el treball Wilko Johnson demostra estar en una excel•lent forma musical i la seva guitarra continua tan esmolada i aguda com sempre. En definitiva, un disc enèrgic i alegre del començament a la fi, on les cançons no són un exercici de nostàlgia. Són 34 minuts i 29 segons de pur i vibrant Rythm & Blues.

Roger Daltrey i Wilko Johnson a la feina.

Roger Daltrey i Wilko Johnson a la feina.