Aus gegants

 

Albatros viatger (foto de JJ Harrison)

 

Fa un parell de dies tot llegint l’article d’una revista que parlava d’aus em va venir al cap saber quina és l’au més gran que existeix o que ha existit en la història del món. D’entrada vaig pensar que amb una ràpida llambregada a Internet ho tindria resolt. Però la cosa no va anar ben bé així.

Tot just començar la meva (suposadament breu) recerca vaig descobrir que als experts se’ls presentava una disjuntiva a l’hora de decidir quina au és la de major grandària: mesurar l’envergadura de l’au?, o mesurar el seu pes?

Bé, cap problema, -vaig pensar- tiraré pel carrer del mig i buscaré les dues. Això és el que he trobat:

Algunes fonts consideren que el còndor dels Andes és l’au més gran del món. Aquesta au pertany a la família dels voltors americans i s’alimenta de despulles. Viu a Amèrica del sud al voltant dels Andes i pot arribar a fer 1,4 metres d’alt. Mesurat d’ala a ala fa uns 3,3 metres aproximadament i el mascle (que és més gros que la femella) pot arribar a pesar entre 11 i 13 kilograms.

Altres autors afirmen que és l’albatros viatger habitant de l’hemisferi sud i que fa una alçada entre els 107 i els 135 centímetres, una envergadura de 2,51 a 3,50 metres i un pes que oscil•la entre els 6,25 i els 12 kilograms, amb els mascles una mica majors que les femelles.

Està clar que l’albatros viatger té més envergadura i que el còndor dels Andes té més pes. I just aquí em va aparèixer un nou dubte: aus que volen?, o que no volen?

El pioc salvatge kori (Ardeotis kori) és l’au més pesada del món junt amb la seu parent el pioc salvatge (Otis tarda) on els mascles més grossos arriben fins els 20 kg de pes, encara que de mitjana pesen uns 14. La seva envergadura pot arribar fins els 150 centímetres. Aquestes dues són les aus voladores amb més pes del món.

 

Otis Kori

 

L’au més grossa que no vola és l’estruç africà (Struthio camelus, que en temps passats també va viure a l’orient mitjà), pot arribar a fer 3 metres d’alçada i pesar 180 kg. Un ou d’estruç pesa al voltant de 1,4 kilograms i és l’ou més gran de totes les espècies actuals.

Bé, ja hem aclarit el moment actual, però i del passat? El tema, sense voler, es va complicar una mica més… tot buscant informació em trobo amb el dinornis que és un gènere d’au extingit gràcies a l’acció dels humans i que vivia a Nova Zelanda on els colonitzadors els caçaven com aliment fins l’any 1500 en que es van menjar l’últim. Se’n coneixen dues espècies anomenades vulgarment moes gegants i cap de les dues volava. Arribaven a tenir 3,70 metres d’altura i un pes de 280 kg.

 

Reconstrucció d’un Dinornis robustus

 

També hi havia l’Aepyornis maximus un gènere d’aus corredores gegants extingida per l’acció dels humans al menys des de el segle XVII. Habitava Madagascar i era coneguda com l’au elefant, feia uns tres metres d’alçada i pesava uns 400 kg. Evidentment no volava per una raó de pes.

Però si anem molt de temps enrere ens trobem amb el Titanis al que Bill Bryson en el seu llibre de l’any 2003 Short History of Nearly Everything (Una breu història de gairebé tot) anomenava dient que era l’au més grossa que havia existit mai. El Titanis era una au que va viure al Pliocè i el Pleistocè fa aproximadament entre 5 i 2 milions d’anys als territoris de Florida i Texas al sud dels Estats Units. Tenia una alçada de fins a tres metres i el seu pes variava (segons els autors consultats) entre els 150 kg i els 350. Es creu que podia córrer a 65 km/h però que degut a que les seves ales eren petites no podia volar.

 

El Titanis walleri segons Dmitry Bogdanov

 

Poc temps després de ser editat el meravellós llibre d’en Bryson es va descobrir el fòssil del Argentavis magnificens (és a dir ‘au argentina magnífica’) novament ‘la major de les aus voladores que hagi existit’. Va habitar, durant el Miocè Superior, a la Patagònia i sembla ser que estan relacionats directament amb els ancestres dels actuals còndors. Pesava entre 70 i 80 kg., la seva alçada es calcula que era superior a 1,5 metres i inferior als 2. Tenia una envergadura alar estimada que estaria entre els 4 i els 7 metres.

Però va arribar l’any 2014 i científics nord-americans van identificar les restes petrificades d’un ocell gegant extint que podria ser de nou ‘la més gran au voladora mai trobada’. Amb una envergadura estimada que varia de 6,1 a 7,4 metres, aquests científics van presentar al món el Pelagornis sandersi, batejat així en honor d’Albert Sanders, el director de l’excavació del fòssil. Aquesta au va viure entre 25 i 28 milions d’anys enrere, molt més tard de que els dinosaures s’extingissin. Pesava uns 22 kilograms (algunes fonts diuen que 40) i, segons els investigadors, volava (encara que tenia les cames molt petites, sembla que podia enlairar-se des de l’aigua a la manera de les oques).

 

Replica de l’esquelet d’un Pelagornis al NMNH (foto de Ryan Somma)

 

Doncs bé amics, el Pelagornis sandersi tampoc té el rècord de ser l’au més grossa si parlem d’envergadura. Aquest mèrit correspon a un pterosaure descobert al continent americà anomenat Quetzalcoatlus northropi que sobrepassava els 10 metres de punta a punta de les seves ales i pesava entre 200 i 250 kg. El Quetzalcoatlus, anomenat així pel deu asteca Quetzalcóatl, és un gènere de pterosaure pterodactiloideu del Cretàcic superior que va viure ara fa uns 68 milions d’anys enrere.

Un cop satisfeta la meva curiositat sobre el tema penso que el més probable és que no arribi demà, o d’aquí a tres mesos, que els investigadors descobreixin una espècie encara més grossa i aquesta breu llista d’aus gegants augmenti en nombre.